dissabte, 27 de desembre de 2008

DOS-CENTS ANYS DEL DIARI DE TARRAGONA


Un aniversari digne de ressaltar. Diari fundat en un any significatiu, en 1808 que comença la guerra de la Independència, on els diaris eren molt importants per a informar al poble de les vicissituds i congruències concretes de la batalla, per crear una certa tranquil·litat als ciutadans. Aquesta es la creu de la informació i de la Historia, les guerres, que sembla que ho marquen tot, per desgràcia. També hem de mirar la cara de la vida, notícies bones i èpoques de pau.

S'acaba l'any, i ja m'estava despistant. L'any que entrem ja no seran dos-cents anys, sinó dos-cents un anys, ja no és número rodó, i ja no faria tanta gràcia felicitar. Felicitats. Són molts anys de supervivència. Segur que pocs diaris han aconseguit aquesta trajectòria. Un Diari que ha viatjat a través de la Història, per una societat que ha anat canviant, que ha anat evolucionant, que moltes generacions l'han vist reflectida en les seves pàgines. Èpoques en que la gent era analfabeta, excepte les classes socials altes. En altres temps, als pobles, només sabien llegir el capellà, el metge i el mestre. Els diaris, segons a quins llocs, eren invisibles. No arribaven. Fins no fa molt de temps els diaris només el llegien els homes. Les dones no tenien temps o no els interessava. Jo mateixa fins fa poc més de deu anys, els diaris eren uns mitjans de comunicació escrita, on les seves pàgines grises eren monòtones i avorrides, absents de color, que dóna llum i alegria a la vida. Però quan vaig conèixer el Diari de Tarragona, me n'adono de la meva equivocació. Un diari proper, familiar, notícies del nostre entorn, interessants, d'actualitat. Em va despertar la meva vocació de periodista i escriptora que encara espurnejava a les neurones i al cor, que el pas del temps no havia aconseguit apagar del tot, era una cendra que encara conservava la força i el caliu de revifar. Enviava escrits, cròniques, articles, i fins i tot poemes, que publicaven al Diari, i em feia sentir més viva, com si la meva existència fos més real, més tangible, despertant aquesta il·lusió d'expressar-me lliurement sota el meu punt de vista d'entendre la realitat, tant la pròpia com l'aliena, la de la societat que ens envolta.

Estava de director el senyor Antoni Coll i Gilabert, que li agraeixo enormement les atencions per les meves publicacions. Han passat altres directors, però el senyor Coll encara està com responsable de redacció. Ens imaginem que darrere d'un diari hi ha un magnífic equip, un gran treball, uns grans professionals. Enhorabona per arribar a dos-cents anys de vida del Diari de Tarragona, per molt anys més, i que tots ho veiem. Personalment, un agraïment molt especial, molt extens, perquè ha estat el Diari que m'ha ajudat a obrir els ulls, a estimar un diari que és com un amic, que em dóna horitzons de comunicació, d'informació, on també tinc una finestra oberta per a expressar les meves dèries, que poden ser compartides o no, però això és la llibertat que fa palesa aquest Diari. Amb tota la meva admiració i gràcies per existir.

Glòria Fandos Gracia

Publicat al Diari de Tarragona el dia 23 de desembre a l'apartat "Linea abierta"


dimarts, 23 de desembre de 2008

Poemes de Nadal

NAVIDAD ETERNA

Aromas de púrpura y escarcha

se respira al despertar la mañana,

después de una noche estrellada y fría,

el Niño Dios ha nacido

y entre la suave paja

ha abierto sus ojos a la vida,

y lo acunan los amantes brazos

de José y de María.

Nueva Navidad nos envuelve al alba,

la Navidad serena retorna un año más,

cuando se aleja el entristecido

y pálido otoño, y espera,

como siempre otra primavera

con sonrisa de esperanza.

Lluvia de palabras en un desierto de nieve,

sobre arenas blancas y sentimientos perdidos,

como la sociedad insensible e inerte,

el Niño ha nacido entre las estrellas

errantes que brillan en el cielo,

y en los montes de pinos resecos y fríos,

de corazones y almas que mienten,

y mentes que no piensan

ni sienten...


TORNA NADAL

La gebrada em cobreix

les mans...

Són els cors ferits

famolencs d'amor

que habiten la Terra

i abracen el Nadal,

que torna a ser aquí,

dolça espera,

com la cita anual

de la primavera...


Glòria Fandos Gracia

Feliç Nadal i pròsper Any Nou 2009


dissabte, 13 de desembre de 2008

“HOJAS DORMIDAS” DE GLORIA FANDOS A LA BIBLIOTECA DE TORTOSA






Fantàstica presentació del poemari “Hojas dormidas” el dia onze de desembre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa a les 7’30 de la tarda. Després del toc de música, amb C.D., del poema “Poetas remontad el vuelo”, guanyador del premi internacional a Irlanda l’any 2001, inclòs en el llibre, musicat per Tomàs Simon d’Amposta, al piano i cantat per la soprano d’Alícia González, la senyora Irene Prades, directora de la Biblioteca, va donar entrada al acte, amb unes paraules de benvinguda i satisfacció. Varen presidir l’acte, el Regidor de Cultura Joan Caballol i l’Alcalde Ferran Bel. Malgrat el dia tant complicat que va tenir, amb la visita dels prínceps Felip i Letícia al matí, i que a les vuit havia d’assistir a un acte molt important del nomenament de fill predilecte, pòstum, a Joan Cid i Mulet, el senyor Bel no va deixar d’assistir a la presentació del meu llibre. Em va dedicar unes paraules entranyables i d’admiració cap a la meva producció prolífica literària, molt arrelada a Tortosa, i també personalment em considerava una autèntica tortosina. Va recordar, ja que venia al cas, que havia guanyat el premi de narrativa de Joan Cid i Mulet, l’any 2001, i m’animava a seguir per aquesta trajectòria d’escriure. El senyor Caballol va mostrar una gran satisfacció en acompanyar-me submergit en la sensibilitat de la poesia popular i les paraules que donen sentit al viure del dia a dia, que és tan important.


Entre el privilegiat públic, també hi eren les regidores Merixell Roiger, Consol Cordero i el director de la Veu dels Jubilats Daniel Vidal.
L’obra va ser presentada magistralment pel poeta tortosí Josep Ma. Franquet, director de la U.N.E.D., qualificant el poemari com excel·lent, comparant alguns estils com al de Machado i altres famosos poetes, també destacant la modalitat poètica del sonets i Madrigals, i la poesia lliure.





A continuació, es va realitzar el recital poètic per “La Pau de l’Ebre” amb poemes del contingut del llibre “Hojas dormidas”. Varen participar Pepi Borrás, Ma. José Roca, Josan R.F., Rodri Sebastià, Fèlix R. Fandos, la pintora Rosa Gellida de la Ràpita, autora de la portada del llibre, i també Joan Caballol. Josep Ma. Franquet i jo mateixa, que surava en un núvol, en tan bona companyia i tantes atencions. Gràcies a tots i totes de tot cor i fins el pròxim llibre. I com ja som a Nadal, vàrem acabar la festa amb la dolçor al llavis, menjant torró i brindant amb cava, pel Nadal, per la poesia i per la Pau...







Glòria Fandos Gracia

Tortosa (Baix Ebre)

dimecres, 10 de desembre de 2008

TOQUEM EL NADAL AMB ELS DITS


Els dies són grisos, freds, ens recorden al temps de Nadal. que ja es aquí, el podem tocar amb els dits, el percebem, l'intuïm, com si d'un moment a l'altre comencés a nevar, i els diminuts flocs vinguessin a cobrir-ho tot, d'un color blanc, pur com l'esperança, esborrant la maldat, la mentida, l'egoisme que s'implanta al cor de l'ésser humà, que embruta la societat i desprèn una boirina tòxica que no ens deixa respirar. Fins els carrers ja estan il·luminats, les botigues preparades, volen enfrontar la crisi, que com ja tots sabem, fins a la sacietat, que tots estem submergits. És una crisi econòmica, greu, que més bé és una hecatombe. Però per a la classe social, més bé baixa, treballadora, aquesta crisi és crònica, no ens ve de nou. Per molt que es treballi, si és que hi ha treball, portant una bona administració familiar, no fer vacances, ni celebrar festes, ni despeses extra. El mateix sistema, congelació de salaris, pujada de preus d'aliments, de necessitats bàsiques, no ens deixa evolucionar.

Moltes despeses per a una família, col·legis per als fills, amb tot el que comporta, material escolar, llibres, uniformes, menjador, si els pares no ho poden compaginar amb el treball. Despeses d'Institut, d'Universitat... Vergonyoses pensions. Després de treballar quaranta-cinc anys, les de les vídues, ja grans, amb mancances de salut, malvivint amb una pensió ridícula, en mig de la soledat i la misèria més trista que mai s'havien atrevit a somniar, més bé és un malson. Les seves mans cansades i gastades, s'abracen a la impotència de la realitat més injusta. Però arriba Nadal i els ulls se'ns omplen d'una llum especial. La vida ens mostra la cara i la creu. Mirem al cel, esperant, en el nostre alè, fondre un floc de neu. Naix el Nen Jesús, s'omple de goig el cor, és festa. Després de la resplendor, més tard, el dol. Després la mort, d'aquest Nen, que ara a Nadal naix. I un any més torna Nadal, com una roda que volta per un camí d'esperança. Tot torna a començar. I segueixen l'Estrella els tres Reis d'Orient, recorren la Terra en busca del Nen. El Nen Jesús a nascut a un míser Portal, allà a Betlem, l'egua i el ruc són al seu costat. A Josep i Maria els troben cantant, i els Reis li porten Or, Encens i Mirra i molt més regals...I tots aquest dies tornem a ser nens, tenim Pau i amor...Vull seguir somiant, no voldria despertar...

Glòria Fandos Gràcia (Escriptora)

Tortosa (Tarragona)

Publicat a

  • El Diari de Tarragona, secció Línea abierta, el dia 13 desembre de 2008
  • Diari El Punt, secció "Lector Escriu", el 15 de desembre de 2008

ELS REIS D'ORIENT


ELS REIS D'ORIENT

Segueixen l'Estrella

els tres Reis d'Orient,

recorren la terra

recercant el Nen.

Jesús a nascut

a un míser Portal,

l'egua i el ruc

són al seu costat.

A Josep i Maria

els troben cantat,

ja gran alegria

i els Reis li porten

valuosos regals.

Glòria Fandos

Feliç Nadal i Bon Any

dimarts, 2 de desembre de 2008

PRESENTACIÓ A TORTOSA


La presentació del llibre "HOJAS DORMIDAS" de Glòria Fandos tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa, dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, acte presidit per Ferran Bel, Acalde de Tortosa i Joan Caballol Regidor de Cultura, a càrrec del poeta tortosí Josep Maria Franquet, amb recital poètic per "LA PAU DE L'EBRE" amb un toc de música per començar i un vi d'honor amb aperitiu per acabar.

dilluns, 1 de desembre de 2008

EL LLIBRE “HOJAS DORMIDAS” DE GLORIA FANDOS A LA LLIBRERIA SERRET




El dia feia cara de diumenge, i anava vestit de festa, el cel ens regalava la més pura blavor, el sol era una estrella que ens acariciava la mirada i ens il·luminava el camí. Dia trenta de novembre, matí fred d’hivern i paisatge de primavera. Viatge tranquil i carretera serena. Ens dirigim a la població de la Franja Vall-de-roures, on Octavi Serret, de la Llibreria Serret ens esperava, amb el seu tràfec de sempre, amb l’entusiasme i la il·lusió que el caracteritza. Li portàrem una quantitat de llibres que no ens cabíen als braços, “Hojas dormidas”, amb un contingut de quasi dues-centes pàgines de poemes, poemes a grapats, triats i escollits amb el cinc sentis, poemes especials, que més bé són micro contes, d’experiències personals i de sentiments, agafats i cedits, també a grapats i amb molta sensibilitat, del nostre entorn, de la nostra gent, dels nostres pobles i de més enllà. Les “Hojas dormidas” despertaren i aixecaren el vol, com ocells en busca de la llibertat, o d’ullals d’aigües fresques i dolces, com les dels “Ullals de Baltasar”, preciosa pintura de Rosa Gellida de la Ràpita, que il·lustra la seva portada. Com a primícia, des de la Llibreria Serret, llibres a grapats que acariciaran unes mans i delectaran la ment del seus lectors.

En el transcurs del matí a la llibreria Serret gaudírem de la màgia, de l’ambient únic, com ja sabeu, que es respira entre llibres i gent admiradora de les lletres al paper. Conèixer gent nova com l’escultora Emilia Carbó. Un fons musical del poema “Poetas remontad el vuelo, premiat a Dublin el 2001, que conté el llibre, i musicat per Tomás Simón d’Amposta, al piano i cantat per Alícia González, intercalant la signatura de llibres i la recitació de poemes de l’autora. Gràcies una vegada més al dinamitzador cultural i amic Octavi Serret, tant de la meva humil producció literària, com de les més importants editorials de tota Espanya i els seus corresponents escriptors i escriptores. “Hojas dormidas” obre les seves pàgines, els seus fulls, veu la llum per primera vegada a la llibreria Serret de Vall-de-roures, amb projecció cap a les Terres de l’Ebre i Aragó. Gràcies Octavi Serret, per un altre matí de joia a la teva llibreria. Per molt anys, i per més llibres...

Glòria Fandos Gracia

divendres, 28 de novembre de 2008

PRIMERA PRESENTACIÓ

PRIMERA PRESENTACIÓ



Llibre "HOJAS DORMIDAS" de Glòria Fandos tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, acte presidit per Ferran Bel, Alcalde de Tortosa i Joan Caballol Regidor de Cultura, a càrrec del poeta tortosí Josep Maria Franquet, amb recital poètic per "LA PAU DE L'EBRE" amb un toc de música per començar i un vi d'honor amb aperitiu per acabar.


Glòria Fandos Gracia

dilluns, 24 de novembre de 2008

DIA EN CONTRA DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

DIA EN CONTRA DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA



Ja és una repetició anomenar un dia per a recordar tot allò que volem remarcar i recordar tot allò que val la pena tant en bo com en dolent El dia vint-i-cinc de novembre reivindiquem una vegada més la injustícia de la violència masclista, com si fos un disc de repetició. Una violència tan horrorosa i que tristament, encara la troben tant òbvia, que arriben a esborrar una vida, tan física com psíquica, que la que la dona esta sofrint dia rere dia, del que va ser el seu "AMOR". I en el treball, abús de poder... I continua xocant contra unes ments tan dures i tan cegues que no es dona cap solució per part de ningú. La societat està malalta, i si no reconeix la seva malaltia, mai es podrà trobar la curació. Es una malaltia massa cruel. Tants avenços científics, tecnològics, mèdics...I per a què? Si no som capaços d'abolir aquesta lacra, que ens afecta a tots. La societat som tots, començant per la família, els amics, els veïns, la Justícia i el Govern. Donem ajuda a aquestes víctimes, i abans de què ho siguin, que sembla que són invisibles. Una mica seny, per una societat de pau i de convivència. I no esperem un any per tornar a opinar d'aquest gran problema.



Glòria Fandos Gracia

un raig de sol

UN RAIG DE SOL

Mai la simplicitat

d'unes volves de pols,

podran ombrejar

la lluminositat

que desprèn

un raig de sol.

Ni una mirada maligna,

ni un somriure falç,

ofegaran un alè de vida,

ni esborraran

unes paraules sinceres,

que abracen la immensitat

d'oceans d'aigües tranquil·les,

ni la bellesa infinita

d'un cel estrellat,

ni el color de mil primaveres,

ni la dolçor d'una veu,

d'uns llavis d'amor

recitant tots els poemes.

Glòria Fandos Gracia

diumenge, 23 de novembre de 2008

LA FIGURA MÍTICA DEL CARTER

LA FIGURA MÍTICA DEL CARTER


La societat canvia, els ciutadans canviem, tots anem canviant al ritme que ens marquen els nous avenços, sobretot en les noves tecnologies, en les comunicacions, com el pas de les hores i dels dies. I tots caminem al seu pas, com allò més normal del món.

I de cop me'n recordo d'aquella persona, que s'ha convertit en la figura mítica del carter, aquell senyor que anava amb una gran cartera de cuiro marró penjada a l'espatlla, plena de cartes, recorrent els carrers dels pobles, dels barris o de les ciutats, els veïns de les quals l'esperaven amb candeletes, amb il·lusió, amb por també, una barreja de sentiments que ens omplia de neguit i també d'alegria. Una carta del fill que feia la mili, els que estaven estudiant a la capital o a un altra ciutat més gran, dels familiars i amics que vivien a altres poblacions. Tots esperàvem que el carter truqués a la nostra porta, portant aquelles notícies esperades, bones o dolentes, paraules escrites en un paper, també cartes d'amor... Quantes sensacions contraposades, dolces, amargues i d'emoció, ens portava en veure aquella figura típica que era el carter. El carter era el nostre amic, el confident, com un més de la família, sabíem els seus noms. Queda lluny aquell temps? Sembla que no, és com un sospir. Nostàlgic. Ara que ja tenim el Nadal a la volta del cantó, el seu record es fa present i real, ja que els carters, en una època més enrere, recorrien les cases i pisos demanant un petit "aguinaldo" econòmic, o torró o vi, pel seu bon servei prestat al llarg de l'any, tenint l'agraïment de tots els veïns. Però encara ens queda la il·lusió, aquests dies que envolten el Nadal, de rebre una típica postal de felicitació, encara que la trobarem a la bústia, i que ens recorda aquesta entranyable tradició que s'esvaeix, com quasi tot en el temps. La nostra realitat de comunicació ara és, el telèfon, ja fa molt, després la telefonia mòbil i els correus electrònics, podent-nos comunicar a l'instant, i no viure dies i dies amb l'ai al cor. Benvingudes i gràcies a les noves tecnologies. Adéu estimat carter, que t'has quedat allà, petit en el temps i et dediquem el nostre record més dolç.

Glòria Fandos

Publicat a:
  • Diari El Punt, secció "El lector escriu", el dia 25 de novembre de 2008
  • Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 24 de novembre de 2008.

diumenge, 9 de novembre de 2008

LA LITERATURA I LA DONA

La dona sempre ho ha tingut tot difícil a aquesta vida, com més enrere més difícil... i parlant de literatura, doncs no diguéssim, molt pitjor, hi ha hagut literates molt bones, en català, la Mercè Rodoreda, que aquest any celebrem el centenari del seu naixement, en aquella època que és bastant propera, però no tant, el fet de que la dona escrigués, la societat la considerava frívola, però si ho feien els homes, doncs, no, mira per on, els grans escriptors, eren admirats, quasi eren sants, ja per exagerar, o no. A mi em ve al cap l'inigualable i fantàstica escriptora del gènere policíac Agatha Christie, que ara estan fent les seves pel·lícules per televisió, la famosa Corín Tellado, que encara viu, i causava furor amb les seves romàntiques fotonovel·les, jo no en vaig llegir quasi cap, i moltes més per suposat. Actualment tenim una bona eclosió de bones escriptores a les Terres de l'Ebre, com les que fan presència a les taules rodones, de dones, que s'organitzen a aquestes terres.

Sobretot hi ha una joventut molt preparada, en inquietuds, d'escriptores, creadores i amb talent, no es poden comparar a les generacions de les mares o les àvies, o depèn de la classe social, que també s'ha de tenir en compte. No és que vulgui aigualir la festa, ni molt menys, però estem voltades d'un masclisme quasi generalitzat, per part d'homes, i també de dones, pensem que la joventut ja és diferent, però fa dos dies una noia mor degollada pel seu enamorat, menor d'edat. Pensem que aquests extrems són minoritaris, però tristos i horrorosos, se'ls ha de fer cas, perquè formen part de la societat, i la societat som tots, i ho hem de tenir en compte, hem de fer palès el nostre rebuig més rotund. Autoritats, polítics, tota la societat, cada cop que hi ha una dona assassinada, s'ha de fer una concentració i dedicar-les uns minuts de silenci. Recolzar i donar suport a les víctimes, i a les famílies, perquè aquestes dones tenen família, sembla que ens oblidem. Els assassins han d'anar a la presó per vida, però, que tinguin piscina? Quina burla Déu meu, si moltes persones honrades, treballadores i de bona fe, que gràcies a ells funciona la societat, no tenen ni per menjar, ni aigua, per beure o rentar-se? Quina burla més nefasta. La realitat és trista, si una dona és vol dedicar a la literatura, a escriure, encara que sigui per entreteniment o afecció, dieu com vulgueu, la dona per tenir pau i no aguantar males cares, clar d'ella depèn el bon funcionament de la casa, la família...doncs no ho farà. És un sacrifici però ho té, ho tenia assumit. A les generacions més joves, no crec que passi.

Es la meva opinió, fruit de la reflexió, de les meves experiències, de les meves vivències, del que he vist i m'han contat, tot això al llarg de cinquanta anys, maltractes psíquics, subtils o directes de cap a la dona, com la cosa més normal del món. No m'invento res. Me'n recordo de moltes coses des de que tenia dos anys, i pot ser abans i tot. Hi ha situacions que encara les veig i les sento ara, després de cinquanta anys. Quines passes més curtes que fa la dona, no? Jo fa temps que no opino sobre aquest tema, perquè veig que hi ha una mica de por i una mica d'hipocresia, per no dir massa. El cap sota l'ala no el podem posar... I acabaré concretant, algunes persones, actualment, del meu voltant, m'han tractat de frívola perquè escric alguna cosa, des de fa quasi vint anys. En la meva renaixença literària, ja que de petita i a l'adolescència escrivia contes, redaccions, feia historietes de còmic, i dibuixava. Però no servia de res. Vaig aprendre un ofici, per treballar a casa, i ajudar a la economia familiar quan em casés. L'any setanta, setanta-dos vaig fer uns cursos de comunicació a Saragossa...Tot va quedar allà, dormint o perdut en el temps. Estic vint-i-cinc anys dedicada a la família, absorta i il·lusionada completament. Educo els fills, en valors morals, preparacions acadèmiques i universitàries, una inversió que aportarà riquesa humana, per al bon funcionament d'una societat de pau. Tenir cura del pare i la mare, personalment, amb demències senils, morint també a casa, dignament, tenir cura d'un germà amb algunes intervencions greus. M'he trencat l'esquena per tot aquest excessiu treball, i mai millor dit. Ara m'ha de qüestionar ningú si escric versos? Per a mi és una vocació escriure, una necessitat, on trobo la pau i la il·lusió, que la vida i el caminar del temps m'ha anat robant a poc a poc?

Però estic molt satisfeta, molta gent, sobre tot joventut, em feliciten pels meus escrits o pels meus poemes, els meus llibres tenen bona acceptació, i això, com a dona el donar, encara que petit, un pas endavant.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Ribera estimada

"DE VIVA VEU" Recital a Amposta

RIBERA ESTIMADA


Camps d'arrossars immensos
d'espigues daurades d'arròs,
verdoses, torrades...
pels fils lluminosos i càlids
que desprenen els cabells del sol,
que acaricien la Ribera,
amb mans plenes de pluja,
d'aigua i vent.

Un passat de treball i d'il·lusions,
naixia un jardí de terres fèrtils,
més valuoses que l'or blanc.
Flaire de mar i de sirenes,
abraçats per la riquesa
d'un riu cabalós, ample i gran,
d'aigua dolça i de sal.,
de poemes, de tendreses,
per la Ribera estimada,
que guardem al fons del cor,
de fulles adormides a la tardor,
que despertaran amb la llum
nova i renovada,
amb l'esperança de realitat de pau,
d'una eterna primavera.


Glòria Fandos Gracia

diumenge, 2 de novembre de 2008

HOJAS DORMIDAS, nou llibre de poesia de Gloria Fandos



Un nou llibre, de poemes, poemes a grapats, a mans plenes, riquesa i tresors de la ment i el cor. Fons d’històries, de realitats i somnis, de pors i d’impotència. D’amors perduts i guanyats. De tristeses que destil·len bellesa, tendresa. Com una vida espargida, submergida entre llums i ombres, que recorren camins, com la pròpia vida, com el temps, amb les solitàries petjades d’uns versos que avancen, deixant enrere el passat, trepitjar el present i mirar el futur, ple d’horitzons blaus, de mar, de sol i d’infinites primaveres, per a omplir les vides, de colors, de llums i escalfors tèbies d’amor.

Llibre dividit en dues parts. La primera titulada “Poemas del alma” dedicada a Catalunya i Aragó, amb la unió de Cultures germanes i el vincle del Centre Aragonès a Tortosa, al poble nadiu de Samper de Calanda, i a d’altres vivències i persones estimades i entranyables, d’amor, de mar i de primavera. La segona, amb el nom de “Tristezas”, recull els poemes, íntims i intimistes, d ‘amors fatídics i de rebuig a les injustícies socials i humanes, guerres, violències, micro-històries reals i de fantasia, no poden deixar indiferent a cap cor dotat de sensibilitat, i de mirades profundes a tot allò que ens envolta.
Aquest és novè llibre que publico, els cinc últims editats per Ediciones Cardeñoso, de Vigo. Tinc el plaer, en aquest darrer, de comptar amb un savi pròleg de l’editor, a banda de dos pròlegs més: del cosí Isidro Guia Mateo, d’Andorra (Terol), que ha tingut al llarg d’uns trenta anys càrrecs polítics i culturals del seu poble. L’altre pròleg, d’Antonio Martin Sanz, “AMARSANZ”, amic des de la infantesa, dotat d’una gran saviesa cultural i intel·lectual, col·laborador d’honor a la Revista de la Tercera Edat de Tortosa, amb un cor senzill i humil, difícil de no gaudir de la seva amistat i estima de tots els que l’envolten, i un saluda de Bautista Gascón, president del Centre Aragonés de Tortosa.
La portada està il·lustrada per una pintura de l’amiga pintora rapitenca Rosa Gellida.

La PRIMERA PRESENTACIÓ tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa, el dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, a càrrec de Joan Caballol Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa, amb altres autoritats polítiques i Culturals, amb recital poètic per “LA PAU DE L’EBRE” amb un toc de música per començar i un vi d’honor amb aperitiu per acabar.

PRÓLOGO PARA EL LIBRO “HOJAS DORMIDAS” DE GLÒRIA FANDOS

DE SU EDITOR SEVERINO CARDEÑOSO DE VIGO

Varios libros de Glòria Fandos han salido a la luz bajo el sello editorial de Ediciones Cardeñoso.. Unos en catalán y otros en castellano. Lo cierto es que la mayoría han tenido una buena aceptación por el público, que es, en definitiva, quien marca las pautas de la propia literatura.

Ahora sale a la luz HOJAS DORMIDAS, es un excelente poemario en castellano, y dividido en dos partes. Ya en los otros prólogos, los autores nos hacen un pequeño recorrido por el camino poético de Glòria, por lo que yo me limitaré a unas breves palabras con respecto al contenido del presente volumen.

Aquí aparecen dos partes, que bien podrían ser dos libros distintos con su título particular pues tenemos los “Poemas del alma” y “Tristezas”.Es bien cierto que ambos tienen paralelismo en los versos, pero también que por momentos van por caminos tan paralelos que no llegan a encontrarse. Veamos el recorrido de ambas partes.

En “Poemas del alma”, Glòria nos muestra un sentido especial de las añoranzas y los recuerdos. Así, Aragón y Cataluña están presentes en muchos de sus versos. Su pueblo natal también está patente. No obstante, en este dulce caminar, nos adentra en su propio caminar de la vida al hablar de una niña perdida. La naturaleza aparece en varios de sus poemas, también nos lleva por el amor, por los besos, el mar, o por esos seres tan queridos que siempre permanecen en nosotros; donde podríamos nombrar a Pilarín, Mercedes, María, la Señora Rosa, Pilar Falcón, o Carmen y Juan entre otros. No quiero cerrar esta parte sin llegar a dos apuntes muy singulares, las Navidades y la propia poesía: lo que queda, lo que permanecerá cuando nos marchemos, puedes estar reflejado en unos versos.

En la segunda parte, es decir, las “Tristezas”, la autora nos lleva por infinidad de temas, Algunos con cierta similitud con la primera parte, pero otros muy distintos. Nos habla de los propios poetas y su admiración a ellos. Nos habla del terror, del miedo, de la propia tristeza, del final de cada vida y el dolor que ello produce; de las heridas, del tiempo, que nunca lo llega a curar todo, y de la guerra; ese suceso tan terrible y dramático que sin duda marca a cualquiera, aunque sea en la lejanía y no de forma directa. La existencia de la vida misma es otro de los caminos de sus versos, llevándonos después por los recuerdos, sin duda los más tristes, la agonía, la eternidad, la fatalidad o la nada. También recuerda a la niña que fue, aunque la simboliza en cualquier ser, lo mismo da que sea hombre que mujer. Luego siguen temas como la soledad, los sueños, las vidas rotas, los fallecidos; en definitiva, la marcha de los seres queridos. Pero Glòria no quiere ser tan pesimista y nos dice que la vida sigue, que hay que luchar por mantenerse; y además no hay que olvidar que la poesía queda; vuelvo a repetir, que nosotros nos vamos, pero esto que tienes en tus manos, mi querido lector, perdurará.

Nuestra enhorabuena Glòria Fandos, y que estas palabras nos adentren un poco más en el mundo de sus versos.

Severino Cardeñoso Álvarez

Primer llibre de Xavier Dalmau

"AMENABARRE"

PRIMER LLIBRE DE RELATS DE XAVIER DALMAU

A Xavier Dalmau ja fa temps que el coneixia per algunes de les seves narracions publicades a l'Estel, però m'he sorprès encara més al llegir el seu primer llibre de relats que ara surt a la llum.

Més tard, el vaig conèixer personalment, compartint "Tertúlia en sintonia" programa que dirigia i realitzava Conrad Duran, director de la Revista l'Estel, periodista i locutor, a Radio Tortosa, iniciant així una bona amistat. Xavier Dalmau és dotat d'una gran intel·ligència i a la vegada, d'una extrema senzillesa. Però, després d'haver llegit les paraules en que dóna forma al fons dels seus contes, és quan més clar he pogut veure la riquesa del seu interior. Estudiós d'orígens i tradicions, de l'univers, de les estrelles i dels misteris. Del més enllà, de la irrealitat que copsa al ésser humà.

Ple de llums i camins, i de contrallums, de misteris, de pors. Barrejant realitats i fantasies. Història i mitologia. Té la facilitat de confondre la ment, veritats, fantasies, somnis... Núvols fantasmagòrics i canviants que ens faran pensar. Mirarem amb altres ulls al Port? Amors impossibles i morts. Entrant a la bogeria, aquest estat transitori d'una ment fantasiosa i creativa. Mirarem al cel i ens semblarà diferent? És com travessar un pont que ens portarà a una claredat, de boirines, insospitada. Com si ho poguéssim trobar tot i, a la vegada, res. Deixa entreveure que el lector ha de trobar un final a la història, on podria haver mil finals...com el destí, que pot estar escrit, i també buit, amb infinitat de camins per a omplir i seguir. Trobarem més preguntes per a contestar de les que ja teníem a la nostra vida. Aquesta ratlla indefinible, on es confonen els fets tangibles i els eteris.

Després de llegir aquesta obra podreu veure que l'autor deixa al descobert la més ultrancera sensibilitat de la seva ànima i la tendresa del seu cor. Quasi sempre els fets es situen a les nostres terres, les terres de l'Ebre i el seu entorn, a poblacions properes i conegudes. En aquest llibre, Xavi ens fa palès que està submergit en la més autèntica poesia. La seva bella forma d'expressar és generalment poètica, amb fons onírics. Erotisme blanc, romàntic. Valors i qualitats d'una minoria, que la nostra societat necessita, per a suportar un gran pes, i tenir la força per a mantenir oberta aquesta màgica porta, que transportarà a la humanitat, al món de la il·lusió i de la immensitat blava de l'esperança.

Si llegiu aquest primer llibre de relats que teniu a les mans, d'un nou autor, Xavier Dalmau, us introduireu en una infinitat de móns fascinants, màgics, històrics, mitològics, llegendes, ficció, de somnis i també dolços. Mites, enigmes, energies estranyes... Veureu la vida amb una altra perspectiva, en una altra dimensió... és com fer un viatge de plaer, ràpid i enriquidor, a través del temps. I al final, tots dubtarem; estem dormint, estem desperts? Estem somiant?


GLORIA FANDOS GRACIA


 

dilluns, 27 d’octubre de 2008

NOSTÀLGIA DEL DIA DE TOTS SANTS

NOSTÀLGIA DEL DIA DE TOTS SANTS

Estem a Tots Sants, data significativa, en què recordem als éssers estimats que ja no hi són amb nosaltres, encara que tots els dies de l'any són bons per recordar-los. Però les coses són així, és tradició anar al cementiri, portar flors als difunts, és també una mena de festa, perquè no? I també un marketing, per la venda de la gran quantitat de flors que es venen aquests dies...Anys enrere era un dia de festa especial, l'entrada de l'hivern, del fred, estrenàvem els abrics...i anàvem a passejar pel cementiri del poble, i si estàvem a una ciutat, al més proper, i admirar la gran bellesa dels nínxols i tombes, guarnits amb moltes flors, dels colors aspirar els seus perfums, que semblaven misteriosos, com des del més enllà, i un calfred ens recorria el cos. Encara que per comoditat, molts, optem per les flors de plàstic. Som conscients que tot allò més important que els hi podem fer, és quan estan en vida. Als cementiris també hi ha una bellesa i un valor tan arquitectònic com escultural .També s'instal·laven les típiques castanyeres, amb els seus fogons amb brases, rostint castanyes i moniatos, als llocs més concorreguts i cèntrics de les ciutats i poblacions, per a pal·liar el fred dels vianants que passaven o passejaven... Només queda la nostàlgia d'aquell temps. Potser el canvi climàtic es fa present? No us ho creguéssiu.

Publicat a:

  • Diari El Punt, secció "El lector escriu", el dia 29 d'octubre de 2008.
  • Més Ebre, secció "Cartes dels lectors", el dia 31 d'octubre de 2008.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

TROBADA DE LITERATURA I VIATGES A TARRAGONA








TROBADA DE LITERATURA I VIATGES A TARRAGONA


Organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, els dies tres i quatre d’octubre celebraren a Tarragona la Trobada sobre formes d’expressió literària, noves i de sempre. La ploma circular: literatura i viatges. Convidada a participar en la Vlll trobada, en nom de les Lletres Catalanes. Vaig poder assistir només dissabte a les jornades del matí. Començaren a les deu del matí, i puntualment arribàrem a la Ciutat Augusta, després de més d’una hora de viatge en tren, recorregut curt, des de Tortosa, un esforç per la meva part, que em semblà un trajecte llarg, amb l’incòmode sotragueig del tren. No és cap secret que m’estic recuperant d’una seriosa intervenció quirúrgica. En arribar, la pujada per les escales de la vora del mar, passar per la plaça de les Fonts, per la Rambla Vella, a la dreta carrer Sant Agustí amunt, que fa cap al carrer Major al número 14, on hi era l’edifici de la Generalitat, i la Sala on es feien els actes. .
La primera taula rodona i el primer tema fou: Viatges i temps i a la construcció o la destrucció del jo? Moderat per Simona Skrabec i participaven Vicent Alonso, Ramon Gomis, que es Metge de família i escriptor i està preparant un llibre sobre recerca biomèdica., Sebastià Perelló i Josep Riera. Vaig gaudir d’una gran riquesa d’opinions, amb denominador comú, amb experiències, situacions i realitats diferents. Tots estàvem d’acord, que per a escriure, el viatjar és relatiu, no és imprescindible. No obstant, els que havien viatjat n’havien tret el seu profit. Contaren els seus viatges a Mèxic, Itàlia, Grècia, París, Estats Units.... La poesia interior, autobiografia, descobrir-te interiorment. Viure és viatjar . La vida és un llarg, o segons es miri, un curt viatge, en els fets quotidians del dia a dia, des dels més petits als més grans. Escrivint et pots descobrir, construir i destruir. Es pot viatjar amb la imaginació, és més que evident.
La segona taula rodona: Travessar el paisatge d’un quadre. Viatge, pintura i escriptura. Margalida Pons conversa amb Àngel Burgas, Ricard Creus i Vinyet Panyella.. Tres es dedicaven a ser professors de plàstica, havien intentat ser pintors, però se n’adonaren que només amb el dibuix, la pintura, les formes, no ho podien expressar tot, necessitaven les paraules per a explicar tot allò que volien dir, i es van decidir ser escriptors. Jo penso, i així ho vaig dir, senzillament, quan vaig intervenir, que són dues branques de l’Art que es complementen, encara que poden seguir camins equidistants, com no, però les paraules, necessiten de les formes i dels colors, bé en pintura o en fotografia, per veure un paisatge, més ample, més enllà. Les pintures et poden extasiar, amb la seva bellesa, la llum d’un cel blau, d’un núvols blancs, traspassats amb tonalitats rosades, daurades o rogenques d’uns raigs de sol, quan desperten a l’albada al crepuscle matutí o vespertí, quan se’n van a dormir, fugint per les muntanyes, quan acaba el dia per un bosc amb tons infinits de grisos, verds, marrons i ataronjats. Es podrien escriure moltes pàgines descrivint pintures, quadres de tot tipus.. En definitiva, pintura i paraules. Com digueren algunes d’aquestes personalitats, que en feren viatjar aquest matí de dissabte, entre tantíssimes altres coses, “la vida és una pintura “. “Encara que no em moc de la cadira no acaba mai el meu viatge”. Encara em quedaren forces per pujar les escales d’accés a la Catedral, visitar de passada les muralles del Coliseu romà. Tarragona riquesa arquitectònica per excel·lència, estil gòtic, romà, d’una gran bellesa, i una extensa. història. Per fer turisme amb més temps i més atenció, perquè s’ho mereix.

Glòria Fandos

dilluns, 6 d’octubre de 2008

HOMENATGE A L'ILUSTRE POETA TORTOSÍ GERARD VERGES (Rectificat)

Dissabte dia 26 de setembre, a les 10 de la nit i a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa li van retre un sentit i entranyable homenatge a l'Il·lustre poeta tortosí Gerard Vergés, per part de la gent que l'admira i que l'estima, de Tortosa i del territori ebrenc.

La idea sorgí del escriptor Jesús M. Tibau i des del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, del qual és coordinador, i la fira del llibre Ebrenc. L'emoció surava a l'ambient, fou una vetllada completa i de luxe, però tot queda curt, per a tan elevat personatge, com a poeta i com a persona. Vergés ha guanyat dos premis literaris els més importants de Catalunya, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla, i la Creu de Sant Jordi, que és dir molt.

El dia vint-i-dos de setembre, Vergés fou també protagonista al Club de Lectura amb el seu llibre "La raíz de la Mandrágora", un recull de la seva obra, que inclou la versió en castellà. Vaig tenir el plaer d'assistir, i vaig lloar a més de la gran qualitat literària, el gran valor de la traducció, que a mi em va semblar una riquesa afegida extraordinària que em va fascinar.. Va explicar detalls de la traducció, que fou llarga i feixuga, amb el seu traductor Ramón García Mateos, segons Vergés, recaient tot el pes i responsabilitat de la traducció i que mai són fàcils.

La nit de l'Auditori, festa completa en honor del nostre poeta tortosí. Primer, lliurament del premi Cristòfol Despuig de mans de l'Alcalde de Tortosa Ferran Bel, que obté merescudament, Josep Igual, de la Ràpita, apreciat i admirat amic i company de grafies. Seguidament dinou escriptor ebrencs llegírem poemes de Vergés. Foren els següents: Tomás Camacho, Josep Igual, Rosa Sanchez, Manel Ollé, Emigdi Subirats, Lluís Mart.in Santos, Glòria Fandos, Josepa Vilurvina, Emili Rosales, Xavier Aragó, Jaume Llambric, Jesús M. Tibau i Vicent Pellicer. Xavier Caballero i Miquel Àngel Marín amb el Clarinet varen recitar a duo, donant un toc especial a l'acte. Com no, hi era Francesca Aliern, admirada escriptora i novel·lista per excelència de les Terres de l'Ebre i de més enllà. Jesús M. Tibau, com a organitzador ens va aconsellar què triéssim un fragment molt breu. A mi em va arribar a l'ànima el poema "Bosc de tardor", /Fa uns instants ha plogut/ i ara m'endinso/ silenciosament/ al bosc humit, de pins i de ginebres i de marcits verds autumnals.

/ Sento un soroll darrera meu. Ets tu?/ M'he equivocat, amor./ Eren gotes d'aigua caient des de les fulles./

També un luxe l'actuació de Cançons de la mandragora. Piano Josep Castellví,soprano Isabel Cañas i violoncel Robert Faltus. Però realment, em va arribar al cor la música i les cançons de Jesús Fuster, també d'una qualitat fantàstica i extraordinari, tot amb lletres dels poemes de Vergés, per suposat.

La presentació de l'Acte anà a càrrec d' Albert Pujol, organitzador de la Fira literària de Mora d'Ebre i de Núria Grau..

El toc de gràcia de colofó final fou que Tibau, quan Verges ja sortia de l'escenari, després de dir unes emocionades paraules, li fa lliurament del cartell de l'acte emmarcat i amb la signatura de tots els escriptors participants. Els aplaudiment sonaven com a melodia de fons, envaint l'espai de la gran sala de l'Auditori.

Però, senyor Gerard Vergés, no és un comiat, no li vàrem portar flors, només era una demostració senzilla i humil d'afecte, de familiars, amics, de gent que l'admira i que l'estima, de Tortosa i de la geografia ebrenca.

Glòria Fandos Gracia


dissabte, 20 de setembre de 2008

COR DE PRIMAVERA

Cors que esclaten d’amor,
al cor de la primavera,
amor fet de mirades,
de somriures, de rialles.
Pau i Mireia,
només teníeu quinze anys,
com la cançó de Serrat,
però en sabíeu molt,
quan us miràveu als ulls,
i descobríeu la transparència
d’un amor profund...

Compartint Col·legi,
classes, professors,
mentre naixia un amor
d’adolescents...
Guardant a l’ànima
la innocència de nens.
Han passat els dies, els anys,
amb placidesa
i joventut extrema.
Avui quant acaba setembre,
amb la Verge de la Cinta
com a testimoni,
consagreu el vostre amor.

La Verge no us donarà la Cinta
que té a les seves mans,
us regalarà un grapat de fils,
de seda, d’or i de plata,
per teixir la Cinta,
que serà el vostre camí
de la vida...
que recorrereu junts
cap a un horitzó etern,
de somnis i de tempestes,
unides les mans i el cor,
on floriran les flors
de la vostra primavera
d’amor...
alimentat de pluges i de sol,
de rius d’aigua cristal·lina
i de gavines que acariciaran
la superfície blava del mar...

Glòria Fandos Gracia

Dedicat als amics Pau i Mireia en el dia de la seva boda amb els millors desigs.

CORS DE PRIMAVERA

Cors que esclaten d’amor a la vida,
perfumada de les roses rosades de maig,
al cor de la primavera renovada que comença,
amor fet de mirades tendres, dolces,
de somriures lluminosos, esplèndids,
de rialles sonores, atapeïdes de llum
i de pura essència de missatges màgics,
gronxats al bressol de l’ànima del misteri.

Pau i Mireia desprenen sentors de felicitat
al seu voltant, al jardí frondós dels sentits,
només teníeu quinze anys,
com la cançó de Serrat, que no en sabien més,
vosaltres en sabíeu molt, quan us miràveu als ulls
i descobríeu la transparència cristal·lina
del corrent trepidant de l’aigua d’un riu,
com un tímid amant a la recerca del seu destí,
el mar, amb les carícies de les ones de sal,
amb els braços d’un amor profund, intens,
solcant oceans i cels estrellats...

Compartint classes, professors,
mentre naixia un amor d’adolescents,
Guardant al vostre interior les ales blanques,
angelicals, de la innocència de nens.

Han caminat els dies, els anys, el temps,
inabastable, impacient...
Amb placidesa i joventut assenyada,
juganera i alegria extrema.

Avui, quan comença setembre,
i els pàmpols de la vinya es torren
per la calidesa de sol i la llum
de la propera tardor...
Passades les festes majors
de la vostra ciutat, Tortosa,
que us ha vist créixer, i com a testimoni
de la majestuosa Catedral i a l’Altar
de la Verge de la Santa Cinta, consagreu
el vostre amor etern, amb promeses i flors d’atzar.

La Verge de la Cinta, amb la seva majestuositat,
no us donarà la Cinta que reposa i dorm
amb somnis celestials de pau, a les seves mans.
Us donarà un grapat de madeixes de fil de seda,
i colors copiats de l’orfebreria artesana
reial d’or i de plata, joies invisibles, tresors guardats,
teixireu la Cinta que serà el vostre camí de la vida
que començareu junts, cap un horitzó llunyà, etern,
de resplendors oníriques i de tempestes,
unides les mans i els cors on floriran
les vostres primaveres futures d’amor,
alimentades de pluja i de sol...
de rius d’aigua dolça...amb paisatge de les gavines
que acaricien la superfície en calma,
ataronjada i blava de la immensitat del mar.


Glòria Fandos Gracia


Dedicat al amics Pau i Mireia en el dia de la seva boda amb els millors desitjos, de part de Fèlix Rodriguez Fandos i família.

divendres, 19 de setembre de 2008

Corales escondidos

CORALES ESCONDIDOS

Mirabas una superficie de piel satinada,

un ser humano con forma de mujer,

que reflejaba el sol la belleza

de sus rayos de oro,

sólo era envoltorio de un tesoro,

riqueza de corales escondidos,

como primaveras bajo el mar,

dormidas en el fondo del alma,

en el ayer, en el pasado...

misterioso y lejano.

Ahora hay tesoros envueltos

con papel de regalo, de parafina y seda,

desgajado y envejecido por el tiempo.

Hojas de papel blanco marfil,

esperando crezcan las semillas

de dulces y amargos poemas,

que un día planté, con un lápiz

que se ha gastado entre mis dedos.

Glòria Fandos Gracia

RIQUEZA INTERIOR

Me mirabas por fuera,

sin ver la riqueza

de mi fondo,

primaveras dormidas

en el ayer, en el pasado.

Ahora mi tesoro

está cubierto

con papel de regalo,

desgajado y viejo,

hojas de papel vacías,

esperando crezcan

las semillas de poemas,

que planté...

con un lápiz gastado

entre mis dedos.

Glòria Fandos Gracia


Es crema el temps

ES CREMA EL TEMPS

 

 Entre l'escalfor del pensament

i els calfreds d'hivern

que sent el meu cos,

el cor batega a cops pausats,

com una destral de fusta i ferro,

que destrossa troncs d'arbres

morts, arrancats del bosc,

que seran llenya,

per alimentar el foc de la llar,

que somiàvem seure junts,

gronxats en el balancí de la vida,

amb les mans curulles de carícies

i mirar-nos als ulls,

contemplant les flames

rogenques i tremoloses

que cremen el temps,

però no cremarien

el nostre amor.

 

Glòria Fandos Gracia

 

 



Distráete y huye de la rutina. Escapadas al mejor precio en Viajes Orange.

LA VIDA SEGUEIX

La vida continua, segueix,

plàcidament i serena,

la veig passar,

darrere del vidres

d'una finestra oberta,

miro el cel estàtic,

blau o gris...

els núvols blancs

o de color tempesta

passegen indiferents,

el sol apareix tímid,

amb rostre trist.

Tinc la clau a la butxaca

per obrir una porta

i sortir al carrer.

Un carrer solitari i desert.

M'espera l'ascensor

i les escales...

com ales obertes d'ocell

que em portaran

a una llibertat limitada,

per seguir caminant

per aquesta presó invisible,

reixes de vent m'envolten,

només existeixen al cor.

M'envaeix la por...

embolcallada de soledat,

com un mar en calma,

o un riu sense corrent,

m'ofereixen un camí,

de paraules i poemes

per seguir...

Glòria Fandos Gracia

diumenge, 7 de setembre de 2008

DIA DEL TORTOSÍ ABSENT DE 2008



DIA DEL TORTOSÍ ABSENT DE 2008

El dia set de setembre a les 10'30 del matí van rebre la insígnia de Tortosa, de mans del alcalde Ferran Bel, la Reina de les Festes, Sofia Lombarte, i Jordi Folqué, Regidor de Festes, setze tortosins absents, procedents de Barcelona, Sant Celoni, Tarragona, Reus, Eivissa, entre altres. Antoni "Lo Chaparro", ens va delectar amb una petita actuació de gaita tortosina, de la qual n'és fabricant, acompanyat pel tamboret. Acte celebrat a l'antiga església de Sant Domènec, situada al casc antic de la ciutat. L'alcalde va dedicar unes paraules de benvinguda i de felicitació, i un agraïment per portar el nom de Tortosa per diverses parts del món, desitjant bones festes i fins el proper any. Acte presentat per la periodista i cantant Montse Castellà. Tot seguit i a la plaça de la Cinta, davant de la porta de l'Olivera de la Catedral, i en honor als tortosins i tortosines absents, vam gaudir actuació dels gegants i caps grossos, i la Colla de Dolçainers i Cort de Bestes de Ferreries-Sant Vicent.
Ha estat un plaer col·laborar un any més en aquest acte tan entranyable com és el del "Tortosí Absent", dedicant un poema de tema lliure, però principalment dedicat a Tortosa, als tortosins i tortosines, a la festa Major, a la Verge de la Cinta, i a l'enyorança de la gent que viu fora i ve al seu poble a celebrar la festa gran.
Fa divuit anys que hi participo, motivada pel poeta Josep Gisbert, tortosí que vivia a Vilanova i altres amics i amigues, sempre amb el beneplàcit de les autoritats, i amb la bona acceptació de la gent he anat seguint, aquest camí poètic i de paraules tan especial. Aquest any els hi dedicat el poema "Celebrem la festa gran"

Els vaig portar un petit missatge de la Colònia tortosina de Vic, del seu president Manel Lleixà i de Margarida Martí, vídua del Senyor Manel Canalda, traspassat tot just ara fa un any, en acabar les Festes de la Cinta, que se sent, si cap, més tortosina que el seu marit, compartint el seu amor per Tortosa i per la Verge de la Cinta.
Els vaig fer arribar una abraçada molt forta, amb una llaçada d'unió indissoluble, a les Autoritats, Pubilles i Pubilletes, Tortosa, tortosins i tortosines i per a la Verge de la Cinta que tenen sempre en el seu cor.
Ells allà a Vic, tota l'Associació, que són uns vint-i-cinc, els originaris de Tortosa, i molta gent més, familiars i descendents, celebren el dissabte a les vuit del vespre una missa de difunts. El diumenge, Dia de la Cinta, fan una missa de festa Major a l'Església del Remei, on veneren la imatge de la Verge de la Cinta, forjada amb el ferro amb el qual construïen armament bèl·lic a la fabrica Sales, on hi treballaven. Es varen traslladar l'any 1938 de Tortosa a Vic, fent comunió amb els habitants de Vic. Tot i que al principi no van ser flors i violes, ràpidament es van integrar amb la bona acollida dels veïns de Vic. És un trosset d'història de "tortosins de Vic i vigatans de Tortosa", com va anomenar l'any 1993 el senyor Horacio Saenz Guerrero ex director de la Vanguardia, que va venir a fer una magistral conferència sobre aquest esdeveniment, tenint com a teló de fons el nostre parc Teodor Gonzalez, joia de verdor i pulmó que respira la ciutat.

(Article publicat al Diari de Tarragona, el dia 9 de setembre de 2008, apartat "Línea abierta")




CELEBREM LA FESTA GRAN
Dona tortosina i del món,
mans de dona, dibuixades
pel millor dibuixant,
de pell blanca o bruna,
suau o rústega...
que treballen, que acaricien.
Mans gastades, erosionades,
com la terra, les pedres,
que sucumbeixen, vençudes,
per les pluges torrencials,
d’hivern o de primavera,
d’un temps que passa,
trepitjat, ferit per les urpes,
que esgarrapen, que amenacen,
del gat ferotge dels anys.
Dona tortosina,
o de l’altra part del món,
esposa, mare, germana, filla,
amb el cor entendrit,
que perdona, estima,
destil·la amor, té fràgil el seu cos
i una riquesa amatent de vida
es crea en el seu interior,
de jardins que floreixen
i alimenten la nostra societat,
família, amigues i amics,
que bressola als seus fills,
per la Verge de la Santa Cinta
amorosament protegits.
Tortosins i tortosines,
celebrem la Festa Gran.

Tortosa bimil·lenària,
històrica, llegendària,
ciutat literària i d’esplendor.
El vol dels ocells que eixamplen
les ales, daurades i blaves de cel,
en un repic de campanes,
de festes i de sardanes,
de jotes i de rondalles,
canten i dansen al vent de l’Ebre,
riu Virginal, Cinta de plata,
amb la remor del seu corrent,
de paraules i de versos
i de silenci, sense so.
Fils d'aigua clara fan un pont
i es gronxen dolços poemes d’amor,
de poetes i poetesses
anònims, sense nom.

Obrim finestres a la vida,
tortosins i tortosines
i ens abracem a la fe.
Obrim balcons i terrasses,
que ens entri l’aire fresc,
sortim tots al carrer,
gaudim les Festes Majors,
en Honor a la Patrona,
la Verge que amb la Santa Cinta
ens farà una llaçada al cor,
i amb la llum divina que desprèn
ens teixirà una Corona d’estels,
construirà una muralla lluminosa,
de justícia, de primavera i de Pau,
que abraçarà Tortosa,
els bons sentiments i a tots
els tortosins i tortosines absents..
La ciutat es pinta de color,
celebrem la festa gran,
impregnats de fe, d’alegria,
de música i ball...


Glòria Fandos Gracia (Escriptora)

Tortosa (Baix Ebre)

divendres, 29 d’agost de 2008

aquest estiu

AQUEST ESTIU

Aquest estiu d'alegria i de sol,

és el meu estiu diferent,

una abraçada dolça

m'envolta la pell,

que em crema...

Espero la nit, on la claror

de les estrelles errants,

apaguin l'escalfor

que sent el meu cor

i amb el ruixim

fresc del matí

fet de poemes.

Glòria Fandos



diumenge, 24 d’agost de 2008

EL RIU QUE PARLA

EL RIU QUE PARLA

L'Antologia de relats curts, on trenta escriptores i escriptors ebrencs han posat la seva empremta, la seva història particular, recollit en un llibre de dues-centes quaranta-nou pàgines, amb una portada atractiva, poètica. És el riu amb reflexos d'or, al crepuscle vespertí de la bellesa d'una llum, d'una aigua tranquil·la que avança suaument i sense pausa, del corrent d'un riu que invita al repòs i a la pau "El riu que parla" ja és una realitat, aquest llibre té ales, té peus, i camina i vola... per camins i per espais fèrtils i fructífers. Ja és a les llibreries de les Terres de l'Ebre, i hi serà per tota Catalunya i més enllà... Aquests escriptors i escriptores han plasmat les seves paraules fetes d'aigua, inspirats pels paratges de l'Ebre, filtrades pels sentiments del cor i de l'ànima, i l'aigua del riu i els seus paisatges riberencs són plens de lletres i paraules. Estic orgullosa d'haver participat amb el conte titulat "L'ai al cor de la Núria".

Gràcies a Aeditors i Serret, s'ha portat a terme aquest llibre en un mes i mig, amb relats inèdits, també creats en aquest temps, i seleccionats del bloc d'Octavi Serret. S'ha revocat la teoria de que fer les coses amb presses, en aquest cas un llibre, no poden sortir bé. Fer una crida als autors i autores, tenint de la seva part una resposta excel·lent i entusiasta, posar-se en marxa l'editor, amb correccions, impremta, fotos, disseny. I ha sortit un llibre, una antologia perfecta, preciosa i de gran qualitat literària. Una Antologia sempre és molt ben acceptada, molt lectors ja la tenen a les seves mans, l'estan llegint i ja han donat bones crítiques. Es pot gaudir d'una diversitat d'estils, fent més amena i distreta la seva lectura. Ja ho comprovàrem el dia de la presentació, en ple agost, a la llibreria Serret de Vall-de-roures, amb la participació quasi bé tots els autors i autores. En mateix dia, a la 3ª Trobada d'autors ebrencs al Matarranya, José Miguel Gracia, president de l'Associació Cultural del Matarranya, presentà els seu poemari premiat pel Govern d'Aragó, entre moltes altres activitats, tot celebrant un dinar literari a Fondespala, amb una gran harmonia, on surava un ambient d'amistat, paraules i versos...

Els escriptors i escriptores participants del llibre de relats curts són el següents:

Jesús M. Tibau

Laura Mur

Josep Igual

Maria-Josep Margalef

Teresa Bertran Torres

Emigdi Subirats

J.J. Buera Bel

Jordi Andreu

Jordi Pijoan-López

Judit Ortiz

Josep Gironès

J.J. Rovira Climent

Andreu Subirats

Francesca Aliern

Albert Guiu

Valer Gisbert

Vicent Sanz

Sílvia Favà

Regina Bladé

Rafel Duran

Estela Ferré

David Ruz

Ignasi Revés

Glòria Fandos

Susana Antolí

Joan Pinyol

Lluís Rajadell

Ramon Àngel Garcia

Silvestre Hernàndez

Neus Pallarès

Glòria Fandos Gracia