dimecres, 14 de setembre del 2016

GRITO DESESPERADO POR LA PAZ




CUANTA LLUVIA HA DE CAER

Cuanta lluvia ha de caer aún
sobre tantos corazones que duelen,
están dolidos, están sangrando,
 en la voz de Antonio Gamoneda,
en su poema que destila belleza y dolor.
 Pone voz a tantos corazones
 que todavía no descansan en paz  y lloran, y lloran...
y esperan la lluvia para mitigar su dolor,
 un dolor hondo, muy hondo...
cómo se siente, cómo de oye su dolor...
Son como gritos que despedazan el aire,
 cómo se siente su sed, tanto
 que la boca se convierte en estropajo,
 y la de tantas gargantas sedientas
de justicia, también de venganza amarga,
de vergüenza ajena, por la desidia,
 y la muerte de tantas almas inocentes
qué deseo tan profundo de esa lluvia anhelada,
que todo lo va a convertir en paz y en calma,
una serenidad ansiada, una justicia justa.
Qué la lluvia borre la maldad que no se olvida
 de tantas vidas rotas, destrozadas...
 Duelen más que la propia muerte.
Y qué la moche sea lluvia para aplacar
la rabia que sienten esas manos que escriben,
esos dedos que guían la pluma o el lápiz...
esa mente que no puede olvidar,
el dolor está en el recuerdo, en la historia
que se vive entre ríos de sangre y se escribe.
 Cómo se escribe?
Si los muertos no hablan ni escriben.
Siempre queda alguien que sobrevive,
 más muerto que vivo y lo cuenta
 y crea belleza, poesía, literatura.
Con hechos reales y cruentos, estrellados,
maltrechos, despojos que aún sienten.
y respiran y explican. Y la lluvia caerá
 como aspira el autor del poema,
para limpiar y refrescar el ambiente,
 para poner lejanía a los recuerdos,
 para lavar y curar las heridas
y con el tiempo solo sean cicatrices.
Para que otras mentes en el futuro
 recuerden y se estremezcan…
¿Tanto dolor, tanta sangre
de tantas vidas derramadas,
sirven para algo? Para nada…
Y la lluvia cae y caerá para limpiar
los corazones sucios de maldad,
y las almas emponzoñadas de miseria
 y negrura les asome un poquito de luz,
no de candil, ni de quinqué, luz que emane
 del interior de la mente humana,
para llevar el título de humanos .
Y la lluvia refrescará nuestros ojos
y ya no han de llorar…
Ni de tristeza ni de rabia ni de dolor,
si acaso de alegría al ver que la lluvia cae
 y los mares suspiran, los campos sonríen…
y nos ofrece sus frutos dulces,
 para endulzar nuestros labio
y suavizar las tormentas
que todavía suena en el corazón
y en el alma y luzca un sol nuevo,
para traspasar la lluvia suave que al fin cae,
haciendo salir el arco iris que alguien dijo
que es "la bufanda del cielo"…
Glòria Fandos




diumenge, 4 de setembre del 2016

COM UNA GOTA MÉS DE PLUJA

BON DIA DE LA FESTA GRAN A TORTOSA I MOLTES FELICITATS A TOTES LES CINTES EN EL DIA DEL SEU SANT

VINT-I-SIS ANYS DEL TORTOSÍ ABSENT
Quasi mitja vida, vint-i-sis anys,
no faltar a la cita anual, al despertar
del bocí de dolor que m’esgarrapava la vida
temps punyent de dolor i de mort,
deler i ànsia de viure i de sobreviure,
al recer de les paraules dolces,
a la meva ciutat de cor, la meva terra,
recuperar batecs, enlairar somriures perduts,
sense polítiques marcades ni sentides,
només assaborir alenades de vida dins de l’enyorança,
amagades entre somriures i llàgrimes…
Sols el desig d’una pau desitjada,
sense guerres ni lluites frustrades.
Només el bé impregnat a l’ànima
i les carícies de les paraules
nascudes d’un toll de belleses,
d’ horitzons blaus que només caben
a les mans del cor...

Glòria Fandos
Dia del Tortosí Absent de 2016


COM UNA GOTA MÉS DE PLUJA
Avui és com una gota més de pluja
que templa l’esperit de l’estiu quan ja agonitza
i la tardor somriu i es torna primavera.
Una gota més de pluja caiguda d’una fulla
de l’arbre del temps que tentineja d’alegria,
on el rellotge del calendari de la vida
canta la melodia del tic-tac indeturable ...
I torna per a unir mirades i desitjos sentits al cor,
retrobant il•lusions festives,
enmig del camí caòtic, on la humanitat vaga perduda
i una Cinta miraculosa sospira reflectida
al mirall de l’aigua del riu...
Un oasi és la Festa Major,
omple la ciutat de llums,
on mil ulls de tortosins, absents i presents
recerquen una fita,
abraçar una Tortosa esplèndida ,
amb el fervor a la Verge de la Cinta,
i la pau sigui un vaixell d’estels que somriu
i solca pel corrent de les aigües del riu
amb rems de fe i estels d’esperança.

Glòria Fandos
Dia del Tortosí Absent 2016

TORTOSI ABSENT 2016

Matí emocionant del Dia de la Cinta Festa Major de Tortosa, amb la meva vint-i-sisena participació a l'Acte del Tortosía Absent, acte emotiu, on l'emoció està a flor de pell, tortosins i tortosines que viuen fora i reben la insígnia de Tortosa de mans de l'Alcalde de Tortosa, la Reina de Festes i el regidor de Festes, entranyables paraules de Ferran Bel, l'Alcade, i el cor bategant amb la força de la música de la Colla de Dolçainers que ens ha obsequiat la seva actuació com a eix principal l'Himne a la Cinta... Després, la missa Major, a la tarda la Processó, vivint la fe, amb l'esperança d'un poble, d'una ciutat i, com a dit Bel a les seves paraules, "allò més important d'un poble és la seva gent". S'ha recordat el poemari de Glòria Fandos, "Més de vint anys", aquest any ja en porto vint-i-sis. Desitjo personalment que d'aquí vint anys encara hi sigui, però com m'ha comentat Dolors Queralt, la regidora de Cultura, pensem ser-hi l'any vinent. Tota la raó. Bones Festes i felicitats a totes les Cintes i Maria Cinta en dia del seu Sant.