dissabte, 27 de desembre de 2008

DOS-CENTS ANYS DEL DIARI DE TARRAGONA


Un aniversari digne de ressaltar. Diari fundat en un any significatiu, en 1808 que comença la guerra de la Independència, on els diaris eren molt importants per a informar al poble de les vicissituds i congruències concretes de la batalla, per crear una certa tranquil·litat als ciutadans. Aquesta es la creu de la informació i de la Historia, les guerres, que sembla que ho marquen tot, per desgràcia. També hem de mirar la cara de la vida, notícies bones i èpoques de pau.

S'acaba l'any, i ja m'estava despistant. L'any que entrem ja no seran dos-cents anys, sinó dos-cents un anys, ja no és número rodó, i ja no faria tanta gràcia felicitar. Felicitats. Són molts anys de supervivència. Segur que pocs diaris han aconseguit aquesta trajectòria. Un Diari que ha viatjat a través de la Història, per una societat que ha anat canviant, que ha anat evolucionant, que moltes generacions l'han vist reflectida en les seves pàgines. Èpoques en que la gent era analfabeta, excepte les classes socials altes. En altres temps, als pobles, només sabien llegir el capellà, el metge i el mestre. Els diaris, segons a quins llocs, eren invisibles. No arribaven. Fins no fa molt de temps els diaris només el llegien els homes. Les dones no tenien temps o no els interessava. Jo mateixa fins fa poc més de deu anys, els diaris eren uns mitjans de comunicació escrita, on les seves pàgines grises eren monòtones i avorrides, absents de color, que dóna llum i alegria a la vida. Però quan vaig conèixer el Diari de Tarragona, me n'adono de la meva equivocació. Un diari proper, familiar, notícies del nostre entorn, interessants, d'actualitat. Em va despertar la meva vocació de periodista i escriptora que encara espurnejava a les neurones i al cor, que el pas del temps no havia aconseguit apagar del tot, era una cendra que encara conservava la força i el caliu de revifar. Enviava escrits, cròniques, articles, i fins i tot poemes, que publicaven al Diari, i em feia sentir més viva, com si la meva existència fos més real, més tangible, despertant aquesta il·lusió d'expressar-me lliurement sota el meu punt de vista d'entendre la realitat, tant la pròpia com l'aliena, la de la societat que ens envolta.

Estava de director el senyor Antoni Coll i Gilabert, que li agraeixo enormement les atencions per les meves publicacions. Han passat altres directors, però el senyor Coll encara està com responsable de redacció. Ens imaginem que darrere d'un diari hi ha un magnífic equip, un gran treball, uns grans professionals. Enhorabona per arribar a dos-cents anys de vida del Diari de Tarragona, per molt anys més, i que tots ho veiem. Personalment, un agraïment molt especial, molt extens, perquè ha estat el Diari que m'ha ajudat a obrir els ulls, a estimar un diari que és com un amic, que em dóna horitzons de comunicació, d'informació, on també tinc una finestra oberta per a expressar les meves dèries, que poden ser compartides o no, però això és la llibertat que fa palesa aquest Diari. Amb tota la meva admiració i gràcies per existir.

Glòria Fandos Gracia

Publicat al Diari de Tarragona el dia 23 de desembre a l'apartat "Linea abierta"