divendres, 28 de novembre del 2008

PRIMERA PRESENTACIÓ

PRIMERA PRESENTACIÓ



Llibre "HOJAS DORMIDAS" de Glòria Fandos tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, acte presidit per Ferran Bel, Alcalde de Tortosa i Joan Caballol Regidor de Cultura, a càrrec del poeta tortosí Josep Maria Franquet, amb recital poètic per "LA PAU DE L'EBRE" amb un toc de música per començar i un vi d'honor amb aperitiu per acabar.


Glòria Fandos Gracia

dilluns, 24 de novembre del 2008

DIA EN CONTRA DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

DIA EN CONTRA DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA



Ja és una repetició anomenar un dia per a recordar tot allò que volem remarcar i recordar tot allò que val la pena tant en bo com en dolent El dia vint-i-cinc de novembre reivindiquem una vegada més la injustícia de la violència masclista, com si fos un disc de repetició. Una violència tan horrorosa i que tristament, encara la troben tant òbvia, que arriben a esborrar una vida, tan física com psíquica, que la que la dona esta sofrint dia rere dia, del que va ser el seu "AMOR". I en el treball, abús de poder... I continua xocant contra unes ments tan dures i tan cegues que no es dona cap solució per part de ningú. La societat està malalta, i si no reconeix la seva malaltia, mai es podrà trobar la curació. Es una malaltia massa cruel. Tants avenços científics, tecnològics, mèdics...I per a què? Si no som capaços d'abolir aquesta lacra, que ens afecta a tots. La societat som tots, començant per la família, els amics, els veïns, la Justícia i el Govern. Donem ajuda a aquestes víctimes, i abans de què ho siguin, que sembla que són invisibles. Una mica seny, per una societat de pau i de convivència. I no esperem un any per tornar a opinar d'aquest gran problema.



Glòria Fandos Gracia

un raig de sol

UN RAIG DE SOL

Mai la simplicitat

d'unes volves de pols,

podran ombrejar

la lluminositat

que desprèn

un raig de sol.

Ni una mirada maligna,

ni un somriure falç,

ofegaran un alè de vida,

ni esborraran

unes paraules sinceres,

que abracen la immensitat

d'oceans d'aigües tranquil·les,

ni la bellesa infinita

d'un cel estrellat,

ni el color de mil primaveres,

ni la dolçor d'una veu,

d'uns llavis d'amor

recitant tots els poemes.

Glòria Fandos Gracia

diumenge, 23 de novembre del 2008

LA FIGURA MÍTICA DEL CARTER

LA FIGURA MÍTICA DEL CARTER


La societat canvia, els ciutadans canviem, tots anem canviant al ritme que ens marquen els nous avenços, sobretot en les noves tecnologies, en les comunicacions, com el pas de les hores i dels dies. I tots caminem al seu pas, com allò més normal del món.

I de cop me'n recordo d'aquella persona, que s'ha convertit en la figura mítica del carter, aquell senyor que anava amb una gran cartera de cuiro marró penjada a l'espatlla, plena de cartes, recorrent els carrers dels pobles, dels barris o de les ciutats, els veïns de les quals l'esperaven amb candeletes, amb il·lusió, amb por també, una barreja de sentiments que ens omplia de neguit i també d'alegria. Una carta del fill que feia la mili, els que estaven estudiant a la capital o a un altra ciutat més gran, dels familiars i amics que vivien a altres poblacions. Tots esperàvem que el carter truqués a la nostra porta, portant aquelles notícies esperades, bones o dolentes, paraules escrites en un paper, també cartes d'amor... Quantes sensacions contraposades, dolces, amargues i d'emoció, ens portava en veure aquella figura típica que era el carter. El carter era el nostre amic, el confident, com un més de la família, sabíem els seus noms. Queda lluny aquell temps? Sembla que no, és com un sospir. Nostàlgic. Ara que ja tenim el Nadal a la volta del cantó, el seu record es fa present i real, ja que els carters, en una època més enrere, recorrien les cases i pisos demanant un petit "aguinaldo" econòmic, o torró o vi, pel seu bon servei prestat al llarg de l'any, tenint l'agraïment de tots els veïns. Però encara ens queda la il·lusió, aquests dies que envolten el Nadal, de rebre una típica postal de felicitació, encara que la trobarem a la bústia, i que ens recorda aquesta entranyable tradició que s'esvaeix, com quasi tot en el temps. La nostra realitat de comunicació ara és, el telèfon, ja fa molt, després la telefonia mòbil i els correus electrònics, podent-nos comunicar a l'instant, i no viure dies i dies amb l'ai al cor. Benvingudes i gràcies a les noves tecnologies. Adéu estimat carter, que t'has quedat allà, petit en el temps i et dediquem el nostre record més dolç.

Glòria Fandos

Publicat a:
  • Diari El Punt, secció "El lector escriu", el dia 25 de novembre de 2008
  • Diari de Tarragona, secció "Tribuna", el dia 24 de novembre de 2008.

diumenge, 9 de novembre del 2008

LA LITERATURA I LA DONA

La dona sempre ho ha tingut tot difícil a aquesta vida, com més enrere més difícil... i parlant de literatura, doncs no diguéssim, molt pitjor, hi ha hagut literates molt bones, en català, la Mercè Rodoreda, que aquest any celebrem el centenari del seu naixement, en aquella època que és bastant propera, però no tant, el fet de que la dona escrigués, la societat la considerava frívola, però si ho feien els homes, doncs, no, mira per on, els grans escriptors, eren admirats, quasi eren sants, ja per exagerar, o no. A mi em ve al cap l'inigualable i fantàstica escriptora del gènere policíac Agatha Christie, que ara estan fent les seves pel·lícules per televisió, la famosa Corín Tellado, que encara viu, i causava furor amb les seves romàntiques fotonovel·les, jo no en vaig llegir quasi cap, i moltes més per suposat. Actualment tenim una bona eclosió de bones escriptores a les Terres de l'Ebre, com les que fan presència a les taules rodones, de dones, que s'organitzen a aquestes terres.

Sobretot hi ha una joventut molt preparada, en inquietuds, d'escriptores, creadores i amb talent, no es poden comparar a les generacions de les mares o les àvies, o depèn de la classe social, que també s'ha de tenir en compte. No és que vulgui aigualir la festa, ni molt menys, però estem voltades d'un masclisme quasi generalitzat, per part d'homes, i també de dones, pensem que la joventut ja és diferent, però fa dos dies una noia mor degollada pel seu enamorat, menor d'edat. Pensem que aquests extrems són minoritaris, però tristos i horrorosos, se'ls ha de fer cas, perquè formen part de la societat, i la societat som tots, i ho hem de tenir en compte, hem de fer palès el nostre rebuig més rotund. Autoritats, polítics, tota la societat, cada cop que hi ha una dona assassinada, s'ha de fer una concentració i dedicar-les uns minuts de silenci. Recolzar i donar suport a les víctimes, i a les famílies, perquè aquestes dones tenen família, sembla que ens oblidem. Els assassins han d'anar a la presó per vida, però, que tinguin piscina? Quina burla Déu meu, si moltes persones honrades, treballadores i de bona fe, que gràcies a ells funciona la societat, no tenen ni per menjar, ni aigua, per beure o rentar-se? Quina burla més nefasta. La realitat és trista, si una dona és vol dedicar a la literatura, a escriure, encara que sigui per entreteniment o afecció, dieu com vulgueu, la dona per tenir pau i no aguantar males cares, clar d'ella depèn el bon funcionament de la casa, la família...doncs no ho farà. És un sacrifici però ho té, ho tenia assumit. A les generacions més joves, no crec que passi.

Es la meva opinió, fruit de la reflexió, de les meves experiències, de les meves vivències, del que he vist i m'han contat, tot això al llarg de cinquanta anys, maltractes psíquics, subtils o directes de cap a la dona, com la cosa més normal del món. No m'invento res. Me'n recordo de moltes coses des de que tenia dos anys, i pot ser abans i tot. Hi ha situacions que encara les veig i les sento ara, després de cinquanta anys. Quines passes més curtes que fa la dona, no? Jo fa temps que no opino sobre aquest tema, perquè veig que hi ha una mica de por i una mica d'hipocresia, per no dir massa. El cap sota l'ala no el podem posar... I acabaré concretant, algunes persones, actualment, del meu voltant, m'han tractat de frívola perquè escric alguna cosa, des de fa quasi vint anys. En la meva renaixença literària, ja que de petita i a l'adolescència escrivia contes, redaccions, feia historietes de còmic, i dibuixava. Però no servia de res. Vaig aprendre un ofici, per treballar a casa, i ajudar a la economia familiar quan em casés. L'any setanta, setanta-dos vaig fer uns cursos de comunicació a Saragossa...Tot va quedar allà, dormint o perdut en el temps. Estic vint-i-cinc anys dedicada a la família, absorta i il·lusionada completament. Educo els fills, en valors morals, preparacions acadèmiques i universitàries, una inversió que aportarà riquesa humana, per al bon funcionament d'una societat de pau. Tenir cura del pare i la mare, personalment, amb demències senils, morint també a casa, dignament, tenir cura d'un germà amb algunes intervencions greus. M'he trencat l'esquena per tot aquest excessiu treball, i mai millor dit. Ara m'ha de qüestionar ningú si escric versos? Per a mi és una vocació escriure, una necessitat, on trobo la pau i la il·lusió, que la vida i el caminar del temps m'ha anat robant a poc a poc?

Però estic molt satisfeta, molta gent, sobre tot joventut, em feliciten pels meus escrits o pels meus poemes, els meus llibres tenen bona acceptació, i això, com a dona el donar, encara que petit, un pas endavant.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Ribera estimada

"DE VIVA VEU" Recital a Amposta

RIBERA ESTIMADA


Camps d'arrossars immensos
d'espigues daurades d'arròs,
verdoses, torrades...
pels fils lluminosos i càlids
que desprenen els cabells del sol,
que acaricien la Ribera,
amb mans plenes de pluja,
d'aigua i vent.

Un passat de treball i d'il·lusions,
naixia un jardí de terres fèrtils,
més valuoses que l'or blanc.
Flaire de mar i de sirenes,
abraçats per la riquesa
d'un riu cabalós, ample i gran,
d'aigua dolça i de sal.,
de poemes, de tendreses,
per la Ribera estimada,
que guardem al fons del cor,
de fulles adormides a la tardor,
que despertaran amb la llum
nova i renovada,
amb l'esperança de realitat de pau,
d'una eterna primavera.


Glòria Fandos Gracia

diumenge, 2 de novembre del 2008

HOJAS DORMIDAS, nou llibre de poesia de Gloria Fandos



Un nou llibre, de poemes, poemes a grapats, a mans plenes, riquesa i tresors de la ment i el cor. Fons d’històries, de realitats i somnis, de pors i d’impotència. D’amors perduts i guanyats. De tristeses que destil·len bellesa, tendresa. Com una vida espargida, submergida entre llums i ombres, que recorren camins, com la pròpia vida, com el temps, amb les solitàries petjades d’uns versos que avancen, deixant enrere el passat, trepitjar el present i mirar el futur, ple d’horitzons blaus, de mar, de sol i d’infinites primaveres, per a omplir les vides, de colors, de llums i escalfors tèbies d’amor.

Llibre dividit en dues parts. La primera titulada “Poemas del alma” dedicada a Catalunya i Aragó, amb la unió de Cultures germanes i el vincle del Centre Aragonès a Tortosa, al poble nadiu de Samper de Calanda, i a d’altres vivències i persones estimades i entranyables, d’amor, de mar i de primavera. La segona, amb el nom de “Tristezas”, recull els poemes, íntims i intimistes, d ‘amors fatídics i de rebuig a les injustícies socials i humanes, guerres, violències, micro-històries reals i de fantasia, no poden deixar indiferent a cap cor dotat de sensibilitat, i de mirades profundes a tot allò que ens envolta.
Aquest és novè llibre que publico, els cinc últims editats per Ediciones Cardeñoso, de Vigo. Tinc el plaer, en aquest darrer, de comptar amb un savi pròleg de l’editor, a banda de dos pròlegs més: del cosí Isidro Guia Mateo, d’Andorra (Terol), que ha tingut al llarg d’uns trenta anys càrrecs polítics i culturals del seu poble. L’altre pròleg, d’Antonio Martin Sanz, “AMARSANZ”, amic des de la infantesa, dotat d’una gran saviesa cultural i intel·lectual, col·laborador d’honor a la Revista de la Tercera Edat de Tortosa, amb un cor senzill i humil, difícil de no gaudir de la seva amistat i estima de tots els que l’envolten, i un saluda de Bautista Gascón, president del Centre Aragonés de Tortosa.
La portada està il·lustrada per una pintura de l’amiga pintora rapitenca Rosa Gellida.

La PRIMERA PRESENTACIÓ tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa, el dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, a càrrec de Joan Caballol Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa, amb altres autoritats polítiques i Culturals, amb recital poètic per “LA PAU DE L’EBRE” amb un toc de música per començar i un vi d’honor amb aperitiu per acabar.

PRÓLOGO PARA EL LIBRO “HOJAS DORMIDAS” DE GLÒRIA FANDOS

DE SU EDITOR SEVERINO CARDEÑOSO DE VIGO

Varios libros de Glòria Fandos han salido a la luz bajo el sello editorial de Ediciones Cardeñoso.. Unos en catalán y otros en castellano. Lo cierto es que la mayoría han tenido una buena aceptación por el público, que es, en definitiva, quien marca las pautas de la propia literatura.

Ahora sale a la luz HOJAS DORMIDAS, es un excelente poemario en castellano, y dividido en dos partes. Ya en los otros prólogos, los autores nos hacen un pequeño recorrido por el camino poético de Glòria, por lo que yo me limitaré a unas breves palabras con respecto al contenido del presente volumen.

Aquí aparecen dos partes, que bien podrían ser dos libros distintos con su título particular pues tenemos los “Poemas del alma” y “Tristezas”.Es bien cierto que ambos tienen paralelismo en los versos, pero también que por momentos van por caminos tan paralelos que no llegan a encontrarse. Veamos el recorrido de ambas partes.

En “Poemas del alma”, Glòria nos muestra un sentido especial de las añoranzas y los recuerdos. Así, Aragón y Cataluña están presentes en muchos de sus versos. Su pueblo natal también está patente. No obstante, en este dulce caminar, nos adentra en su propio caminar de la vida al hablar de una niña perdida. La naturaleza aparece en varios de sus poemas, también nos lleva por el amor, por los besos, el mar, o por esos seres tan queridos que siempre permanecen en nosotros; donde podríamos nombrar a Pilarín, Mercedes, María, la Señora Rosa, Pilar Falcón, o Carmen y Juan entre otros. No quiero cerrar esta parte sin llegar a dos apuntes muy singulares, las Navidades y la propia poesía: lo que queda, lo que permanecerá cuando nos marchemos, puedes estar reflejado en unos versos.

En la segunda parte, es decir, las “Tristezas”, la autora nos lleva por infinidad de temas, Algunos con cierta similitud con la primera parte, pero otros muy distintos. Nos habla de los propios poetas y su admiración a ellos. Nos habla del terror, del miedo, de la propia tristeza, del final de cada vida y el dolor que ello produce; de las heridas, del tiempo, que nunca lo llega a curar todo, y de la guerra; ese suceso tan terrible y dramático que sin duda marca a cualquiera, aunque sea en la lejanía y no de forma directa. La existencia de la vida misma es otro de los caminos de sus versos, llevándonos después por los recuerdos, sin duda los más tristes, la agonía, la eternidad, la fatalidad o la nada. También recuerda a la niña que fue, aunque la simboliza en cualquier ser, lo mismo da que sea hombre que mujer. Luego siguen temas como la soledad, los sueños, las vidas rotas, los fallecidos; en definitiva, la marcha de los seres queridos. Pero Glòria no quiere ser tan pesimista y nos dice que la vida sigue, que hay que luchar por mantenerse; y además no hay que olvidar que la poesía queda; vuelvo a repetir, que nosotros nos vamos, pero esto que tienes en tus manos, mi querido lector, perdurará.

Nuestra enhorabuena Glòria Fandos, y que estas palabras nos adentren un poco más en el mundo de sus versos.

Severino Cardeñoso Álvarez

Primer llibre de Xavier Dalmau

"AMENABARRE"

PRIMER LLIBRE DE RELATS DE XAVIER DALMAU

A Xavier Dalmau ja fa temps que el coneixia per algunes de les seves narracions publicades a l'Estel, però m'he sorprès encara més al llegir el seu primer llibre de relats que ara surt a la llum.

Més tard, el vaig conèixer personalment, compartint "Tertúlia en sintonia" programa que dirigia i realitzava Conrad Duran, director de la Revista l'Estel, periodista i locutor, a Radio Tortosa, iniciant així una bona amistat. Xavier Dalmau és dotat d'una gran intel·ligència i a la vegada, d'una extrema senzillesa. Però, després d'haver llegit les paraules en que dóna forma al fons dels seus contes, és quan més clar he pogut veure la riquesa del seu interior. Estudiós d'orígens i tradicions, de l'univers, de les estrelles i dels misteris. Del més enllà, de la irrealitat que copsa al ésser humà.

Ple de llums i camins, i de contrallums, de misteris, de pors. Barrejant realitats i fantasies. Història i mitologia. Té la facilitat de confondre la ment, veritats, fantasies, somnis... Núvols fantasmagòrics i canviants que ens faran pensar. Mirarem amb altres ulls al Port? Amors impossibles i morts. Entrant a la bogeria, aquest estat transitori d'una ment fantasiosa i creativa. Mirarem al cel i ens semblarà diferent? És com travessar un pont que ens portarà a una claredat, de boirines, insospitada. Com si ho poguéssim trobar tot i, a la vegada, res. Deixa entreveure que el lector ha de trobar un final a la història, on podria haver mil finals...com el destí, que pot estar escrit, i també buit, amb infinitat de camins per a omplir i seguir. Trobarem més preguntes per a contestar de les que ja teníem a la nostra vida. Aquesta ratlla indefinible, on es confonen els fets tangibles i els eteris.

Després de llegir aquesta obra podreu veure que l'autor deixa al descobert la més ultrancera sensibilitat de la seva ànima i la tendresa del seu cor. Quasi sempre els fets es situen a les nostres terres, les terres de l'Ebre i el seu entorn, a poblacions properes i conegudes. En aquest llibre, Xavi ens fa palès que està submergit en la més autèntica poesia. La seva bella forma d'expressar és generalment poètica, amb fons onírics. Erotisme blanc, romàntic. Valors i qualitats d'una minoria, que la nostra societat necessita, per a suportar un gran pes, i tenir la força per a mantenir oberta aquesta màgica porta, que transportarà a la humanitat, al món de la il·lusió i de la immensitat blava de l'esperança.

Si llegiu aquest primer llibre de relats que teniu a les mans, d'un nou autor, Xavier Dalmau, us introduireu en una infinitat de móns fascinants, màgics, històrics, mitològics, llegendes, ficció, de somnis i també dolços. Mites, enigmes, energies estranyes... Veureu la vida amb una altra perspectiva, en una altra dimensió... és com fer un viatge de plaer, ràpid i enriquidor, a través del temps. I al final, tots dubtarem; estem dormint, estem desperts? Estem somiant?


GLORIA FANDOS GRACIA