Em vesteixo d'esperança,
el cor el tinc a vessar
d'aquest sentiment,
tant difús que no el veig,
i trepitjo el terra farcit
de fulles seques de tardor.
El meu alè respira el dol,
d'un cruixir esmicolat,
d'una tardor sense daurats,
només immensa negror.
Un paisatge de buidesa,
tot ple de silencis llargs,
petites passes de cossos
i rostres estranys,
sense somriures ni ulls,
em brolla una llàgrima
que ningú veu, la sento,
em resseca la retina
i tot és boirina blanca.
Els arbres i les branques
nues, sense fulles, totes cauen
perquè els falta la llum,
em trobo perduda
en un mar sense esperances.
Esgarrapo el silenci i la solitud
i arrossego la vida
i al meu cor batega
una petita flor...
