diumenge, 23 d’agost de 2020

POESIA EN TEMPS DE CRISI

Poesia en temps de crisi

 

 

El dia 20 de març, en commemoració del Dia Internacional de la Poesia, se celebrà la Primera Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, organitzada i coordinada per Tomàs Camacho Molina, poeta i professor, resident a l'esmentada població, amb el suport i presència del seu alcalde i regidor de Cultura Alfons Montserrat. L'acte es realitzà a la Biblioteca Trinitari Fabregat, la qual era plena a vessar de públic. Assistírem poc més d'una vintena de poetes, s'esperava una trentena, quan el total de participants a la mostra n'eren quaranta. Cal remarcar que només érem tres dones al recital. Un valor afegit a la sensibilitat poètica masculina. Es posaren a la venda i intercanvi els llibres dels autors. Tinguérem l'agradable sorpresa que, a més d'un diploma, ens obsequiaren amb un llibre, l'antologia amb tots els poemes dels poetes participants, amb una portada en color d'un dibuix abstracte d'Alfredo Gavín Agustí, que també representa el cartell de Mostra. Amb la col·laboració especial de les persones del Centre Ocupacional i Llar Alcanar. Vaig tenir el plaer de saludar-ne algunes. Els vaig preguntar si els havien agradat les poesies, em contestaren afirmativament, amb un somriure ample que es reflectia igual als seus llavis com a la seva mirada, il·luminant encara més l'estança, reconfortant els cors d'una sensibilitat humana que no sap de crisis, ni dels dies emboirats, que tapen el sol a una sacietat gris, que ens envolta, i no deixa passar els raigs de sol. Aquell dia precisament, el carrer estava ocupat per una boira, quieta i prou espessa, i humida, com quan a uns ulls se li apropen les llàgrimes, en aquest cas quedaven lluny. Ambient d'amics, d'alegria i de poesia, capaç de d'allunyar les llàgrimes i traspassar boirades, per molt denses que siguin. No hi ha millor manera d'afrontar la crisi que amb poesia. I així ho està fent la població d'Alcanar amb aquesta extraordinària iniciativa. Reunint una gran quantitat de poetes, vinguts, a més a més d'aquestes terres, d'altres llocs més dispars. També gaudírem d'un dinar de germanor i després una visita guiada pel nucli antic i la Casa O'Connor. A banda d'admirar la bellesa de la casa, amb les seves pintures, i les baranes i balconades de ferro forjat, d'estil barroc, també coneguérem un xic de la història d'una família de terratinents adinerats, com l'afusellament del senyor de la casa a principis de la Guerra Civil, els seus avatars, poc agradables. Una casa conservada, com si el temps s'hagués aturat, en un passat, d'un status social i econòmic elevat. També ens explicaren la complexitat de les exposicions, per a les quals utilitzen la casa, sobre els inicis i el avenços del jaciments ibèrics existents i admiràrem utensilis de ceràmica, trobada i reconstruïda del segle VII abans de Crist Una vetllada completa, tant en riquesa cultural i històrica com poètica. Fins l'any que ve. Esperem una II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. I una actitud positiva. Poesia en temps de crisi, poesia.

 

Publicat al Diari de Tarragona, dissabte 3 d’abril de 2010 en la secció Opinió

 

 

dilluns, 3 d’agost de 2020

DOMINAR EL TIEMPO

DOMINAR EL TIEMPO

 

El significado de este titular parece una quimera, un sueño inalcanzable. La humanidad, siempre, desde que el mundo es mundo lo ha querido conseguir y hasta la fecha nadie lo ha conseguido o eso creemos, como una ilusión convertida en agua que se escapa de las manos y se desliza entre los dedos como el agridulce manantial de la vida.

¿Quién no ha soñado con con la eterna juventud? ¿Librarnos de enfermedades que nos van limitando el camino para llegar a evitar lo inevitable, que nadie ha podido conseguir? Ni magias, ni misterios  ni alquimias... Ni los cirujanos plásticos, ni los científicos que adelantan día a día. Podemos decir la frase hecha, que la conozco desde siempre, “la ciencia avanza que es una barbaridad” y como dirían nuestros abuelos y abuelas, pero no han podido cumplir en los términos deseados, detener el deterioro del ser humano, aunque sí el paliar las consecuencias de algunas enfermedades con la medicación y la cirugía, ayudados por las nuevas tecnologías y la robótica, más precisa incluso que el pulso humano.

La vida humana, tan efímera, queramos o no, caduca sin lugar a dudas. Pero no me voy a referir al tiempo que pasa y no vuelve que puede dar tanto de sí a filósofos y poetas. El tiempo implacable que sin solución posible nos cae encima queramos o no. Me referiré al tiempo climatológico, y su gran ciencia, la meteorología, de estudios más precisos. Hablar del tiempo es el tema de conversaciones cortas de compromiso, cuando te encuentras con un vecino en el ascensor, y no tenemos nada más importante de qué hablar. A veces no nos damos cuenta lo importante que es escuchar su predicción en los medios de comunicación si has de realizar viajes a cortas o a largas distancias. Hemos dicho también, “escuchar el tiempo, tiempo perdido”, aunque a veces acierten. En cada casa hay algún forofo o forofa que nos hace callar para escuchar las noticias del tiempo, cuando a lo más que suele viajar es a la vuelta de la esquina.

Salgo de casa, fresquita, en la calle estamos a casi cuarenta grados de temperatura, camino dos calles por la sombra, protegida del sol con sombrero y gafas oscuras, la luz hiere mis ojos, protección cincuenta para la piel como para la playa –recomendable utilizarla todo el año y a todas las horas del día– y antes de que las gotas de sudor tengan tiempo de resbalar por mi columna, ya estoy en la cafetería de costumbre, tomando un cortado descafeinado y un pincho de tortilla –o no, por la dieta y la salud– y escribiendo mis notas o el borrador de este escrito, leyendo los periódicos en mi momento de asueto acompañada de mi soledad más deseada, fresquita como una rosa. Gracias al aire acondicionado. Lo tenemos en nuestro día a día, tan normal, que no pensamos en la gran importancia de este invento, y no cogemos un pasmo porque Dios no quiere, por los cambios bruscos de temperatura. Me siento dueña de dominar el tiempo, la temperatura. Lejos quedaron los agobios de otros tiempos, que bien pensado, no hace tanto. Recuerdo en nuestro entorno hace cuarenta y cinco años sufríamos el calor, no en silencio, pero sí con gran dosis de conformismo. Los medios de transporte, clínicas, oficinas, comercios, mercados. Ventiladores por doquier y a veces ni eso.  Artilugios caza insectos colgados de los techos. Ahora gozamos de zonas limpias, con temperaturas de primavera, igual en grandes y pequeñas superficies,  en nuestras casas, que quién lo iba a imaginar. Todo gracias a su inventor, el ingeniero electrónico estadounidense Willis Carrier, a finales del siglo XIX, y con bastante retraso llego a nuestro país. Pero nunca es tarde si la dicha es buena. Gracias Willis Carrier por ayudarnos a dominar el tiempo, solo con darle a un botón, sin importarnos las inclemencias adversas de fuera, facilitándonos la vida. Claro que no se salvan los trabajadores del campo, de las carreteras y los constructores, pero todo se andará, tiempo al tiempo. Si nuestros abuelos y abuelas abrieran los ojos, cuando soñaban quimeras de recoger el sol en espuertas y guardarlo para el invierno y la nieve en capazos para refrescar el verano, seguro que querrían quedarse a disfrutar de nuestro presente, para ellos su futuro.

 

Gloria Fandos Gracia

 

Tortosa( Tarragona)

 

diumenge, 17 de maig de 2020

LA MEUA APORTACIÓ A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE COL·LECTIU “OPEN ARMS” A TORTOSA



 
  
Bona tarda, autoritats, directora de la Biblioteca, impulsors del projecte Oper Arms”   Marta Forment i editora  Imma Forment  és un honor que vingueu a presentar aquest llibre col·lectiu a Tortosa, la meua ciutat estimada us rep amb els braços oberts amb aquest projecte que ja que s’està fent una realitat, han fet moltes presentacions arreu del país aconseguint uns guanys per a facilitar ajudes i salvar a aquestes persones que arrisquen la vida i creuen el mar amb condicions pèssimes, inhumanes i no ho podem permetre...
Les paraules i els versos per aquesta bona causa, salvar vides, és la única forma que tenim de lluitar contra les injustícies tota la gent de pau i bondat , si la bondat calla el mal farà més camí i això no ho volem.  Gràcies per convidar-me a participar aquest llibre, posar el meu àtom, però amb molta il·lusió.
Paraules i versos per  a fer-nos pas entre les tenebres fosques...i donar una mica de llum i d'esperança a la nostra societat estimada.Principio del formulario




TINC EL COR ENCONGIT
Se m’encongeix el cor
de vegades, massa sovint,
quan el mar traïdor, salvatge
indomable, es torna un enemic,
la seva aigua s'empassa vides
que tremolen de fragilitat.
Com unes paraules i uns versos
poden obrir les butxaques
tancades dins de les ments,
per crear gotims de vida i de llum?
Tancar guerres, misèries, batalles,
i obrir el sol a la dignitat.
Al mar no hi ha camins marcats,
recerquen una terra de pau


  
ONES ENLAIRADES

Ones enlairades d’escuma blanca,
enamoren els silencis d’estiu,
i braços que recerquen tots els blaus.
paisatges de bellesa d’una l’albada.

Cors abandonen la terra estimada,
remen per una aigua que no somriu,
amb il·lusió, avances, lluites i vius,
 trobaràs la teua pau desitjada?

Llums brillaran després de la tempesta
 t’espera un futur, una nova llar,
i oblidar el sabor a sal més punyent.

Gaudiràs  per camins  de primavera,
amb el suport humil de “Open Arms”
d’esborrar del ésser humà el sofriment.

El mar es cruel, gegantí, pasteres míseres,
 remar desesperats per un desig,
el sentiment d’un somriure feliç
visió plena dels que tu més estimes.

dissabte, 16 de maig de 2020

AQUESTA PRIMAVERA TAMBÉ HI HA POESIA




Sense adonar-nos-en ens trobem de cara amb un temps convuls, inesperat i no ens creiem del tot el que està passant. Ens sembla que estem vivint dins d’una pel·lícula de ficció.  Però ens trobem en una realitat de pandèmia i de morts. Una pandèmia que es mostra sigil·losa, traïdora, ens roba el respirar i la vida.  Els científics a corre cuita investiguen per a trobar una solució de vacunes i prevenció.
I la primavera arriba i passa. I la poesia que ja teníem germinada al nostre cor? Gràcies a les noves tecnologies estem més connectats i més vius, dins de la nostra reclusió. I la premsa escrita no ha parat, sempre viva i aquí us deixo els meus projectes guardats, que s’obren pas al confinament que em fa encongir el cor que vol continua sent lliure.
Cada dia avanço i guanyo vida amb paisatges i colors.  La tendresa d’un record no massa llunyà encara em fa humitejar els ulls, trobo el consol i la gran tristesa de veure-ho tot més clar. La meva solitud i els meus silencis enmig dels sons estranys m’acompanyen, em donen sentit. Enyoro la mirada encisadora i la bellesa de les paraules, quan em sembla que la ment les oblida. Aquella poesia que em mira i la sento meva i em fa sentir única i gran, em fa gronxar suaument entre aquells núvols blancs que cada dia admiro al cel i els veig tant lluny, fins que volo a ells i els abraço i són meus per un instant per a omplir-me de somnis. M’aferro a aquesta grandesa que m’ofereixes quan et tinc i em traus la poesia que encara no sé que tinc al meu interior i surt, senzilla, lliure i s’uneix als estols d’aus que s’escampen per a omplir de pau el món.
M’ajuda a oblidar quant tot es trencar i el pensament es quedar sol a l’aire, ballant danses fúnebres i s’ha de tornar a crear i a renàixer amb la seguretat que em sosté el cor i l’ànima. No defallir i no perdre la meva fortalesa que vol fugir i deixar-me a la deriva. Obrir els ulls cada dia i ser còmplice dels raigs de sol i la força del vent m’ajudi a espolsar la terra que em cau al damunt, m’atrau i m’enfonsa a la foscor i em vol robar la llum de la vida i tornar-la pols i tot sigui un desert sense paraules ni poesia. ni lluita.
 Tornar a una realitat antiga del pensar que les carreres de lletres no servien per res, a vegades ens sembla que hi tornem, el nostre pensar i a l’esperança en la qual ens aferrem és que no.
Quan era petita esperava amb deler quan anava a amb la meua mare a Tortosa  que em comprés algun T.B.O. o còmic com es diu ara o un petit conte d’aquells que tenien forma del o la protagonista, amb molts colors i dibuixos. Sempre me’n recordaré del de “Mariuca la Castañera” amb la moraleja o missatge que els nens i les nenes amb bondat sempre tindrien la seva recompensa. Aquest luxe no era avitual.
Tenint en comte a la classe social, la baixa treballadora amb un jornalet ben administrat per la mare, no hi havia per a més. A més tenien la idea que tot estava bé, que els fills no anessin a la universitat, ja que se sentia a les notícies que aquests estudiants eren conflictius i problemàtics i això no ho volien. No pensaven que aquells estudiants feien bagues i protestes per aconseguir millores mes justes a la societat i que un dia o un altre en un futur tots ens beneficiaríem sense distinció de classes. Alguna mare pensava que per a les filles la carrera de mestra era ideal per a compaginar la feina de la llar, fen un gran esforç econòmic i sempre que no haguessin de sortir a la capital,
Viatjant en el meu temps em trobo immersa i atrapada entre paraules i poesia i poetes i desitjo que un any més sigui gran i frondós i fructífer per al col·lectiu poètic “Poetes de l’Ebre” lliure, com moixonets al vent de la justícia i de la felicitat, que no sigui una quimera, amb el cor i les mans aguanto subtilment el fil tant deliciós de seguir. Gràcies a tots i a totes, creadores de paraules, ens refermem cada cop més a la defensa de la justícia feminista, que si tot estès correcte, no caldria, dissortadament, així ha de ser encara. Gràcies als que defenseu com jo a "Poetes de l'Ebre"  un Grup creat el 2000, i en el que es va publicar la primera Antologia, actualment anem per la 19a,  principalment amb el suport de la Cultura d'Amposta i d’altres de les Terres de l'Ebre, amb components de prop i de lluny, no ha estat un camí fàcil, i no ho és. Sense ideologies polítiques, encara que cadascú tingui la seua. Som espurnes poètiques, que perduren, creixen i creixen, s’escampen creant flamarades de poesia per a escalfar els dits gelats que teclegen.
Amb el suport també de la Cultura de Tortosa, la meua ciutat estimada de cor i ànima. Ciutat amistosa, solidària i de pau.
Bon Any, Poetes de l'Ebre, segueixo lluitant per aquest col·lectiu,  juntament amb tots i totes, enamorats de les paraules, que construïm la poesia de la vida.
La poesia és un camí de paraules per a embellir el caminar dels cors sensibles, per mil camins que dibuixen, pinten mil colors, com les flors acolorides i els herbeis i pinedes de tots els matisos de verds que ens omple la visió de natura i d’aigua. Amb mots sense forma física i, a la vegada, les tenen totes, són a la nostra ment.
Paraules filtrades pels pensaments, amb embolicats sentiments que no es defineixen i ho fem complicat, amb els dubtes sense fi que sent l’ànima humana i a la fi, humans som. Paraules belles que viatgen en un silenci íntim, privats per paisatges de boira, fum, sospirs per a sortir a la vida i fer-la realitat, quan ens enfonsem a la fosca fantasia. Acariciem l’oïda quan tota aquesta alquímia de paraules, musicalitat, mots i sentiments, quan sonen   amb l’emoció i la dolçor d’uns llavis, a cau d’orella o en veu alta i ho compartim i ens despullem l’ànima per a mostrar-nos tal com som, en estat pur, sense embuts ni complexes. Expressar el cruixir més autèntic que sentim al cor. Pot ser la mera contemplació o tots els neguits acumulats a les entranyes més fondes, els dolors més punyents que s’alliberen al contacte de l’aire i els espais més insospitables d’altres sensibilitats àvides de bellesa i de vida. Alleugerar el pes, un pes feixuc que ens ofega l’esperit i no ens deixa respirar. Som papallones tremoloses  fugint de les foscúries, a la recerca de la primavera, on creixen totes les flors, donant oxigen i creant somriures lluminosos per a compartir, transformar-ho en un anhel de viure de pau i de felicitat.

Glòria Fandos Gracia
Tortosa- Tarragona