Diada del Tortosí Absent 2022

 

 

La meua participación al Tortosí Absent 2022

 

L’ABSÈNCIA DELS TOTOSINS

 

L’absència dels tortosins

es fa present aquesta tarda de sol,

a nesta ciutat que sempre estrena,

places renovades, carrers engalanats,

cases velles, plenes d’ànimes

que respiren, més enllà del temps.

 

Miro esta ciutat, Tortosa i l a sento meua,

i és vostra, la admiro amb els ulls del cor.

Pugem els esglaons de la vida un any més

i respirem la festa…

 

I quan ja el temps disfressat d’anys

em pessiga els ossos i la pell,

acluco els ulls i veig tots els colors de l’esperança.

I les campanes voltejen al vol,

en honor a la Festa Major de la terra tortosina,

i als meus somnis veig a la Verge de la Cinta

i ens gronchem tots amb Ella, tortosins absets i presents

al carrusel de la il•lusió.

 

Viajarem en ales de la pau, la compresió i el respecte

com una senyera clavada el cor

i aconseguirem un món lluminós i perfecte.

 

Dia del Tortosí Absent de 2022

 

UNES PARAULES PER A ANNA

 

El somriure i la bondat

es dibuixaven al teu rostre,

a la teua mirada i als teus llavis.

Vas ser regidora i protectora,

com una mare que ens abraçava

a la ciutat tortosina

i a les Terres de l’Ebre.

Sempre m’acompanyava

a les meues dèries literàries,

igual a la Biblioteca com a una llibreria,

Senzilla, alegre i tendra.

També fores la meua mestra,

vaig aprendre molt, lo que podia,

tenir cura de persones d’una malaltia,

on la ment es diluïa,

com un torrent d’aigua clara que s’enterbolia.

Sempre seràs al meu record

i al de tots els que et van conèixer.

Anna, te n’has anat aviat,

un viatge inesperat, ens trobarem

algun dia, allà on s’ajunten cel i mar…

 

Glòria Fandos Gràcia

 

Dedicat a Anna Algueró, ex Regidora de l’Ajuntament de Tortosa, i Presidenta de l’Associació de Familiars de Maltats d'Alzheimer de Tortosa

4 de setembre, Dia de la Cinta 2022

Diada del Tortosí Absent 2021

Diada del Tortosí Absert, celebrat el dia 5 de setembre, diumenge de la Cinta.

 

 

TENDRA ÉS LA MIRADA

 

Tendra és la mirada

 de Tortosa la meua ciutat estimada,

present preuat ple de llum,

un dia més d’un any més,

encara tinc aquest paisatge als ulls.

Han florit les roses del jardí

que encenen de colors la tarda,

alimenten les il·lusions

de la florida terra tortosina.

Els carrers s’omplen d’espera

a que vingue la festa major,

amb el ball de les pubilles,

joventut riallera que els batega el cor,

amb somriures bells de primavera.

I desfilaran  Rufolet, Rubi i la Cucafera,

fent la delícia de petits i grans.

I la corrent del riu i el vent de Dalt

ens porta fragàncies de les pinedes del Port,

pulmó que alimenta la vida, quan defallim

perquè ens hem de tapar la boca i els llavis

i ens apaguen la veu i el respirar...

Deixem guardades per uns dies

 les ombres de la por i de la incertesa

                    al calaix més fondo del rebost del cor tortosí  i tancat en clau,

i sortim a celebrar la Festa amb alegria i precaució

i amb la Cinta rosada de la Verge ens farem una llaçada al cor

per a abraçar als Tortosins Absents

que van marxar una primavera

un dia lluny i blau molt enrere,

i Tortosa sempre us espera,

i la Verge de la Cinta us delera

per a que tots plegats cantem el seu himne

amb clarins i campanes i la veu alçada

sonarà la melodia més dolça

que tindrà el so més tendre de l’esperança.

 

Glòria Fandos Gracia

 

Dia del Tortosí Absent 2021,

Any de la Cultura Catalana

TINDRÉ QUE DEIXAR DE SER FEMINISTA?

És una pregunta que darrerament està prenent forma dins del meu cap, que malgrat topar amb moltes parets encara el tinc sencer. Si el feminisme és un moviment de persones que lluiten per a eradicar el gran problema de totes les injustícies que pateixen moltes dones i han patit al llarg de la Història, doncs si, sóc feminista. Sempre he sigut feminista i no ho sabia, com el títol del llibre d’Ariadna, coneguda presentadora de TV3. Sense deixar de banda els fanàtics masclistes, es poden definir així, els que no es reconeixen com a masclistes i els seus comportaments estan dins de la seva  normalitat.  Disfressats de costums, tradicions, com si els seus significants fos una llei que tant si ens agrada com si no, hem de seguir complint. Seguint el rol d’altres generacions passades, com dels nostres pares, mares, avis i àvies. Ho podem englobar en dos grans apartats: macro i micro masclisme. Els micro, pot ser serien s’amagarien dins dels maltractes psicològics, molt difícils de detectar. Les dones es troben parets socials, econòmiques,  properes, com familiars, fills, filles, amistats. Si els homes  prenen la iniciativa de separar-se o divorciar-se, sense cap motiu de maltractament, tenen tota la comprensió de l’entorn. Ho tenen tot lligat i ben lligat, per la gran injustícia cap a les dones. Els fills van a brindar alegrement amb els pares i les seves parelles. I no pensen amb la seva mare? És inaudible, increïble. Si és la mare qui pren la iniciativa per causa de maltractament, físic i psicològic, a més de la incomprensió  i ha hagut fills que ha intentat assassinar-les. O sigui que ja es troben la faena feta.       

Ara fa un any que estem confinats amb la pandèmia que ens està canviant la vida. Aquest any no es faran les manifestacions feministes del dia 8 de març, cada vegada més consolidades, fent més real aquesta lluita. Una contra més de cara a aquesta reivindicació.  I les dones que han tingut que estar confinades amb el seu maltractador, tot un desgavell de situació.

Encara que sigui poc a poc, molt poc a poc, he pogut veure un bri de llum que ens il·lumina el camí de l’esperança en vers les dones.  Per un moment m’he sentit afortunada viure aquest instant tant significatiu en el comportament d’alguns homes, en la seva preocupació de pensar en el bé i la salut de la seua parella. Fa poc temps, acompanyant  a un familiar a fer-se unes proves a una ciutat propera, mentre esperava a una ampla sala d’espera, vaig sentir a una infermera que li deia a un pacient, jove, amb to seriós i de circumstància- Ja t’ho has pensat bé? al sentir aquesta pregunta, aguditzo l’oïda, presa de la curiositat, i pot ser també de l’avorriment i la preocupació de les llargues hores d’espera. Si que deu ser transcendental la prova, vaig pensar. El jove contesta- Si, estic segur. Acte seguit la infermera li fa una altra pregunta.- Què quants fills teniu? Dos- Contesta. Bé, ja estava la incògnita desvetllada. Aquell home anava a que li fessin una vasectomia. I així el mateix ritual unes sis vegades al llarg de la meva espera d’aquell matí per part d’aquella infermera, amb to maternal i com si li perdonés la vida.  S’està fent una mica de justícia, vaig pensar. Un tema tant delicat que també la dona ha pagat un preu i molt alt com és la mort. Recordem aquelles terrorífiques notícies de moltes dones mortes i en greu estat a la India al ser sotmeses a esterilitzacions massives pel seu govern per baixar l’excessiva natalitat. Tot això entraria en els macromasclismes. No puc ni podem deixar de ser feministes, per poder combatre totes les injustícies que pateixen les dones, només per ser-ho. I en aquests dies ennuvolats i boirosos veig que del cel cau un fi plugim d’esperança, puc dir, que només és això, esperança.

 

 

POESIA EN TEMPS DE CRISI

Poesia en temps de crisi

 

 

El dia 20 de març, en commemoració del Dia Internacional de la Poesia, se celebrà la Primera Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, organitzada i coordinada per Tomàs Camacho Molina, poeta i professor, resident a l'esmentada població, amb el suport i presència del seu alcalde i regidor de Cultura Alfons Montserrat. L'acte es realitzà a la Biblioteca Trinitari Fabregat, la qual era plena a vessar de públic. Assistírem poc més d'una vintena de poetes, s'esperava una trentena, quan el total de participants a la mostra n'eren quaranta. Cal remarcar que només érem tres dones al recital. Un valor afegit a la sensibilitat poètica masculina. Es posaren a la venda i intercanvi els llibres dels autors. Tinguérem l'agradable sorpresa que, a més d'un diploma, ens obsequiaren amb un llibre, l'antologia amb tots els poemes dels poetes participants, amb una portada en color d'un dibuix abstracte d'Alfredo Gavín Agustí, que també representa el cartell de Mostra. Amb la col·laboració especial de les persones del Centre Ocupacional i Llar Alcanar. Vaig tenir el plaer de saludar-ne algunes. Els vaig preguntar si els havien agradat les poesies, em contestaren afirmativament, amb un somriure ample que es reflectia igual als seus llavis com a la seva mirada, il·luminant encara més l'estança, reconfortant els cors d'una sensibilitat humana que no sap de crisis, ni dels dies emboirats, que tapen el sol a una sacietat gris, que ens envolta, i no deixa passar els raigs de sol. Aquell dia precisament, el carrer estava ocupat per una boira, quieta i prou espessa, i humida, com quan a uns ulls se li apropen les llàgrimes, en aquest cas quedaven lluny. Ambient d'amics, d'alegria i de poesia, capaç de d'allunyar les llàgrimes i traspassar boirades, per molt denses que siguin. No hi ha millor manera d'afrontar la crisi que amb poesia. I així ho està fent la població d'Alcanar amb aquesta extraordinària iniciativa. Reunint una gran quantitat de poetes, vinguts, a més a més d'aquestes terres, d'altres llocs més dispars. També gaudírem d'un dinar de germanor i després una visita guiada pel nucli antic i la Casa O'Connor. A banda d'admirar la bellesa de la casa, amb les seves pintures, i les baranes i balconades de ferro forjat, d'estil barroc, també coneguérem un xic de la història d'una família de terratinents adinerats, com l'afusellament del senyor de la casa a principis de la Guerra Civil, els seus avatars, poc agradables. Una casa conservada, com si el temps s'hagués aturat, en un passat, d'un status social i econòmic elevat. També ens explicaren la complexitat de les exposicions, per a les quals utilitzen la casa, sobre els inicis i el avenços del jaciments ibèrics existents i admiràrem utensilis de ceràmica, trobada i reconstruïda del segle VII abans de Crist Una vetllada completa, tant en riquesa cultural i històrica com poètica. Fins l'any que ve. Esperem una II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. I una actitud positiva. Poesia en temps de crisi, poesia.

 

Publicat al Diari de Tarragona, dissabte 3 d’abril de 2010 en la secció Opinió

 

 

DOMINAR EL TIEMPO

DOMINAR EL TIEMPO

 

El significado de este titular parece una quimera, un sueño inalcanzable. La humanidad, siempre, desde que el mundo es mundo lo ha querido conseguir y hasta la fecha nadie lo ha conseguido o eso creemos, como una ilusión convertida en agua que se escapa de las manos y se desliza entre los dedos como el agridulce manantial de la vida.

¿Quién no ha soñado con con la eterna juventud? ¿Librarnos de enfermedades que nos van limitando el camino para llegar a evitar lo inevitable, que nadie ha podido conseguir? Ni magias, ni misterios  ni alquimias... Ni los cirujanos plásticos, ni los científicos que adelantan día a día. Podemos decir la frase hecha, que la conozco desde siempre, “la ciencia avanza que es una barbaridad” y como dirían nuestros abuelos y abuelas, pero no han podido cumplir en los términos deseados, detener el deterioro del ser humano, aunque sí el paliar las consecuencias de algunas enfermedades con la medicación y la cirugía, ayudados por las nuevas tecnologías y la robótica, más precisa incluso que el pulso humano.

La vida humana, tan efímera, queramos o no, caduca sin lugar a dudas. Pero no me voy a referir al tiempo que pasa y no vuelve que puede dar tanto de sí a filósofos y poetas. El tiempo implacable que sin solución posible nos cae encima queramos o no. Me referiré al tiempo climatológico, y su gran ciencia, la meteorología, de estudios más precisos. Hablar del tiempo es el tema de conversaciones cortas de compromiso, cuando te encuentras con un vecino en el ascensor, y no tenemos nada más importante de qué hablar. A veces no nos damos cuenta lo importante que es escuchar su predicción en los medios de comunicación si has de realizar viajes a cortas o a largas distancias. Hemos dicho también, “escuchar el tiempo, tiempo perdido”, aunque a veces acierten. En cada casa hay algún forofo o forofa que nos hace callar para escuchar las noticias del tiempo, cuando a lo más que suele viajar es a la vuelta de la esquina.

Salgo de casa, fresquita, en la calle estamos a casi cuarenta grados de temperatura, camino dos calles por la sombra, protegida del sol con sombrero y gafas oscuras, la luz hiere mis ojos, protección cincuenta para la piel como para la playa –recomendable utilizarla todo el año y a todas las horas del día– y antes de que las gotas de sudor tengan tiempo de resbalar por mi columna, ya estoy en la cafetería de costumbre, tomando un cortado descafeinado y un pincho de tortilla –o no, por la dieta y la salud– y escribiendo mis notas o el borrador de este escrito, leyendo los periódicos en mi momento de asueto acompañada de mi soledad más deseada, fresquita como una rosa. Gracias al aire acondicionado. Lo tenemos en nuestro día a día, tan normal, que no pensamos en la gran importancia de este invento, y no cogemos un pasmo porque Dios no quiere, por los cambios bruscos de temperatura. Me siento dueña de dominar el tiempo, la temperatura. Lejos quedaron los agobios de otros tiempos, que bien pensado, no hace tanto. Recuerdo en nuestro entorno hace cuarenta y cinco años sufríamos el calor, no en silencio, pero sí con gran dosis de conformismo. Los medios de transporte, clínicas, oficinas, comercios, mercados. Ventiladores por doquier y a veces ni eso.  Artilugios caza insectos colgados de los techos. Ahora gozamos de zonas limpias, con temperaturas de primavera, igual en grandes y pequeñas superficies,  en nuestras casas, que quién lo iba a imaginar. Todo gracias a su inventor, el ingeniero electrónico estadounidense Willis Carrier, a finales del siglo XIX, y con bastante retraso llego a nuestro país. Pero nunca es tarde si la dicha es buena. Gracias Willis Carrier por ayudarnos a dominar el tiempo, solo con darle a un botón, sin importarnos las inclemencias adversas de fuera, facilitándonos la vida. Claro que no se salvan los trabajadores del campo, de las carreteras y los constructores, pero todo se andará, tiempo al tiempo. Si nuestros abuelos y abuelas abrieran los ojos, cuando soñaban quimeras de recoger el sol en espuertas y guardarlo para el invierno y la nieve en capazos para refrescar el verano, seguro que querrían quedarse a disfrutar de nuestro presente, para ellos su futuro.

 

Gloria Fandos Gracia

 

Tortosa( Tarragona)