TINDRÉ QUE DEIXAR DE SER FEMINISTA?

És una pregunta que darrerament està prenent forma dins del meu cap, que malgrat topar amb moltes parets encara el tinc sencer. Si el feminisme és un moviment de persones que lluiten per a eradicar el gran problema de totes les injustícies que pateixen moltes dones i han patit al llarg de la Història, doncs si, sóc feminista. Sempre he sigut feminista i no ho sabia, com el títol del llibre d’Ariadna, coneguda presentadora de TV3. Sense deixar de banda els fanàtics masclistes, es poden definir així, els que no es reconeixen com a masclistes i els seus comportaments estan dins de la seva  normalitat.  Disfressats de costums, tradicions, com si els seus significants fos una llei que tant si ens agrada com si no, hem de seguir complint. Seguint el rol d’altres generacions passades, com dels nostres pares, mares, avis i àvies. Ho podem englobar en dos grans apartats: macro i micro masclisme. Els micro, pot ser serien s’amagarien dins dels maltractes psicològics, molt difícils de detectar. Les dones es troben parets socials, econòmiques,  properes, com familiars, fills, filles, amistats. Si els homes  prenen la iniciativa de separar-se o divorciar-se, sense cap motiu de maltractament, tenen tota la comprensió de l’entorn. Ho tenen tot lligat i ben lligat, per la gran injustícia cap a les dones. Els fills van a brindar alegrement amb els pares i les seves parelles. I no pensen amb la seva mare? És inaudible, increïble. Si és la mare qui pren la iniciativa per causa de maltractament, físic i psicològic, a més de la incomprensió  i ha hagut fills que ha intentat assassinar-les. O sigui que ja es troben la faena feta.       

Ara fa un any que estem confinats amb la pandèmia que ens està canviant la vida. Aquest any no es faran les manifestacions feministes del dia 8 de març, cada vegada més consolidades, fent més real aquesta lluita. Una contra més de cara a aquesta reivindicació.  I les dones que han tingut que estar confinades amb el seu maltractador, tot un desgavell de situació.

Encara que sigui poc a poc, molt poc a poc, he pogut veure un bri de llum que ens il·lumina el camí de l’esperança en vers les dones.  Per un moment m’he sentit afortunada viure aquest instant tant significatiu en el comportament d’alguns homes, en la seva preocupació de pensar en el bé i la salut de la seua parella. Fa poc temps, acompanyant  a un familiar a fer-se unes proves a una ciutat propera, mentre esperava a una ampla sala d’espera, vaig sentir a una infermera que li deia a un pacient, jove, amb to seriós i de circumstància- Ja t’ho has pensat bé? al sentir aquesta pregunta, aguditzo l’oïda, presa de la curiositat, i pot ser també de l’avorriment i la preocupació de les llargues hores d’espera. Si que deu ser transcendental la prova, vaig pensar. El jove contesta- Si, estic segur. Acte seguit la infermera li fa una altra pregunta.- Què quants fills teniu? Dos- Contesta. Bé, ja estava la incògnita desvetllada. Aquell home anava a que li fessin una vasectomia. I així el mateix ritual unes sis vegades al llarg de la meva espera d’aquell matí per part d’aquella infermera, amb to maternal i com si li perdonés la vida.  S’està fent una mica de justícia, vaig pensar. Un tema tant delicat que també la dona ha pagat un preu i molt alt com és la mort. Recordem aquelles terrorífiques notícies de moltes dones mortes i en greu estat a la India al ser sotmeses a esterilitzacions massives pel seu govern per baixar l’excessiva natalitat. Tot això entraria en els macromasclismes. No puc ni podem deixar de ser feministes, per poder combatre totes les injustícies que pateixen les dones, només per ser-ho. I en aquests dies ennuvolats i boirosos veig que del cel cau un fi plugim d’esperança, puc dir, que només és això, esperança.

 

 

DOMINAR EL TIEMPO

DOMINAR EL TIEMPO

 

El significado de este titular parece una quimera, un sueño inalcanzable. La humanidad, siempre, desde que el mundo es mundo lo ha querido conseguir y hasta la fecha nadie lo ha conseguido o eso creemos, como una ilusión convertida en agua que se escapa de las manos y se desliza entre los dedos como el agridulce manantial de la vida.

¿Quién no ha soñado con con la eterna juventud? ¿Librarnos de enfermedades que nos van limitando el camino para llegar a evitar lo inevitable, que nadie ha podido conseguir? Ni magias, ni misterios  ni alquimias... Ni los cirujanos plásticos, ni los científicos que adelantan día a día. Podemos decir la frase hecha, que la conozco desde siempre, “la ciencia avanza que es una barbaridad” y como dirían nuestros abuelos y abuelas, pero no han podido cumplir en los términos deseados, detener el deterioro del ser humano, aunque sí el paliar las consecuencias de algunas enfermedades con la medicación y la cirugía, ayudados por las nuevas tecnologías y la robótica, más precisa incluso que el pulso humano.

La vida humana, tan efímera, queramos o no, caduca sin lugar a dudas. Pero no me voy a referir al tiempo que pasa y no vuelve que puede dar tanto de sí a filósofos y poetas. El tiempo implacable que sin solución posible nos cae encima queramos o no. Me referiré al tiempo climatológico, y su gran ciencia, la meteorología, de estudios más precisos. Hablar del tiempo es el tema de conversaciones cortas de compromiso, cuando te encuentras con un vecino en el ascensor, y no tenemos nada más importante de qué hablar. A veces no nos damos cuenta lo importante que es escuchar su predicción en los medios de comunicación si has de realizar viajes a cortas o a largas distancias. Hemos dicho también, “escuchar el tiempo, tiempo perdido”, aunque a veces acierten. En cada casa hay algún forofo o forofa que nos hace callar para escuchar las noticias del tiempo, cuando a lo más que suele viajar es a la vuelta de la esquina.

Salgo de casa, fresquita, en la calle estamos a casi cuarenta grados de temperatura, camino dos calles por la sombra, protegida del sol con sombrero y gafas oscuras, la luz hiere mis ojos, protección cincuenta para la piel como para la playa –recomendable utilizarla todo el año y a todas las horas del día– y antes de que las gotas de sudor tengan tiempo de resbalar por mi columna, ya estoy en la cafetería de costumbre, tomando un cortado descafeinado y un pincho de tortilla –o no, por la dieta y la salud– y escribiendo mis notas o el borrador de este escrito, leyendo los periódicos en mi momento de asueto acompañada de mi soledad más deseada, fresquita como una rosa. Gracias al aire acondicionado. Lo tenemos en nuestro día a día, tan normal, que no pensamos en la gran importancia de este invento, y no cogemos un pasmo porque Dios no quiere, por los cambios bruscos de temperatura. Me siento dueña de dominar el tiempo, la temperatura. Lejos quedaron los agobios de otros tiempos, que bien pensado, no hace tanto. Recuerdo en nuestro entorno hace cuarenta y cinco años sufríamos el calor, no en silencio, pero sí con gran dosis de conformismo. Los medios de transporte, clínicas, oficinas, comercios, mercados. Ventiladores por doquier y a veces ni eso.  Artilugios caza insectos colgados de los techos. Ahora gozamos de zonas limpias, con temperaturas de primavera, igual en grandes y pequeñas superficies,  en nuestras casas, que quién lo iba a imaginar. Todo gracias a su inventor, el ingeniero electrónico estadounidense Willis Carrier, a finales del siglo XIX, y con bastante retraso llego a nuestro país. Pero nunca es tarde si la dicha es buena. Gracias Willis Carrier por ayudarnos a dominar el tiempo, solo con darle a un botón, sin importarnos las inclemencias adversas de fuera, facilitándonos la vida. Claro que no se salvan los trabajadores del campo, de las carreteras y los constructores, pero todo se andará, tiempo al tiempo. Si nuestros abuelos y abuelas abrieran los ojos, cuando soñaban quimeras de recoger el sol en espuertas y guardarlo para el invierno y la nieve en capazos para refrescar el verano, seguro que querrían quedarse a disfrutar de nuestro presente, para ellos su futuro.

 

Gloria Fandos Gracia

 

Tortosa( Tarragona)

 

AQUESTA PRIMAVERA TAMBÉ HI HA POESIA

Sense adonar-nos-en ens trobem de cara amb un temps convuls, inesperat i no ens creiem del tot el que està passant. Ens sembla que estem vivint dins d’una pel·lícula de ficció.  Però ens trobem en una realitat de pandèmia i de morts. Una pandèmia que es mostra sigil·losa, traïdora, ens roba el respirar i la vida.  Els científics a corre cuita investiguen per a trobar una solució de vacunes i prevenció.

I la primavera arriba i passa. I la poesia que ja teníem germinada al nostre cor? Gràcies a les noves tecnologies estem més connectats i més vius, dins de la nostra reclusió. I la premsa escrita no ha parat, sempre viva i aquí us deixo els meus projectes guardats, que s’obren pas al confinament que em fa encongir el cor que vol continua sent lliure.

Cada dia avanço i guanyo vida amb paisatges i colors.  La tendresa d’un record no massa llunyà encara em fa humitejar els ulls, trobo el consol i la gran tristesa de veure-ho tot més clar. La meva solitud i els meus silencis enmig dels sons estranys m’acompanyen, em donen sentit. Enyoro la mirada encisadora i la bellesa de les paraules, quan em sembla que la ment les oblida. Aquella poesia que em mira i la sento meva i em fa sentir única i gran, em fa gronxar suaument entre aquells núvols blancs que cada dia admiro al cel i els veig tant lluny, fins que volo a ells i els abraço i són meus per un instant per a omplir-me de somnis. M’aferro a aquesta grandesa que m’ofereixes quan et tinc i em traus la poesia que encara no sé que tinc al meu interior i surt, senzilla, lliure i s’uneix als estols d’aus que s’escampen per a omplir de pau el món.

M’ajuda a oblidar quant tot es trencar i el pensament es quedar sol a l’aire, ballant danses fúnebres i s’ha de tornar a crear i a renàixer amb la seguretat que em sosté el cor i l’ànima. No defallir i no perdre la meva fortalesa que vol fugir i deixar-me a la deriva. Obrir els ulls cada dia i ser còmplice dels raigs de sol i la força del vent m’ajudi a espolsar la terra que em cau al damunt, m’atrau i m’enfonsa a la foscor i em vol robar la llum de la vida i tornar-la pols i tot sigui un desert sense paraules ni poesia. ni lluita.

 Tornar a una realitat antiga del pensar que les carreres de lletres no servien per res, a vegades ens sembla que hi tornem, el nostre pensar i a l’esperança en la qual ens aferrem és que no.

Quan era petita esperava amb deler quan anava a amb la meua mare a Tortosa  que em comprés algun T.B.O. o còmic com es diu ara o un petit conte d’aquells que tenien forma del o la protagonista, amb molts colors i dibuixos. Sempre me’n recordaré del de “Mariuca la Castañera” amb la moraleja o missatge que els nens i les nenes amb bondat sempre tindrien la seva recompensa. Aquest luxe no era avitual.

Tenint en comte a la classe social, la baixa treballadora amb un jornalet ben administrat per la mare, no hi havia per a més. A més tenien la idea que tot estava bé, que els fills no anessin a la universitat, ja que se sentia a les notícies que aquests estudiants eren conflictius i problemàtics i això no ho volien. No pensaven que aquells estudiants feien bagues i protestes per aconseguir millores mes justes a la societat i que un dia o un altre en un futur tots ens beneficiaríem sense distinció de classes. Alguna mare pensava que per a les filles la carrera de mestra era ideal per a compaginar la feina de la llar, fen un gran esforç econòmic i sempre que no haguessin de sortir a la capital,

Viatjant en el meu temps em trobo immersa i atrapada entre paraules i poesia i poetes i desitjo que un any més sigui gran i frondós i fructífer per al col·lectiu poètic “Poetes de l’Ebre” lliure, com moixonets al vent de la justícia i de la felicitat, que no sigui una quimera, amb el cor i les mans aguanto subtilment el fil tant deliciós de seguir. Gràcies a tots i a totes, creadores de paraules, ens refermem cada cop més a la defensa de la justícia feminista, que si tot estès correcte, no caldria, dissortadament, així ha de ser encara. Gràcies als que defenseu com jo a "Poetes de l'Ebre"  un Grup creat el 2000, i en el que es va publicar la primera Antologia, actualment anem per la 19a,  principalment amb el suport de la Cultura d'Amposta i d’altres de les Terres de l'Ebre, amb components de prop i de lluny, no ha estat un camí fàcil, i no ho és. Sense ideologies polítiques, encara que cadascú tingui la seua. Som espurnes poètiques, que perduren, creixen i creixen, s’escampen creant flamarades de poesia per a escalfar els dits gelats que teclegen.
Amb el suport també de la Cultura de Tortosa, la meua ciutat estimada de cor i ànima. Ciutat amistosa, solidària i de pau.

Bon Any, Poetes de l'Ebre, segueixo lluitant per aquest col·lectiu,  juntament amb tots i totes, enamorats de les paraules, que construïm la poesia de la vida.

La poesia és un camí de paraules per a embellir el caminar dels cors sensibles, per mil camins que dibuixen, pinten mil colors, com les flors acolorides i els herbeis i pinedes de tots els matisos de verds que ens omple la visió de natura i d’aigua. Amb mots sense forma física i, a la vegada, les tenen totes, són a la nostra ment.

Paraules filtrades pels pensaments, amb embolicats sentiments que no es defineixen i ho fem complicat, amb els dubtes sense fi que sent l’ànima humana i a la fi, humans som. Paraules belles que viatgen en un silenci íntim, privats per paisatges de boira, fum, sospirs per a sortir a la vida i fer-la realitat, quan ens enfonsem a la fosca fantasia. Acariciem l’oïda quan tota aquesta alquímia de paraules, musicalitat, mots i sentiments, quan sonen   amb l’emoció i la dolçor d’uns llavis, a cau d’orella o en veu alta i ho compartim i ens despullem l’ànima per a mostrar-nos tal com som, en estat pur, sense embuts ni complexes. Expressar el cruixir més autèntic que sentim al cor. Pot ser la mera contemplació o tots els neguits acumulats a les entranyes més fondes, els dolors més punyents que s’alliberen al contacte de l’aire i els espais més insospitables d’altres sensibilitats àvides de bellesa i de vida. Alleugerar el pes, un pes feixuc que ens ofega l’esperit i no ens deixa respirar. Som papallones tremoloses  fugint de les foscúries, a la recerca de la primavera, on creixen totes les flors, donant oxigen i creant somriures lluminosos per a compartir, transformar-ho en un anhel de viure de pau i de felicitat.

Glòria Fandos Gracia

Tortosa- Tarragona

"Un joven sigue estando triste" - Article al "Diari de Tarragona"

Publicat a la secció "El mirador" del Diari de Tarragona el 24/12/2019

UN JOVEN SIGUE ESTANDO TRISTE

Ha pasado un año, uno mas y vuelven las Fiestas Navideñas, con su alegría y su nostalgia.  Noche Buena, Navidad, Año Nuevo y Reyes. Tradiciones para celebrar, tanto religiosas como lúdicas. Hace un año un joven tenia la esperanza de conseguir un trabajo a sus necesidades y cumplir las expectativas y se ilusionó con aquella entrevista de trabajo. Pasa el tiempo y su salud se resiente ante la incapacidad de cumplir su sueño. Un sueño que solo es una realidad de abrazar la vida, con trabajo, estudio, superación y esa realidad se ve truncada así como pasan sus días. Su sueño adicional era ser futbolista y un joven llora ante el ejemplo nefasto que han dado unos futbolistas que admiraba, como a tantos. Un joven sensible, noble, con valores que repugna completamente sus comportamientos. Atacar en grupo a una chica menor, anulando su voluntad antes con drogas, tan gran cobardía es incomprensible. Han organizado manifestaciones en su favor, la gran vergüenza. Será que por ser futbolistas se salvan?  En nuestra sociedad ya están haciendo  historia estos elementos sin nombre para calificarlos. Les suelen llamar “manada” La más sonada la de Pamplona, gran parte de ellos eran policías. Qué ejemplo para la sociedad, unos deportistas y otros confía la sociedad que nos protegerá y pondrán orden. Qué decepción. Y han ido proliferando esta barbarie. Sabemos que pueden ser una minoría que avergüenzan a la gran mayoría que habitan el planeta, apagan ese punto de luz en esta oscuridad macabra haciendo mucho daño y de nada sirve el llanto de las almas buenas. ¿ No se han parado a pensar, a reflexionar? Somos positivos al pensar que son un a minoría.  ¿ Y sus amigos y sus familiares? ¿ Han pensado lo que van a sufrir? Y llegan otras Fiesta Navideñas  para desearnos amor y paz. Y nace un Niño, la esperanza del mundo.

Un joven sigue estando triste, compartiendo la tristeza con toda la humanidad de bien, no concibe que existan estos terroristas, ya es condenable el maltrato y la violencia a las mujeres, pero ¿el ataque sexual? ¿ Como se entiende? La relación sexual es una consecuencia, una emoción, un sentir compartido de sensibilidades y de respeto. ¿Puede llamarse amor? Sí, amor en mayúscula. ¿Como algo tan sublime lo pueden convertir en un ataque? ¿ No saben, no se dan cuenta que está hiriendo chamuscando también a sus congéneres hombres? Que ni piensan ni actúan de ese modo. Se sienten muy dolidos y también lloran.

Y lloro al escuchar la reflexión de este joven que está triste y esta tristeza es una lluvia que nos empapa el alma, la visión, las vestiduras y la piel. La tristeza de este joven nos llena de esperanza, acojámonos a ella como a una tabla de salvación en un tempestuoso mar, esperando venga la calma ansiada en nuestro corazón y cantemos villancicos, como aquellos tan bonitos que cantaba con mi madre cuando era niña, al lado de una estufa de carbón.

Aquellas voces todavía suenan en mi mente. Por unos instantes, esta noche,  en mi corazón suena, NOCHE DE PAZ . Mañana no sé. Mañana será otro día...

 

"Res nou sobre la dona?" - Article al "Diari de Tarragona"

Bon dia a tothom...
La meua aportació a la premsa escrita del Dia Internacional en contra de la violència masclista. No escriuré més sobre la dona, millor fer-ho dels culpables de les agressions que pateixen...
Publicat a la secció "El mirador" del Diari de Tarragona el 26/11/2019

PRIVILEGI DE DONA

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 9/03/2019

Privilegi de dona

Estem avançant el segle XXI a poc a poc. Segons els esdeveniments que estan succeint, socials, polítics, humans, semblen una espiral o una roda, sempre estem al mateix lloc. També el temps, així com els anys em cauen al damunt, passen espai o ràpid, depèn de la percepció de cadascú. Ja ho deien els avis quan estaven en una època de la seva vida avançada i jo aixecava poc més de dos pams del terra i me’ls escoltava amb atenció, encara que no ho semblava. Sí, es lamentaven. El temps no és que passi de pressa, que així és, sino que vola amb una velocitat que no podem prendre mida. Jo ho escoltava una mica escèptica, com si no anés amb mi o parlessin d’una era llunyana i perduda, posant en dubte aquesta reflexió. Ara en el meu present ja els començo a donar la raó. Ja és un tòpic anomenar el segle que vivim com a exemple d’endarrerits que estem i el poc que avancem. No perquè aquesta setmana se celebra, es pateix o se reivindica el tema de la dona, que també, no podem pensar de no fer-ho cada dia de l’any. No podia deixar passar aquestes dates sense tenir més atenció, espero. Reivindiquem els drets de la dona i la lluita per aconseguir-los. La dona i l’home, no ens enganyem, tots i totes hem de defensar aquesta causa justa. Fa uns poc anys, potser uns vint, que no són res, que estic insistint en els meus escrits sobre aquest tema, cada cop són més llargs i em lamento, no avancem, la societat no avança. Anomenar la societat com a culpable, és culpar a tothom, i això és molt ambigu, és fer demagògia, com amagar el cap sota l’ala i mirar a un altre costat, dir tots és dir ningú.

Anomenar el feminisme encara sembla mal vist, a la dècada dels vuitanta estava perseguit encara, i no me n’adonava i ja era casada amb dos fills. Veia comportaments estranys, de part d’homes i també de dones en situacions injustes cap a les dones. Ningú em donava la raó, tothom ho considerava normal. Avui dia hi ha homes que en sentir la paraula masclisme s’ofenen, i estan com a la defensiva, i et diuen que quina paraula més absurda és aquesta que ara està tant de moda.

Fins i tot hi ha polítics que volen guanyar el poder pensen en abolir la llei que dona suport al feminisme que sembla un mot que espanta, com també el de masclisme.

Si m’he decidit a escriure de nou d’aquest tema és perquè tinc arguments i reflexions noves per a exposar. Actualment estem veien dissortadament la gran tristesa de la situació. I cada cop més joves pateixen aquesta barbàrie tan vergonyosa. Assetgen a les noies pel mòbil, noticia que donaven per televisió, estava un lloc públic i un home entrat en anys, pare segurament, va dir que les noies que podien tenir aquest perill, no tinguessin mòbil. Segur que els seus fills tenen els rols masclistes i així es passa el rol o la tradició a les generacions que ens segueixen. L’origen del problema és, si el pare té comportaments masclistes, que poden ser lleus o més importants, la mare no diu res davant dels fills i ells creuen que és normal i així continua. També s’insisteix sobre la igualtat de dones i homes, depèn de les empreses i dels empresaris, encara hi ha dones que guanyen menys, fent la mateixa feina. A l’hora de la maternitat, ara tenen quatre mesos, havia de ser de dos anys que es fa a altre països, com Dinamarca. Els treballs de la llar ho han de compaginar home i dona, en bona harmonia. En qüestió de mals comportaments i maltractes, ni psíquics ni físics, les dones no volem la igualtat, seria rebaixar-nos. Això vaig argumentar al discurs que vaig exposar l’any 2001 quan em van convidar el Dia de la Dona treballadora a la trobada d’associacions de Dones de les Terres de l’Ebre que es va celebrar a l’Auditori de Tortosa, amb un poema inclòs, referent al tema, cosa que no puc evitar. Afegiré que a més de la justícia que es mereix la dona en tots els àmbits, la igualtat, el respecte, la confiança, la comprensió, ha de ser tractada com a persona, senzillament. Avui m’atreveixo a anar més enllà dels drets que ens mereixem les dones. Volem un tracte no igual, si no millor, és a dir, una discriminació positiva. De vegades ens acusen de que no es pot permetre que una dona tingui una discriminació positiva, volem tenir privilegis perquè ens ho mereixem. Ser igual que l’home no és prou. Es que ho tenim tant assumit, que no li donem prou importància, la naturalesa ens ha fet així. Físicament tenim diferències amb els homes, tots i totes ho tenim clar, i benvingudes les diferències, faltaria més. Nosaltres les dones les patim i sembla que no ens n’adonem, perquè clar, és que és així, la dona és així. Hi ha una dita que la diuen amb conformisme i acceptació que diu: “és que la dona sempre té les de perdre” Us heu parat a pensar que una nena, a vegades als deu anys, o nou, o dotze o tretze, potser alguna als disset, les mares ja estan al cas per a aconsellar i explicar. Nenes acostumades a córrer, anar en bicicleta, barallar-se si s’escau igual amb nenes que nens. Arribar a casa amb els genolls sagnant o el colzes, quina tragèdia, mare meva. Un dia estes nenes tant petites, que juguen a nines, fan treballs d’escola, s’espanten perquè de la seva intimitat els hi surt sang, s’aixequen del pupitre i tenen una gran taca al vestit, les companyes se’n riuen, la mestra l’acompanya a casa. Li comença fer mal la panxa, i a cada cop més, i un dia i un altre, i es passa així de cinc a vuit dies, falta a l’escola. La mare l’ajuda i l’acompanya i li torna a explicar, i la nena no ho acaba d’entendre i no li poden donar ni una aspirina, perquè pot produir més hemorràgia, i pot repercutir més a la salut. La mare li diu que ara ja és el camí de dona i s’ha t’acostumar, “és un patir mínim, filla”. La nena es queda trista. “I el més que ve altra vegada?” I així ens passem trenta o quaranta anys. L’han de vigilar, la pot atacar algun depravat, la poden violar i pot quedar embarassada, quina tragèdia! Què faríem? Portar-la a l’estranger per a avortar o si la mare era jove, fer passar al nadó per son fill en no poques angoixes per a amagar-ho. Déu ens salve d’aquest malson. I aquesta nena tindrà que anar a l’escola, a exàmens, a excursions i en mal de panxa, un mes i un altre i un any i un altre. Ja fa un temps que hi ha medicació especial per a aquest mal. I tindrà que anar a treballar a reunions importants. I l’embaràs? No, no res, això no res et diuen i és que t’ho arribes quasi a creure. Estic embarassada, no malalta, solem dir. Què carai, et passes tots els dies vomitant, marejada, i has de seguir fent les feines i fer cua al supermercat. S’unflen les cames, vas pesada com un plom, la panxa va creixent, no pots seure, no pots gitar-se, no pots dormir ni descansar. No, no estic malalta, estic pitjor. I la por agafada a cor, però no diguem res, tot molt bé i a patir que és el toca. Arriba l’hora de la veritat: part natural, que pots estar dies, cesària, que és una intervenció molt greu. I tens la gran vida, la gran llum, una nova vida. Amb els punts que tiren, fer-se càrrec de tot, si no tens ajudes de ningú.

Les dones volem privilegis, els que ens mereixem. Dos anys de maternitat, una setmana de baixa al mes, per menstruació. Estic segura que tots i totes estem d’acord. No m’importa acceptar una ajuda o una galanteria, o una rosa o un poema...

Glòria Fandos Gracia