Un any més arriba el vuit de març, dia de la Dona Treballadora, però aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que avarca totes les problemàtiques que envolta a la dona.
El Dia Internacional de la Dona, no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.
Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur i més subtil persisteix tan en els homes joves, com en els de més edat, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i així difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura bona o nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir uns fruits molt positius. No deixant de costat la educació del col·legi, de professors i professores, de tot el sistema.
Aquests dies ens ha remogut l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan és una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent.
No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball. Va ser esgarrifant quan van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.
La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any ja són quatre, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex-companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que una vida és molt, ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.
Hi ha una Presidenta de la Igualtat, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res. Hem de seguir el camí que van començar aquelles dones. Que entre les dones hagi més corporativisme. que les donés que han estat víctimes del masclisme i dels maltractes, tan psíquic com físics, no arribant a la mort, per suposat, més tard no es tornin masclistes. Així no s'arriba enlloc, és contraproduent. Mirant a les dones d'altres Cultures, que ara conviuen a la nostra societat, que estan en una situació més desfavorida, ens podem consolar, però no, mai, seria mirar enrere i retrocedir part del camí i no ho podem consentir. Hem de mirar sempre al davant, i avançar totes plegades cap a un futur d'esperança, de realitat i de Justícia.
Glòria Fandos Gracia
Publicat al Diari de Tarragona, secció "Línia Abierta", el dia 7 de març de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada