dissabte, 20 d’abril de 2019

PRIVILEGI DE DONA

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 9/03/2019



Privilegi de dona

Estem avançant el segle XXI a poc a poc. Segons els esdeveniments que estan succeint, socials, polítics, humans, semblen una espiral o una roda, sempre estem al mateix lloc. També el temps, així com els anys em cauen al damunt, passen espai o ràpid, depèn de la percepció de cadascú. Ja ho deien els avis quan estaven en una època de la seva vida avançada i jo aixecava poc més de dos pams del terra i me’ls escoltava amb atenció, encara que no ho semblava. Sí, es lamentaven. El temps no és que passi de pressa, que així és, sino que vola amb una velocitat que no podem prendre mida. Jo ho escoltava una mica escèptica, com si no anés amb mi o parlessin d’una era llunyana i perduda, posant en dubte aquesta reflexió. Ara en el meu present ja els començo a donar la raó. Ja és un tòpic anomenar el segle que vivim com a exemple d’endarrerits que estem i el poc que avancem. No perquè aquesta setmana se celebra, es pateix o se reivindica el tema de la dona, que també, no podem pensar de no fer-ho cada dia de l’any. No podia deixar passar aquestes dates sense tenir més atenció, espero. Reivindiquem els drets de la dona i la lluita per aconseguir-los. La dona i l’home, no ens enganyem, tots i totes hem de defensar aquesta causa justa. Fa uns poc anys, potser uns vint, que no són res, que estic insistint en els meus escrits sobre aquest tema, cada cop són més llargs i em lamento, no avancem, la societat no avança. Anomenar la societat com a culpable, és culpar a tothom, i això és molt ambigu, és fer demagògia, com amagar el cap sota l’ala i mirar a un altre costat, dir tots és dir ningú.

Anomenar el feminisme encara sembla mal vist, a la dècada dels vuitanta estava perseguit encara, i no me n’adonava i ja era casada amb dos fills. Veia comportaments estranys, de part d’homes i també de dones en situacions injustes cap a les dones. Ningú em donava la raó, tothom ho considerava normal. Avui dia hi ha homes que en sentir la paraula masclisme s’ofenen, i estan com a la defensiva, i et diuen que quina paraula més absurda és aquesta que ara està tant de moda.

Fins i tot hi ha polítics que volen guanyar el poder pensen en abolir la llei que dona suport al feminisme que sembla un mot que espanta, com també el de masclisme.

Si m’he decidit a escriure de nou d’aquest tema és perquè tinc arguments i reflexions noves per a exposar. Actualment estem veien dissortadament la gran tristesa de la situació. I cada cop més joves pateixen aquesta barbàrie tan vergonyosa. Assetgen a les noies pel mòbil, noticia que donaven per televisió, estava un lloc públic i un home entrat en anys, pare segurament, va dir que les noies que podien tenir aquest perill, no tinguessin mòbil. Segur que els seus fills tenen els rols masclistes i així es passa el rol o la tradició a les generacions que ens segueixen. L’origen del problema és, si el pare té comportaments masclistes, que poden ser lleus o més importants, la mare no diu res davant dels fills i ells creuen que és normal i així continua. També s’insisteix sobre la igualtat de dones i homes, depèn de les empreses i dels empresaris, encara hi ha dones que guanyen menys, fent la mateixa feina. A l’hora de la maternitat, ara tenen quatre mesos, havia de ser de dos anys que es fa a altre països, com Dinamarca. Els treballs de la llar ho han de compaginar home i dona, en bona harmonia. En qüestió de mals comportaments i maltractes, ni psíquics ni físics, les dones no volem la igualtat, seria rebaixar-nos. Això vaig argumentar al discurs que vaig exposar l’any 2001 quan em van convidar el Dia de la Dona treballadora a la trobada d’associacions de Dones de les Terres de l’Ebre que es va celebrar a l’Auditori de Tortosa, amb un poema inclòs, referent al tema, cosa que no puc evitar. Afegiré que a més de la justícia que es mereix la dona en tots els àmbits, la igualtat, el respecte, la confiança, la comprensió, ha de ser tractada com a persona, senzillament. Avui m’atreveixo a anar més enllà dels drets que ens mereixem les dones. Volem un tracte no igual, si no millor, és a dir, una discriminació positiva. De vegades ens acusen de que no es pot permetre que una dona tingui una discriminació positiva, volem tenir privilegis perquè ens ho mereixem. Ser igual que l’home no és prou. Es que ho tenim tant assumit, que no li donem prou importància, la naturalesa ens ha fet així. Físicament tenim diferències amb els homes, tots i totes ho tenim clar, i benvingudes les diferències, faltaria més. Nosaltres les dones les patim i sembla que no ens n’adonem, perquè clar, és que és així, la dona és així. Hi ha una dita que la diuen amb conformisme i acceptació que diu: “és que la dona sempre té les de perdre” Us heu parat a pensar que una nena, a vegades als deu anys, o nou, o dotze o tretze, potser alguna als disset, les mares ja estan al cas per a aconsellar i explicar. Nenes acostumades a córrer, anar en bicicleta, barallar-se si s’escau igual amb nenes que nens. Arribar a casa amb els genolls sagnant o el colzes, quina tragèdia, mare meva. Un dia estes nenes tant petites, que juguen a nines, fan treballs d’escola, s’espanten perquè de la seva intimitat els hi surt sang, s’aixequen del pupitre i tenen una gran taca al vestit, les companyes se’n riuen, la mestra l’acompanya a casa. Li comença fer mal la panxa, i a cada cop més, i un dia i un altre, i es passa així de cinc a vuit dies, falta a l’escola. La mare l’ajuda i l’acompanya i li torna a explicar, i la nena no ho acaba d’entendre i no li poden donar ni una aspirina, perquè pot produir més hemorràgia, i pot repercutir més a la salut. La mare li diu que ara ja és el camí de dona i s’ha t’acostumar, “és un patir mínim, filla”. La nena es queda trista. “I el més que ve altra vegada?” I així ens passem trenta o quaranta anys. L’han de vigilar, la pot atacar algun depravat, la poden violar i pot quedar embarassada, quina tragèdia! Què faríem? Portar-la a l’estranger per a avortar o si la mare era jove, fer passar al nadó per son fill en no poques angoixes per a amagar-ho. Déu ens salve d’aquest malson. I aquesta nena tindrà que anar a l’escola, a exàmens, a excursions i en mal de panxa, un mes i un altre i un any i un altre. Ja fa un temps que hi ha medicació especial per a aquest mal. I tindrà que anar a treballar a reunions importants. I l’embaràs? No, no res, això no res et diuen i és que t’ho arribes quasi a creure. Estic embarassada, no malalta, solem dir. Què carai, et passes tots els dies vomitant, marejada, i has de seguir fent les feines i fer cua al supermercat. S’unflen les cames, vas pesada com un plom, la panxa va creixent, no pots seure, no pots gitar-se, no pots dormir ni descansar. No, no estic malalta, estic pitjor. I la por agafada a cor, però no diguem res, tot molt bé i a patir que és el toca. Arriba l’hora de la veritat: part natural, que pots estar dies, cesària, que és una intervenció molt greu. I tens la gran vida, la gran llum, una nova vida. Amb els punts que tiren, fer-se càrrec de tot, si no tens ajudes de ningú.

Les dones volem privilegis, els que ens mereixem. Dos anys de maternitat, una setmana de baixa al mes, per menstruació. Estic segura que tots i totes estem d’acord. No m’importa acceptar una ajuda o una galanteria, o una rosa o un poema...

Glòria Fandos Gracia

L’ALCOHOL, LA DROGA LEGAL


Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 28/12/2018



L'alcohol, la droga legal

És un problema que sembla amagat, omès, el·líptic. Però, en definitiva, un problema, un gran problema. L’alcohol és una droga, no ho dubtem, jo no ho dubto ni mai ho he dubtat. Les veus, es pot dir, d’una majoria em feien callar, em volien fer veure que és un petit trastorn, si et passes una mica de la ratlla permesa, una ratlla que no per a tots els individus té el mateix varem, depèn de la fortalesa o la genètica de cadascú. Però sempre he tingut present el gran problema que és l’alcohol, és una droga dura o blana. Que sí, refresca, mitiga la set, enganyosament, calenta el cos, una altra mentida, lleva les penes i les tristeses, més mentides, et pot portar a l’eufòria de la bogeria que pot portar a l’oblit i a una falsa i momentània felicitat, per a enfonsar-te, acte seguit, al pou més negre de la teua vida. Si caus en aquesta voràgine, a aquesta espiral sense tornada ni sortida pot ser el final de la teva vida, de les persones estimades del teu entorn. Ets pots tornar un sense sostre incomprès per la societat, a qui ningú importes si vius i si mors, perquè així ho has volgut, si les raons que t’han donat i les ajudes no han estat les encertades i tu no les has acceptat i no ho has reconegut. Seràs una persona ingrata on dormiràs el somni etern a una vorera solidaria o a un parc abandonat. Seràs un cadàver que ningú reclamarà. L’alcohol és una droga i com a tal té addictes i causa addicció i com a conseqüència et pot portar a la delinqüència a la violència i a la pròpia destrucció. Pot portar a la ruïna total, tant humana, física, mental i econòmica que acapara a la família i als amics propers, la qual cosa si no se soluciona i es reconeix problema, el seu final pot ser així de nefast.

Per desgràcia, la nostra societat actual em sembla adormida i no avança. A mesura que em vaig introduint pel temps i els anys em confirmo tristament que és així. Una persona que va alegre, una mica empinada, diu tonteries i, fa el ridícul, els altres tenen xalera i se’n riuen. Si tens una mica de seny, no condueixis. Però més persones de les que ens pensem es reafirmen que van bé, encara millor, que controlo, que no passa res, vaig més despert, condueixo millor. Si té al costat un company amb cordura el convencerà que està equivocat però si tots van a una, sortirà la notícia al dia següent que a les cinc del matí hi ha hagut un gran accident per la carretera i s’han matat cinc joves, quan venien d’una festa. Penseu tota la tragèdia que tot plegat comporta. Una amiga encara es lamenta que un nebodet de deu anys va perdre la vida al passar un pas zebra, el va matar un que conduïa borratxo. Ni ella ni els familiars el perdonen, ni mai el perdonaran. I encara en aquestes circumstàncies tenien comprensió, “ha estat una fatalitat”. Encara recordo les lamentacions d’una àvia, “a n’este xiquet no li agradarà lo vi” perquè al seu net de tres anys li hi va donar a provar i el va escopir. La primera vegada i l’última que aquell nen va estar amb la seva àvia, i no es va salvar de les reprimendes de la seva nora, la mare de la criatura. I una senyora, fa més de cinquanta anys, comentava amb un conformisme trist, “es que mi marido es muy bueno, pero tiene mal vino”

Està comprovat, segons científics i aconsellat per metges, i la influència del propi convenciment personal, tot s’ha de dir, una cervesa i una copa de vi al dia, és saludable, recomanable per a ajudar que funcioni bé el cor i el cervell. Si ens acollim a aquesta sensatesa de pensar i fer, segurament mai tindríem cap problema, de tot allò que acabo de mencionar, que us pot semblar exagerat i tremendista, però tot té la seva veritat. Ens hem d’acollir al propi coneixement. Però hem d’admetre que la ment humana és feble, pot caure en les seves debilitats, i en el seu propi auto descontrol.

Després de més de mitja vida viscuda –que podria ser sencera, mai ho podem saber, ni hi pensem ni falta que ens fa, si fos així, seríem menys egoistes, més sincers, més autèntics i més feliços–, he vist situacions nefastes derivades del consum abusiu de l’alcohol, en totes de seves vessants i totes les víctimes d’aquesta droga legal, que gaudeix encara de la comprensió i la justificació de la societat. Jo declaro que cada dia sigui el dia Mundial sense alcohol. La balança de les experiències vistes em fa pensar que així a de ser, honestament.

Hem de veure la distància entre les drogues químiques, il·legals i perseguides per la llei, que mouen grans capitals, i la droga de l’alcohol, que la majoria pensa que és inofensiva i la pots comprar a qualsevol supermercat. Quan passes pels passadissos interminables d’aquest producte, és impressionant, accessible a tothom. Amb tota la normalitat, mou grans industries, grans empreses i grans fortunes, també crea molts llocs de treball, i es guanyen el pa moltes famílies, tot legal i respectat. Representa una gran riquesa a la societat. Una altra veritat. Quan era petita vàrem anar un dia convidats per uns amics d’un mas veí a veremar i era una festa, però el treball molt pesat. Ens varen donar un cistell de raïm blanc i negre, una delícia que m’endolcia el paladar de nena que obria els ulls a tot. No pensava que el suc d’aquell fruit fermentat et podia cremar, ofegar i matar...

Gloria Fandos

diumenge, 2 de setembre de 2018

Diada del Tortosí Absent 2018


Entranyable festa la del Tortosí Absent, a la Sala de Plens de l'Ajuntament, han rebut la insígnia de l'Ajuntament dotze tortortosins Absents de mans de la reina de Festes, Maria Espuny, i la senyora Alcaldessa de Tortosa Merixell Roigé i jo he aportat el meu poema anual des de fa 28 anys, gràcies per aguantar els meus versos. Tot seguit a la plaça hem gaudit de l'actuació de la Lira Ampostina del pasdoble Tortosa, amb la presencia dels gegans tortosins.


LA GRAN FESTA

 Ja s’encenen les llums de la gran festa,
amb deler de l’ànima tortosina,
la il•lusió al seu cor també brilla,
gaudirem tots de pau, xalera i gresca.

Obrim els ulls i un sentiment desperta,
i la tardor arriba i l’estiu declina,
al setembre dolç de càlida brisa
Tortosa t’acull com la mare Terra.

La ciutat t’abraça, ningú és absent,
celebrem per la Verge de la Cinta,
tortosins i tortosines presents.

Un oasi per arrencar una espina
vella que roman a la vostra pell,
aquests dies màgics renaix l’estima.




Obrim les mans al colom de la pau,
destil•lem alegria i bona entesa,
cantarem l’himne als llavis de tendresa,
melodies sonen per un cel blau.

Carrers engalanats jota i sarau,
cosso iris, processó, ball i ofrena,
pubilles desfilen, d’ulls de princesa,
tresors tortosins sense pany ni clau.

Les campanes voltegen sense por,
i el cor de la festa gran batega,
l’explosió del confeti de colors.

Fragància de flors i de primavera,
torno a gaudir envaïda d’emoció,
d’aquest espai que em té presonera.



dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018

Matí amb efervescència literària i poètica. La Plaça de La Cinta a Tortosa amb gran moviment de llibreries, parades totes relacionas amb Sant Jordi, la Ràdio Tortosa amb Irene Prades, directora de la Biblioteca Tortosa entrevistant a escriptors i escriptores locals i de més enllà. Nombrosos grups de xiquets menuts de Col·legis passejant pels carreers, vida i sol il·luminava el matí de Sant Jordi.



L'Irene m'ha fet una entrevista al seu programa Biblioones, de les novetats, Antologia 17 de "Poetes de l'Ebre" i "Batec Incert" propi ihe llegit un poema dedicat amb tota l'estima i cariny a atortosa, la meua Cuitat de cor. Gràcies. 
Ja tinc els projectes d'anar a l'Aragó i més expansió per Catalunya. Què bonic dia de Sant Jordi i tots el dies on llueixen l'amor i la pau....Tot guarnit amb l'esperança, amb bombolles d'il·lusió, brollat del cor, quina imatge més idíl·lca...tanco els ulls i no somio...


En un article del Diari de Tarragona, Edició de l'Ebre:
Per què el 23 d'abril hauria de ser el dia d'Any NouEnllaç:

https://www.diaridetarragona.com/ebre/Per-qu-el-23-dabril-hauria-de-ser-el-dia-dAny-Nou-20180424-0029.html

divendres, 19 de gener de 2018

La poesia, llum de l’esperança


Publicat al Diari de Tarragona, secció "Tribuna" el 19/01/2019


La poesia, llum de l’esperança


Estem vivint temps convulsos, on a les espatlles dels nostres cors, febles i sensibles ens cau el gran pes, el pes de la responsabilitat de salvar el món. Amb la força de la nostra paraula i dels nostres versos s’encendrà la llum de l’esperança, l’espelma que donarà caliu a les ments tancades i fosques, i puguem respirar la pau, amb totes les vessants de les nostres vides. Fràgils poetes, quina càrrega tant pesada, conservar la Pau, l’amor i la vida... Al llarg de la Història sempre hi ha hagut canvis, socials polítics, religiosos. Tots els canvis solem dir que són per a millor, ho relacionem amb el progrés. Els savis pensen, els científics investiguen, pensen i practiquen, intenten trobar explicació científica a totes les emocions, sentiments i conductes humanes. El sentir del cor no sempre el trobem, i l’ànima, on és? Hem d’aprendre a trobar la pròpia ànima i sentir el seu propi pensar i relacionar-ho, barrejar i agrupar tot plegat en el pensament, i a la vegada separar i diferenciar què sent i què pensa cada un d’aquests òrgans i sensacions. Un sentiments de sentir. Uns tangibles i definibles com el dolor que sentim al cos, el fred, la gana, la set i altres intangibles com la bellesa d’una flor, un goig, una il·lusió, una tendresa, un desig, un amor... només basats amb els propis pensaments, en l’aprenentatge d’altres ments, en els pensaments d’altres persones, amb les seves diferents teories en el món ample i inabastable de filosofies i psicologies incomprensibles, i perdre’s en el seu món per anar a la recerca del nostre propi jo que defineix a cada persona com a tal.
Trobar la pau basats en el diàleg, la comprensió, la tolerància. I no val la frase que recordo utilitzava la meva mare massa sovint: “Mai es barallen dos si un no vol”. I jo, una mica més avançada en el creixement com a persona, ho rebutjo amb aquesta altra frase: “depèn el preu que  s’hagi de pagar”.  La humanitat fa un pas endavant en voler fer canvis socials sense violència, no com s’havia fet sempre, s’està fent en moltes parts del món encara. Aquests últims fets volen fer canvis geogràfics sense violències, les lleis s’acorden i es canvien, no utilitzar la força, la sang i la mort. Perquè el fet de “com sempre es feia així, s’ha de continuar així”, només ho pensen els que no evolucionen, els que no volen canviar res, que tot ha de seguir igual. Us imagineu on estaríem? A l’Edat de Pedra, si més no.  
Les paraules són força i són feblesa. Els creadors de paraules ens podem enfonsar i ombrejar a tots i a tot allò que ens envolta i enlairar-nos i tornar-nos ocells i volar a l’infinit per núvols blancs per un cel blau i unir-nos amb la multitud d’estols d’aus que emigren i ser un punt de llum de realitat a l’horitzó de la llibertat.
Amb  el poema de “Poetas, remontad el vuelo” expresso una realitat, una utopia, una quimera, creant amb tot plegat la màgia i el misteri de l’alquímia d’una il·lusió, d’una esperança, com així intentem els poetes, seguir el camí amb la dolçor i la bellesa de les paraules  En aquest cas el poema està inspirat en els atacs terroristes a Torres Bessones de Nova York l’any 2001, obtenint un premi de poesia Internacional a Dublín (Irlanda).
Poetes remunteu el vol/ i solqueu els cels amb les vostres rimes/ en solitari o en estols/ lliures, traspasseu l’espai i el temps/ com les més belles aus blanques/ amb el moviment de les vostres suaus ales/ d’il·lusions i de somnis/ amb l’encant dels vostres versos.
Poetes, remunteu el vol/ combateu al món amb paraules,/ que no es quedin a les entranyes/ no les guardeu a la vostra ànima/ poden guanyar guerres i batalles/ lluiteu amb bells poemes/ que són les millors armes.
Ocells de metall, salvatges, ferotges/ ments ignorants i buides/ desolació, terror, fum i foc/ no hi ha paraules/ ni versos ni vida/ només boira, mort i por.
Poetes, remunteu el vol/  espargiu el cel de paraules/ deteniu aquestes aus gelades i sense rumb/que no s’aturin a l’aire,/ que no xoquin, que no esclatin/ que no abrasin amb la seva negror el món.
Poetes, remunteu el vol, subjecteu amb les vostres mans la Terra/ si encara us queden forces/ amb paraules, rimes i versos.
Fràgils poetes, quina càrrega tant pesada/ conservar la Pau, l’amor y la vida,/ perquè la vida ho és tot/ sense la vida no hi ha res/ només queda una llum a la llunyania/ i l’esperança...
Darrerament hem vist i viscut moltes manifestacions pacífiques i artístiques, fastuoses i gegantines reclamant una justícia i uns canvis per decidir per si mateixos, una amplitud de ments amb la seguretat d’una pau i una prosperitat amb el sentir d’un cor molt gran. El camí de la sensatesa i de fer palesa que la humanitat està avançant, ha començat el camí... sense violència, sense sang, només paraules per a enlairar els cors a un cel blau de pau. Sabem que tot plegat és més complicat, però si ho pensem bé, també pot ser molt senzill...

Gloria Fandos

divendres, 22 de setembre de 2017

Presentació "Grito de Mujer" a Deltebre

Entranyable presentació recital a Deltebre a la preciosa i espaiosa nova Biblioteca. Acte presidit per la directora de la Biblioteca i la tinent alcalde de l'Ajuntament Ana Giménez, amb una presentació que em va emocionar enormement, del meu poemari "Grito de Mujer" a càrrec de Dolors Gimenez, autora local i components de Poetes de l'Ebre. Acte seguit, la meva exposició sobre l'associació "Poetes de l'Ebre", seguit d'un recital . Amb un públic escollit que es va delectar davant de la sencillesa i la bellesa de cor de les nes nostres paraules. Acabant la festa amb un tast de pastissos i brindant per la poesia i la pau, tenint molt presents les 21 veus components de l'Antologia.









diumenge, 3 de setembre de 2017

Diada del Tortosí Absent 2017


La meua experiència, un any més, a l'acte del Tortosí Absent. Molt encertat fer-lo a la Sala de Plens de l'Ajuntament, amb un gran èxit, de participants i de públic. Els he recitat amb tota la il·lusió el meu poema d'aquest any titulat "Tortosa per la pau". En acabar, a la plaça, ens han obsequiat amb un petit concert de música de la Lira Ampostina amb la interpretació del pasdoble Tortosa, que ha donat l'emoció final a l'Acted als tortosí absents i en general a tots els assistents.








diumenge, 4 de juny de 2017

Entrevista "Més Ebre"

MÉS EBRE - EL CRAC DE LA SETMANA
Entrevista publicada el dia 2 de juny del 2017
 


Va néixer a Samper de Calanda (Terol). Fa més de quaranta anys que viu a Tortosa fent sonar la seua veu, dolça i a la vegada potent, com un tambor del seua Calanda natal.
Glòria ha col·laborat amb la premsa local i comarcal i a la televisió al Canal T.E. Ha publicat més d'una desena de llibres tocant diferents gèneres: relats, biografia i poesia i ha guanyat diversos premis i guardons al llarg de la seua trajectòria professional. L'any 2000 va fundar "Poetes de l'Ebre", una associació cultural que agrupa a poetesses i poetes de les Terres de l'Ebre, de la qual n'és la presidenta. Avui coneixerem una mica més a Glòria Fandos arran del seu últim llibre: «Grito de Mujer».

ME: Primer que res Glòria, quina seria la teva definició de "poeta- poetessa»?
GF: La persona que escriu poesia, que expressa emocions i sentiments passats pel seu pensament i filtrats pel sedàs del seu cor, la podem definir com a poeta o poetessa, però depèn de l’acceptació que tingui o el reconeixement social i cultural, que s’aconsegueix si es guanya algun premi, publicant en format paper o donant-se a conèixer en recitals o a través de les noves tecnologies, Blocs, Facebook, etc. Amb una trajectòria positiva de les creacions poètiques es pot definir com a poeta, ja que aquest títol no s’aconsegueix a cap escola. També ha d’anar unit a persones que posseeixen una fina i extrema sensibilitat i unes mires més enllà de la realitat. A un poeta se’l defineix per veure la vida amb la bellesa dels seus ulls i la dolçor del seu cor, expressant amb la forma d’unes paraules i uns mots tan agradables i dolços que acaricien la oïda com una lleu aura càlida de primavera amb melodies que només transmeten amor, personal i universal. És una persona lluitadora, reivindicativa i de pau, ja que vol canviar el món amb la bellesa de les paraules, no suporta les injustícies, ni les violències ni les guerres. Potser alguns només voldran recrear-se amb la bellesa de la contemplació, que ja ho diu tot.

ME: La poesia d'ahir i d'avui. Se segueix associant la poesia a l'època d'estudiants i a la memorització? És un gènere enfocat a un públic minoritari?

GF: La poesia d’ahir és molt ampla, es pot dividir en dos grans gèneres, la poesia del poble, èpica o popular, cantada pels trobadors i escrita pels joglars que la versaven de memòria cap al segle XIII com a espectacle a la plaça major del poble i la poesia de clerecia, escrita per monjos dels monestirs, amb la diferència de qualitat per causa del seu alt nivell d’intel·lectualitat i és aquesta la que ha sobreviscut fins als nostres dies, com la de Sant Juan de la Cruz o la de Santa Teresa de Jesús. L’època d’estudiants pot ser avorrida pel fet d’haver de memoritzar, però és important estudiar la mètrica, l’estructura clàssica de la rima, com es conformen els sonets, els madrigals o els versos alexandrins. Actualment s’escriu poesia lliure, que dóna llibertat i personalitat als joves autors, tenint en compte la musicalitat que ha de tenir per a ser obra d’art, que no sempre s’aconsegueix. La majoria pensem que la poesia, sí, és per a un públic minoritari, la majoria per la incapacitat de ser entesa, o destinada per a un lector sensible i exquisit.


ME: Fent referència a la societat actual i citant una frase de Joseph Joubert del seu llibre Pensaments: "La poesia no es pot trobar en qualsevol lloc si no la portes dins teu". Què opines?
GF: Quanta raó té Joubert, la poesia no la pots entendre si no la sents dins teu, el que crea poesia i el que la llegeix tenen una unió de pensament i de sensibilitat, sense saber-ho se senten identificats per una filosofia de tendror i dolcesa que comparteixen, fugint de la realitat que els aclapara i els fa mal, per lliurar-se als somnis i descobrir la llum que irradia la seva ànima.


ME: Es palpa una gran implicació personal en els teus llibres. Com descriuries i que t'agradaria transmetre a través de la teua obra i si haguessis de descriure la teua obra amb una sola paraula, quina seria?
GF: Tota obra literària ha de ser una mica autobiogràfica, si no, no tindria l’autenticitat necessària per a cridar l’atenció del lector, encara que jo no penso en qui ho a de llegir, escric allò que crec i sento i penso. 
Existir, aquesta és la paraula que definiria tota la meua obra, fa uns vint anys que vaig començar a escriure, i més de quinze a publicar, per una gran necessitat d’existir. Després d’una llarga malaltia familiar que em va marcar la vida en un abans i un després. Anar sortint del pou on m’enfonsava, del dolor de la solitud, de la impotència que sentia la meua ment i el meu cor, i només podia escriure, de tot, sense saber de res, per viure i sobreviure i satisfeta, encara que mig trencada, estic aquí. Amb una primària realitzada l’any 1964 en una escola pública del petit poble de Lledó( Terol) situat a la franja amb Tarragona, a la vora de la línea del ferrocarril de la Val de Safan, que l’utilitzàvem per a venir a Tortosa a fer les compres. L’any següent vaig venir a aprendre l’ofici de modisteria. Trenta anys després vaig fer una secundària a l’IES de l’Ebre i més recentment quelcom de Llengua i Literatura a l’UNED de Tortosa. En tot allò que escric voldria transmetre experiències de vida, real i inventada, sota el meu prisma particular i únic, com així és cada vida.

ME: Parlem de la teu últim llibre: «Un grito de mujer».
GF: Quasi a última hora em decideixo publicar, com a autoeditora, com són quasi la majoria de les meves publicacions, i aquest Sant Jordi 2017, una mica a correcuita, veu la llum el poemari titulat “Grito de Mujer” amb tema reivindicatiu a les injustícies que pateix la dona, tant greu encara, després de seixanta anys de veure aquests comportaments masclistes, a hores d’ara, no hem millorat quasi res. I m’omple d’impotència, al veure aquest masclisme tant arrelat, amb la nefasta conseqüència de la mort de tantes dones. Una taca espellonant i terrorífica que degrada la nostra societat. I encara es tracta el tema, dissortadament, com a tabú, com a minoritari, principalment amb por, s’han d’unir més crits per a abolir aquesta barbàrie, sense raó i sense cor. Aquest llibre pot ser un crit com una llavor que ha de germinar, un crit de “prou ja” tractat amb la delicadesa i l’amor que intento plasmar en els meus versos. Un crit metafòric, de l’ànima de la dona, per a aixecar la veu, un crit desesperat davant les injustícies que acampen a la nostra societat, amb un silenci callat de mort que ens copeja el cor, enfonsat en un conformisme patètic i avergonyit, un crit desesperat dins de la poètica que fa tremolar les parets de la inconsciència, despertar amb la veu més forta de l’esperit. És un crit callat i constant on s’amaga tímid i amarat de vergonya aliena, arraulit als versos d’aquest poemari, que esperen arribar al vostre cor i a la vostra ment per a ajudar aconseguir la justícia i la pau. Un crit davant de l’emoció més sublim i l’explosió de la bellesa, la bondat i l’amor en majúscula, existent en l‘esser humà. Un crit d’alegria, d’amor i d’esperança i que les nostres entranyes i els nostres ulls s’omplin de llum. Un crit de dona al parir una nova vida, un crit de carícies d’aigües dolces de riu, per a esborrar i netejar les malvestats del món.

ME: El passat dijous, 4 de maig es va presentar l'Antologia 2016 i Recital de "Poetes de l'Ebre".
GF: Dijous passat dia 4 de maig varem gaudir d’una entranyable vetllada poètica de "Poetes de l'Ebre" a l'Associació de Mestresses de Casa d'Amposta convidats per la seva presidenta, amiga i companya Tere Gisbert. Hem presentat l'antologia 2016 de “Poetes de l’Ebre”, un llibre per a aprendre francès un mateix de Dolors Gimenz de Deltebre, "Al voltant de la gent gran" de Paco del Fruto i el meu poemari "Grito de mujer". Una delícia tot plegat amb la sala de la seu plena de seguidores de la poesia i les paraules de "Poetes de l'Ebre" associació de caire feminista, amb disset anys d’història. “Poetes de l’Ebre” la nineta dels meus ulls, fins que se’m tanquin i encara així tindré la seva llum.