divendres, 28 de desembre del 2007

JOSEP IGUAL A “POESIA PER LA PAU”

El dia 20 de desembre, l’escriptor rapitenc nascut a Benicarló Josep Igual, va participar a l’espai poètic “Poesia per la Pau” de Glòria Fandos, que s’emet quinzenalment a Ràdio Ràpita. Que a més de poesia s’ofereixen temes diversos.

Josep Igual ens va parlar de la seva darrera obra, “Faules Mamíferes”, les seves presentacions, a Barcelona i per diversos llocs de tota Catalunya. I que està content de l’èxit que està obtenint, i en general de la seva trajectòria com a escriptor. Domina tots el estils, novel·la, assaig, dietari, narracions. Em va sorprendre quan va dir que la poesia era la branca literària més difícil de crear. Com estàvem en plenes festes de Nadal, ens va oferir un preciós poema Nadalenc, filosòfic i històric, especialment escrit per a aquest espai poètic, titulat “A ca el fuster hi ha novetats” . Gràcies Josep, per enriquir aquest humil programa una vegada més, amb les teves paraules.

diumenge, 23 de desembre del 2007

PENSEU QUE TOT SEGUIRÀ AIXÍ?

Aquest últims temps s'està parlant massa de la violència masclista, lacra que ha existit sempre, i que se'n parli ara és bo. Pot ser l'inici de que pot començar a arreglar-se aquest problema nefast, pel bé de la dona. Encara hi ha homes que no ho assimilen, per desgràcia. Volen seguir tenint la raó del seu costat. És burlesc i inhumà, però els preocupa molt els diners. Ara casar-se no és un negoci per a l'home. I els seus maltractes, tant físics com psíquics, les dones no pensen consentir-los més. I ja que l'home no pensa en l'amor, la dona no serà una treballadora vostra, que no cobra, i a més guanya diners per treballs fora de casa, per arrodonir la vostra comoditat. Si hi ha separació i la dona sobreviu, se'n va. L'home no té que pagar finiment, ni l'atur, ni jubilació, ni honoraris retardats. La dona educa i es fa càrrec dels fills, per a portar-ho a terme els dedica tota la seva estimació, i necessita temps i diners. Ara el pare demana la custòdia compartida dels seus fills, un tant al seu favor, per suposat, en això fa palesa que té cor, estima i amor pels seus fills. Quasi ens han convençut. Però no, ho fan perquè així només han de pagar la meitat de diners a la mare. Desprès troben un gran problema, compaginar el treball amb les necessitats dels fills. Aquest problema també el tenen les mares. Però si els fills són petits, per suposat en edat escolar, us imagineu el gran desori, la tremenda desorganització que sofririen els nens? Canviar-los d'escola, d'ambient, d'amics, de barri, de poble, o de ciutat? I cada quan temps, cada curs, cada sis mesos? No veieu que aquesta forma d'actuar és totalment inadequada? Els que pagarien les conseqüències, els perjudicats serien els nens. Els pares poden estar amb els seus fills, caps de setmana, festes i vacances. Justament són els dies millors, els pares ho tenen al seu favor. Aquets dies, les mares es queden soles. Algunes són com una ànima en pena que vaguen pels carrers. O no surten de casa. El millor és que tinguin amigues i amics per sortir. Algunes aprofiten per treballar, en serveis d'infermeria, per exemple, o altres feines. Es poden compaginar aquestes situacions, amb educació, amb bona fe, tot pel bé dels fills, i més si són petits, i pels propis pares, com a persones, pot ser una vida normal i civilitzada.

Si la separació és per maltractaments a la dona, no hi ha res a fer. Aquets homes tenen maldat i són uns grans egoistes. Ara es comença a fer justícia envers les dones. Comencem un any Nou, el 2008, i en seguiran molts més. No vull aigualir la festa. Però no penseu que tot ha d'estar sempre del vostre costat. Negoci al casar-se. Negoci al separar-se. Encara penseu que tot havia de seguir sent així?

AMPARO PÉREZ NOVA REGIDORA DE CULTURA DE SANT CARLES DE LA RÀPITA


Amparo López és la nova regidora de Cultura de la població de Sant Carles de la Ràpita, és jove, té experiència, il•lusió i entusiasme. Dona emprenedora, responsable, compagina la professió d’advocadessa, que desenvolupa des de fa tretze anys, amb la família que és la seva prioritat i la de política que és una vocació que li fascina. És un privilegi per a ella ser regidora del seu poble, ser-ho de Cultura era la nineta dels seus ulls, però aspira a ser alcaldessa. Vol servir i ajudar al seu poble, al seu territori que estima amb deliri, està enamorada de la seva terra, del seu poble; si la traguessin del seu poble li arrencarien un tros del seu cor. Té una parla fluïda i fàcil, senzilla al mateix temps i sap arribar a la gent. Decidida i molt segura de si mateixa. Es declara feminista extremista, és el més mínim que pot aspirar una dona que vol avançar per un futur de progrés i d’igualtat, es troba en una època de transició de la dona, i pensa que la següent generació ja ho tindrà més fàcil. Reconeix que la dona, en política i en altres professions per arribar al mateix lloc que un home necessita un sobre esforç, perquè a de compaginar treball i família, però que arriba igualment. Amparo se ho fa tot molt bé, i té el suport del marit i de la família sobre tot, de companys i amics. No a tingut cap problema per ser dona. Hem de reconèixer que és molt valenta, acaba de ser mare per segona vegada, fa uns dos mesos i no ha faltat a cap ple ni a cap compromís polític.
Amparo naix a l’hospital de Tortosa però és de Villafranco del Delta, més conegut per Poble Nou i des dels cinc anys que viu a Sant Carles de la Ràpita, a excepció dels anys que va estar estudiant a Barcelona la carrera de Dret, per a establir-se després al seu poble. Té molt de projectes, en vers a la Cultura. Vol reafirmar tot allò que ja tenim que és nostre, de la nostra Terra, de Catalunya i incorporar coses noves. Acaben de celebrar la setmana Cultural, atapeïda d’actes, sobre tot l’apartat del teatre, tot plegat un gran èxit.
També es farà una lectura del llibre del escriptor Sebastià Juan Arbó, “Terres del’Ebre” en el 75 aniversari de la seva publicació. Els micròfons de Radio Ràpita estan oberts per a que la gent del poble vagi a gravar uns deu minuts de lectura, com a homenatge a aquest gran escriptor rapitenc, de les terres de l’Ebre. Tot això i moltíssimes coses més va explicar Amparo Pérez, com a convidada d’honor, el dia 7 de novembre a les 9’15 de la nit Ràdio Ràpita, a l’espai poètic de Glòria Fandos “Poesia per la Pau” que fa dos any que ofereixo quinzenalment. A més de poesia introdueixo temes d’actualitat, literaris, socials. El programa més que meu és de tots els que col•laboren i els que m’escolten i de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de la Ràpita i l’amabilitat i professionalitat de l’Ivan Subirats de control.
Amparo Peréz em va encoratjar a seguir amb l’espai poètic, ja que no s’havia fet mai i que era important per a un poble el desenvolupament econòmic, però també necessita el sentiment de la poesia.
Varem acabar amb la lectura d’Amparo de dos poemes del meu llibre “Al vent de l’Ebre”, “Un poble de cor gran”, dedicat a Sant Carles de la Ràpita i “El nostre Delta”, deixant més que clar la seva gran estimació pel seu poble i per la seva terra, i que pensa lluitar amb força i il•lusió. Em queda donar les gràcies a aquest poble de cor gran, i esteu segurs que seguiré amb el meu camí de “Poesia per la Pau”.

diumenge, 16 de desembre del 2007

“PORTA A L’HORITZÓ” A AMPOSTA






Vaig tenir una gran satisfacció el dia 13 de desembre de presentar el llibre “Porta a l’horitzó” a Amposta, a la sala d’adults de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, una ciutat amb gent de bondat i de Pau.
Gràcies a la nova regidora de Cultura d’Amposta, senyora Mª Mar Panisello, per acompanyar-me i a l’amic incondicional, senyor Màrius López, filòleg i gran intel·lectual, per presentar-me el llibre.
Un llibre és com un fill, es part del teu cor de la ment, part de la teva vida viscuda o inventada, que la vols donar a conèixer al món, comunicar compartir i així sentir-te més lliure
Presentar aquest llibre a Amposta aquest any, era com una assignatura pendent que tenia per aprovar i no m’agrada deixar cap assignatura pendent en aquesta vida. Em sentia com si defraudés a Amposta, cosa que mai m’ha fet Amposta, sempre he tingut el seu suport i la seva estima. Així m’ho està demostrant des de fa anys. Gràcies a tots, amics en general, molt agraïda per les atencions de Maite secretària de Cultura, Joana Serret directora de la Biblioteca, Sisco Fosch de la Revista, del ex alcalde senyor Joan Maria Roig, la ex regidora de Cultura Senyora Marga Maigí, Tomàs Simón, músic, Xavier Giner, de la revista Actual 3, el Teixidor i molts més. Amposta em va obrir les seves portes, que no tenen ni pany ni clau...Gràcies Amposta...Una ciutat jove, aquest any compleix cent anys com a tal, i com la joventut responsable, es prepara i creix, a pressa feta, com podem dir, creix en empreses, en Cultura, en la branca literària, en la musical... Crea el seu camí de futur, és d’admirar tot el que està aconseguint, i tot el que li queda per aconseguir en el seu recorregut, el seu camí és infinit, és com arribar a l’horitzó. Dia 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia, que ens protegeixi la vista, per llegir aquest llibre i moltíssims més.

divendres, 7 de desembre del 2007

HOMES AMB CORDURA

HOMES AMB CORDURA

He llegit una opinió d’un home amb cordura i amb seny, referent a aquesta lacra social que solem dir, dels assassins masclistes. Se sent avergonyit de pertànyer a quest gènere i demana “reflexionin els mascles maltractadors”. Necessitem més homes compromesos a buscar la solució a aquest problema nefast i horrorós de maltractaments, tan físics com psíquics, on les dones perden la vida. És que ningú té en compte en el valor que té una vida? L’home no mana sobre la vida de la dona que suposem estima. Aquests maltractadors que es devaneixen assassins necessiten atenció psíquica i psiquiàtrica, però si ells no ho reconeixen, mai se’ls podrà ajudar, eradicant l’arrel del seu foll comportament. Evitant així més morts de dones, que ja anem per les 70, un malson que no cap a una ment humana. És molt penós que hagi moltes parelles joves que encara van pitjor, matant la mínima escletxa de justícia i d’esperança que teníem dipositada en ells. Obstruint un camí que la dona s’esforça en avançar, demanant un dret i una justícia, que com a persona ja la té, no tindríem que lluitar per aconseguir-ho. És molt trist que així sigui.
Aquest cap de setmana es va celebrar el dia mundial en contra de la violència masclista, per aquestes terres a estat molt minsa, la participació i les activitats, acompanyat, com una burla macabra de l’assassinat d’una dona jove, pel seu ex marit, que no va poder suportar la humiliació de la seva negativa, al demanar-li una reconciliació en públic, per un programa de televisió. Es vergonyós també, que alguns homes diuen que no han anat a aquestes activitats, perquè es pensaven que era cosa de dones, com el Dia de la Dona Treballadora o el Dia de Santa Àgata...Passen, no veuen la veritable importància d’aquest problema social. És inaudit. Però, com a contra han sortit alguns escrits a la premsa d’homes que s’uneixen a aquesta lluita, que és de tots d’homes i dones. Ningú a d’amagar el cap sota l’ala, ni tanca els ulls a una realitat, ni emmascarar-la amb dos sentiment inhumans, com són l’egoisme i la covardia.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

LA LEY DE ALEJAMIENTO

-
Que ironía que a una ley, la llamen así, ley de alejamiento. Primero porque tratándose de una ley que quiera proteger a la mujer, el hombre se la va a saltar, como tantas otras, para ir en contra de la mujer. Como niños malcriados, tozudos, inmaduros que siempre tienen que darle la razón, si no es así, sus pataletas pueden inducirlos a asesinar, con tal de salirse con la suya, por narices...Que pena y que vergüenza. Cuando les imponen la ley de alejamiento, la mujer pasa un tiempo, corto o largo, más bien largo, recibiendo golpes, de su compañero, que algún día le dijo que la amaba, se lo creyó i le correspondió porque así lo sintió su corazón. Luego a la mujer, si le quedan fuerzas lo va a denunciar, le da vergüenza, se lo piensa, pero va. Si los golpes la llevan al hospital, mejor, más creíble. Porque si no la pueden acusar de de ser una denuncia falsa o de provocarlo, i ya sabes, a los hombres si los provocas, no les das la razón, te enfrentas a ellos, o quieres arreglar las desavenencias hablando...pues no es manera. Tu te lo buscas, puede que te digan...Con suerte aplican a tu compañero, que de compañero no tiene nada, la ley de alejamiento, y va a pasar unas días a la cárcel y sale. Según la ley si la incumple, va unos meses a la cárcel. Aumentando la pena así sucesivamente. Falso completamente. La ley de alejamiento sólo la cumplen una vez, no hay una segunda condena, porque normalmente el hombre, antes mata a la mujer. La segunda detención ya es la definitiva, por asesinato. Antes de llegar a ese punto, pongamos un remedio por el amor de Dios, si es que existe... Ni la sociedad, que se compone de vecinos, personas, no se implican en evitar estas tragedias, ni aun que la victima pida ayuda. No hace falta que sea maltrato físico, también el síquico. Si la mujer pide ayuda no la encuentra en nadie, ni amigos ni familia, ni vecinos, todos ellos forman parte de la sociedad, son la sociedad. No ayuda a la mujer, porque no la cree. ¿Que está fallando? Si consigue liberarse sola, se siente menospreciada por la sociedad, que son todos. No le hacen ningún homenaje, ninguna fiesta de apoyo, de comprensión, como si se lo hacen a un hombre, sus compañeros y amigos, cuando tiene algún disgusto, o de trabajo o personal. A la mujer no, si por conseguir librarse de su agresor se encuentra en la calle, sin medios, y sin salud, ni física, ni síquica. Es patético y tremendamente injusto. La sociedad la juzga, la condena. Porque en realidad la sociedad lo que quiere son mujeres víctimas, víctimas, daríamos suaves, maltratos considerados, hasta ahora, como casi normales...y son incluso admiradas. Hace poco una amiga nos contaba, casada ya hace muchos años, que cuando un día fue al baile con su novio, al ver como iba vestida, muy enfadado le mando que fuera a cambiarse, pues llevaba un vestido demasiado corto y con mucho escote. Y la chica callada y con unos lagrimones que le llegaban hasta los pies, fue a casa y se puso un vestido más largo y cerrado hasta el cuello! exageraba la chica al contarlo, como si se tratara de una proeza, o un acto valiente en su vida. Eso le sucedió el siglo pasado, rozando ya los años 80, que no está tan lejos. El novio aquel, era su marido de siempre, cuando lo contaba era sobre el año 2002. La escuchábamos dos señoras mayores, un matrimonio también mayor y yo. Pues si que has pasado, pobre, le decían con admiración y la animaban diciéndole que muy bien, que era muy valiente, y le aconsejaban que pase lo que pase, lo importante es estar bien con el marido, que esas cosas eran rarezas menores. Si la forma de ser de su marido le amargaba un poquito la vida, que no hiciera caso y que no era nada. Y a la chica se le veía contenta y hasta feliz, vivía lejos de su ciudad y de los suyos, pues a su marido le habían trasladado por el trabajo. Claro que cuando las asesinan, todo son lamentos, rabia, lágrimas, que pena, pobres. Que hombres tan malos, dicen algunos y algunas. Pero esa no es la palabra, no son malos, son asesinos, que es muy diferente... y torturadores en potencia.

S’HA ACABAT LA TRANQUILITAT

Ja fa anys que ens lamentem quan arriben aquestes dades que s’obre la veda per als caçadors, que és legal, es considera com un esport, una afecció, que podem respectar, però que no tots compartim. Tenen que pagar una bona despesa per tenir una arma i la llicència corresponent. Els caçadors, amb el seu seguici de gossos, amb el seu aldarull, travessant les nostres finques, no sempre, però ho fan amb mala educació i incivisme, creient-se uns drets que no tenen. Tortosa no és una ciutat contaminada, per sort, però, els caps de setmana les famílies van a gaudir en plena natura rural, de tranquil·litat, silenci i un aire més net, entre oliveres, ametllers i garrofers; pins, malesa, farigoles i romer... i a delectar-se el paladar amb una rostida o una paella. Un espai obert en vistes al port i a Tortosa, un lloc estratègic per al caçadors, que envaeixen la propietat privada, fins i tot fent destrosses dels pins més grans i valuosos per facilitar-ne la caça. Els capvespres de dissabtes i diumenges tot es nega de tiroteigs, amb la desagradable caiguda dels cartutxos per tot arreu, posant en perill la vida d’aquestes pacífiques famílies, que passegen i caminen per la seva propietat privada. Ens fan viure amb por i amb l’ai al cor. Demanem una mica de respecte. I fins al juny no s’acaba aquest malson. No sé quin divertiment hi troben a matar ocells, tords sobretot, i altres espècies. Hem de recordar que a la prehistòria l’home caçava i pescava per alimentar-se, que pot ser més comprensible, però a la actualitat no és així. Em sembla que encara hi ha alguns bars o restaurants que es consumeixen a uns preus excessius, i que pot ser perillós per la salut, perquè poden estar contaminats. Potser alguns sí que cacen per menjar, però no d’aquesta manera. També al nostre costat hi ha gent amb moltes necessitats i economia molt precària, però això ja és un altre tema.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

ELS NENS, QUIN GRAN TRESOR

El dia sis d’octubre se celebra “El dia Internacional del Nen”. Ja no recordava que hi havia un dia representatiu per defensar els drets dels nens. Perquè per a mi, com per a tots, el dret de defensar als nens és tot l’any. Als nens i nenes des de que naixen i abans, hi ha que cuidar-los, mimar-los, acompanyar-los, guiar-los, educar-los i protegir-los com el tresor més gran que posseïm, doncs d’ells depèn el futur de la nostra societat que és el nostre propi futur, els dels pares i el dels educadors. Que el dia de demà tinguem una agradable vellesa i un final digne. Que la societat tingui un camí de pau, de treball, de projectes, amb la il·lusió de canviar les coses, de millorar, segons el savi criteri quotidià del bon fer de cada dia. Trobo a faltar el meu temps d’educadora com a mare, no és fàcil, per res. Hi ha que armar-se de paciència, capacitat de convenciment, de diàleg, d’argumentar , de raonar, de posar exemples, donar exemple, utilitzar metàfores. Improvisar, solucionar problemes, buscar el camí per solucionar-los. i ensenyar-los a fer-ho per ells mateixos. És tenir unes vides a les nostres mans, en tota la extensió de la paraula, una gran responsabiltat. Però sobretot, actuar amb molta estimació i molt d’amor. Capacitat de sacrifici. Ser pares no és qualsevol cosa. El mateix que els educadors professionals. Els nens i les nenes, són el més gran tresor de la nostra societat, que hem de protegir i guiar per a que tinguem un futur d’or, il·luminat pels raigs del sol.

dissabte, 29 de setembre del 2007

CASTRACIÓ DE CERVELL

Vaja enrenou que ens ha portat el tema de la castració química, per a un violador reincident que ha sortit de la presó fa uns dies. La polèmica, el debat intel·lectual que s’ha produït està durant massa. Els raonaments i les controvèrsies estant omplint la nostra societat d’una actualitat aclaparadora. Quina finesa i quina delicadesa per solucionar aquest problema. Però siguem clars. La maldat no està als testicles, hi és a la ment. Un home sense testicles no tindrà l’instint de cometre agressions sexuals, però podrà maltracta i assassinar, amb més virulència encara. Un delinqüent és sempre reincident, siguem realistes. És utòpic pensar que puguin canviar i que la societat, que som tots, els hi hem de donar una segona oportunitat... I un be negre. Les seves víctimes la tenen? Podem retrocedir en el temps? Tornar una vida i esborrar la injúria d’una violació?

(Publicat a El Punt diari, dia 29/09/2007)

dissabte, 3 de febrer del 2007

PRIORITATS A LA SEGURETAT SOCIAL

Abans que les operacions de canvi de sexe, que segons la nova llei , les seves despeses, que són astronòmiques, les cobrirà la Seguretat Social, necessitat minoritària, que respecto, però no comparteixo, els ciutadans tenim unes prioritats majoritàries que afecten a la salut de la visió. La Seguretat Social no cobreix cap ajuda per a sufragar els alts preus, mercat lliure, de les ulleres i lents de contacte, ni les operacions de miopia, ni algunes malalties greus . La bona visió és primordial. La majoria de nens i grans utilitzem ulleres. En una família de quatre persones, per miopia o per edat, quasi tots utilitzem ulleres, arruïnant l'economia familiar. Si es trenca un vidre val 400 euros, penseu si s'han de canviar els dos i la muntura. Els nens creixen i s'han de canviar. Pot valer el sou de dos mesos d'un treballador. Imagineu un món nebulós, fosc i sense llum. Aquestes persones que són minoritàries, que ho pensin, també tenen ulls. Els éssers humans som meravellosos. Algú hi ha més enllà per a que siguem així. Alts, baixos, prims, grassos, homes, dones, amb el seu corresponent sexe, però sobre tot som persones. Dotats amb uns sentiments i una intel·ligència, per saber les prioritats de la vida i les veritables necessitats.

Gloria, 27/12/2006

DÍA DE LOS INOCENTES

El día 28 de diciembre se celebra el día de los Santos Inocentes. Sólo sé que es un día en el cual se gastan bromas inocentes y con gracia entre amigos, creando un ambiente de alegría.
En esos días leí tres escritos en la prensa que me han impactado tremendamente, hablaban de los mismos temas, pero se contradecían, discrepaban aún sin saberlo sus autores. El primero era de José Díaz Herrero, en la entrevista que publica la Vanguardia en su contraportada. "La Ley contra la violencia domestica no funciona". Al ver su rostro en la fotografía, me ha entrado un escalofrío. Su mirada me transmitía rencor, odio, miedo...Y después de leer sus declaraciones y sus tremendos disparates, no me he equivocado. Según él, hay poca diferencia de hombres maltratados y de mujeres maltratadas. Que España es el quinto país donde hay más muertes de mujeres, mueren una por semana y en Francia una al día... Y que la Ley en contra de la violencia de género es muy injusta para los hombres. Cuando un hombre pega a su mujer, ésta lo denuncia. Viene la policía, lo llevan a la comisaría, alejamiento y separación. Tiene que pagar una pensión a su ex mujer. No puede ir a casa ni a buscar sus cosas. Todos se enteran que es un maltratador, queda muy mal ante la sociedad y los amigos lo señalan con el dedo. Entonces el hombre se siente acorralado, como un animal, y reacciona matando a su ex mujer, y luego se mata él. Disculpando así los que matan a sus mujeres. Reconoce eso sí que son animales.
En Gran Canaria, una mujer de veintiún años muere asesinada por su ex novio.¿También se sintió acorralado? Ya van 69 este año que acaba de 2006. Aún quedan dos días, espero que la lista no se alargue, así como mi escrito, que lo acabé la noche del 28, con el dato de 68 víctimas, y la mañana del día 29 no he podido evitar rectificar la cifra, una más, de este escabroso tema. Es inadmisible, vergonzoso.
Ya no sigo más porque la sangre me hierve, con una ansia incontrolable de justicia. Las mujeres son personas, y no tienen porque morir, ni estar acorraladas, ni humilladas, ni tapar sus morados con maquillaje, ni decir que se han caído... No tienen que mentir a la sociedad, que por malas que sean sus consecuencias, siempre serán mejor que su realidad escondida. Esta claro que una parte de la sociedad protege a los hombres.
El segundo escrito que me ha impactado, ha sido en el Diari de Tarragona, titulado "Hay que acabar con el maltrato", firmado por Mª Elisa Aragonés Domènec de Tarragona. Desea que para el 2007 quede zanjado el tema de los maltratos. Mª Elisa llama a esos hombres ilusos, porque pretenden que sus compañeras no digan nada cuando las maltratan, pobres ilusos, desgraciados, enfermos. Pero la enfermedad de la maldad no tiene cura, por desgracia. Las leyes son muy flojas. Acaba diciendo." Acabemos con el maltrato. Acabemos con el maltratador." El día que celebramos los Santos Inocentes, creo que es como un mensaje de esperanza que alguien nos manda, conservar la inocencia y la bondad, que si la buscamos puede estar en el corazón. Y de inocentes habla nuestro querido y respetado señor Antoni Coll, ex director del Diari de Tarragona, en su plumilla titulada "Muertes silenciosas". Es una vergüenza, muertes que se producen por terrorismo, violencia de género, otros crímenes. Esas muertes en silencio de seres que no tienen voz. Consecuencia del aborto, que antes de ser una vida, que lo es todo, no son nada, ni un recuerdo. Médicos que hacen su agosto, por la avaricia del dinero, que no lo es todo. Una sociedad que se desmorona, falta de valores, de educación, en el sentido personal.

Gloria

"NO VOLDRIA SER DONA"

El meu amic octogenari Joan em deia; "no voldria ser dona". Ho deia amb tristesa i pena, que s'albirava clarament, tant el to de la seva veu, com en la lluïssor de la seva mirada. Amb actitud de sorpresa, li vaig fer repetir. Aquestes paraules, sortides dels llavis d'un home sonen a melodia dolça d'esperança, per al destí tan nefast que ocupa en aquesta societat actual, que ni avança ni canvia. Una lacra que no sabem com trobar l'origen per a eradicar-la.
Ni el parèntesi que representa les Festes Nadalenques, ni els bons desitjos de Pau i de pròsper Any Nou, ens ha pogut esborrar aquesta realitat crua i esgarrifant.
La violència en general continua, i la de gènere queda palesa, davant les nostres mirades d'impotència.
Estic segura que hi ha molt homes que pensen com en Joan. Ell no comprèn que hi hagi homes i dones que no valoren a la dona, en tot el que representa ser dona, tant per la seva naturalesa com els rols tradicionals, que sembla que encara els tinguéssim arrelats al moll de l'os.
La dona d'en Joan havia mort feia poc i la va acompanyar, la va ajudar i va tenir cura d'ella al llarg de la seva malaltia. En Joan admira i valora a la dona i no comparteix ni respecta als que no pensen així. Malgrat tot ell continua repetint, "no voldria ser dona". En Joan obre una porta d'esperança, una porta blava i blanca de l'horitzó llunyà i nebulós que envolta a la dona.

ACTO DE VALENTÍA

Se abrió el debate socialmente, desde que una mujer fue madre de gemelos en Barcelona a los 67 años. Todos hablan. Que si las mujeres tienen un límite de edad par ser madres, que si es un tremendo desatino. Temen que las mujeres tomen sus propias decisiones. Nunca he oído una frase más machista. Y fue pronunciada por una mujer. No sé si vieja en años o de mentalidad.
Se producen cambios sociales. Por lo visto siempre hay gente que teme a los cambios. Cambiar siempre es progresar, evolucionar. Aunque todos los cambios siempre han sido criticados. Y han pagado un precio muy alto, por desgracia, algunos hasta la muerte de los que lo han intentado. Pero si no fuera así, todavía estaríamos en la edad de piedra.
Yo felicito muy efusivamente a esta mujer, que a sus 67 años ha tenido el deseo de ser madre, y lo ha cumplido, gracias a los grandes avances que nos ofrece la ciencia. Es una decisión de valentía enorme. Ha arriesgado su vida i ha compartido su sangre para traer una vida al mundo, en este caso dos. Que gran tesoro es dar luz a una vida. Teniendo buena salud, no ha arriesgado más que una madre joven. Depende de la fortaleza de cada naturaleza. El problema generacional no tiene ningún sentido. Hay madres jóvenes que son viejas y otras con más edad pueden tener una mentalidad joven i avanzada. En cuanto al tiempo que pasarán juntos esta madre y sus hijos, ¿Quien nos lo asegura? La muerte siempre está al acecho, sin respetar a nadie por la edad. El tiempo que pasen juntos será intenso, rico. Lo vivirán como un regalo, gracias a la ciencia, que ha estado al alcance de esta mujer i así lo ha decidido. Será un tiempo precioso, tanto para dar amor como para recibir.
En cuanto a que la mujer sea dueña de su cuerpo, ¿Quien mejor que ella para decidir sobre su cuerpo, y su forma de actuar? ¿Es que no es así? Estoy perpleja. Como si me hundiera en el hoyo del retroceso del tiempo. Sigo diciendo que es un gran acto de valentía. Yo mejor adoptaría, como muchas mujeres pensarán. Hay muchos niños esperando y están solos.

Gloria Fandos

La dona del Teixidor ha mort

Arribo de treballar i em trobo un missatge telefònic al contestador. Era de Josep Guarch, lo Teixidor, comunicant-me que la seva dona havia mort el dia vint-i-cinc de gener i la van enterrar el dia vint-i-sis, i que no m’havia pogut avisar, perquè en realitat no va avisar a ningú el mateix dia.
Cinta Bonet, la dona del teixidor, ja feia molt anys que estava delicada de salut. Quasi dos mesos que estava ingressada a l’hospital de la Santa Creu, en una davallada de la seva malaltia, on va morir. Fa uns quinze dies la vaig anar a visitar. Em va conèixer i em contestava afirmativament a les curtes preguntes que jo li feia. Li vaig prometre que aviat l’aniria a veure. La seva mirada no expressava dolor. Era cansada i tranquil·la.
Els dono el meu més sentit condol, als amics Josep Guarch, fills Mª Cinta, Josep i Jordi; i a tota la família. Fa poc més de dos mesos el Teixidor també va enterrar a la seva germana petita, Remei de vuitanta–un anys. Duplico el meu condol.
Fa un sis anys que Josep Guarch, lo “Teixidor” i la seva família, van entrar a formar part de la meva vida i jo en la d’ells, per haver-li escrit la petita biografia, aprofundint en les seves vides, tan personal com artística. Dono gràcies a Deu per haver conegut persones tan senzilles, humils, nobles i d’una gran bondat, com caracteritza a la gent d’aquestes terres, de la Ribera i de l’Ebre.
Josep Guach lo “Teixidor “ l’últim Cantador de la jota improvisada de la Comarca del Motsià, i de la seva generació de les Terrres de l’Ebre .
Dos cops més que el “Teixidor” ha tingut a la seva vida. Però tots esperem que ens dediqui les més boniques cançons. Perquè sabem que el dolor, la pena i la tristesa que sent el Teixidor i que tots compartim, ho transformarà en bellesa... Una abraçada de tots els que t’estimen i t’admiren.

Presentació i Bibliografia


Presentació
Sóc d'arrels aragoneses, però les meves arrels han aprofundit en aquestes terres de l'Ebre, especialment, a Tortosa, aquí tinc els meus amors, família, amics...
I els meus pares reposen en aquesta terra de Tortosa, després d'haver passat, també a Tortosa, la seva llarga malaltia, cuidats per mi, personalment... Però al davant meu veig un camí ample i llarg, i blanc, molt blanc, meridià, amb un horitzó llunyà... on m'espera un sol esplèndid... amb tonalitats rogenques daurades... És un camí que m'espera, un camí per on jo he de caminar, he de deixar la meva empremta, he d'omplir de poesia, de versos, de rimes, de paraules... de pau... mentre m'abraci a la força de la il·lusió i de viure, mentre em quedi una guspira de llum al meu cor, jo recorreré aquest camí, llarg i blanc que em depara el destí, però no aniré sola, aniré per aquest camí de la vostra mà, em donaran llum les vostre mirades, amics i amigues ... fins al pròxim dia... us espero, per recórrer junts aquest camí...un camí de poesia, de paraules.
---------------------------------

BIBLIOGRAFIA

Tortosa, enyorança i amor (Poesia) 1999

Luz y Sombras (Poesia) 2000

Sentiments sobre les Terres de l'Ebre i la seva gent (Poesia) 2003

LO NOSTRE TEIXIDOR. L'últim cantador del Montsià (Biografia) 2005
Empremta de dona (Relats) 2006

Al vent de l'Ebre (Poesia), 2006.

Puerta en el horizonte (Novel·la curta) 2007
Llum de Tardor (Poesia) 2008.
Hojas Dormidas (Poesia) 2008.

La sirena de l'Ebre (Relats) 2010. SetzeVents Editorial.

--------------------------------------------------------------------------------------------
Participacions en reculls (diversos autors):

Estius a l'Ebre (2007). Aeditors


El riu que parla (2008). Aeditors/Serret

Ebre Blook. Relats d'aigua dolça (2009). Cossetània.

Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009). March Editors
Poems & Blogs. Poetes a la xarxa. (2010)

Totes les sortides dignes (2010). Petròpolis.

I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar (2010)











L'Arbreda Ebrenca (2010). March Editor



Participacions anuals en antologies poètiques des de 1999.



----------------------------------------------------------------------------
PREMIS

Primer premi de Narrativa, “Joan Cid Mulet”,2001, Jesús (Tortosa)
Segon premi Internacional de poesía “FÉILE FILIOCHTA”, 2001, Dublín (Irlanda)
Primer premi d' article, FRATER, 2002, Madrid.
Segon premi de poesia, Grupo poético “ Luz de Luna”, Barcelona.
Segon premi de narrativa “Sant Jordi”, 2003, Ulldecona ( Tarragona)
Primer premi de poesia al “Nostre Club, CA L’AVI” de Barcelona, 2003.
Primer premi de poesía, Grupo poético, “Luz de Luna”, Barcelona, 2004.
Primer premi a l'Associació de Dones del Vendrell, 2005.
Tercer premi a l'Associació de Dones del Vendrell, 2006 i 2007.
Segon premi a l'Associació de Dones del Vendrell, 2009.

Espai radiofònic, "Poesia per la Pau", Radio Ràpita, des del 2005.
Col·laboro en la premsa local i comarcal. Revista “Aktual3".
Col·laboracions al Diari de Tarragona.