Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna" el 19/01/2018
La poesia, llum de l’esperança
Estem vivint temps convulsos, on a les espatlles dels
nostres cors, febles i sensibles ens cau el gran pes, el pes de la
responsabilitat de salvar el món. Amb la força de la nostra paraula i dels
nostres versos s’encendrà la llum de l’esperança, l’espelma que donarà caliu a
les ments tancades i fosques, i puguem respirar la pau, amb totes les vessants
de les nostres vides. Fràgils poetes,
quina càrrega tant pesada, conservar la Pau, l’amor i la vida... Al llarg
de la Història sempre hi ha hagut canvis, socials polítics, religiosos. Tots
els canvis solem dir que són per a millor, ho relacionem amb el progrés. Els
savis pensen, els científics investiguen, pensen i practiquen, intenten trobar
explicació científica a totes les emocions, sentiments i conductes humanes. El
sentir del cor no sempre el trobem, i l’ànima, on és? Hem d’aprendre a trobar
la pròpia ànima i sentir el seu propi pensar i relacionar-ho, barrejar i
agrupar tot plegat en el pensament, i a la vegada separar i diferenciar què
sent i què pensa cada un d’aquests òrgans i sensacions. Un sentiments de
sentir. Uns tangibles i definibles com el dolor que sentim al cos, el fred, la
gana, la set i altres intangibles com la bellesa d’una flor, un goig, una
il·lusió, una tendresa, un desig, un amor... només basats amb els propis
pensaments, en l’aprenentatge d’altres ments, en els pensaments d’altres
persones, amb les seves diferents teories en el món ample i inabastable de
filosofies i psicologies incomprensibles, i perdre’s en el seu món per anar a
la recerca del nostre propi jo que defineix a cada persona com a tal.
Trobar la pau basats en el diàleg, la comprensió, la
tolerància. I no val la frase que recordo utilitzava la meva mare massa sovint:
“Mai es barallen dos si un no vol”. I jo, una mica més avançada en el
creixement com a persona, ho rebutjo amb aquesta altra frase: “depèn el preu
que s’hagi de pagar”. La humanitat fa un pas endavant en voler fer
canvis socials sense violència, no com s’havia fet sempre, s’està fent en
moltes parts del món encara. Aquests últims fets volen fer canvis geogràfics
sense violències, les lleis s’acorden i es canvien, no utilitzar la força, la
sang i la mort. Perquè el fet de “com sempre es feia així, s’ha de continuar
així”, només ho pensen els que no evolucionen, els que no volen canviar res,
que tot ha de seguir igual. Us imagineu on estaríem? A l’Edat de Pedra, si més
no.
Les paraules són força i són feblesa. Els creadors de
paraules ens podem enfonsar i ombrejar a tots i a tot allò que ens envolta i
enlairar-nos i tornar-nos ocells i volar a l’infinit per núvols blancs per un
cel blau i unir-nos amb la multitud d’estols d’aus que emigren i ser un punt de
llum de realitat a l’horitzó de la llibertat.
Amb el poema de
“Poetas, remontad el vuelo” expresso una realitat, una utopia, una quimera,
creant amb tot plegat la màgia i el misteri de l’alquímia d’una il·lusió, d’una
esperança, com així intentem els poetes, seguir el camí amb la dolçor i la
bellesa de les paraules En aquest cas el
poema està inspirat en els atacs terroristes a Torres Bessones de Nova York l’any
2001, obtenint un premi de poesia Internacional a Dublín (Irlanda).
Poetes remunteu el vol/ i solqueu els cels
amb les vostres rimes/ en solitari o en estols/ lliures, traspasseu l’espai i
el temps/ com les més belles aus blanques/ amb el moviment de les vostres suaus
ales/ d’il·lusions i de somnis/ amb l’encant dels vostres versos.
Poetes, remunteu el vol/ combateu al món
amb paraules,/ que no es quedin a les entranyes/ no les guardeu a la vostra
ànima/ poden guanyar guerres i batalles/ lluiteu amb bells poemes/ que són les
millors armes.
Ocells de metall, salvatges, ferotges/ ments
ignorants i buides/ desolació, terror, fum i foc/ no hi ha paraules/ ni versos
ni vida/ només boira, mort i por.
Poetes, remunteu el vol/ espargiu el cel de paraules/ deteniu aquestes
aus gelades i sense rumb/que no s’aturin a l’aire,/ que no xoquin, que no
esclatin/ que no abrasin amb la seva negror el món.
Poetes, remunteu el vol, subjecteu amb les
vostres mans la Terra/ si encara us queden forces/ amb paraules, rimes i
versos.
Fràgils poetes, quina càrrega tant pesada/
conservar la Pau, l’amor y la vida,/ perquè la vida ho és tot/ sense la vida no
hi ha res/ només queda una llum a la llunyania/ i l’esperança...
Darrerament
hem vist i viscut moltes manifestacions pacífiques i artístiques, fastuoses i
gegantines reclamant una justícia i uns canvis per decidir per si mateixos, una
amplitud de ments amb la seguretat d’una pau i una prosperitat amb el sentir
d’un cor molt gran. El camí de la sensatesa i de fer palesa que la humanitat
està avançant, ha començat el camí... sense violència, sense sang, només paraules
per a enlairar els cors a un cel blau de pau. Sabem que tot plegat és més
complicat, però si ho pensem bé, també pot ser molt senzill...
Gloria Fandos
