La poesia, llum de l’esperança

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna" el 19/01/2018

La poesia, llum de l’esperança

Estem vivint temps convulsos, on a les espatlles dels nostres cors, febles i sensibles ens cau el gran pes, el pes de la responsabilitat de salvar el món. Amb la força de la nostra paraula i dels nostres versos s’encendrà la llum de l’esperança, l’espelma que donarà caliu a les ments tancades i fosques, i puguem respirar la pau, amb totes les vessants de les nostres vides. Fràgils poetes, quina càrrega tant pesada, conservar la Pau, l’amor i la vida... Al llarg de la Història sempre hi ha hagut canvis, socials polítics, religiosos. Tots els canvis solem dir que són per a millor, ho relacionem amb el progrés. Els savis pensen, els científics investiguen, pensen i practiquen, intenten trobar explicació científica a totes les emocions, sentiments i conductes humanes. El sentir del cor no sempre el trobem, i l’ànima, on és? Hem d’aprendre a trobar la pròpia ànima i sentir el seu propi pensar i relacionar-ho, barrejar i agrupar tot plegat en el pensament, i a la vegada separar i diferenciar què sent i què pensa cada un d’aquests òrgans i sensacions. Un sentiments de sentir. Uns tangibles i definibles com el dolor que sentim al cos, el fred, la gana, la set i altres intangibles com la bellesa d’una flor, un goig, una il·lusió, una tendresa, un desig, un amor... només basats amb els propis pensaments, en l’aprenentatge d’altres ments, en els pensaments d’altres persones, amb les seves diferents teories en el món ample i inabastable de filosofies i psicologies incomprensibles, i perdre’s en el seu món per anar a la recerca del nostre propi jo que defineix a cada persona com a tal.

Trobar la pau basats en el diàleg, la comprensió, la tolerància. I no val la frase que recordo utilitzava la meva mare massa sovint: “Mai es barallen dos si un no vol”. I jo, una mica més avançada en el creixement com a persona, ho rebutjo amb aquesta altra frase: “depèn el preu que  s’hagi de pagar”.  La humanitat fa un pas endavant en voler fer canvis socials sense violència, no com s’havia fet sempre, s’està fent en moltes parts del món encara. Aquests últims fets volen fer canvis geogràfics sense violències, les lleis s’acorden i es canvien, no utilitzar la força, la sang i la mort. Perquè el fet de “com sempre es feia així, s’ha de continuar així”, només ho pensen els que no evolucionen, els que no volen canviar res, que tot ha de seguir igual. Us imagineu on estaríem? A l’Edat de Pedra, si més no.  

Les paraules són força i són feblesa. Els creadors de paraules ens podem enfonsar i ombrejar a tots i a tot allò que ens envolta i enlairar-nos i tornar-nos ocells i volar a l’infinit per núvols blancs per un cel blau i unir-nos amb la multitud d’estols d’aus que emigren i ser un punt de llum de realitat a l’horitzó de la llibertat.

Amb  el poema de “Poetas, remontad el vuelo” expresso una realitat, una utopia, una quimera, creant amb tot plegat la màgia i el misteri de l’alquímia d’una il·lusió, d’una esperança, com així intentem els poetes, seguir el camí amb la dolçor i la bellesa de les paraules  En aquest cas el poema està inspirat en els atacs terroristes a Torres Bessones de Nova York l’any 2001, obtenint un premi de poesia Internacional a Dublín (Irlanda).

Poetes remunteu el vol/ i solqueu els cels amb les vostres rimes/ en solitari o en estols/ lliures, traspasseu l’espai i el temps/ com les més belles aus blanques/ amb el moviment de les vostres suaus ales/ d’il·lusions i de somnis/ amb l’encant dels vostres versos.

Poetes, remunteu el vol/ combateu al món amb paraules,/ que no es quedin a les entranyes/ no les guardeu a la vostra ànima/ poden guanyar guerres i batalles/ lluiteu amb bells poemes/ que són les millors armes.

Ocells de metall, salvatges, ferotges/ ments ignorants i buides/ desolació, terror, fum i foc/ no hi ha paraules/ ni versos ni vida/ només boira, mort i por.

Poetes, remunteu el vol/  espargiu el cel de paraules/ deteniu aquestes aus gelades i sense rumb/que no s’aturin a l’aire,/ que no xoquin, que no esclatin/ que no abrasin amb la seva negror el món.

Poetes, remunteu el vol, subjecteu amb les vostres mans la Terra/ si encara us queden forces/ amb paraules, rimes i versos.

Fràgils poetes, quina càrrega tant pesada/ conservar la Pau, l’amor y la vida,/ perquè la vida ho és tot/ sense la vida no hi ha res/ només queda una llum a la llunyania/ i l’esperança...

Darrerament hem vist i viscut moltes manifestacions pacífiques i artístiques, fastuoses i gegantines reclamant una justícia i uns canvis per decidir per si mateixos, una amplitud de ments amb la seguretat d’una pau i una prosperitat amb el sentir d’un cor molt gran. El camí de la sensatesa i de fer palesa que la humanitat està avançant, ha començat el camí... sense violència, sense sang, només paraules per a enlairar els cors a un cel blau de pau. Sabem que tot plegat és més complicat, però si ho pensem bé, també pot ser molt senzill...

Gloria Fandos