dissabte, 3 de febrer de 2007

"NO VOLDRIA SER DONA"

El meu amic octogenari Joan em deia; "no voldria ser dona". Ho deia amb tristesa i pena, que s'albirava clarament, tant el to de la seva veu, com en la lluïssor de la seva mirada. Amb actitud de sorpresa, li vaig fer repetir. Aquestes paraules, sortides dels llavis d'un home sonen a melodia dolça d'esperança, per al destí tan nefast que ocupa en aquesta societat actual, que ni avança ni canvia. Una lacra que no sabem com trobar l'origen per a eradicar-la.
Ni el parèntesi que representa les Festes Nadalenques, ni els bons desitjos de Pau i de pròsper Any Nou, ens ha pogut esborrar aquesta realitat crua i esgarrifant.
La violència en general continua, i la de gènere queda palesa, davant les nostres mirades d'impotència.
Estic segura que hi ha molt homes que pensen com en Joan. Ell no comprèn que hi hagi homes i dones que no valoren a la dona, en tot el que representa ser dona, tant per la seva naturalesa com els rols tradicionals, que sembla que encara els tinguéssim arrelats al moll de l'os.
La dona d'en Joan havia mort feia poc i la va acompanyar, la va ajudar i va tenir cura d'ella al llarg de la seva malaltia. En Joan admira i valora a la dona i no comparteix ni respecta als que no pensen així. Malgrat tot ell continua repetint, "no voldria ser dona". En Joan obre una porta d'esperança, una porta blava i blanca de l'horitzó llunyà i nebulós que envolta a la dona.