dissabte, 10 d’abril de 2021

TINDRÉ QUE DEIXAR DE SER FEMINISTA?


És una pregunta que darrerament està prenent forma dins del meu cap, que malgrat topar amb moltes parets encara el tinc sencer. Si el feminisme és un moviment de persones que lluiten per a eradicar el gran problema de totes les injustícies que pateixen moltes dones i han patit al llarg de la Història, doncs si, sóc feminista. Sempre he sigut feminista i no ho sabia, com el títol del llibre d’Ariadna, coneguda presentadora de TV3. Sense deixar de banda els fanàtics masclistes, es poden definir així, els que no es reconeixen com a masclistes i els seus comportaments estan dins de la seva  normalitat.  Disfressats de costums, tradicions, com si els seus significants fos una llei que tant si ens agrada com si no, hem de seguir complint. Seguint el rol d’altres generacions passades, com dels nostres pares, mares, avis i àvies. Ho podem englobar en dos grans apartats: macro i micro masclisme. Els micro, pot ser serien s’amagarien dins dels maltractes psicològics, molt difícils de detectar. Les dones es troben parets socials, econòmiques,  properes, com familiars, fills, filles, amistats. Si els homes  prenen la iniciativa de separar-se o divorciar-se, sense cap motiu de maltractament, tenen tota la comprensió de l’entorn. Ho tenen tot lligat i ben lligat, per la gran injustícia cap a les dones. Els fills van a brindar alegrement amb els pares i les seves parelles. I no pensen amb la seva mare? És inaudible, increïble. Si és la mare qui pren la iniciativa per causa de maltractament, físic i psicològic, a més de la incomprensió  i ha hagut fills que ha intentat assassinar-les. O sigui que ja es troben la faena feta.       

Ara fa un any que estem confinats amb la pandèmia que ens està canviant la vida. Aquest any no es faran les manifestacions feministes del dia 8 de març, cada vegada més consolidades, fent més real aquesta lluita. Una contra més de cara a aquesta reivindicació.  I les dones que han tingut que estar confinades amb el seu maltractador, tot un desgavell de situació.

Encara que sigui poc a poc, molt poc a poc, he pogut veure un bri de llum que ens il·lumina el camí de l’esperança en vers les dones.  Per un moment m’he sentit afortunada viure aquest instant tant significatiu en el comportament d’alguns homes, en la seva preocupació de pensar en el bé i la salut de la seua parella. Fa poc temps, acompanyant  a un familiar a fer-se unes proves a una ciutat propera, mentre esperava a una ampla sala d’espera, vaig sentir a una infermera que li deia a un pacient, jove, amb to seriós i de circumstància- Ja t’ho has pensat bé? al sentir aquesta pregunta, aguditzo l’oïda, presa de la curiositat, i pot ser també de l’avorriment i la preocupació de les llargues hores d’espera. Si que deu ser transcendental la prova, vaig pensar. El jove contesta- Si, estic segur. Acte seguit la infermera li fa una altra pregunta.- Què quants fills teniu? Dos- Contesta. Bé, ja estava la incògnita desvetllada. Aquell home anava a que li fessin una vasectomia. I així el mateix ritual unes sis vegades al llarg de la meva espera d’aquell matí per part d’aquella infermera, amb to maternal i com si li perdonés la vida.  S’està fent una mica de justícia, vaig pensar. Un tema tant delicat que també la dona ha pagat un preu i molt alt com és la mort. Recordem aquelles terrorífiques notícies de moltes dones mortes i en greu estat a la India al ser sotmeses a esterilitzacions massives pel seu govern per baixar l’excessiva natalitat. Tot això entraria en els macromasclismes. No puc ni podem deixar de ser feministes, per poder combatre totes les injustícies que pateixen les dones, només per ser-ho. I en aquests dies ennuvolats i boirosos veig que del cel cau un fi plugim d’esperança, puc dir, que només és això, esperança.

 


 

1 comentari:

Maria Jesus ha dit...

Paraules molt acertades, jo també sóc feminista i ens mereixem molt més!