COR MULLAT
Tinc el cor amarat d'aigua de pluja,
llàgrimes acumulades i guardades als ulls del cel,
no han pogut resistir el seu dolor, el seu sofrir,
al veure que a la Terra era un foc de fang quadriculat,
i veia tan important la nostra existència,
que sembla tan insignificant, i tan valuosa a la vegada,
paradoxa infinita, tinc el cor mullat i la ment aigualida.
M'acaricio el cap, intentant aclarir el pensament,
acabo despentinada, com si m'hagués atacat
un remolí de vent enfadat. Ningú està content.
Els núvols del cel no han pogut controlar
el seu plor desesperat,
misteris de la vida que no entenc.
Com eixugaré el meu cor mullat?
Li preguntaré a l'Univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada