dissabte, 20 d’abril de 2019

PRIVILEGI DE DONA

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 9/03/2019



Privilegi de dona

Estem avançant el segle XXI a poc a poc. Segons els esdeveniments que estan succeint, socials, polítics, humans, semblen una espiral o una roda, sempre estem al mateix lloc. També el temps, així com els anys em cauen al damunt, passen espai o ràpid, depèn de la percepció de cadascú. Ja ho deien els avis quan estaven en una època de la seva vida avançada i jo aixecava poc més de dos pams del terra i me’ls escoltava amb atenció, encara que no ho semblava. Sí, es lamentaven. El temps no és que passi de pressa, que així és, sino que vola amb una velocitat que no podem prendre mida. Jo ho escoltava una mica escèptica, com si no anés amb mi o parlessin d’una era llunyana i perduda, posant en dubte aquesta reflexió. Ara en el meu present ja els començo a donar la raó. Ja és un tòpic anomenar el segle que vivim com a exemple d’endarrerits que estem i el poc que avancem. No perquè aquesta setmana se celebra, es pateix o se reivindica el tema de la dona, que també, no podem pensar de no fer-ho cada dia de l’any. No podia deixar passar aquestes dates sense tenir més atenció, espero. Reivindiquem els drets de la dona i la lluita per aconseguir-los. La dona i l’home, no ens enganyem, tots i totes hem de defensar aquesta causa justa. Fa uns poc anys, potser uns vint, que no són res, que estic insistint en els meus escrits sobre aquest tema, cada cop són més llargs i em lamento, no avancem, la societat no avança. Anomenar la societat com a culpable, és culpar a tothom, i això és molt ambigu, és fer demagògia, com amagar el cap sota l’ala i mirar a un altre costat, dir tots és dir ningú.

Anomenar el feminisme encara sembla mal vist, a la dècada dels vuitanta estava perseguit encara, i no me n’adonava i ja era casada amb dos fills. Veia comportaments estranys, de part d’homes i també de dones en situacions injustes cap a les dones. Ningú em donava la raó, tothom ho considerava normal. Avui dia hi ha homes que en sentir la paraula masclisme s’ofenen, i estan com a la defensiva, i et diuen que quina paraula més absurda és aquesta que ara està tant de moda.

Fins i tot hi ha polítics que volen guanyar el poder pensen en abolir la llei que dona suport al feminisme que sembla un mot que espanta, com també el de masclisme.

Si m’he decidit a escriure de nou d’aquest tema és perquè tinc arguments i reflexions noves per a exposar. Actualment estem veien dissortadament la gran tristesa de la situació. I cada cop més joves pateixen aquesta barbàrie tan vergonyosa. Assetgen a les noies pel mòbil, noticia que donaven per televisió, estava un lloc públic i un home entrat en anys, pare segurament, va dir que les noies que podien tenir aquest perill, no tinguessin mòbil. Segur que els seus fills tenen els rols masclistes i així es passa el rol o la tradició a les generacions que ens segueixen. L’origen del problema és, si el pare té comportaments masclistes, que poden ser lleus o més importants, la mare no diu res davant dels fills i ells creuen que és normal i així continua. També s’insisteix sobre la igualtat de dones i homes, depèn de les empreses i dels empresaris, encara hi ha dones que guanyen menys, fent la mateixa feina. A l’hora de la maternitat, ara tenen quatre mesos, havia de ser de dos anys que es fa a altre països, com Dinamarca. Els treballs de la llar ho han de compaginar home i dona, en bona harmonia. En qüestió de mals comportaments i maltractes, ni psíquics ni físics, les dones no volem la igualtat, seria rebaixar-nos. Això vaig argumentar al discurs que vaig exposar l’any 2001 quan em van convidar el Dia de la Dona treballadora a la trobada d’associacions de Dones de les Terres de l’Ebre que es va celebrar a l’Auditori de Tortosa, amb un poema inclòs, referent al tema, cosa que no puc evitar. Afegiré que a més de la justícia que es mereix la dona en tots els àmbits, la igualtat, el respecte, la confiança, la comprensió, ha de ser tractada com a persona, senzillament. Avui m’atreveixo a anar més enllà dels drets que ens mereixem les dones. Volem un tracte no igual, si no millor, és a dir, una discriminació positiva. De vegades ens acusen de que no es pot permetre que una dona tingui una discriminació positiva, volem tenir privilegis perquè ens ho mereixem. Ser igual que l’home no és prou. Es que ho tenim tant assumit, que no li donem prou importància, la naturalesa ens ha fet així. Físicament tenim diferències amb els homes, tots i totes ho tenim clar, i benvingudes les diferències, faltaria més. Nosaltres les dones les patim i sembla que no ens n’adonem, perquè clar, és que és així, la dona és així. Hi ha una dita que la diuen amb conformisme i acceptació que diu: “és que la dona sempre té les de perdre” Us heu parat a pensar que una nena, a vegades als deu anys, o nou, o dotze o tretze, potser alguna als disset, les mares ja estan al cas per a aconsellar i explicar. Nenes acostumades a córrer, anar en bicicleta, barallar-se si s’escau igual amb nenes que nens. Arribar a casa amb els genolls sagnant o el colzes, quina tragèdia, mare meva. Un dia estes nenes tant petites, que juguen a nines, fan treballs d’escola, s’espanten perquè de la seva intimitat els hi surt sang, s’aixequen del pupitre i tenen una gran taca al vestit, les companyes se’n riuen, la mestra l’acompanya a casa. Li comença fer mal la panxa, i a cada cop més, i un dia i un altre, i es passa així de cinc a vuit dies, falta a l’escola. La mare l’ajuda i l’acompanya i li torna a explicar, i la nena no ho acaba d’entendre i no li poden donar ni una aspirina, perquè pot produir més hemorràgia, i pot repercutir més a la salut. La mare li diu que ara ja és el camí de dona i s’ha t’acostumar, “és un patir mínim, filla”. La nena es queda trista. “I el més que ve altra vegada?” I així ens passem trenta o quaranta anys. L’han de vigilar, la pot atacar algun depravat, la poden violar i pot quedar embarassada, quina tragèdia! Què faríem? Portar-la a l’estranger per a avortar o si la mare era jove, fer passar al nadó per son fill en no poques angoixes per a amagar-ho. Déu ens salve d’aquest malson. I aquesta nena tindrà que anar a l’escola, a exàmens, a excursions i en mal de panxa, un mes i un altre i un any i un altre. Ja fa un temps que hi ha medicació especial per a aquest mal. I tindrà que anar a treballar a reunions importants. I l’embaràs? No, no res, això no res et diuen i és que t’ho arribes quasi a creure. Estic embarassada, no malalta, solem dir. Què carai, et passes tots els dies vomitant, marejada, i has de seguir fent les feines i fer cua al supermercat. S’unflen les cames, vas pesada com un plom, la panxa va creixent, no pots seure, no pots gitar-se, no pots dormir ni descansar. No, no estic malalta, estic pitjor. I la por agafada a cor, però no diguem res, tot molt bé i a patir que és el toca. Arriba l’hora de la veritat: part natural, que pots estar dies, cesària, que és una intervenció molt greu. I tens la gran vida, la gran llum, una nova vida. Amb els punts que tiren, fer-se càrrec de tot, si no tens ajudes de ningú.

Les dones volem privilegis, els que ens mereixem. Dos anys de maternitat, una setmana de baixa al mes, per menstruació. Estic segura que tots i totes estem d’acord. No m’importa acceptar una ajuda o una galanteria, o una rosa o un poema...

Glòria Fandos Gracia

L’ALCOHOL, LA DROGA LEGAL


Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 28/12/2018



L'alcohol, la droga legal

És un problema que sembla amagat, omès, el·líptic. Però, en definitiva, un problema, un gran problema. L’alcohol és una droga, no ho dubtem, jo no ho dubto ni mai ho he dubtat. Les veus, es pot dir, d’una majoria em feien callar, em volien fer veure que és un petit trastorn, si et passes una mica de la ratlla permesa, una ratlla que no per a tots els individus té el mateix varem, depèn de la fortalesa o la genètica de cadascú. Però sempre he tingut present el gran problema que és l’alcohol, és una droga dura o blana. Que sí, refresca, mitiga la set, enganyosament, calenta el cos, una altra mentida, lleva les penes i les tristeses, més mentides, et pot portar a l’eufòria de la bogeria que pot portar a l’oblit i a una falsa i momentània felicitat, per a enfonsar-te, acte seguit, al pou més negre de la teua vida. Si caus en aquesta voràgine, a aquesta espiral sense tornada ni sortida pot ser el final de la teva vida, de les persones estimades del teu entorn. Ets pots tornar un sense sostre incomprès per la societat, a qui ningú importes si vius i si mors, perquè així ho has volgut, si les raons que t’han donat i les ajudes no han estat les encertades i tu no les has acceptat i no ho has reconegut. Seràs una persona ingrata on dormiràs el somni etern a una vorera solidaria o a un parc abandonat. Seràs un cadàver que ningú reclamarà. L’alcohol és una droga i com a tal té addictes i causa addicció i com a conseqüència et pot portar a la delinqüència a la violència i a la pròpia destrucció. Pot portar a la ruïna total, tant humana, física, mental i econòmica que acapara a la família i als amics propers, la qual cosa si no se soluciona i es reconeix problema, el seu final pot ser així de nefast.

Per desgràcia, la nostra societat actual em sembla adormida i no avança. A mesura que em vaig introduint pel temps i els anys em confirmo tristament que és així. Una persona que va alegre, una mica empinada, diu tonteries i, fa el ridícul, els altres tenen xalera i se’n riuen. Si tens una mica de seny, no condueixis. Però més persones de les que ens pensem es reafirmen que van bé, encara millor, que controlo, que no passa res, vaig més despert, condueixo millor. Si té al costat un company amb cordura el convencerà que està equivocat però si tots van a una, sortirà la notícia al dia següent que a les cinc del matí hi ha hagut un gran accident per la carretera i s’han matat cinc joves, quan venien d’una festa. Penseu tota la tragèdia que tot plegat comporta. Una amiga encara es lamenta que un nebodet de deu anys va perdre la vida al passar un pas zebra, el va matar un que conduïa borratxo. Ni ella ni els familiars el perdonen, ni mai el perdonaran. I encara en aquestes circumstàncies tenien comprensió, “ha estat una fatalitat”. Encara recordo les lamentacions d’una àvia, “a n’este xiquet no li agradarà lo vi” perquè al seu net de tres anys li hi va donar a provar i el va escopir. La primera vegada i l’última que aquell nen va estar amb la seva àvia, i no es va salvar de les reprimendes de la seva nora, la mare de la criatura. I una senyora, fa més de cinquanta anys, comentava amb un conformisme trist, “es que mi marido es muy bueno, pero tiene mal vino”

Està comprovat, segons científics i aconsellat per metges, i la influència del propi convenciment personal, tot s’ha de dir, una cervesa i una copa de vi al dia, és saludable, recomanable per a ajudar que funcioni bé el cor i el cervell. Si ens acollim a aquesta sensatesa de pensar i fer, segurament mai tindríem cap problema, de tot allò que acabo de mencionar, que us pot semblar exagerat i tremendista, però tot té la seva veritat. Ens hem d’acollir al propi coneixement. Però hem d’admetre que la ment humana és feble, pot caure en les seves debilitats, i en el seu propi auto descontrol.

Després de més de mitja vida viscuda –que podria ser sencera, mai ho podem saber, ni hi pensem ni falta que ens fa, si fos així, seríem menys egoistes, més sincers, més autèntics i més feliços–, he vist situacions nefastes derivades del consum abusiu de l’alcohol, en totes de seves vessants i totes les víctimes d’aquesta droga legal, que gaudeix encara de la comprensió i la justificació de la societat. Jo declaro que cada dia sigui el dia Mundial sense alcohol. La balança de les experiències vistes em fa pensar que així a de ser, honestament.

Hem de veure la distància entre les drogues químiques, il·legals i perseguides per la llei, que mouen grans capitals, i la droga de l’alcohol, que la majoria pensa que és inofensiva i la pots comprar a qualsevol supermercat. Quan passes pels passadissos interminables d’aquest producte, és impressionant, accessible a tothom. Amb tota la normalitat, mou grans industries, grans empreses i grans fortunes, també crea molts llocs de treball, i es guanyen el pa moltes famílies, tot legal i respectat. Representa una gran riquesa a la societat. Una altra veritat. Quan era petita vàrem anar un dia convidats per uns amics d’un mas veí a veremar i era una festa, però el treball molt pesat. Ens varen donar un cistell de raïm blanc i negre, una delícia que m’endolcia el paladar de nena que obria els ulls a tot. No pensava que el suc d’aquell fruit fermentat et podia cremar, ofegar i matar...

Gloria Fandos