Sense
adonar-nos-en ens trobem de cara amb un temps convuls, inesperat i no ens
creiem del tot el que està passant. Ens sembla que estem vivint dins d’una pel·lícula
de ficció. Però ens trobem en una
realitat de pandèmia i de morts. Una pandèmia que es mostra sigil·losa,
traïdora, ens roba el respirar i la vida.
Els científics a corre cuita investiguen per a trobar una solució de
vacunes i prevenció.
I la primavera arriba
i passa. I la poesia que ja teníem germinada al nostre cor? Gràcies a les noves
tecnologies estem més connectats i més vius, dins de la nostra reclusió. I la
premsa escrita no ha parat, sempre viva i aquí us deixo els meus projectes
guardats, que s’obren pas al confinament que em fa encongir el cor que vol
continua sent lliure.
Cada dia avanço
i guanyo vida amb paisatges i colors. La
tendresa d’un record no massa llunyà encara em fa humitejar els ulls, trobo el
consol i la gran tristesa de veure-ho tot més clar. La meva solitud i els meus
silencis enmig dels sons estranys m’acompanyen, em donen sentit. Enyoro la
mirada encisadora i la bellesa de les paraules, quan em sembla que la ment les
oblida. Aquella poesia que em mira i la sento meva i em fa sentir única i gran,
em fa gronxar suaument entre aquells núvols blancs que cada dia admiro al cel i
els veig tant lluny, fins que volo a ells i els abraço i són meus per un
instant per a omplir-me de somnis. M’aferro a aquesta grandesa que m’ofereixes
quan et tinc i em traus la poesia que encara no sé que tinc al meu interior i
surt, senzilla, lliure i s’uneix als estols d’aus que s’escampen per a omplir
de pau el món.
M’ajuda a
oblidar quant tot es trencar i el pensament es quedar sol a l’aire, ballant danses
fúnebres i s’ha de tornar a crear i a renàixer amb la seguretat que em sosté el
cor i l’ànima. No defallir i no perdre la meva fortalesa que vol fugir i deixar-me
a la deriva. Obrir els ulls cada dia i ser còmplice dels raigs de sol i la
força del vent m’ajudi a espolsar la terra que em cau al damunt, m’atrau i
m’enfonsa a la foscor i em vol robar la llum de la vida i tornar-la pols i tot
sigui un desert sense paraules ni poesia. ni lluita.
Tornar a una realitat antiga del pensar que
les carreres de lletres no servien per res, a vegades ens sembla que hi tornem,
el nostre pensar i a l’esperança en la qual ens aferrem és que no.
Quan era petita
esperava amb deler quan anava a amb la meua mare a Tortosa que em comprés algun T.B.O. o còmic com es
diu ara o un petit conte d’aquells que tenien forma del o la protagonista, amb
molts colors i dibuixos. Sempre me’n recordaré del de “Mariuca la Castañera”
amb la moraleja o missatge que els nens i les nenes amb bondat sempre tindrien
la seva recompensa. Aquest luxe no era avitual.
Tenint en comte
a la classe social, la baixa treballadora amb un jornalet ben administrat per
la mare, no hi havia per a més. A més tenien la idea que tot estava bé, que els
fills no anessin a la universitat, ja que se sentia a les notícies que aquests
estudiants eren conflictius i problemàtics i això no ho volien. No pensaven que
aquells estudiants feien bagues i protestes per aconseguir millores mes justes
a la societat i que un dia o un altre en un futur tots ens beneficiaríem sense
distinció de classes. Alguna mare pensava que per a les filles la carrera de
mestra era ideal per a compaginar la feina de la llar, fen un gran esforç
econòmic i sempre que no haguessin de sortir a la capital,
Viatjant en el
meu temps em trobo immersa i atrapada entre paraules i poesia i poetes i desitjo
que un any més sigui gran i frondós i fructífer per al col·lectiu poètic
“Poetes de l’Ebre” lliure, com moixonets al vent de la justícia i de la
felicitat, que no sigui una quimera, amb el cor i les mans aguanto subtilment
el fil tant deliciós de seguir. Gràcies a tots i a totes, creadores de
paraules, ens refermem cada cop més a la defensa de la justícia feminista, que
si tot estès correcte, no caldria, dissortadament, així ha de ser encara. Gràcies
als que defenseu com jo a "Poetes de l'Ebre" un Grup creat el 2000, i en el que es va
publicar la primera Antologia, actualment anem per la 19a, principalment amb el suport de la Cultura
d'Amposta i d’altres de les Terres de l'Ebre, amb components de prop i de
lluny, no ha estat un camí fàcil, i no ho és. Sense ideologies polítiques,
encara que cadascú tingui la seua. Som espurnes poètiques, que perduren,
creixen i creixen, s’escampen creant flamarades de poesia per a escalfar els
dits gelats que teclegen.
Amb el suport també de la Cultura de Tortosa, la meua ciutat estimada de cor i
ànima. Ciutat amistosa, solidària i de pau.
Bon Any, Poetes de l'Ebre, segueixo lluitant per
aquest col·lectiu, juntament amb tots i
totes, enamorats de les paraules, que construïm la poesia de la vida.
La poesia és un
camí de paraules per a embellir el caminar dels cors sensibles, per mil camins
que dibuixen, pinten mil colors, com les flors acolorides i els herbeis i
pinedes de tots els matisos de verds que ens omple la visió de natura i
d’aigua. Amb mots sense forma física i, a la vegada, les tenen totes, són a la
nostra ment.
Paraules
filtrades pels pensaments, amb embolicats sentiments que no es defineixen i ho
fem complicat, amb els dubtes sense fi que sent l’ànima humana i a la fi,
humans som. Paraules belles que viatgen en un silenci íntim, privats per
paisatges de boira, fum, sospirs per a sortir a la vida i fer-la realitat, quan
ens enfonsem a la fosca fantasia. Acariciem l’oïda quan tota aquesta alquímia
de paraules, musicalitat, mots i sentiments, quan sonen amb l’emoció i la dolçor d’uns llavis, a cau
d’orella o en veu alta i ho compartim i ens despullem l’ànima per a mostrar-nos
tal com som, en estat pur, sense embuts ni complexes. Expressar el cruixir més
autèntic que sentim al cor. Pot ser la mera contemplació o tots els neguits
acumulats a les entranyes més fondes, els dolors més punyents que s’alliberen
al contacte de l’aire i els espais més insospitables d’altres sensibilitats
àvides de bellesa i de vida. Alleugerar el pes, un pes feixuc que ens ofega
l’esperit i no ens deixa respirar. Som papallones tremoloses fugint de les foscúries, a la recerca de la
primavera, on creixen totes les flors, donant oxigen i creant somriures
lluminosos per a compartir, transformar-ho en un anhel de viure de pau i de
felicitat.
Glòria Fandos
Gracia
Tortosa-
Tarragona
