plàcidament i serena,
la veig passar,
darrere del vidres
d'una finestra oberta,
miro el cel estàtic,
blau o gris...
els núvols blancs
o de color tempesta
passegen indiferents,
el sol apareix tímid,
amb rostre trist.
Tinc la clau a la butxaca
per obrir una porta
i sortir al carrer.
Un carrer solitari i desert.
M'espera l'ascensor
i les escales...
com ales obertes d'ocell
que em portaran
a una llibertat limitada,
per seguir caminant
per aquesta presó invisible,
reixes de vent m'envolten,
només existeixen al cor.
M'envaeix la por...
embolcallada de soledat,
com un mar en calma,
o un riu sense corrent,
m'ofereixen un camí,
de paraules i poemes
per seguir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada