AQUESTA PRIMAVERA TAMBÉ HI HA POESIA

Sense adonar-nos-en ens trobem de cara amb un temps convuls, inesperat i no ens creiem del tot el que està passant. Ens sembla que estem vivint dins d’una pel·lícula de ficció.  Però ens trobem en una realitat de pandèmia i de morts. Una pandèmia que es mostra sigil·losa, traïdora, ens roba el respirar i la vida.  Els científics a corre cuita investiguen per a trobar una solució de vacunes i prevenció.

I la primavera arriba i passa. I la poesia que ja teníem germinada al nostre cor? Gràcies a les noves tecnologies estem més connectats i més vius, dins de la nostra reclusió. I la premsa escrita no ha parat, sempre viva i aquí us deixo els meus projectes guardats, que s’obren pas al confinament que em fa encongir el cor que vol continua sent lliure.

Cada dia avanço i guanyo vida amb paisatges i colors.  La tendresa d’un record no massa llunyà encara em fa humitejar els ulls, trobo el consol i la gran tristesa de veure-ho tot més clar. La meva solitud i els meus silencis enmig dels sons estranys m’acompanyen, em donen sentit. Enyoro la mirada encisadora i la bellesa de les paraules, quan em sembla que la ment les oblida. Aquella poesia que em mira i la sento meva i em fa sentir única i gran, em fa gronxar suaument entre aquells núvols blancs que cada dia admiro al cel i els veig tant lluny, fins que volo a ells i els abraço i són meus per un instant per a omplir-me de somnis. M’aferro a aquesta grandesa que m’ofereixes quan et tinc i em traus la poesia que encara no sé que tinc al meu interior i surt, senzilla, lliure i s’uneix als estols d’aus que s’escampen per a omplir de pau el món.

M’ajuda a oblidar quant tot es trencar i el pensament es quedar sol a l’aire, ballant danses fúnebres i s’ha de tornar a crear i a renàixer amb la seguretat que em sosté el cor i l’ànima. No defallir i no perdre la meva fortalesa que vol fugir i deixar-me a la deriva. Obrir els ulls cada dia i ser còmplice dels raigs de sol i la força del vent m’ajudi a espolsar la terra que em cau al damunt, m’atrau i m’enfonsa a la foscor i em vol robar la llum de la vida i tornar-la pols i tot sigui un desert sense paraules ni poesia. ni lluita.

 Tornar a una realitat antiga del pensar que les carreres de lletres no servien per res, a vegades ens sembla que hi tornem, el nostre pensar i a l’esperança en la qual ens aferrem és que no.

Quan era petita esperava amb deler quan anava a amb la meua mare a Tortosa  que em comprés algun T.B.O. o còmic com es diu ara o un petit conte d’aquells que tenien forma del o la protagonista, amb molts colors i dibuixos. Sempre me’n recordaré del de “Mariuca la Castañera” amb la moraleja o missatge que els nens i les nenes amb bondat sempre tindrien la seva recompensa. Aquest luxe no era avitual.

Tenint en comte a la classe social, la baixa treballadora amb un jornalet ben administrat per la mare, no hi havia per a més. A més tenien la idea que tot estava bé, que els fills no anessin a la universitat, ja que se sentia a les notícies que aquests estudiants eren conflictius i problemàtics i això no ho volien. No pensaven que aquells estudiants feien bagues i protestes per aconseguir millores mes justes a la societat i que un dia o un altre en un futur tots ens beneficiaríem sense distinció de classes. Alguna mare pensava que per a les filles la carrera de mestra era ideal per a compaginar la feina de la llar, fen un gran esforç econòmic i sempre que no haguessin de sortir a la capital,

Viatjant en el meu temps em trobo immersa i atrapada entre paraules i poesia i poetes i desitjo que un any més sigui gran i frondós i fructífer per al col·lectiu poètic “Poetes de l’Ebre” lliure, com moixonets al vent de la justícia i de la felicitat, que no sigui una quimera, amb el cor i les mans aguanto subtilment el fil tant deliciós de seguir. Gràcies a tots i a totes, creadores de paraules, ens refermem cada cop més a la defensa de la justícia feminista, que si tot estès correcte, no caldria, dissortadament, així ha de ser encara. Gràcies als que defenseu com jo a "Poetes de l'Ebre"  un Grup creat el 2000, i en el que es va publicar la primera Antologia, actualment anem per la 19a,  principalment amb el suport de la Cultura d'Amposta i d’altres de les Terres de l'Ebre, amb components de prop i de lluny, no ha estat un camí fàcil, i no ho és. Sense ideologies polítiques, encara que cadascú tingui la seua. Som espurnes poètiques, que perduren, creixen i creixen, s’escampen creant flamarades de poesia per a escalfar els dits gelats que teclegen.
Amb el suport també de la Cultura de Tortosa, la meua ciutat estimada de cor i ànima. Ciutat amistosa, solidària i de pau.

Bon Any, Poetes de l'Ebre, segueixo lluitant per aquest col·lectiu,  juntament amb tots i totes, enamorats de les paraules, que construïm la poesia de la vida.

La poesia és un camí de paraules per a embellir el caminar dels cors sensibles, per mil camins que dibuixen, pinten mil colors, com les flors acolorides i els herbeis i pinedes de tots els matisos de verds que ens omple la visió de natura i d’aigua. Amb mots sense forma física i, a la vegada, les tenen totes, són a la nostra ment.

Paraules filtrades pels pensaments, amb embolicats sentiments que no es defineixen i ho fem complicat, amb els dubtes sense fi que sent l’ànima humana i a la fi, humans som. Paraules belles que viatgen en un silenci íntim, privats per paisatges de boira, fum, sospirs per a sortir a la vida i fer-la realitat, quan ens enfonsem a la fosca fantasia. Acariciem l’oïda quan tota aquesta alquímia de paraules, musicalitat, mots i sentiments, quan sonen   amb l’emoció i la dolçor d’uns llavis, a cau d’orella o en veu alta i ho compartim i ens despullem l’ànima per a mostrar-nos tal com som, en estat pur, sense embuts ni complexes. Expressar el cruixir més autèntic que sentim al cor. Pot ser la mera contemplació o tots els neguits acumulats a les entranyes més fondes, els dolors més punyents que s’alliberen al contacte de l’aire i els espais més insospitables d’altres sensibilitats àvides de bellesa i de vida. Alleugerar el pes, un pes feixuc que ens ofega l’esperit i no ens deixa respirar. Som papallones tremoloses  fugint de les foscúries, a la recerca de la primavera, on creixen totes les flors, donant oxigen i creant somriures lluminosos per a compartir, transformar-ho en un anhel de viure de pau i de felicitat.

Glòria Fandos Gracia

Tortosa- Tarragona