Quin organisme, quina institució declararà màrtirs, beates, que van en camí de ser santes, a totes les dones assassinades per la violència de gènere, amb un reconeixement oficial? Són víctimes d'una guerra, on només hi ha un bàndol, els agressors, els assassins. Moren per aconseguir una pau, una convivència per via del diàleg. Són maltractades i moren. Cadascú en aquesta vida hem de portar la creu que ens toca a la Terra. Aquestes paraules les he escoltat des de fa molt anys a dones, principalment casades, amb un conformisme patètic. Abans, si el marit s'emborratxava, solien dir: "és que té mal beure!". Les drogues d'ara són pitjors. Però sense donar-se cap d'aquests casos, que es consideren extrems, també hi ha violència masclista, i moltes dones moren desgraciadament. Aquest any 2009 és nefast, ja són unes quantes, sobre tot el dia d'avui, descoratjador. Qui les declararà màrtirs i beates oficials? El Govern? L'Església? És una lacra social, ja és massa repetitiu. Les notícies, la premsa, els minuts de silenci, contra el rebuig d'aquestes morts, torna a ser present, aquest dies. Només fa un any ho dos no tenia tant de ressò aquestes noticies. Potser hi ha més consciència d'aquesta barbàrie, sembla que va a millor, però és poca l'esperança. La societat s'ha d'involucrar més. No és un problema minoritari i ens afecta a tots. Sembla una guerra consentida, silenciada, cruel, injusta, de la qual tots som còmplices. L'únic organisme o institució que les reconeixerà màrtirs, beates i santes serà al sagrari de la bondat que encara pot existir en l'ésser humà. Caiem en el parany, equivocat, que és un problema minoritari, com així també en consideren als atacs xenòfobs, racistes i els delictes de pederastes. És una falta d'humanitat i d'escrúpols pensar que, com son problemes minoritaris, hem de passar una mica de llarg. Cada cas per si sol ja és terrorífic i vergonyós. Us imagineu tots plegats? Són una muntanya d'horrors que cauen sobre les nostres esquenes i consciències. Podem afegir el maltractament als nostra estimada gent gran, que tant els hi devem. Podrem suportar aquest pes? La dona és amor i estima, reprodueix la vida, i sacrifica la seva perquè així sigui. Però també és humana, i per tant, també necessita que li corresponguin, i la valorin. Déu vol que tots siguem persones, homes i dones, i que tinguem uns valors nobles, en camí d'anar-se perfeccionant en pro d'una educació, d'un respecte i una comprensió.
També notícies de dones esquarterades que han esta trobades al brossam. Quin cop més punyent, quina burla més esgarrifant, i la societat que som tots, la família, els amics, els veïns, la justícia, els polítics, mirem cap un altre costat...Solucions, ni cap ni una. Perquè el cos d'una dona, val tan poca cosa? És al lloc on li toca? No es considera persona, ni té ànima, ni cor, ni intel·ligència? Quina follia...Quan seriosament ens plantegem que quan dues cèl·lules es divideixen ja hi ha vida. És un principi de vida que no sent ni pensa, és una futura vida, quan sigui una realitat, plorarà, sofrirà i riurà. Podrà ser una dona que tornarà a crear vida. Pot ser un ésser humà en tot l'esplendor que representa, o pot ser res, el futur sempre és una misteriosa incògnita, i s'ha de protestar, s'ha de protegir, s'ha de salvar. I a una dona no? On es la l'enteniment?
Glòria Fandos Gracia
Publicat a
- La Vanguardia digital (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091008/53800409285.html)
- Diari de Tarragona, a l'apartat "Línea abierta" el dia 12 d'octubre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada