dimecres, 14 de setembre de 2016

 GRITO DESESPERADO POR LA PAZ

CUANTA LLUVIA HA DE CAER

Cuanta lluvia ha de caer aún

sobre tantos corazones que duelen,

están dolidos, están sangrando,

 en la voz de Antonio Gamoneda,

en su poema que destila belleza y dolor.

 Pone voz a tantos corazones

 que todavía no descansan en paz  y lloran, y lloran...

y esperan la lluvia para mitigar su dolor,

 un dolor hondo, muy hondo...

cómo se siente, cómo de oye su dolor...

Son como gritos que despedazan el aire,

 cómo se siente su sed, tanto

 que la boca se convierte en estropajo,

 y la de tantas gargantas sedientas

de justicia, también de venganza amarga,

de vergüenza ajena, por la desidia,

 y la muerte de tantas almas inocentes

qué deseo tan profundo de esa lluvia anhelada,

que todo lo va a convertir en paz y en calma,

una serenidad ansiada, una justicia justa.

Qué la lluvia borre la maldad que no se olvida

 de tantas vidas rotas, destrozadas...

 Duelen más que la propia muerte.

Y qué la moche sea lluvia para aplacar

la rabia que sienten esas manos que escriben,

esos dedos que guían la pluma o el lápiz...

esa mente que no puede olvidar,

el dolor está en el recuerdo, en la historia

que se vive entre ríos de sangre y se escribe.

 Cómo se escribe?

Si los muertos no hablan ni escriben.

Siempre queda alguien que sobrevive,

 más muerto que vivo y lo cuenta

 y crea belleza, poesía, literatura.

Con hechos reales y cruentos, estrellados,

maltrechos, despojos que aún sienten.

y respiran y explican. Y la lluvia caerá

 como aspira el autor del poema,

para limpiar y refrescar el ambiente,

 para poner lejanía a los recuerdos,

 para lavar y curar las heridas

y con el tiempo solo sean cicatrices.

Para que otras mentes en el futuro

 recuerden y se estremezcan…

¿Tanto dolor, tanta sangre

de tantas vidas derramadas,

sirven para algo? Para nada…

Y la lluvia cae y caerá para limpiar

los corazones sucios de maldad,

y las almas emponzoñadas de miseria

 y negrura les asome un poquito de luz,

no de candil, ni de quinqué, luz que emane

 del interior de la mente humana,

para llevar el título de humanos .

Y la lluvia refrescará nuestros ojos

y ya no han de llorar…

Ni de tristeza ni de rabia ni de dolor,

si acaso de alegría al ver que la lluvia cae

 y los mares suspiran, los campos sonríen…

y nos ofrece sus frutos dulces,

 para endulzar nuestros labio

y suavizar las tormentas

que todavía suena en el corazón

y en el alma y luzca un sol nuevo,

para traspasar la lluvia suave que al fin cae,

haciendo salir el arco iris que alguien dijo

que es "la bufanda del cielo"…

Glòria Fandos

 




diumenge, 4 de setembre de 2016

COM UNA GOTA MÉS DE PLUJA

BON DIA DE LA FESTA GRAN A TORTOSA I MOLTES FELICITATS A TOTES LES CINTES EN EL DIA DEL SEU SANT

VINT-I-SIS ANYS DEL TORTOSÍ ABSENT
Quasi mitja vida, vint-i-sis anys,
no faltar a la cita anual, al despertar
del bocí de dolor que m’esgarrapava la vida
temps punyent de dolor i de mort,
deler i ànsia de viure i de sobreviure,
al recer de les paraules dolces,
a la meva ciutat de cor, la meva terra,
recuperar batecs, enlairar somriures perduts,
sense polítiques marcades ni sentides,
només assaborir alenades de vida dins de l’enyorança,
amagades entre somriures i llàgrimes…
Sols el desig d’una pau desitjada,
sense guerres ni lluites frustrades.
Només el bé impregnat a l’ànima
i les carícies de les paraules
nascudes d’un toll de belleses,
d’ horitzons blaus que només caben
a les mans del cor...

Glòria Fandos
Dia del Tortosí Absent de 2016


COM UNA GOTA MÉS DE PLUJA
Avui és com una gota més de pluja
que templa l’esperit de l’estiu quan ja agonitza
i la tardor somriu i es torna primavera.
Una gota més de pluja caiguda d’una fulla
de l’arbre del temps que tentineja d’alegria,
on el rellotge del calendari de la vida
canta la melodia del tic-tac indeturable ...
I torna per a unir mirades i desitjos sentits al cor,
retrobant il•lusions festives,
enmig del camí caòtic, on la humanitat vaga perduda
i una Cinta miraculosa sospira reflectida
al mirall de l’aigua del riu...
Un oasi és la Festa Major,
omple la ciutat de llums,
on mil ulls de tortosins, absents i presents
recerquen una fita,
abraçar una Tortosa esplèndida ,
amb el fervor a la Verge de la Cinta,
i la pau sigui un vaixell d’estels que somriu
i solca pel corrent de les aigües del riu
amb rems de fe i estels d’esperança.

Glòria Fandos
Dia del Tortosí Absent 2016

TORTOSI ABSENT 2016

Matí emocionant del Dia de la Cinta Festa Major de Tortosa, amb la meva vint-i-sisena participació a l'Acte del Tortosía Absent, acte emotiu, on l'emoció està a flor de pell, tortosins i tortosines que viuen fora i reben la insígnia de Tortosa de mans de l'Alcalde de Tortosa, la Reina de Festes i el regidor de Festes, entranyables paraules de Ferran Bel, l'Alcade, i el cor bategant amb la força de la música de la Colla de Dolçainers que ens ha obsequiat la seva actuació com a eix principal l'Himne a la Cinta... Després, la missa Major, a la tarda la Processó, vivint la fe, amb l'esperança d'un poble, d'una ciutat i, com a dit Bel a les seves paraules, "allò més important d'un poble és la seva gent". S'ha recordat el poemari de Glòria Fandos, "Més de vint anys", aquest any ja en porto vint-i-sis. Desitjo personalment que d'aquí vint anys encara hi sigui, però com m'ha comentat Dolors Queralt, la regidora de Cultura, pensem ser-hi l'any vinent. Tota la raó. Bones Festes i felicitats a totes les Cintes i Maria Cinta en dia del seu Sant.



divendres, 15 de juliol de 2016

UNIVERS DE SENTIMENTS (A Rosa Fabregat)



UNIVERS DE SENTIMENTS
(A Rosa Fabregat)

Univers existencial al cor de la poeta,
Rosa amb el perfum de la primavera
pel sol acariciada la pell de seda,
pentina els cabells de plata dels anys
del temps fugisser, com ocells al vent,
emocions amatents, trenant un destí
sempre inacabat, la flor més formosa
del mes maig, el mes dels enamorats
que canten bellament a l'amor,
lliscant suaument per un camí sinuós,
entre boires i llums, ric, intens, com la seva vida,
amb ales de la nit, guarnida per la llum de la intel·ligent,
cúmuls d'emocions, construint amb tendresa,
amb dits tremolosos alts edificis de saviesa
pels laberints lluminosos de la seva ment,
i broda somriures als pètals de les flors d'ametller.
Deler per evitar el sofriment del cos.
aglomerat de cèl·lules vives, pell per a acariciar
regueralls de sang interns per fer bategar el cor
i un engranatge d'ossos per a sostenir-se
maquinària tan sensible, tan fràgil i tant perfecta.
Destil·la paraules lliures i harmonioses del seu cor de poeta,
amalgama la plenitud de la felicitat completa.
I les roses vermelles són gotims de sang
de vides fugides que no han arribat a ser vida,
ni tant sols han començat, el pol·len no ha estat fèrtil,
misteri que ni les ciències ni els cors controlen.
Perduda en un mar de lletres, amb totes les vessants,
i trobada en un mar d'humanitats, fan comunió literatura i art.
Ens regala la seva presència quan arriba la nit
i tot és un respirar dolç de fragàncies.
I a un prestatge especial del cor, guardaré aquesta tarda de sol,
o la nit de lluna plena, i a un plec de l''anima
em satisfà aportar un granet de sorra per a engrandir
l'homenatge més gran i merescut a una gran dona poeta,
de tots els poetes trobats al poble de Riba-roja,
a la seva plaça major i als seus carres i als balcons,
enlluernats per la gran doctora de les ciències i les lletres,
Rosa Fabregat, nadiua de terra lleidatana, desitjo
que des del dia d'avui brilli una guspira més de llum al seu cor
que aquest any en el seu honor, al poble de Riba-roja
han cantat i han recitat poesies des dels balcons.

Glòria Fandos Gràcia

Dedicat a l'escriptora i poeta Rosa Fabregat en honor al homenatge que li ofereix el poble de Riba-roja i de tots els poetes assistents (Riba-roja 16 de juliol de 2016)





dilluns, 7 de desembre de 2015

FANTÀSTIQUES LES X JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES A AMPOSTA

FANTÀSTIQUES LES X JORNADES

 DE LES LLETRES EBRENQUES A AMPOSTA

Encara estic amarada , impregnada de tanta literatura,  moltes taules rodones parlant de llengua, de cine, de teatre, homenatges entranyables, feien plorar, d'alegria i de tristesa. L'emoció es captava a l'ambient amb tota la sensibilitat que abraça a les ments creadores i humanes.  Representacions de teatre itinerant, revivint la Historia a aquest emblemàtic territori de les Terres de l'Ebre. El vagar de les ànimes que encara pul·lules perdudes, sense descansar pel nostre riu Ebre, es va tornar un riu de sang a la nostra mirada i a la memòria. Encara no vull obrir els ulls per a seguir vivint aquest somni, el somni que ha representat per a mi participar i ser espectadora d'aquestes magnifiques Jornades Ebrenques que compleixen el deu anys des del el seu inici, el seu començament, que any rere any han anat creixent, enriquint de les mans i la ment d'una persona infatigable que abraça el món de les lletres i dels llibres, com no, una bibliotecària excepcional que estima el seu ofici amb la humanitat que desprèn la seva mirada, l'amiga Joan Serret, directora de la Biblioteca Comarcal Sebastià Joan Arbó. He tingut la sort de viure pinzellades molt importants d'aquestes trobades literàries per excel·lència a les Terres de l'Ebre, a Amposta Capital de la Cultura 2006 que es va viure tant intensament. A les Jornades Ebrenques  participen important personalitat de les Lletres, autors del territori i d'altres llocs amb rellevància de qualitat artística i literària. Com va dir Ferran Bladé, Delegat de Cultura de la Generalitat de les terres de l'Ebre, en el seu acte de inauguració, ha de prevaldre la qualitat, no només que siguin del territori tenen cabuda a les Jornades ni per a denominar la Cultura i la Literatura de les Terres Ebrenques.Només així es podrà reconèixer amb orgull la literatura Ebrencaper a deixar un llegat digne per a la posteritat.  No sempre es compleix aquesta intenció a tots els àmbits, al caure amb crítiques i visions subjectives, dissortadament. 

Cada any que passa és més fort el pes que hi tenen, ja és tot un referent de la literatura i les arts. Recitals de poesia, conferències de re nombrats autoritats de la llengua com Joan Francesc Mira, homenatges, aquest any al gran Escultor escriptor i poeta ampostí Emili Bonet, el premi a les Lletres Ebrenques recau al escriptor d'Ascó Andreu Carranza. Hem gaudit amb la mestria teatral i literària amb Coia Valls. La fabulosa escenificació itinerant amb deu joves magnífics actors magnífics, amb el tema punyet de la Gerra Civil espanyola, començant a les escales de la Biblioteca i seguin per la part del castell acabant a un lloc paradisíac a la vora del riu Ebre, amb el pont penjant com a testimoni i la màgia de l'aigua que mirava amb mil ulls i aplaudia amb mil mans amb un so de la remor dels seu corrent on es barrejaven les llàgrimes, amb els raigs de sol i el bategar del cors dels admiradors que seguíem la seva trama embadalits d'emoció.

Moltes felicitats pels deu anys de les Lletres Ebrenques, ja denominació d'origen, espero participar si em conviden o anar de públic, per a gaudir de l'Amposta solidaria i amistosa com així és la seva gent.

Glòria Fandos Gracia

Tortosa

 




diumenge, 21 de juny de 2015

Colaboración en Semanario "La Comarca"


Últim article publicat al setmanari La Comarca, d'Alcañiz.

Nunca será una fiesta

Siempre pienso que hay que respetar todas las ideas, opiniones, aficiones y tradiciones. Pero es obvio que algunas, no se pueden compartir ni respetar, por su propio peso humano, cuyo contenido se basa en el maltrato, sufrimiento y muerte de animales. Leer más...

Tots els articles publicats:
http://www.lacomarca.net/index.php/gloria-fandos-blog

dijous, 23 d’abril de 2015

FELIÇ SANT JORDI DES DE TORTOSA


Deliciós matí de Sant Jordi a Tortosa amb Irene Prades Ginovart, Xell Aixarc, Marc Jornet, Artur Gaya... Xavi Falcó, al control de l'espai radiofònic Biblioones. Al carrer de la Rosa de Tortosa.


diumenge, 1 de març de 2015

Participación en el Ciclo POESÍA DE MUJERES en Zaragoza



Participación en el Certamen Poesía de Mujeres el 28 de Febrero de 2015 en la Bodega de "Tierra Maña" en Zaragoza, organizado y presentado por Maria José Castejón y Mari Carmen Gómez. Magnífica iniciativa para reivindicar la poesía femenina, que no está teniendo el lugar que corresponde en esta sociedad. Encantada de aceptar su invitación y colaborar por la causa que me apasiona.







La poesía sigue los cauces del Ebro
y por tierras de secano,
lo que no se secará nunca
es el manantial a raudales de poesía...
la de mujeres... que tantos y tantas
quieren apagar su voz...
pero siempre brillará cristalina...
y nadie puede cambiar el cauce...
la poesía cruza espacios
y cielos y mares... espero que luzca
en los corazones sin sentimientos...

Un abrazo María José y Mari Carmen...








dissabte, 21 de febrer de 2015

PRESENTACIÓ A LA RÀPITA DEL POEMARI SOSPIRS




Gràcies a la regidora de Cultura Elisabet Castella i Pau Lleixà, periodista i director de la revista Ràpita i amic de molts anys, i per presentar-me també  molts dels meus llibres: "Lo nostre teixidor", biografia, "Puerta al horizonte" novel·la, "Empremta de dona" relats, "Al vent de l'Ebre", poesia. Gràcies, Pau, per convidar-me a presentar el meu últim poemari "Sospirs" a la nova biblioteca Municipal Sebastià Juan Arbó, tan blanca, amb tanta llum, tant com les ments que aposten per la cultura... i un futur de progrés i de pau...  Gràcies per convidar-me a presentar -lo a Sant Carles de la Ràpita, el meu poble d'estiu... ja venia de petita amb els meus pares... i fa un pocs anys ho torna a ser... i també d'hivern... Ara és la desena temporada que col·laboro a Ràdio Ràpita amb un espai poètic quinzenal, "Poesia per la Pau", altruistament i per devoció... Quan recercava els cantadors de la Jota improvisada de les nostres Terres i estava elaborant la biografia del Teixidor..., des de llavors, estimo més aquest poble i la seua gent...
Sensació agradable i plena...Van llegir poemes Josep Àngel, Fèlix i Elisabet Castellà, que també em va obsequiar amb uns llibres.


Els sospirs són el respirar vital de la vida, que passa per davant dels ulls en un moment determinat, com un instant, un impuls, només ara, sense després ni demà, en la immediatesa de l’existència de l’ésser humà.
Pensaments, sentiments guiats per un precipitat impuls, d’angoixa o de deler, amb la rapidesa del no res i a la vegada un punt de llum encegadora, que il·lumina la consciència.
Sospirs, com un tot i un res.
Bon dia...

Un nou sospir desperta el dia,
entre pàgines que emprenen el vol,
dins del silenci, de la solitud del cor que somriu,
de vegades plora o sent a la profunditat de la llum
que irradien els teus ulls, a la mirada d'un nou estiu,
que torna buit, sense tu...



Que tot no quedi amb SOSPIRS que s'emporta el vent, com el títol del poemari que us presento com un nou fill literari.
Un estol de sospirs amb molts petits sospirs. Sospirs dedicats a la mare, a la reivindicació social, a l'amor, al desamor, a la tristesa, a la solitud, sospirs d'amor romàntic.
Espero que per als lectors sigui més que un sospir, que els faci somiar, pensar... i que els núvols que mirem sempre al cel, al nostre cel de cada dia, tinguin un raig de sol, de llum i d'esperança.
Espero que us agradi, sospirs del meu cor i la meva ment, per atots i totes que el vulguin llegir…
Gràcies a tots i totes per la vostra presència... Fins a la pròxima publicació en format paper... que encara ens agrada tocar... acaricia amb les mans i amb la mirada...