Privilegi de dona
Estem avançant el segle XXI a poc a poc. Segons els esdeveniments que estan succeint, socials, polítics, humans, semblen una espiral o una roda, sempre estem al mateix lloc. També el temps, així com els anys em cauen al damunt, passen espai o ràpid, depèn de la percepció de cadascú. Ja ho deien els avis quan estaven en una època de la seva vida avançada i jo aixecava poc més de dos pams del terra i me’ls escoltava amb atenció, encara que no ho semblava. Sí, es lamentaven. El temps no és que passi de pressa, que així és, sino que vola amb una velocitat que no podem prendre mida. Jo ho escoltava una mica escèptica, com si no anés amb mi o parlessin d’una era llunyana i perduda, posant en dubte aquesta reflexió. Ara en el meu present ja els començo a donar la raó. Ja és un tòpic anomenar el segle que vivim com a exemple d’endarrerits que estem i el poc que avancem. No perquè aquesta setmana se celebra, es pateix o se reivindica el tema de la dona, que també, no podem pensar de no fer-ho cada dia de l’any. No podia deixar passar aquestes dates sense tenir més atenció, espero. Reivindiquem els drets de la dona i la lluita per aconseguir-los. La dona i l’home, no ens enganyem, tots i totes hem de defensar aquesta causa justa. Fa uns poc anys, potser uns vint, que no són res, que estic insistint en els meus escrits sobre aquest tema, cada cop són més llargs i em lamento, no avancem, la societat no avança. Anomenar la societat com a culpable, és culpar a tothom, i això és molt ambigu, és fer demagògia, com amagar el cap sota l’ala i mirar a un altre costat, dir tots és dir ningú.
Anomenar el feminisme encara sembla mal vist, a la dècada dels vuitanta estava perseguit encara, i no me n’adonava i ja era casada amb dos fills. Veia comportaments estranys, de part d’homes i també de dones en situacions injustes cap a les dones. Ningú em donava la raó, tothom ho considerava normal. Avui dia hi ha homes que en sentir la paraula masclisme s’ofenen, i estan com a la defensiva, i et diuen que quina paraula més absurda és aquesta que ara està tant de moda.
Fins i tot hi ha polítics que volen guanyar el poder pensen en abolir la llei que dona suport al feminisme que sembla un mot que espanta, com també el de masclisme.
Si m’he decidit a escriure de nou d’aquest tema és perquè tinc arguments i reflexions noves per a exposar. Actualment estem veien dissortadament la gran tristesa de la situació. I cada cop més joves pateixen aquesta barbàrie tan vergonyosa. Assetgen a les noies pel mòbil, noticia que donaven per televisió, estava un lloc públic i un home entrat en anys, pare segurament, va dir que les noies que podien tenir aquest perill, no tinguessin mòbil. Segur que els seus fills tenen els rols masclistes i així es passa el rol o la tradició a les generacions que ens segueixen. L’origen del problema és, si el pare té comportaments masclistes, que poden ser lleus o més importants, la mare no diu res davant dels fills i ells creuen que és normal i així continua. També s’insisteix sobre la igualtat de dones i homes, depèn de les empreses i dels empresaris, encara hi ha dones que guanyen menys, fent la mateixa feina. A l’hora de la maternitat, ara tenen quatre mesos, havia de ser de dos anys que es fa a altre països, com Dinamarca. Els treballs de la llar ho han de compaginar home i dona, en bona harmonia. En qüestió de mals comportaments i maltractes, ni psíquics ni físics, les dones no volem la igualtat, seria rebaixar-nos. Això vaig argumentar al discurs que vaig exposar l’any 2001 quan em van convidar el Dia de la Dona treballadora a la trobada d’associacions de Dones de les Terres de l’Ebre que es va celebrar a l’Auditori de Tortosa, amb un poema inclòs, referent al tema, cosa que no puc evitar. Afegiré que a més de la justícia que es mereix la dona en tots els àmbits, la igualtat, el respecte, la confiança, la comprensió, ha de ser tractada com a persona, senzillament. Avui m’atreveixo a anar més enllà dels drets que ens mereixem les dones. Volem un tracte no igual, si no millor, és a dir, una discriminació positiva. De vegades ens acusen de que no es pot permetre que una dona tingui una discriminació positiva, volem tenir privilegis perquè ens ho mereixem. Ser igual que l’home no és prou. Es que ho tenim tant assumit, que no li donem prou importància, la naturalesa ens ha fet així. Físicament tenim diferències amb els homes, tots i totes ho tenim clar, i benvingudes les diferències, faltaria més. Nosaltres les dones les patim i sembla que no ens n’adonem, perquè clar, és que és així, la dona és així. Hi ha una dita que la diuen amb conformisme i acceptació que diu: “és que la dona sempre té les de perdre” Us heu parat a pensar que una nena, a vegades als deu anys, o nou, o dotze o tretze, potser alguna als disset, les mares ja estan al cas per a aconsellar i explicar. Nenes acostumades a córrer, anar en bicicleta, barallar-se si s’escau igual amb nenes que nens. Arribar a casa amb els genolls sagnant o el colzes, quina tragèdia, mare meva. Un dia estes nenes tant petites, que juguen a nines, fan treballs d’escola, s’espanten perquè de la seva intimitat els hi surt sang, s’aixequen del pupitre i tenen una gran taca al vestit, les companyes se’n riuen, la mestra l’acompanya a casa. Li comença fer mal la panxa, i a cada cop més, i un dia i un altre, i es passa així de cinc a vuit dies, falta a l’escola. La mare l’ajuda i l’acompanya i li torna a explicar, i la nena no ho acaba d’entendre i no li poden donar ni una aspirina, perquè pot produir més hemorràgia, i pot repercutir més a la salut. La mare li diu que ara ja és el camí de dona i s’ha t’acostumar, “és un patir mínim, filla”. La nena es queda trista. “I el més que ve altra vegada?” I així ens passem trenta o quaranta anys. L’han de vigilar, la pot atacar algun depravat, la poden violar i pot quedar embarassada, quina tragèdia! Què faríem? Portar-la a l’estranger per a avortar o si la mare era jove, fer passar al nadó per son fill en no poques angoixes per a amagar-ho. Déu ens salve d’aquest malson. I aquesta nena tindrà que anar a l’escola, a exàmens, a excursions i en mal de panxa, un mes i un altre i un any i un altre. Ja fa un temps que hi ha medicació especial per a aquest mal. I tindrà que anar a treballar a reunions importants. I l’embaràs? No, no res, això no res et diuen i és que t’ho arribes quasi a creure. Estic embarassada, no malalta, solem dir. Què carai, et passes tots els dies vomitant, marejada, i has de seguir fent les feines i fer cua al supermercat. S’unflen les cames, vas pesada com un plom, la panxa va creixent, no pots seure, no pots gitar-se, no pots dormir ni descansar. No, no estic malalta, estic pitjor. I la por agafada a cor, però no diguem res, tot molt bé i a patir que és el toca. Arriba l’hora de la veritat: part natural, que pots estar dies, cesària, que és una intervenció molt greu. I tens la gran vida, la gran llum, una nova vida. Amb els punts que tiren, fer-se càrrec de tot, si no tens ajudes de ningú.
Les dones volem privilegis, els que ens mereixem. Dos anys de maternitat, una setmana de baixa al mes, per menstruació. Estic segura que tots i totes estem d’acord. No m’importa acceptar una ajuda o una galanteria, o una rosa o un poema...
Glòria Fandos Gracia
