dimarts, 23 d’octubre de 2012

AL PARTIT QUE VOTARÉ

AL PARTIT QUE  VOTARÉ

Jo votaré al partit que defensi la igualtat, al respecte mutu entre persones. El partit que reconegui sobre tot, la gran tasca que fa la dona en el dia a dia, que valori el seu treball a casa, envers a la família, i en conseqüència el benefici que això aporta a la societat. Que la dona sigui tractada amb respecte, no ha de ser esclava, ni del marit ni de la família. Que la dona no tingui que suportar maltractes psíquics, ni humiliacions, ni ofenses: ni pressions. La dona no és una cosa, ni una màquina. La dona és una persona, que decideix, que pensa, que soluciona problemes. La dona ha de ser lliure i independent. La dona, i més, d'una certa edat, es considera com "l'última mona". Com ahir es lamentava una amiga que vaig trobar. Quasi parlava sola pel carrer. Li vaig preguntar que d'on era ella "l'última mona". Em va contestar empipada i quasi plorant- De casa, dona, de casa meva, sóc l'ultima mona- N'hi ha tantes així- Li vaig contestar. No és consol, mal de molts, refugi d'estúpids. Aquesta amiga havia treballat, quaranta anys fora, i a casa. Ara tenia cura dels seus nets, de la casa el marit. Si es que aquest, en el seu moment, no s'ha enamorat d'una altra, pot ser més jove, o no, i s'ha pirat, sense costar-li ni un euro, tenint la comprensió, de quasi tota la societat. Si hi ha un partit polític que es preocupa de la dona, per solucionar totes aquestes injustícies i més, a aquest partit votaré. "Dones independents i lliures". Pot ser encara no s'ha creat. Pot ser ho he somniat. Els somnis també es compleixin. Darrere d'un somni sempre hi ha una lluita. Això és el que fem i farem.

    Glòria Fandos Gracia



"FWD:48 fotos per a tu del dia de la gent gran"


---Mensaje original---
Has rebut 48 fotos.      DSC_0015.JPG  DSC_0016.JPG  DSC_0019.JPG  DSC_0020.JPG  DSC_0025.JPG  DSC_0027.JPG  DSC_0029.JPG  DSC_0030.JPG  DSC_0031.JPG  DSC_0032.JPG  DSC_0034.JPG  DSC_0035.JPG  DSC_0036.JPG  DSC_0038.JPG  DSC_0039.JPG  DSC_0040.JPG  DSC_0042.JPG  DSC_0045.JPG  DSC_0046.JPG  DSC_0047.JPG  DSC_0051.JPG  DSC_0052.JPG  DSC_0054.JPG  DSC_0056.JPG  DSC_0058.JPG  DSC_0061.JPG  DSC_0063.JPG  DSC_0065.JPG  DSC_0066.JPG  DSC_0067.JPG  DSC_0068.JPG  DSC_0069.JPG  DSC_0070.JPG  DSC_0071.JPG  DSC_0073.JPG  DSC_0074.JPG  DSC_0078.JPG  DSC_0080.JPG  DSC_0081.JPG  DSC_0082.JPG  DSC_0083.JPG  DSC_0084.JPG  DSC_0085.JPG  DSC_0086.JPG  DSC_0087.JPG  DSC_0088.JPG  DSC_0089.JPG  DSC_0090.JPG    Aquestes fotos s'han enviat amb Picasa de Google.  Prova'l aquí: http://picasa.google.com/    


CINTA NO VA ANAR A LA PERRUQUERIA


Cinta aquell matí, va sortir contenta de casa, dins de les dificultats econòmiques que tenia per a arribar a final de mes, s'havia organitzat i ja ho tenia gaire bé tot disposat per a passar els dies de festa major del seu poble. La nevera i el congelador amb els aliments corresponents per fer els àpats dignes de festa per celebrar amb els seus fills i nets que venien de fora. Estava il·lusionada, tenia hora a la perruqueria, com a toc final i personal, cosa que sempre deixava per a última opció. Abans havia de passar per la farmàcia, per no quedar-se sense la medicació necessària que prenia de forma constant. Cinta era jubilada cònjuge, i els medicaments els tenia de franc, encara que no en gastava gaires, no podia passar sense les gotes per a la malaltia de l'ull sec. Qual va ser la desagradable sorpresa, que aquell dia va tenir que pagar el medicament, perquè al llarg de la seva vida havia cotitzat uns mesos, i segons la farmacèutica havia de pagar el quaranta per cent, a més del euro per recepta. Quan feia pocs dies Cinta va anar a demanar una ajuda, ja que la jubilació del marit era minsa, vergonyosa, millor dit, després d'haver treballat vora cinquanta anys, li van denegar al·legant que no havia cotitzat i la jubilació del marit estava a la ratlla del permès per la llei. Per a rebre ajuda s'ha de cotitzar més de trenta anys, però per pagar els medicament només tens que cotitzar una mesos, encara que només fos uns dies, aquesta és ara la llei. Una llei injusta que ens diu quins diners hem de disposar, per tenir una vida deplorable, quan han estat aquestes persones que han fet funcionar la societat, amb el seu treball i el seu esforç?  I la cultura del benestar, que tant se'ls omple la boca, als discursos polítics, on queda? A la sola de la sabata, com diem, sincerament i planera. Cinta no va anar a la perruqueria, el dia abans de la festa Major del seu poble, perquè els diners que disposava per aquest servei s'ho va gastar a la farmàcia, però va tenir bones festes, amb la companyia de la seva família. Cinta va estar guapa, ella es va arreglar el cabell, com sempre s'ho feia, es posava el tint, se'l tallava, li donava forma amb l'assecador de mà o posant-se rul·los, és que tenia gràcia i un cabell preciós de naixement, tot s'ha de dir. Va estrenar vestit, ja que ella se'l va confeccionar mesos abans. També va fer canalons, peix al forn, llibrets, que consta de llom amb formatge al mig, arrebossat, per als nets, i coc de mansana. Cinta va anar a l'Ofrena, al Cossoiris, al ball, a missa, als correfocs. Cinta va celebra el seu sant, i sobre tot, malgrat tot, Cinta va ser feliç Més endavant, en el futur, no sabia que l'esperava, pot ser hauria d'anar a Càritas o al banc d'aliments, que reparteixen productes de primera necessitat per a subsistir? Qui sap que li esperava a Cinta, com a tantes altres persones en la seva situació, premi de consolació, trist camí de l'ocàs de les seves existències.


Glòria Fandos Gràcia



diumenge, 21 d’octubre de 2012

dijous, 18 d’octubre de 2012

PROGRAMA 145 DE “POESIA PE LA PAU” A RÀDIO RÀPITA



Poesia per la pau no fa silenci, paraules, només paraules

El nostre rebuig més profund a l’assassinat de violència masclista que es va produir fa tres dies a Sant Carles de la Ràpita. Una violència inacceptable, per damunt de totes les violències. Les dones volem pau, el respecte i l’amor que ens mereixem, simplement per ser persones, que no és demanar massa. El recolzament de la societat, de la família, de les institucions legals, volem independència econòmica, separacions amistoses, o divorci legal, castigar als maltractadors, que reconeguin els seus errors... defensem la vida a ultrança abans de nàixer, i després?... En aquest cas de la dona que per naturalesa reprodueix la vida, no se li ha de respectar la seva? Pensem, penseu en lo cap, o en los peus? Volem protecció ja, prou de passar el temps i anant morint dones,...con un degoteig... en cap solució, en un conformisme patètic i inhumà.

Us dedicarem uns poemes, adients per a la ocasió... Ens acompanya com a convidada Pilar Cabrera, de l'Aldea, nova component de "Poetes de l'Ebre" amb els seus poemes i més... no us ho perdeu...

Escolteu el programa a continuació: