dissabte, 3 de gener del 2009

LES COSES SON COM SON?

LES COSES SÓN COM SÓN?


També en el 2009? És una frase que quasi habitualment i normal posen punt i final al debat, al diàleg de dues persones o més. La persona que l'utilitza creu irrevocable i indiscutible la diferència d'idees, només vol fer prevaler la seva, es creu amb la raó absoluta, amb una forma de pensar irrevocable i allò que fa palès és que té un pensament tancat, impotent per intentar canviar res, perquè tot ja ho arreglaran els altres. Però es lamenten amb el més detestable conformisme en dir que "les coses són com són" i no veuen més enllà del seu nas. Creuen que el que està establert és el correcte i volen convèncer als del seu entorn, no donant possibilitats a contraposar idees, valorar els pros i els contres i així s'acaba la reunió, el diàleg, com a persones que som; tenen el cap tancat i no hi ha res a fer. És el distanciament i la poca voluntat de solucionar problemes. Aquest no és un comportament democràtic en els comportaments del dia a dia d'una societat. S'ha de fer arribar els problemes als que tenen el poder per solucionar-los.
L'any 2009 no comença amb tota l'alegria que haguéssim desitjat, a excepció del centenari de la Mercè Rodoreda i els deu anys del traspàs del poeta Joan Brossa, dels quals hem recordat les seves obres amb estima i nostàlgia. Com sempre que puc, al matí, vaig al supermercat, passejo per la vora del riu Ebre i miro el corrent de l'aigua que passa, viva, transparent o terrosa.Vaig a alguna cafeteria, repasso els diaris i prenc un tallat, m'introdueixo i em comunico amb una part de la societat, activament o passiva... És dos de gener, ja cap al migdia, entren uns joves que encara porten l'eufòria de la celebració de fi d'any. Fa goig veure'ls, amb una alegria digna d'aquestes dates, tot és bonic, no hi ha problemes. Un noi conta que ha dormit al cotxe, que estava K.O. perquè s'havia begut dues botelles de whisky i alguna barreja més. Quin disbarat! La part fosca d'aquests dies. Estaven tan contents que semblava que encara no havien sortit de la bogeria de la festa. Com si somiessin. Desprès els arribarà tristament el despertar.
L'any ha acabat i ens queda el mal regust de la terrible i gran explosió provocada per E.T.A, que sembla que volia aigualir la festa, mai millor dit. Les tragèdies naturals conseqüència dels aiguats. Ensorraments d'edificis, els incendis a pisos, explosions per fuites de gas. Robatoris a les cases, que ens fa estar submergits en una gran inseguretat.
Les guerres tan properes, que ens omplen d'esgarrifança, amb tantes morts d'innocents. Les violències de gènere, que aquest any que deixem han estat terribles. Els últims dies set o vuit dones assassinades pels seus marits o ex marits. Els mitjans de comunicació, la premsa, cada cop estan més compromesos en divulgar i informar d'aquest horrors, perquè així ha de ser. El dia 25 de novembre tots hi van dedicar algunes pàgines centrals i més, de rebuig i menyspreu cap aquesta xacra, aquesta barbàrie. Ja és un pas endavant positiu, per tal de plantar cara amb tota la seriositat que requereix, però és poca cosa. Solucionar, tallar d'arrel el gran problema d'un assassins que no ataquen de sorpresa, que es veuen venir. I sent així hauria de ser més fàcil enfrontar-los, reduir-los. No s'ha de tenir cap mena de compassió amb aquests assassins, no són diferents, són pitjors si cap, i no mereixen cap atenuant, ni per part de les víctimes ni de la justícia, i evitar la mort d'aquestes dones, que no han celebrat el Nadal, ni el Cap d'Any, ni els celebraran mai, ni les seves famílies, destruïdes, per uns mal tractadors i assassins que són la gran vergonya d'una societat desenvolupada i moderna que tot presumim.
Llegeixo un escrit titulat "La revolució de les dones". Explica una sèrie de conclusions que no ajuden res al tema, recordant el passat de les dones, encara pitjor, inhumà, pensat per un col·lectiu molt poderós, de pensaments molt contradictoris i que no ho podem entendre ningú. No al preservatiu, no a l'avortament, no a la pastilla del dia després, quan la realitat és que l'home és el que està d'acord que es practiqui, no se'n volen fer responsables, por a les despeses, la falta de llibertat, la insensibilitat més absoluta. I si el fill surt disminuït, físic o mental, el pare desapareix, i la mare en té cura tota la seva vida, amb tot el seu amor i gran dedicació. Se n'oblida del pare, si pot. Hi ha molt pares que només ho són per accident, no de cor.
No als avenços mèdics, a utilitzar les cèl·lules mare per salvar vides. Quan en el passat a les dones les hi tenien prohibida l'atenció mèdica, ni l'ús de les vacunes per prevenir les malalties i una possible mort. Per una part defensen la vida per l'altra la mort i el sofriment. Ens hem de centrar en el present.
El començament d'any ens consola el naixement d'uns nens i unes nenes preciosos, que són tota una vida de l'esperança. Els professionals de la medicina, el cirurgians, que curen malalties, que salven vides, que investiguen pel bé de la humanitat.
No importa que les publicacions a la premsa siguin signades per: periodista, filòleg, advocadessa..., la professió o ofici no té res a veure amb la seva forma de pensar.

Glòria Fandos Gracia (Escriptora)

Tortosa (Tarragona)

Article publicat a

Publicat per el
Etiquetes: ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)