MÉS EBRE - EL CRAC DE LA SETMANA
Entrevista publicada el dia 2 de juny del 2017
Va
néixer a Samper de Calanda (Terol). Fa més de quaranta anys que viu a
Tortosa fent sonar la seua veu, dolça i a la vegada potent, com un
tambor del seua Calanda natal.
Glòria ha col·laborat amb la premsa
local i comarcal i a la televisió al Canal T.E. Ha publicat més d'una
desena de llibres tocant diferents gèneres: relats, biografia i poesia i
ha guanyat diversos premis i guardons al llarg de la seua trajectòria
professional. L'any 2000 va fundar "Poetes de l'Ebre", una associació
cultural que agrupa a poetesses i poetes de les Terres de l'Ebre, de la
qual n'és la presidenta. Avui coneixerem una mica més a Glòria Fandos
arran del seu últim llibre: «Grito de Mujer».
ME: Primer que res Glòria, quina seria la teva definició de "poeta- poetessa»?
GF: La persona que escriu poesia, que expressa emocions i
sentiments passats pel seu pensament i filtrats pel sedàs del seu cor,
la podem definir com a poeta o poetessa, però depèn de l’acceptació que
tingui o el reconeixement social i cultural, que s’aconsegueix si es
guanya algun premi, publicant en format paper o donant-se a conèixer en
recitals o a través de les noves tecnologies, Blocs, Facebook, etc. Amb
una trajectòria positiva de les creacions poètiques es pot definir com a
poeta, ja que aquest títol no s’aconsegueix a cap escola. També ha
d’anar unit a persones que posseeixen una fina i extrema sensibilitat i
unes mires més enllà de la realitat. A un poeta se’l defineix per veure
la vida amb la bellesa dels seus ulls i la dolçor del seu cor,
expressant amb la forma d’unes paraules i uns mots tan agradables i
dolços que acaricien la oïda com una lleu aura càlida de primavera amb
melodies que només transmeten amor, personal i universal. És una persona
lluitadora, reivindicativa i de pau, ja que vol canviar el món amb la
bellesa de les paraules, no suporta les injustícies, ni les violències
ni les guerres. Potser alguns només voldran recrear-se amb la bellesa de
la contemplació, que ja ho diu tot.
ME: La poesia d'ahir i
d'avui. Se segueix associant la poesia a l'època d'estudiants i a la
memorització? És un gènere enfocat a un públic minoritari?
GF: La poesia d’ahir és molt ampla, es pot dividir en dos grans
gèneres, la poesia del poble, èpica o popular, cantada pels trobadors i
escrita pels joglars que la versaven de memòria cap al segle XIII com a
espectacle a la plaça major del poble i la poesia de clerecia, escrita
per monjos dels monestirs, amb la diferència de qualitat per causa del
seu alt nivell d’intel·lectualitat i és aquesta la que ha sobreviscut
fins als nostres dies, com la de Sant Juan de la Cruz o la de Santa
Teresa de Jesús. L’època d’estudiants pot ser avorrida pel fet d’haver
de memoritzar, però és important estudiar la mètrica, l’estructura
clàssica de la rima, com es conformen els sonets, els madrigals o els
versos alexandrins. Actualment s’escriu poesia lliure, que dóna
llibertat i personalitat als joves autors, tenint en compte la
musicalitat que ha de tenir per a ser obra d’art, que no sempre
s’aconsegueix. La majoria pensem que la poesia, sí, és per a un públic
minoritari, la majoria per la incapacitat de ser entesa, o destinada per
a un lector sensible i exquisit.
ME:
Fent referència a la societat actual i citant una frase de Joseph
Joubert del seu llibre Pensaments: "La poesia no es pot trobar en
qualsevol lloc si no la portes dins teu". Què opines?
GF:
Quanta raó té Joubert, la poesia no la pots entendre si no la sents dins
teu, el que crea poesia i el que la llegeix tenen una unió de pensament
i de sensibilitat, sense saber-ho se senten identificats per una
filosofia de tendror i dolcesa que comparteixen, fugint de la realitat
que els aclapara i els fa mal, per lliurar-se als somnis i descobrir la
llum que irradia la seva ànima.
ME:
Es palpa una gran implicació personal en els teus llibres. Com
descriuries i que t'agradaria transmetre a través de la teua obra i si
haguessis de descriure la teua obra amb una sola paraula, quina seria?
GF: Tota obra literària ha de ser una mica autobiogràfica, si no, no
tindria l’autenticitat necessària per a cridar l’atenció del lector,
encara que jo no penso en qui ho a de llegir, escric allò que crec i
sento i penso.
Existir, aquesta és la paraula
que definiria tota la meua obra, fa uns vint anys que vaig començar a
escriure, i més de quinze a publicar, per una gran necessitat d’existir.
Després d’una llarga malaltia familiar que em va marcar la vida en un
abans i un després. Anar sortint del pou on m’enfonsava, del dolor de la
solitud, de la impotència que sentia la meua ment i el meu cor, i només
podia escriure, de tot, sense saber de res, per viure i sobreviure i
satisfeta, encara que mig trencada, estic aquí. Amb una primària
realitzada l’any 1964 en una escola pública del petit poble de Lledó(
Terol) situat a la franja amb Tarragona, a la vora de la línea del
ferrocarril de la Val de Safan, que l’utilitzàvem per a venir a Tortosa a
fer les compres. L’any següent vaig venir a aprendre l’ofici de
modisteria. Trenta anys després vaig fer una secundària a l’IES de
l’Ebre i més recentment quelcom de Llengua i Literatura a l’UNED de
Tortosa. En tot allò que escric voldria transmetre experiències de vida,
real i inventada, sota el meu prisma particular i únic, com així és
cada vida.
ME: Parlem de la teu últim llibre: «Un grito de mujer».
GF: Quasi a última hora em decideixo publicar, com a autoeditora, com
són quasi la majoria de les meves publicacions, i aquest Sant Jordi
2017, una mica a correcuita, veu la llum el poemari titulat “Grito de
Mujer” amb tema reivindicatiu a les injustícies que pateix la dona, tant
greu encara, després de seixanta anys de veure aquests comportaments
masclistes, a hores d’ara, no hem millorat quasi res. I m’omple
d’impotència, al veure aquest masclisme tant arrelat, amb la nefasta
conseqüència de la mort de tantes dones. Una taca espellonant i
terrorífica que degrada la nostra societat. I encara es tracta el tema,
dissortadament, com a tabú, com a minoritari, principalment amb por,
s’han d’unir més crits per a abolir aquesta barbàrie, sense raó i sense
cor. Aquest llibre pot ser un crit com una llavor que ha de germinar, un
crit de “prou ja” tractat amb la delicadesa i l’amor que intento
plasmar en els meus versos. Un crit metafòric, de l’ànima de la dona,
per a aixecar la veu, un crit desesperat davant les injustícies que
acampen a la nostra societat, amb un silenci callat de mort que ens
copeja el cor, enfonsat en un conformisme patètic i avergonyit, un crit
desesperat dins de la poètica que fa tremolar les parets de la
inconsciència, despertar amb la veu més forta de l’esperit. És un crit
callat i constant on s’amaga tímid i amarat de vergonya aliena, arraulit
als versos d’aquest poemari, que esperen arribar al vostre cor i a la
vostra ment per a ajudar aconseguir la justícia i la pau. Un crit davant
de l’emoció més sublim i l’explosió de la bellesa, la bondat i l’amor
en majúscula, existent en l‘esser humà. Un crit d’alegria, d’amor i
d’esperança i que les nostres entranyes i els nostres ulls s’omplin de
llum. Un crit de dona al parir una nova vida, un crit de carícies
d’aigües dolces de riu, per a esborrar i netejar les malvestats del món.
ME: El passat dijous, 4 de maig es va presentar l'Antologia 2016 i Recital de "Poetes de l'Ebre".
GF: Dijous passat dia 4 de maig varem gaudir d’una entranyable
vetllada poètica de "Poetes de l'Ebre" a l'Associació de Mestresses de
Casa d'Amposta convidats per la seva presidenta, amiga i companya
Tere Gisbert.
Hem presentat l'antologia 2016 de “Poetes de l’Ebre”, un llibre per a
aprendre francès un mateix de Dolors Gimenz de Deltebre, "Al voltant de
la gent gran" de Paco del Fruto i el meu poemari "Grito de mujer". Una
delícia tot plegat amb la sala de la seu plena de seguidores de la
poesia i les paraules de "Poetes de l'Ebre" associació de caire
feminista, amb disset anys d’història. “Poetes de l’Ebre” la nineta dels
meus ulls, fins que se’m tanquin i encara així tindré la seva llum.
