La força, l'alè d'un batec,
brollador d'aigua cristal·lina,
regalims perfumats de vida,
com un rierol viu, transparent
d'un camí que ens guia...
l'hem de seguir, amb l'energia,
d' abraçar un cor que respira.
El trontollar d'una groga
i moribunda fulla,
a la branca trista
i molsosa d'un arbre,
un tronc humit
que es despulla,
es desprèn del vestit,
vell i gastat de corsa.
Quedant al descobert
el seu fons de marbre,
blanc, pur, immaculat.
Instint de fràgil realitat,
la llum de tots els colors s'apaga,
se'n va per un túnel llarg i fosc,
el cor s'escapa al buit,
té peus que corren a saltirons
i ales que recerquen la immensitat.
El cor no toca a terra,
el podem suaument acariciar,
amb una tendra mirada,
dolçament amb els sentits
i bressolar-lo amb les mans,
com un nen petit
que ens regala la seva rialla,
alegria que desfà el nus
d'un cor encongit,
que desperta,
deixant enrere el sofrir.
Podem escoltar el seu ...tic...tac,
com els rellotge del temps que avança,
i no s'atura per descansar.
Ens mostra la bellesa
del seu pausat caminar.
La riquesa de viure,
la lluminositat d'un somriure
ample, inabastable, infinit...
com l'horitzó, blau i ataronjat.
Apareix un Arcàngel,
lluitant amb la lluent espasa,
contra les ombres
que volen esborrar
l'esperança .
Glòria Fandos Gràcia
Dedicat a l'amiga
Maria Cinta Barberà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada