diumenge, 31 d’octubre de 2010

PROGRAMA 103 DE "POESIA PER LA PAU" PER A RÀDIO RÀPITA




”Poesia per la Pau” s’emet quinzenalment en dijous a les 9 de la nit des dels estudis de Ràdio Ràpita. Gràcies a la Regidoria de Cultura i l’ajuntament de la Ràpita. I a l’Hernan Subirats de Control. També ho podreu escoltar per Internet a radiorapita.com. A més de poesia, versos, versets, us trobareu amb temes d’actualitat, literaris, humans, tradicionals, mèdics, musicals i més...

El dia 28 d’octubre vàrem tenir com a nova convidada a la senyora Laura Matamoros de la Ràpita, espero que ens col·labori en successives emissions, que li agafi regust a aquest espai poètic.
Vaig començar amb el poema titulat “Tristor” del llibre al vent de l’Ebre.

Laura és afeccionada a escriure des de que era petita. Ens va delectar amb un sentits i entranyables poemes dedicats, sobre tot a les seves netes.

També ens va explicar emocionada, el viatge que varen realitzar per celebrar el cinquanta anys de casats, de cinc dies de durada, que els obsequia la Generalitat. Va ser un plaer escoltar-la.

Vaig acabar amb el poema “Dubtes a l’Ànima” també del llibre “Al Vent de l’Ebre”

Amics i amigues de Poesia per la Pau” us espero el pròxim dia, amb més poemes i més coses de la nostra gent, dels nostres pobles i de més enllà.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

6a col·laboració a "Dixa'm vore" de Canal T.E.



DIA DE TOTS SANTS

Dies trists per recordar als éssers estimats.
Tradició de visitar els cementiris.
Admirar la gran riquesa escultòrica que hi ha als cementiris.

La gran quantitat de flors que omplen els cementiris, el perfum que desprenen, intens, misteriós.
L’impacte i el respecte que produeix la mort i el silenci tan profund, i el fred que acompanya amb l’hivern que ja comença a fer-se present, d’aquí la gelor de la mort.

Però no hem de tenir por dels morts, més bé l’hem de tenir als vius, als que atraquen, estafen, roben o assassinen i més.

El marketing de les floristeries, que fan els seu agost, perquè no? Com tantes altres tradicions. El dia de la mare, del pare, aniversaris...

Quan era petita era una festa anar al cementiri, tota la gent del poble hi anava. Feia un fred que pelava, contentes, estrenàvem els abrics, l’hivern ensenyava la seva cara més gèlida, com no, com la mateixa mort.

Impressiona la gran fastuositat i luxe de moltes tombes, que son d’una bellesa extraordinària. Estàtues de verges, àngels amb unes ales precioses, digne d’admirar, esculpides de pedra o valuosíssims marbres, d’un valor econòmic impressionant.

Aquest dia els cementiris desperten de la quietud i el silenci de la mort, i de la pau misteriosa que l’envolta. Tot es vida, s’omplen veus, de gent, que neteja, que ho arregla tot, i sobretot ho omplen de flors. Aquest dia és una tradició recordar als nostres sers estimats, però el més important és el tracte, el temps i els sacrificis que els hi dediquem en vida, i guardem els seus millors records de les vivències viscudes, al nostre pensament i al nostre cor i a la nostra ànima.
També és molt típic menjar castanyes i moniatos i no ens oblidem la delícia dels panellets, també per incentivar el consum d’aquestos tradicionals dolços, que els que reposen a la Pau del Camp Sant, ja no podran gaudir. Potser a l’altre món, al cel, al més enllà, també ho estan celebrant, perquè no?

Glòria Fandos

dimarts, 19 d’octubre de 2010

5a COL·LABORACIÓ AL "DIXA'M VORE" DE CANAL T.E.



ACRÒSTICS

Un acròstic és una composició poètica en la qual les lletres inicials de cada vers, vistes en vertical, formen un nom o una frase. D’això en diem una composició acròstica.
El mot acròstic ve del grec (ákros: extrem, y stikhos: línia o vers). L’ús dels acròstics es troba ja en Les Sagrades Escriptures: Els salms, poemes que s’inclouen a la Bíblia, eren poesies destinades a ser cantades. Salm també és un instrument musical que en català s’anomena Saltiri.

L'acròstico més característic de la llengua espanyola está format pels versos que conformen el Pròleg de "La Celestina" de Fernando de Royas, (1499), les octaves del qual, es pot llegir la següent frase:
"El bachiller Fernando de Royas acabó la comedia de Calisto y Melibea y fue nacido en la Puebla de Montalbán"

Poema Acròstic dedicat a Diana Mar Gutierrez, presetadora de Dixa'm Vore:

Delicada flor de la Ribera,
Intel·ligència de la ment al cor,
Amistat i amor, són la teva estrella,
Ningú t’iguala, en bellesa i esplendor,
Amarada dels colors de la primavera.

Mirada dolça i blava de cel i mar,
Apareixen reflexos de llum de sol,
Renoves cada dia les teves il·lusions.

Guarneixes els teus cabells amb diademes d’or,
Unió de paisatges, els Ports i el Delta,
Temps per gaudir de tantes belleses
I tornar als orígens de la mare Terra,
Entonant cançons d’amor i de tendresa,
Realitats de la vida plàcida i serena,
Regals de paraules i lletres que estimes,
El gran sentit de l’existència,
Zero injustícies, ànima lliure,
com un ocell, amb les ales obertes
que solca el vent.

divendres, 15 d’octubre de 2010

"Poesia per la Pau" a Ràdio Ràpita, programa 102


Aquesta edició ens va acompanyar el nostre col·laborador veterà del Casal dels Jubilats, Antonio Miravalles.

Podeu escoltar el programa del dijous, 14 d'octubre de 2010.




dissabte, 9 d’octubre de 2010

QUARTA COL·LABORACIÓ AL PROGRAMA "DIXA'M VORE

DIRIGIT PER LA PERIODISTA I COMUNICADORA DIANA MAR



S'HA ACABAT LA TRANQUIL·LITAT

Ja fa anys que ens lamentem quan arriben aquestes dates que s'obre la veda per als caçadors, que és legal, es considera com un esport, una afecció, que podem respectar, però que no tots compartim. Tenen que pagar una bona despesa per tenir una arma i la llicència corresponent. Els caçadors, amb el seu seguici de gossos, amb el seu aldarull, travessant les nostres finques, no sempre, però ho fan amb mala educació i incivisme, creient-se uns drets que no tenen. Tortosa no és una ciutat contaminada, per sort, però els caps de setmana les famílies van a gaudir, en plena natura rural, de tranquil·litat, silenci i un aire més net, entre oliveres, ametllers i garrofers; pins, malesa, farigoles i romer... i a delectar-se el paladar amb una rostida o una paella. Un espai obert en vistes al port i a Tortosa, un lloc estratègic per al caçadors, que envaeixen la propietat privada, fins i tot fent destrosses dels pins més grans i valuosos per facilitar-se la caça. Els capvespres de dissabtes i diumenges tot es nega de tiroteigs, amb la desagradable caiguda dels cartutxos per tot arreu, posant en perill la vida d'aquestes pacífiques famílies, que passegen i caminen per la seva propietat privada. Ens fan viure amb por i amb l'ai al cor. Demanem una mica de respecte. I fins al juny no s'acaba aquest malson. No sé quin divertiment hi troben matar ocells, tords sobre tot i altres espècies. Hem de recordar la prehistòria quan l'home caçava i pescava per alimentar-se, que pot ser més comprensible, però a la actualitat no és així. Em sembla que encara hi ha alguns bars o restaurants que es consumeixen a uns preus excessius, i que pot ser perillós per la salut, perquè poden estar contaminats. Pot ser alguns sí que cacen per menjar, però no d'aquesta manera. També al nostre costat hi ha gent amb moltes necessitats i economia molt precària... Però això ja és un altre tema.

L'any passat, vaig tenir una experiència, a la nostra muntanya em van caure perdigons al cap, quan estava passejant, i una tórtora a pocs metres va caure, amb les ales obertes, morta i amb sang. Vaig anar en busca del caçador que estava prop, a queixar-me clar, ja feia anys que en tenia ganes...


Glòria Fandos

TOT NO ÉS FUM

TOT NO ÉS FUM


Una plenitud immensa m'envaeix,
de fum que s'escampa i creix,
de color pàl·lid i grisenc,
com boirina entaranyinada,
que envolta l'entorn
i m'omple de plaer,
de somriures i m'acompanya
a les festes, a les primaveres,
d'amics i d'excursions,
a la Ribera a plantar arròs ,
i mans que recullen
les espigues daurades
amb els peus al fang,
o admirar oliveres mil·lenàries
de fulles verdes argentades


I em balla l'amor,
a la plaça tendra del cor.
Promeses i paraules,
com fogueres enceses
que s'apaguen
i només són fum.

Rellisquen les llàgrimes
galtes rosades avall,
que vessen dels ulls
inundats de tristesa
enterbolint la mirada,
albirant horitzons llunyans,
on veig de la mort,
la seva cara...

El fum i la cendra
d'una cigarreta,
uns llavis que versen
i anhelen besades,
són tardes somiades,
somnis de poeta...
On la llum del sol
ens aclapara de vida
i d'esperança incerta.


Glòria Fandos (5 d'octubre de 2010)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

"Poesia per la Pau" a Ràdio Ràpita, programa 101


Estimats , estimades oients, una vegada més amb tots vosaltres, amb l’espai poètic de “Poesia per la Pau” que s’emet quinzenalment en dijous a les 9 de la nit, des dels estudis de Ràdio Ràpita.
A més de poesia, versos, versets, cançons, romanços, us trobareu temes d’actualitat, literaris, tradicionals, de modernitat, musicals, mèdics i més...Gràcies a la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de l a Ràpita, vaig començar amb Josep Pitarch, després Ràpita Balaguer, i ara l’actual regidora de Cultura i Mitjans de Comunicació Amparo Pérez i a l’Hernan Subirats, locutor i tècnic de Control. També ho podreu escoltar per Internet a radiorapita.com.

En el programa del passat dijous, 28 de setembre, vaig començar amb el poema” Recordant a lo Canalero" del llibre “Al vent de l’Ebre.

Vàrem tenir com a convidada a Pilar Zaragoza, col·laboradora veterana d’aquest espai, estimada i enyorada.
Aquest estiu he tingut convidades que estiuegen aquí a la Ràpita, quin luxe, estiuejar a la bonica Ciutat de la Ràpita. Pilar no ha sortit fora perquè a la Ràpita ho té tot.
Pilar ens va contar que amb l’ordinador i l’Internet s'ho passa molt bé. Si no tingués aquest servei jugaria a les cartes, com fan les seves amigues del Casal.
Pilar ens va recitar uns poemes, molt sentits i entranyables, dedicats als pares i als fills, i com no al seu ja traspassat marit, que sempre el té al seu record i als seus somnis. Al seu estimat Tiano, que van compartir 60 anys de les seues vides.
Pilar un altre dia ens tornarà a acompanyar, sempre que li vingui de gust.
Vaig cloure el programa amb el poema “Camí sense retorn” del llibre “Al vent de l’Ebre”

I a tots vosaltres amics i amigues de ”Poesia per la Pau” us espero el pròxim dia amb més poemes i més coses de la nostra gent, dels nostres pobles i de més enllà, no em falteu.


Aquí podeu escoltar el programa:






Glòria Fandos

TERCERA COL·LABORACIÓ A "DIXA'M VORE" DE CANAL T.E.


El passat dimarts 28 de setembre, a part de recitar del poema "Al vol dels sentits" del meu llibre Llum de tardor, vàrem parlar del controvertit tema:

DEIXEM DE FUMAR

Personalment, sense que ningú m’ho demani, sota la meva iniciativa, amb la sensibilitat que m’aclapara sovint, que pot ser un defecte o una virtut, segons com es miri, em prenc la llibertat de donar un consell, un suggeriment, des de la coherència, el coneixement i el pensament més lògic que tinc com a persona del carrer, però que, de vegades, veig més enllà del que hi ha al carrer. Més aviat demano en forma de súplica, pel vostre bé, pel nostre bé, per la salut de tots, de tota la societat: deixeu de fumar, i així tots deixarem de fumar. Per la vostra salut i la nostra. Em refereixo als fumadors actius i als passius. Aquests últims, treballadors de cafeteries o restaurants, on encara es permeti fumar als clients, a casa, que normalment abans fumava l’home, sofrint les conseqüències les dones i els fills i més si són nadons o infants d’edats prematures. Ja per suposat, és un gran perill que fumin les dones embarassades, per la salut del fetus, present i futura. És el principal motiu de les malalties respiratòries, la més greu, el càncer de pulmó. La setmana passada, a Barcelona, hi ha hagut una congrés internacional molt important de metges i científics, per tractar de les malalties respiratòries. Un avanç important que van comunicar és que en un futur, que podria ser no menys de cinc anys, es plantejaria el trasplantament de pulmó. La ciència sempre avança, dia a dia es fa una realitat, però no hem d’esperar i confiar-hi d’una manera alegre i irresponsable. Hem de pensar en prevenir, tenir cura dels nostres hàbits i conductes. No esperar que els trasplantaments i la ciència hagin de ser una solució total. Serien, en tot cas, una alternativa quan s’arriba a una situació molt greu, de vida o mort.

Sempre tindré present la pena tant profunda que vaig passar, i encara la tinc quan hi penso el dia vaig anar a veure al meu amic Sisco a l‘Hospital. Estava en fase terminal d’un càncer de pulmó, a causa d’haver fumat molt. Tenia poc més de cinquanta anys. No parava de lamentar-se. “Si no hagués fumat tant. Si hagués deixat de fumar a temps quan m’ho aconsellaven! Si pogués fer marxa enrere, però no puc!” El Sisco ja no podia rectificar. La mort li estava pujant per la gola, li tallava la respiració. Perquè només tenim una vida i no hi ha una segona oportunitat.

Intentem posar una mica de seny a la nostra existència i ho podrem contar.

El tòpic de que si tots i totes deixen de fumar, les tabacaleres i el Govern perdrà diners, tampoc es cert. Perquè els diners de la recaptació dels impostos de les vendes del tabac, se l’han de gastar a la Seguretat Social, en els tractaments de les malalties que aquest provoca. Aquí no val a dir, “És que mou molt diners, i això ja ho diu tot”. És trist., però sembla que quan hi ha diners pel mig ja es justifica tot. I no és així. No hi ha diners que paguin ni un sofriment ni una mort humana.

Glòria Fandos