LOS REYES MAGOS DE ORIENTE

Llegan los Reyes Magos del Oriente lejano, siguiendo la Estrella que se posa donde hay un niño recién nacido, cubriéndolo con su luz y la vida que de ella se desprende, buscando al Rey de los Judíos, y que hace dos mil años nació el Hijo de Dios en un establo pobre, en Belén, hijo de José y María y cada año se celebra este acontecimiento cristiano. Los Reyes Magos de Oriente ofrecieron a Jesús oro, incienso y mirra como presentes y este año en las "Terres de l'Ebre", y en las de todo el mundo, esperamos, deseamos que nos traigan dichas riquezas y más para paliar el hambre, tan generalizado con la riquezas tan mal repartidas.

Que nadie se quede sin casa por unas leyes injustas y sin sentido, que los jóvenes con muchos años de preparación y esfuerzos no tengan que salir fuera de su país para encontrar trabajo y ganarse la vida, llevar medios de subsistencia a los países subdesarrollados, para que no arriesguen la vida por nuestros mares de ensueño, perdidos en míseros cayucos. Que haya más humanidad, más humanismo y más Cultura.

Llegan los Reyes Magos del oriente lejano, tan lejano, que se pierden como mis recuerdos de infancia, tan difusos y tan recuperados en estos días, antesala de la magia, en los que vuelven las ilusiones de golpe, para llenar el pensamiento de luces de colores y de paisajes de balcones llenos de juguetes.

Los corazones palpitando, con la ternura temprana e inocente que evocan los recuerdos.

Llegan los Reyes Magos, en tren de madera con su máquina negra y su chimenea emanando esperanzas, por la vía de la vida, por el mar surcando olas de eternidad.

Mis pequeñas manos abiertas, esperando regalos y mis labios sonriendo, la vida es la luz de una sonrisa con lados oscuros, donde suenan melodías de cantos de poetas.

Ojos encendidos que brillan más y manos que esperan y poemas en un rincón, también esperan.

Los Reyes magos de Oriente llegan como la luz en las noches oscuras de ahora y las luminosas del ayer. Los Reyes Magos llegan por el río, repartiendo agua para mitigar la sed de justicia para el alma y el cuerpo, llenando, colmando de ilusión y de inocencia a los niños y todos los que sienten latir en el corazón el niño aquel que todavía no se fue.



Gloria FANDOS

"Clara de Campoamor, una dona de la Història", a Poesia per la pau

Clara Campoamor Rodríguez (Madrid, 12 de febrer de 1888 –Lausana, Suïssa, 30 d'abril de 1972), fou una advocada, escriptora ipolítica activa durant el període de la Segona República Espanyola i defensora dels drets de la dona.

Després de realitzar diversos oficis, entre ells el de telefonista, va obtenir el 1924 el títol en Dret per la Universitat de Madrid.

S'incorpora al Partit Republicà Radical el 1929. Dos anys més tard, és elegida pel poble de Madrid per ocupar un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. Va destacar com a diputada, principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l'elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. A la fi, el 31 d'octubre de 1931, va aconseguir que en aquest país es doni per inclosa la igualtat de drets electorals de l'home i de la dona. Així va quedar plasmat a la Constitució republicana d'aquell mateix any. Abandonà el seu escó el 1933.

En la defensa del vot femení, fou abandonada pel seu propi partit, comptant només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, que a tota hora va votar solidàriament amb la causa de la dona, amb la de Clara Campoamor, als articles per ella presentats.

Més tard, el 1936, va escriure un llibre recordant aquells moments, amb gran amargor i solitud política, que ella mateixa va anomenar: "El meu pecat mortal, el vot femení i jo".^[1] Aquell mateix any s'exilià establint-se a Buenos Aires. Mai més no va tornar a Espanya; dotze anys de presó l'esperaven.

PROGRAMA 171 DE POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA

Amb Fèlix Rodríguez

A les 10 de la nit Poesia per la Pau de Glòria Fandos, convidada la poetessa Mariola Nos de Vinaròs, però no ens ha acompanyat per raons personals, ho farà la pròxima quinzena. Ens ha acompanyat Fèlix Rodríguez, component i secretari de "Poetes de l'Ebre". Comencem la novena temporada amb il·lusió i seguint l'amor per la poesia i la comunicació. Gràcies a la Regidoria de l'ajuntament de la Ràpita, i les tant bones atencions de Roger Martí i l'Hernan Subirats, locutors i tècnics de control.

Amb Roger Martí, tècnic control de so de Ràdio Ràpita

Podeu escoltar el podcast del programa al lloc web de radiorapita.com:

https://enacast.com/radiorapita/9/1/2014/#iframe26713

CARTA ALS REIS MAGS D’ORIENt

 

Estimats Reis Mags, un any més, us demano que porteu com a regal als habitants de la Terra, Pau, Amor i bona fe, bons sentiments al nostre cor i la nostra ànima, aquest any,  les seves Majestats d'Orient ja sou la meva última esperança. Ens adoneu el que està passant? Moltes ments s'ensorren, la maldat sembla avançar, com una poma podrida, creant un camí que ens porta a l'abisme, a la sense raó infinita. La immoralitat, la il·legalitat avança sense límits. Els nostres nens, els nostres avis. L'educació, l'estimació, la paciència. Les nostres dones, els nostres homes, la nostra joventut. Les injustícies, la incomprensió, la soledat. Una societat buida que no sap que és el respecte. Estimats Reis Mags, ompliu-me les mans de la vostra màgia, per pal·liar l'angoixa que sent el meu cor, i la de tots els cors que hi senten, i que els nens del món tinguin un somriure, que no morin de gana, que s'abracin a una il·lusió i una joguina...i puguin jugar ...i viure.

 

Glòria Fandos 

TODO POR NUESTROS ANCIANOS

 

Un anciano, una anciana no deberían morir solos, deberían tener compañía y atenciones en el último tramo de su vida, el más importante, el más decisivo, indefensos ante la fragilidad del tiempo –que sí pasa–, dejando la huella de la soledad, una triste soledad, abandonados por una sociedad injusta que les hace pagar un precio injusto, un castigo a todos los años de su vida que la han dedicado a construir la sociedad, con grandes sacrificios, esfuerzos, que lo han hecho a gusto, por sus seres queridos, y que ahora, sinceramente, la cruda realidad, dolorosa, los dejan tirados... palabra muy dura pero sincera. Para paliar todo este entramado, entuerto, que parece que nadie se da cuenta, sumidos en el más absoluto egoísmo, en sus propios espejismos, en un desierto vacío, donde no van a encontrar nada, Mosén Pere Grau, con su Aldea de Les Planes (Barcelona)  lleva a cabo una labor encomiable, maravillosa en pro de sus ancianos que se lo merecen todo. Y la sociedad calla, está muda para oír sus gritos silenciosos, conformados... Une a toda la gente que ama la poesía, y eso significa humanidad, entrega a unos valores, que la mayoría se pasa por el forro. Esa es la satisfacción que tiene pertenecer a una minoría y no seguir el rol mayoritario de los comportamientos de la sociedad, que somos todos, desde lo individual, colectivo, a lo general. Los ancianos de ahora han sido los trabajadores incansables, cumplidores, ni la lluvia, ni el viento, ni la nieve, ni el extremo frío, ni el extremo calor, ni siquiera estando enfermos, si no era de gravedad extrema, dejaban de ir a trabajar, cotizar para que las generaciones venideras tuvieran, gozarán de una jubilación, mísera, todo hay que decirlo, pero jubilación al fin y al cabo, un derecho de toda persona, trabajadora, que se merece como ser humano, para tener una vida mínimamente digna. Muy atrás quedaron la época de los esclavos, o siglos atrás, que la sociedad estaba dividida por estamentos, los que rezaban, los que guerreaban y los que trabajaban, como material humano desechable. Gracias a la lucha de muchas generaciones y muchos siglos hemos podido tener unos derechos, que como humanos nos pertenecen y nos merecemos. Ante el presente tan descorazonador que tenemos, se nos va la Seguridad Social, derecho que ha costado muchísimo esfuerzo conseguir, la atención de servicios sociales, derecho más contemporáneo, solo veinte años atrás, este servicio era nulo, y sobre todo el temor a perder las pensiones, que gracias a ellas se mantienen muchas familias en este presente tan desastroso que estamos viviendo y la desconfianza, está a flor de piel, campa a sus anchas, y no son desconfianzas, son realidades que nos amargan día a día, con las noticias de los ladrones de guante blanco, los estafadores, salen por doquier y aquí tenemos el buen hacer de Mosén Pere Grau de Les Planes, una flor entre tanto cardo, una excepción, una esperanza entre tanta ruina humana y corazones vacíos, que con poesía acoge a unos ancianos, dignos, con todo el respeto que se merecen. Una gran labor digna de admiración.   Gloria FANDOS

MANOLO ESCOBAR PARA SIEMPRE

Manolo Escobar, el icono, el cantante más representativo de la Canción Española, la Copla, nos ha dejado, se ha ido de este mundo terrenal, como podemos decir, a causa de una enfermedad,  que se está investigando mucho, en prevención sobretodo y se están consiguiendo buenos resultados, pero todavía no la curación absoluta, me refiero al cáncer de colon, responsable de la muerte de nuestro querido y gran cantante, como es Manolo Escobar.

Jo creía, pensaba que Manolo Escobar no iba a morir nunca, dicho en el sentido más cariñoso, desde la estima y des de la gran admiración que le tenía y le tengo.  Porque esta frase, escrita, puede confundirse,  interpretarse al deseo de la muerte de alguien, aunque también es una forma de hablar, ya que nunca puede ser real este deseo. 

Recuerdo que ya desde que tenía uso de razón, a muy tierna edad, las canciones de Manolo Escobar siempre me han acompañado. Primero en la radio, en los espacios de discos dedicados.  Deleitándonos con sus canciones, como el famoso Porompompero, Anita,  dedicado a su esposa,  Madrecita María del Carmen a su madre, más tarde a Vanesa,  su hija, Viva España, La minifalda y tantas que marcó su larga y extensa carrera. En 1968 disfruté mucho con su espectáculo en Barcelona y en 1970 en Tortosa, siempre de una gran elegancia, de gran calidad artística,  de cantantes, bailarines, coreografías maravillosas, en una época que marcaba mucho los teatros de revista i destape, que podían caer en la vulgaridad, no para sensibilidades de minorías más exquisitas.  Lo podíamos ver por televisión, siempre era discreto,  según él, no quería hacerse  pesado.  La alegría de sus canciones, de su música nos llenaba la vida y el alma.

También recuerdo con nostalgia que era el cantante preferido de mi madre, que aun estando enferma, cuando actuaba Manolo Escobar por televisión, no se lo quería perder, y con ilusión  disfrutaba de la actuación, olvidando todos sus males.

Hace un tiempo que no se le veía, pero yo todavía pienso, Manolo Escobar no va a morir nunca, va a vivir para siempre y así será. Vivirá en la extensa obra que nos deja, en sus películas, sus canciones, su música, el más importante de la Canción española, ha dejado su huella en su paso por esta vida  y por siempre permanecerá en el corazón y el alma de quienes le conocíamos y lo admirábamos y en el Cielo hay una luz más, una estrella más…Para siempre Manolo Escobar.

Gloria FANDOS 

RECITAL NADALENC DE POETES DE L'EBRE A LA BIBLIOTECA DE TORTOSA MARCIL·LI DOMINGO

Una any més tenim la satisfacció de realitzar el recital Nadalenc, gràcies a l'amiga Irene Prades directora de la Biblioteca, per les seves bones atencions, a tots en general i en especial als companys amics i amigues de poetes de l'Ebre, gràcies mútues que ens atorguem, per aquest caminar poètic…indeturable…Gràcies a la biblioteca pel magnífic audiovisual que ens han obsequiat…

Poetes de l'Ebre seguirà amb moltes millores, variacions…innovacions…

 

Us desitjo bones Festes Nadalenques i un  Pròsper Any Nou, 2014 un any més i un menys.

Si us sembla bé atots avui dedicarem el recital al company de Roquetes recent traspassat Francesc Favà, crec que nonagenari…que fa 14 anys va començar amb Poetes de l'Ebre…Descansi en pau en un llit de versos…

 

Veig el Nadal en aquesta nit poètica,

que ens recreem en els valors més sensibles

que desprèn totes les sensibilitats d'un cor,

abraçant totes les belleses…

En mig de les tenebres gèlides i egoistes,

que dia a dia ens aclapara l'anima,

i veiem sense remei com s'enfonsen tantes vides.

 

 

Glòria FANDOS                    Fèlix Rodríguez

                                                                    Presidenta                             Secretari

 

Santa Llúcia

SANTA LLÚCIA PATRONA DE LES MODISTES


Avui, dia 13 de desembre de 2005, se celebra Santa Llúcia, patrona del cecs i de les modistes. Verge i màrtir nascuda a Siracusa (Cecília) de bressol il·lustre. El seu culte és molt antic. Aquestes històries sempre solen anar envoltades de difuses realitats amb detalls llegendaris.

A pesar d'haver estat promesa amb un jove, consagra la seva virginitat a Déu. L'indignat promès la denuncià a les autoritats com a cristiana, i fou sotmesa a diversos càstigs, dels quals fou miraculosament llibertada. Morí decapitada en la persecució de Dioclecià. Les seves relíquies foren venerades primer a Siracusa, més tard foren traslladades a Constantinoble i a Venècia.

La seva imatge més representativa és la d'un quadre de Zurbaran, (al museu de Chartres) en el qual apareix l'esfereïdora imatge d'una jove, amb una safata a les mans que conté els seus ulls al damunt. Un dels fets esgarri­fosos, que forma part del seu martiri fou l'extracció dels seus ulls. Per aquest motiu és la patrona de les modistes, ofici en perill d'extinció, quan es realitzava de forma arte­sana. Ara aquesta activitat es realitza de forma més indus­trial, però també es necessita una vista molt acurada. Quan es creà aquesta devoció de protecció a la santa, enca­ra no s'havien inventat les noves tecnologies, la televisió en color, ordinadors i mòbils, cada cop més complicats i més diminuts, que es fa palès, perjudiquen la vista i més als nens que cada cop més petits comencen a utilitzar aquests tecnologies. Ara més que mai podem dir: "que Santa Llúcia ens conservi la vista".

Com podeu pensar, no puc passar de llarg, anomenar que Santa Llúcia fou la gran víctima del més punyent i terrible masclisme. Tants segles passats, fins ara... I que poc evolu­ciona el pensament de l'home? Quantes dones víctimes i mortes? Quantes màrtirs? Quantes santes?

Prou ja! Ara estan donant la notícia d'una dona degollada pel seu ex-marit.. Les vuit de la tarda del 13 de desembre,

festivitat de Santa Llúcia. És que la vostra ment s'ha deturat en un passat llunyà, tenebrós i impenetrable? És repulsiu el vostre comportament a la nostra societat actual, és vomitiu.

PROGRAMA 170 de POESIA PER LA PAU A RADIO RÀPITA

Aquesta nit al es 10 de la nit a "Poesia per la Pau" de Glòria Fandos, a Ràdio Ràpita, Recital Nadalenc amb components de "Poetes de l'Ebre" també per Internet a radiorapita.com. Gràcies a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Ràpita, i gràcies a l'Hernan Subirats i Roger Martí de Control. Bons Nadals i Feliç Any Nou, 2014 amb Poesia, Amor i Pau. 

Podeu escoltar el programa aquí

Premis Ebre Líders 2012

Premis Ebre Líders 2012 . Ebrenc de l'Any
Glòria Fandos - No a la violència masclista

NO PUC FER SILENCI


Aquest any no tinc paraules, volia fer silenci. Estic cansada de les meves reivindicacions solitàries, així ho sento. El sistema és gran i fort, em veig xafada en la meva petitesa. Però no puc fer silenci, he de continuar lluitant, per a mi és un deure. Lluitar en paraules, escrites, publicades,en paper o en les noves tecnologies, compartides o no, no em fa falta. També estic acostumada a lluitar en solitari. Sembla que el món s'afona, en mig de la macro crisi, i el problema de la dona, sembla que ha quedat omès. Reconec que hi ha moltes Institucions que fan la seva funció.
Arguments repetitius, per desgràcia, no hi ha res de nou, positiu. No m'agraden les repeticions. Perquè fer silenci? En un moment de desmai dir que no tinc paraules, de cap manera.
Un any més ha arribat el vuit de març, i ja ha passat, dia de la Dona Treballadora, aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que abraça totes les problemàtiques que envolta a la dona.
El Dia Internacional de la Dona no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.

Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur o més subtil, persisteix en els homes joves, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir els seus fruits positius. Conec moltes mares, i a hores d'ara, no serveix de res i em quedo sense paraules, però el silenci no ajuda a avançar,

Ens va remoure l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Aquest any 2013, no ho sé, moltes injustícies en el treball, encara, moltes morts de dones per violència masclista. Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan es una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent, ho tornem a repetir, però no es compleix del tot.
No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball. Va ser esgarrifant quant van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.

La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any no les he contat, tinc el cor massa dolgut per fer-ho, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que la vida ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.
Hi havia una Presidenta de la Igualtat, fa temps retallada, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res...M'aferro a l'esperança?


Glòria FANDOS

Escriptora.

Web: gloriafandos.blogspot.com.es/

Participa en la categoría Ebrenc/a de l'any

138 vots

Comentaris

Glòria Fandos Gracia

10-04-13 a les 09:16

TORTOSA

Tècnica en geriatria, administratiu i estètica facial.

Naix a Samper de Calanda (Terol) i des de 1973 viu a Tortosa. Col•labora a la premsa local i comarcal i al Canal T.E. És presidenta del Grup "Poetes de l'Ebre" amb el suport de l'Ajuntament d'Amposta. L'any 1999 realitza el Pregó de Festes del seu poble i té una inscripció a la casa on va nàixer. Crea "Poesia Per la Pau" a Ràdio Ràpita. El 2009 realitza el pregó de la Festa Major del barri de Sant Llàtzer (Tortosa). Ha publicat Tortosa, enyorança i amor (1999), Luz y sombras (2000), Sentiments sobre les Terres de l'Ebre i la seva gent (2002), poesia. Lo Nostre Teixidor, cantador de la jota improvisada de les Terres de l'Ebre (biografia, 2005), Al Vent de l'Ebre (poesia), Empremta de dona (relats), 2006, Puerta al horizonte (novel•la, 2007), Llum de Tardor i Hojas Dormidas (poesia, 2008) i La Sirena de l'Ebre (Relats, 2010).

Ha guanyat diversos premis i guardons. Article d'opinió: Frater (Madrid 2002). Narrativa: Joan Cid i Mulet (Jesús, Tortosa, 2001), Sant Jordi d'Ulldecona, Tarragona, 2002. Poesia: Internacional "Fèile Filiochta" Dublin (Irlanda, 2001), Grup Luz de Luna (Barcelona, 2003 i 2004), Menció d'Honor, Ca l'Avi, les Planes (Barcelona, 2004). Grup de Dones del Vendrell (Tarragona), 2005, 2007, 2008, i 2009, Frater. Madrid 2007. Primer premi del XXI Certamen Antonia Guerrero de La Asociación de Mujeres Peñas Blancas (Estepona, Málaga, 2011). Ha participat en antologies de relats i poesia de March Editor, Cossetania i AlexEditor, a la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar i de "Poetes de l'Ebre" anualment, des de la seva creació 1999. Forma part del Calendari Poètic de Violant de Bru de Vilafranca del Penedès i del blog Tèrbol Atzur de Júlia Costa de Barcelona.

Tomàs Simon Plazas d'Amposta posa música a tres dels seus poemes. És del Club dels Poetes desconeguts dels Matins de TV3.

Glòria Fandos Gracia

14-04-13 a les 23:57

TREBALLADORA DE LA LLAR SENSE COBRAR

L'obligació o la devoció de mestressa de casa, va emmascarat amb el de treballadora de la llar sense cobrar. Encara estem mentalitzades de que som les responsables del treball de la llar . Ens sentim culpables si no podem arribar a tot. De vegades s'ha creat el debat, en poca força i minsos arguments de que la mestressa de casa havia de cobrar un jornal o una jubilació. Però per què carregar al govern amb despeses innecessàries? Si els beneficis del treball d'aquestes dones els rep la família, que aquesta sigui la que els hi pagui. No sé si aquestes dones són més abundants a un lloc o un altre de la geografia de Catalunya o de la resta d'Espanya. No és qüestió de que anéssim als problemes de la dona de sempre. Amb aquestes dones, la societat i la família es lucren, són estafades, una vegada més. No segueixo amb aquest discurs perquè seria repetitiu, antic, vell. Ja fa molts anys que estic reivindicant les injustícies que pateixen les dones, no es pot aportat res de nou Continuen morint dones per la violència masclista, entretant aquesta sense raó no es solucioni, hi ha poca cosa a fer amb unes poques i simples paraules escrites amb veu de dona.

Glòria Fandos

Glòria Fandos Gracia

15-04-13 a les 00:03

AL PARTIT QUE VOTARÉ

AL PARTIT QUE VOTARÉ

Jo votaré al partit que defensi la igualtat, al respecte mutu entre persones. El partit que reconegui sobre tot, la gran tasca que fa la dona en el dia a dia, que valori el seu treball a casa, envers a la família, i en conseqüència el benefici que això aporta a la societat. Que la dona sigui tractada amb respecte, no ha de ser esclava, ni del marit ni de la família. Que la dona no tingui que suportar maltractes psíquics, ni humiliacions, ni ofenses: ni pressions. La dona no és una cosa, ni una màquina. La dona és una persona, que decideix, que pensa, que soluciona problemes. La dona ha de ser lliure i independent. La dona, i més, d'una certa edat, es considera com "l'última mona". Com ahir es lamentava una amiga que vaig trobar. Quasi parlava sola pel carrer. Li vaig preguntar que d'on era ella "l'última mona". Em va contestar empipada i quasi plorant- De casa, dona, de casa meva, sóc l'ultima mona- N'hi ha tantes així- Li vaig contestar. No és consol, mal de molts, refugi d'estúpids. Aquesta amiga havia treballat, quaranta anys fora, i a casa. Ara tenia cura dels seus nets, de la casa el marit. Si es que aquest, en el seu moment, no s'ha enamorat d'una altra, pot ser més jove, o no, i s'ha pirat, sense costar-li ni un euro, tenint la comprensió, de quasi tota la societat. Si hi ha un partit polític que es preocupa de la dona, per solucionar totes aquestes injustícies i més, a aquest partit votaré. "Dones independents i lliures". Pot ser encara no s'ha creat. Pot ser ho he somniat. Els somnis també es compleixin. Darrere d'un somni sempre hi ha una lluita. Això és el que fem i farem.

Glòria Fandos Gracia

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:45

LLEGENDA DE SANTA ÀGUEDA, PATRONA DE LES DONES

La llegenda de Santa Àgueda sempre és la mateixa, però m'agrada recordar-la, potser afegint un toc d'actualitat. Que és una llegenda, és història? És una fantasia? És un misteri? Fins a quin punt és una realitat? Són fets, si és que van succeir o algú es va inventar o arrodonir, per alimentar una fe, unes creences, una il·lusió, creure en miracles. Acceptar un conformisme, davant d'uns fets esgarrifosos, d'unes persones martiritzades. Realitat? Fum? Envoltades d'un halo de divinitat, on podem trobar totes les respostes, i a la vegada cap. Les dones creients, ens encomanem a Santa Àgueda en el "mal de pit ", que és càncer de mama, dit senzilla i durament i crua. Però davant d'un avenços mèdics, reials i satisfactoris, clamem i confiem, primer que res en la ciència i desprès la fe. O les dues a la vegada. Tenim al nostre abast aquests grans professionals de la medicina, tant en prevenció, en tractaments, en cirurgia. Ments privilegiades que es dediquen a la investigació, per curar malalties i salvar tantes vides. Pensem que són Deus. Que hi som a les seves mans. O potser es Deu que ens els hi posa en el nostre camí?

Àgueda, Àgata o Gadea, Verge i màrtir nascuda a Palerm( Itàlia) i martiritzada a Cutània, cap a l'any 251, patrona de l'illa de Malta. Festivitat que se celebra el 5 de febrer. Les bugaderes la tenien com advocadessa de les dones que criaven i protectora sobre tot del "mal de pit", tal vegada perquè a la Santa, li hi van tallà en el seu martiri i així com Santa Llúcia patrona de les modistes, apareix en els seus ulls a un plat, a Santa Àgeda ens la mostren portant els seus pits tallats en un safata. Educada en el cristianisme més extremista, ja des de nena feu vot de virginitat. Però, davant de la negativa al seu pretendent Quincià, governador de Sicília, ferit en el seu amor propi de mascle, abusant del seu poder i sense que ningú fesa res per evitar-ho, la féu tancar a un bordell. No aconseguint el seu humiliant propòsit la feu martiritzar cruelment estenent-la a sobre de carbons encesos. En aquells moments un gran terratrèmol és produí a l'illa, com a defensa divina cap a la Santa. Després la feren engarjolar i ja no va sortir-hi: allà va morir captiva un 5 de febrer i els partidaris cristians l'enterraren a Cutània. A Sicília s'invoca contra les invasions de l'Etna. La seva fama ha estat molt estesa, a Espanya sobre tot a l'Occident del principat de Catalunya, Fraga, Mesquinesa... les dones aquest dia prenen especial protagonisme, per a fer honor a la Santa. Són alcaldesses, manen en tot, fan gresca, ball i les dones trauen a ballar als homes, els homes estan d'acord perquè només és un dia, fan el paper de servidors i esclaus de les dones, aquestes mantejaven un ninot a la plaça del ajuntament, el cremaven i suposaven que aquest era un home. A Tortosa fa uns anys ho celebraven anant a Mig Camí, assistint primer a una missa en honor de la Santa i pobre d'ell si algun home apareixia, el lligaven, li tapaven la boca i era objecte de totes les burles possibles com a divertiment extraordinari, però amb molta harmonia, pau i xalera.

Actualment, totes les associacions de dones, celebren aquesta festa, en activitats diverses, com una tradició molt enraigada, en honor a la Santa.

Les dones actuals ens sentim identificades amb aquesta Santa, perquè també són martiritzades. Ni tradicions d'origen femenines desdibuixades, ni llegendes gregues d'Orfe... Fa pocs anys una dona va ser mullada amb gasolina i cremada viva, també per un home, el seu marit... El 2010 ha començat millor, de maltractaments i morts de dones, pels seus companys sentimentals, o ex És un present i una realitat viva, esgarrifosa i tangible. Com si Quincià, governador de Cecília, fantasma i assassí vingués de les tenebres del passat, esborrant 2000 anys de Història. Esperem que com a Santa Àgueda la Divinitat ens doni la mà, algun dia... Una esperança fugissera, que s'esmuny entre les nostres mants.. portant-nos al buit, ens enfonsa als esvorancs més profunds.

Hi ha una contra terrible. Ments que salven vides, i altres ments malèfiques que les destrueixen. És la lluita del bé i del mal, no hi ha dubte. Una mica no, un tot de sensatesa i llum per aquestes ments fosques. Però que parin ja aquests assaciants a dones innocents que clamen al cel, perquè ja no els queda res més. Més lleis i més ajudes per pal·liar d'una vegada aquesta lacra. Com així és l' educació, generalitzada, a la nostra societat, i a la nostra cultura, de respecte, de comprensió i de bona fe. Aquest any 2010 serà més real l'esperança?

Publicat al Diari de Tarragona el dimarts dia 2 de gener de 2010 a l'apartat de "Línea Abierta"

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:47

DONES MÀRTIRS, ASSASSINADES PER LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Quin organisme, quina institució declararà màrtirs, beates, que van en camí de ser santes, a totes les dones assassinades per la violència de gènere, amb un reconeixement oficial? Són víctimes d'una guerra, on només hi ha un bàndol, els agressors, els assassins. Moren per aconseguir una pau, una convivència per via del diàleg Són maltractades i moren. Cadascú en aquesta vida hem de portar la creu que ens toca a la Terra. Aquestes paraules les he escoltat des de fa molt anys a dones, principalment casades, amb un conformisme patètic. Abans, si el marit s'emborratxava, solien dir: "és que té mal beure!". Les drogues d'ara són pitjors. Però sense donar-se cap d'aquests casos, que es consideren extrems, també hi ha violència masclista, i moltes dones moren desgraciadament. Aquest any 2009 és nefast, ja són unes quantes, sobre tot el dia d'avui, descoratjador Qui les declararà màrtirs i beates oficials? El Govern? L'Església? És una lacra social, ja és massa repetitiu. Les notícies, la premsa, els minuts de silenci, contra el rebuig d'aquestes morts, torna a ser present, aquest dies. Només fa un any ho dos no tenia tant de ressò aquestes noticies. Potser hi ha més consciència d'aquesta barbàrie, sembla que va a millor, però és poca l'esperança. La societat s'ha d'involucrar més. No és un problema minoritari i ens afecta a tots. Sembla una guerra consentida, silenciada, cruel, injusta, de la qual tots som còmplices. L'únic organisme o institució que les reconeixerà màrtirs, beates i santes serà al sagrari de la bondat que encara pot existir en l'ésser humà. Caiem en el parany, equivocat, que és un problema minoritari, com així també en consideren als atacs xenòfobs, racistes i els delictes de pederastes. És una falta d'humanitat i d'escrúpols pensar que, com son problemes minoritaris, hem de passar una mica de llarg. Cada cas per si sol ja és terrorífic i vergonyós. Us imagineu tots plegats? Són una muntanya d'horrors que cauen sobre les nostres esquenes i consciències. Podem afegir el maltractament als nostra estimada gent gran, que tant els hi devem. Podrem suportar aquest pes? La dona és amor i estima, reprodueix la vida, i sacrifica la seva perquè així sigui. Però també és humana, i per tant, també necessita que li corresponguin, i la valorin. Déu vol que tots siguem persones, homes i dones, i que tinguem uns valors nobles, en camí d'anar-se perfeccionant en pro d'una educació, d'un respecte i una comprensió.

També notícies de dones esquarterades que han esta trobades al brossam. Quin cop més punyent, quina burla més esgarrifant, i la societat que som tots, la família, els amics, els veïns, la justícia, els polítics, mirem cap un altre costat...Solucions, ni cap ni una. Perquè el cos d'una dona, val tan poca cosa? És al lloc on li toca? No es considera persona, ni té ànima, ni cor, ni intel·ligència? Quina follia...Quan seriosament ens plantegem que quan dues cèl·lules es divideixen ja hi ha vida. És un principi de vida que no sent ni pensa, és una futura vida, quan sigui una realitat, plorarà, sofrirà i riurà. Podrà ser una dona que tornarà a crear vida. Pot ser un ésser humà en tot l'esplendor que representa, o pot ser res, el futur sempre és una misteriosa incògnita, i s'ha de protestar, s'ha de protegir, s'ha de salvar. I a una dona no? On es la l'enteniment?

Glòria Fandos Gracia

Publicat a

La Vanguardia digital (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091008/53800409285.html)

Diari de Tarragona, a l'apartat "Línea abierta" el dia 12 d'octubre de 2009

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:50

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

Un any més arriba el vuit de març, dia de la Dona Treballadora, però aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que avarca totes les problemàtiques que envolta a la dona.

El Dia Internacional de la Dona, no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.

Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur i més subtil persisteix tan en els homes joves, com en els de més edat, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i així difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura bona o nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir uns fruits molt positius. No deixant de costat la educació del col·legi, de professors i professores, de tot el sistema.

Aquests dies ens ha remogut l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan és una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent.

No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball Va ser esgarrifant quan van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.

La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any ja són quatre, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex-companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que una vida és molt, ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.

Hi ha una Presidenta de la Igualtat, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res. Hem de seguir el camí que van començar aquelles dones. Que entre les dones hagi més corporativisme. que les donés que han estat víctimes del masclisme i dels maltractes, tan psíquic com físics, no arribant a la mort, per suposat, més tard no es tornin masclistes. Així no s'arriba enlloc, és contraproduent. Mirant a les dones d'altres Cultures, que ara conviuen a la nostra societat, que estan en una situació més desfavorida, ens podem consolar, però no, mai, seria mirar enrere i retrocedir part del camí i no ho podem consentir. Hem de mirar sempre al davant, i avançar totes plegades cap a un futur d'esperança, de realitat i de Justícia.

Glòria Fandos Gracia

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Línia Abierta", el dia 7

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:53

DILLUNS 27 D'AGOST DE 2012

LO HA CONSEGUIDO

LO HA CONSEGUIDO

Hoy la actualidad de una noticia cruenta, horrorosa, ha sobrepasado todas las barreras que el ser humano puede soportar, clavándonos un punzón en el corazón, difícil de soportar el dolor, el inmenso dolor que produce, no se puede explicar con palabras, no hay palabras en el mundo para ello.

José Bretón, ese hombre, ese padre, que durante ocho meses hemos seguido las noticias de la desaparición de sus dos hijos, él mismo la denunció. Pues que creía, estúpido, ignorante, que no lo iban a descubrir? Asesino con premeditación. Dueño de si, frío, inexpresivo, cuando se enfrentaba a los juicios. Cuando escavadoras removían su finca, incluso buscaron incesantemente en el río. Y el susodicho sujeto, no se merece el adjetivo de hombre, ni de persona ni rozando siquiera lo humano. Él impasible, viendo la angustia, de su madre, de su familia y extensible a toda la sociedad, que hace suyo todo problema que afecta a su alrededor. Rut y José, de seis y dos años, dos angelitos del cielo, una dulzura inmensa que todos los días nos dirigían su mirada en la actualidad de la noticias, a través de la pantalla de televisión o en la fotos de la prensa escrita. Las pancartas con sus fotos, y las súplicas para que el padre dijera donde estaban.

José Bretón se debía sentir importante, el centro de la atención de todo, que orgulloso debía estar. Impasible, ni le temblaba el corazón en lo más mínimo. Como cuando un lobo sale de de la madriguera, después de comerse a los lobeznos recién nacidos, nada de lo que ocurre va con él. Si es que la loba en un descuido se le ha colado el padre lobo, cosa que no suele ocurrir nunca No es que tenga excusas, pero el lobo es un animal salvaje. Este padre ha demostrado ser más que un salvaje.

Tantos meses con la esperanza de encontrar a los niños vivos, que cada día que pasaba este sentimiento se iba diluyendo. El escribir estas palabras sobre este horror, no es que quiera hurgar en la herida, o remover el morbo. Mi tristeza es inmensa, mis ojos no verán claro por mucho tiempo y se me retuerce el alma, aún sin saber donde está, pues parece estar más allá de mi alcance. Solo quiero mostrar con mis palabras mi más profundo rechazo, hacia este asesino cruel, sin sentimientos, inhumano al cien por cien, ser como un granito de arena más en este desierto inmenso, para unirme a los miles de de rechazos contra este comportamiento de una mente donde acampa la sinrazón a sus anchas. José Bretón, si quería hacer daño, producir el mayor sufrimiento a una madre, una mujer, puede darse por satisfecho, seguro que lo ha conseguido con creces. Personalmente, como madre y como mujer me invade el más absoluto y terrible sentimiento de impotencia, de rabia, ante tanto cúmulo de maldad de un ser tan repugnante. Y tú, personaje incalificable ¿No has sufrido al hacerles mucho daño y matar a tus hijos? ¿No echarás de menos a tus hijos? La ilusión y la alegría que te dieron al nacer, verlos crecer, cuidarlos, acompañarlos al colegio, más adelante ir a la universidad, ayudarles a elegir su futuro, acompañarlos. ¿No lo vas a echar de menos? ¿Te da igual? Son respuestas de me gustaría saber ¿O te basta saber el sufrimiento sin fin que le has causado a su madre? Por lo que sabemos tu ex esposa. Machista no puede ser la respuesta.

Gloria Fandos Gràcia

Publicat el dia 29 d'agost al Diari de Tarragona Ebre a l'apartat de "Línea abierta"

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:55

TORNEM A PARLAR DE LA DONA

No tindria res d'estrany que es parli de la dona, com es pot parlar de l' home, notícies i esdeveniments sobre coses interessants de les quals són protagonistes, com a persones que formen part d'una mateixa societat. Agrairíem que les notícies fossin bones, però per desgràcia, no són les que més atrauen. Tot i que n'hi ha més de les que ens podem imaginar, per suposat, són les que ens fan mirar endavant, caminar el nostre camí amb alegria, esperança, i veure un futur prometedor, amb la lluita senzilla del dia a dia Lluita sense pausa, sense parar, amb la tenacitat que no fa soroll, que ens fa abraçar la vida, en totes les seves vessants, sense limitacions, intentar solucionar entre tots i totes els problemes que sens presenten, de vegades en solitari, si són propis, personals. Però arriba el dia 8 de març, "Dia Internacional de la Dona", el dia de l'home encara no existeix, des de que existeix la humanitat, tots els dies han estat el dia . Potser ja es comencen a queixar, perquè ja no tenen tots els privilegis, ni són sempre nens, ni tenen totes les gràcies. No podrien aguantar els maltractaments psicològics, no físics, ni de l'esposa ni de cap dona, com sí ho han estat i estan suportant i sofrint les dones. Per desgràcia hem de tornar a parlar de la dona, per reivindicar, per lluitar per la seva dignitat com a persones, i no recaigui sobre elles totes les culpes, i siguin les responsables de solucionar els problemes. La dona ja no està sota el jou de l'esclavitud masclista, està "emancipada", paraula obsoleta, el significat de la qual és indignant, ofensiu, prepotent, es miri per on es miri. La dona, com qualsevol persona major d'edat i en plenes facultats, mentals, físiques i de mil preparacions indefinides, unides a la preparació acadèmica, intel•lectual i universitària, pot estar "emancipada". Actualment hi ha més dones preparades que homes, però no estan preparades per enamorar-se d'un home que els robarà la intel•ligència i la vida. Cap ésser humà ho està. Es molt injust, encara que siguin opinions molt minoritàries, que no s'han de tenir en compte, que acusin a la dona de ser l'absoluta responsable del suposat problema que li pot produir una gestació que no la pugui portar a terme per mil causes, infinites, que podrien ser comprensibles i humanes. És una decisió conseqüent, reflexionada. Són tractades d'assassines i més, i que ja tenen la vida solucionada, perquè ha sortit una llei que recolza a la dona per prendre una decisió tan transcendental. El pes cau sobre elles com una llosa. A més una llei no serveix de res. La llei prohibeix matar, cometre abusos, maltractar, robar, estafar. La dona, sempre la dona, ha de pagar el plats trencats. Una gestació es conseqüència d'una relació, i de l'amor, seria dir massa? I l'home? On queda l'home? En la interrupció de l'embaràs, en la majoria de casos és culpable l'home, però com a irresponsable se'n vol sortir, perquè per a ells, sí és un problema, i en la majoria dels casos fuig, fent palès el seu infantilisme i la poca responsabilitat i una traïdoria sense precedents cap a la dona. Passi el que passi, independentment de com vagi evolucionant aquesta madeixa moral d'embolics i d'injustícies, hem de recordar aquelles dones que van morir a Chicago, al 1857, a una fabrica tèxtil, reivindicant un salari igual al de l'home, en igualtat de condicions Aquell horror i tants d'altres no els hem d'oblidar, per no repetir, com les dones assassinades per violència masclista a mans dels que un dia van jurar amor etern, a aquests, no s'ho mereixen i no els hi hem de donar una segona oportunitat. Com era una fàbrica de teixits, tots els cadàvers de les dones eren de color lila, el color representatiu de la dona, reivindicativa. Quina tristesa, no? Ningú va fer res per evitar tan horrorosa tragèdia. El poc valor que se li donava a la dona en aquell temps i ara. Encara existeixen cultures que les dones estant sotmeses i torturades per un masclisme i per què no dir-ho amb les paraules més exactes, per una maldat sense límits. S'ha d'eradicar aquesta marea d'horribles injustícies cap a la dona i nenes de tot el món. Sota la meva petitesa i la més estremida impotència se m'escapa de les mans i em produeix dolor al cor i a l'ànima. Sant Agustí va escriure que el fetus del nen tenia ànima abans que el de la nena, o sigui que el nen era superior. Era masclista i tenia imaginació. Que en tenim d'ànima? I cor? El que sí tenim és ment, i més val tenir-la clara. El sentir del cor i de l'ànima, és el més enllà inabastable, paraules per expressar allò inexplicable i fer metàfores poètiques.

Glòria Fandos

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 01:04

IMARTS 8 DE MARÇ DE 2011

UN ANY MÉS, EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA

Sembla ja repetitiu, però un any més, el dia vuit de març se celebra el dia de la dona treballadora, però no és un tema acabat. Hem de seguir la lluita, però també recordar que la mort d'aquelles dones heroïnes i màrtirs, l'any 1870 a Chicago, reivindicant els seus drets, no han estat en va. Poc a poc, però sense pausa, la dona està ocupant el lloc que li correspon a la societat. L'avanç de la dona en el món laboral, podem dir que és positiu. Cada cop té una preparació més elevada, tant en estudis universitaris com en oficis i destaquen en ser empresàries. Abunden moltes dones doctores, en totes les especialitats, psicòlogues, dentistes, uròlogues, ginecòlogues, oncòlogues, oculistes..També enginyeres, químiques, advocadesses, jutgesses...Ocupen alts càrrecs de responsabilitat en la banca, en tutories...en la política... Són repartidores, taxistes, conductores del transport públic, tan d'autobusos petits o de gran mida, camioneres. Molt respectades i valorades pels seus companys, cobrant el mateix sou que els homes. Quan han de ser mares, continuen amb el seu contracte, amb quatre mesos de descans laboral, compartit amb el pare, si així ho decideixen. Està per aprovar, però s'ha dit que la llei de descans maternal i paternal passarà a ser d'un any.

Sempre hi haurà una minoria que posarà enrenous hi ho voldrà embolicar tot. Però la societat no sobreviu de minories negatives. La igualtat entre persones cau pel seu propi pes. Per una lògica intel·ligent que cada cop més, ens fa veure un camí més ample. Aquelles dones, de les quals els seus cadàvers van sortit tintats de color lila, allà on estiguin, estaran satisfetes, al veure que les seves morts no han estat en va. Així com totes les dones que des de llavors, també han estat víctimes i han pagat un preu d'una manera o una altra, fan florir un jardí d'esperança a la nostra societat. On les roses vermelles és tornen blanques i un intens perfum amara l'ambient. Un jardí on els herbeis verinosos no tenen color ni perfum, són invisibles. Però aquell color lila, barrejat de sol, de rosa, de blau, de vermell, de blanc... i de vida, sempre l'hem de tenir present, per a seguir lluitant, per que la dona tingui una societat justa.

Glòria Fandos

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 01:05

Dia 25 de novembre, "Dia Internacional en contra de la Violència Masclista"

¿LA REALIDAD ESTÁ CAMBIANDO?

Esta realidad, aunque algunos quieran hacernos creer que está cambiando, no es así. La mujer se queda con los hijos, sin paga del ex-marido, que para ellos ahora es lo más preocupante, dejando así ver su miseria de alma. y de corazón Los hijos, si son de corta edad, necesitan mucho amor, mucho cariño y mucho tiempo. Además necesitan mucha atención, muchos cuidados, cariño y tiempo, cualidades y sentimientos que no se pagan con dinero, pero que también se necesita, y un techo, por supuesto, no van a vivir bajo un puente, que por lo visto eso quisieran algunos progenitores hombres. Por lo que ahora está aflorando de su parte es eso. Lo están viendo bajo su egoísmo y la comodidad en la cual estaban posesionados y apoltronados sus ancestros, y así quisieran seguir.

Callar y huir, este es el triste camino que le queda a la mujer en este chamuscado presente en el cual vive, aunque se empeñen en no querer reconocerlo, todavía es así. Si es que vivir con miedo es vivir. Porque hay miedo, aunque no queramos, la maldad es poderosa y fuerte.

La mujer está hecha de cielo, como dijo el Papa Juan XXIII, todos estamos hechos de Cielo y un día todos nos encontraremos en él. También dijo "no tengáis miedo, la bondad siempre vence". Pero vemos con amargura que no es así. La sociedad es como un tronco viejo podrido por la carcoma de la maldad. La mujer calla y huye. Calla los maltratos y al final de su camino tiene el premio de la muerte. La sociedad es hipócrita y falsa. La mujer es acosada por cualquier jefecillo, de sección de una fábrica o empresa, o asociación. La mujer huye. Se queda sin trabajo, sin compañeros, que creía eran amigos. El mundo es muy grande y encontrará otro trabajo y otros compañeros que sean más nobles.

El problema es el machismo. La mujer no tiene que callar ni tiene que huir. No al maltrato ni físico ni psíquico. Este camino, el de plantar cara, se está haciendo realidad, tiene soluciones satisfactorias.

Aunque todavía hay mujeres que viven su cruz, otras se suicidan o viven sin vivir. Por suerte actualmente hay soluciones para estas injusticias. Ni tradiciones, ni culturas que atrasen ni corten el camino de la sensatez y la verdad. Toda la sociedad hemos de estar de acuerdo y ayudar a que la mujer no se sienta sola, y lo está consiguiendo. No pongáis empeño en poner palos a la rueda que sigue, pues no la podéis parar. Que este escrito no sirva para que estas minorías se crean más importantes de lo que son, pues no es así. No son nada. Absolutamente nada.

Glòria Fandos Gracia

Josep Angel R

29-04-13 a les 11:41

El meu vot per a esta causa justa. Anims!!!

Glòria Fandos Gracia

19-05-13 a les 11:30

L'alcalde de Sant Carles comunica que el noi que es va cremar a l'estil bonze es troba en estat greu

Segons la Policia Local, el noi es va penedir d'immediat de la seva actuació

0 COMENTARIO

COMPARTIR

REDACCIÓ | 16/05/2013 12:06

L'alcalde de Sant Carles de la Ràpita, Joan Martín Masdéu, ha anunciat en declaracions a Ràdio Ràpita que el noi que ahir es va cremar a l'estil bonze davant de l'Ajuntament es troba ingressat a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona en una situació "de més gravetat de la què ens pensàvem". Masdéu ha explicat que el noi viu al municipi des de fa un any i mig i ha remarcat no tenir coneixement dels motius que el van conduir a cremar-se, tot i que ha descartat qualsevol lligam amb "cap tipus d'execucions hipotecaries, desnonament o qualsevol qüestio de caracter civil".

Masdéu ha destacat les actuacions de la Policia Local, que "van evitar un desenllaç més tràgic". A més, segons els pròpis agents, el noi es va penedir d'immediat de la seva actuació: "lamento haver fet això davant l'Ajuntament", va dir.

Finalment, Masdéu s'ha mostrat esperançat en què "en els propers dies es puguin esbrinar les causes que han impulsat al noi a cremar-se".

"FRAGMENTS D'UNA PEDRA" DE SANTI BORRELL

“Fragments d’una pedra” és el segon poemari que publica Santi Borrell de Vilafranca del Penedès, per Edicions de Pedra.


La poesia de Santi Borrell ens marcarà un abans i un després a l’immens camp literari, poètic, per la seva forma, per la perfecció dins de la senzillesa. Un fons de poesia social, reivindicativa, revolucionària, no oblidem que darrere d’un poeta hi ha un revolucionari, en la ment dels poetes es produeixen els canvis socials, un feixuc pes, però important. Santi ens mostra una poesia de reflexió, s’instal·len les preguntes, està cosida de preguntes, com quan un nen desperta a la vida, a les emocions, a les il·lusions, a l’amor, davant d’ell tantes imatges, tantes fotografies, tants paisatges, coneguts i la vegada desconeguts i nous. Els seus ulls s’omplen de sensacions que no entén, el seu cor batega i no sap per què, el seu pensament, el seu enteniment no entén res del que passa al seu voltant, del que està veient. Es troba perdut enmig d’un desert de sorra, enmig de la llum, de les muntanyes, de l’aigua dels mars, dels rius, fins i tot no entén perquè existeix, però malgrat tot, sent que ell forma part de tot això, tot hi és dins d’ell. La solitud i el silenci són dos puntals en els quals es recolza i camina en el transcórrer d’una poesia que et sorprèn a cada moment, que et fa pensar i viure, i voltar amb la voràgine filosòfica, on el poeta s’endinsa i renaix. Et fa gaudir d’unes sensacions diferents i pensar que la vida es pot entendre amb altres dimensions. Versa bellament l’amor metafòric, que et pots endinsar, tant endins, fins al moll dels ossos de la persona estimada. Poesia actual, entendridora, pots anat paladejant, captant a cada mot tota la riquesa que desplega, que desgrana, per a pair espai, poc a poc, com una menja que no voldríem que s’acabés mai. Romandre en el fons de la poesia de Santi Borrell ens portarà a dimensions noves...”Fragment d’una pedra”. Potser demà despertaré i seré un fragment d’aqueta pedra la qual Santi ens vol fer retronar el cor i la consciència.

Gloria Fandos

“MISSIÓ TROBAIRITZ!” DE CINTA ARASA

Ha estat una delícia llegir el llibre “Missió Trobairitz” de Cinta Arasa, jove escriptora de Tortosa, de la Editorial Ànima Llibres, amb il·lustració d’Ignasi Blanch. L’he llegit, es pot dir, d’una tirada, paladejant cada moment, cada paràgraf, con si volgués retardar arribar al final. Escrit de forma senzilla, entenedora per a tothom, des de xiquets i xiquetes de deu anys fins als de vuitanta. Amb la magistral senzillesa i a la vegada la perfecció professional, atrapa al lector, suau, com una carícia per a l’ànima, amb fets quotidians, ens anem introduint a la història i ho fa de tal manera que ens dóna interès per seguir, i voler saber amb inquietud que passarà després, així fins al final.

Ens mostra una realitat, crua i trista, de l’anonimat que vivien les trobairitz –dones escriptores de poesia– a l’Edat Mitjana, amb llocs i noms reals, documentats i estudiats, qualitat que caracteritza a l’autora amb les seves obres. En concret la protagonista, Azalais, gran trobairitz d’aquella época, té una defensora original, la seva gateta, que porta aquest nom i és la narradora de la historia. Amb la Trobairitz, entrem a la màgia de la fàbula, on es troben a les teulades dels castells amb els de la seva espècie, amb xarrameques i converses, s’entenien al parlar entre ells, cosa que no passava amb les persones, tramen el pla per a que les seves mestresses trobairitz sortissin de l’anonimat que estaven enfonsades, i cap joglar volia recitar ni cantar els seus poemes, que eren d’allò més bonics, més que els dels trobadors. Amb tinta lila, escriuen per tot el país, a les façanes de les cases i el castells, els poemes de les trobairitz, i són coneguts i famosos per tot arreu

En aquesta obra trobareu un fons molt ric, amb uns missatges profunds, creant un paral·lelisme entre l’Edat Mitjana i la nostra actualitat en vers a les nostres trobairtz, en tots els temps, la lluita d’aquella missió continua. Una joia per no perdre-se-la.

Glòria FANDOS

PROGRAMA 167 POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA

Cinta Arasa

Glòria i Roger Martí, al control.

Avui, dijous dia 17 d'octubre a les 10 de la nit, Poesia per la Pau de Glòria Fandos a Ràdio Ràpita.

Hem tingut com a convidada Cinta Arasa i Carot, de Tortosa, escriptora i poetessa, ens ha parlat de la seva última obra i més, no us ho perdeu. També per Internet a radiorapita.com
Escolteu el programa d'avui: