diumenge, 7 d’agost del 2011

SISENA TROBADA CULTURAL AL MATARRANYA





Un any més hem gaudit de la magnífica trobada Cultural del Matarranya, iniciativa, com sempre de l’amic i activista Cultural Octavi Serret de Vall-de-roures, amb la complicitat d’editorials i escriptors compiladors. Aquest any s’han presentat dos llibres col·lectius, “Poesia a la Frontera” de March Editor, compilat per Santi Borrell, amb 92 participants, i “Tren de la Val de Zafán” de Gara Edicions de Saragossa, amb 42 participants. L’assistència ha estat apoteòsica, d’escriptors i acompanyants. Primer, la signatura de llibres a la llibreria Serret, una odissea indescriptible i multitudinària. Després, dinar literari a la Parada del Compte, hotel i restaurant situat a l’antiga estació de ferrocarril de la línea de Val de Zafán. Abans del dinar, petits discursos de les autoritats literàries, i al llarg del dinar, amenitzat per la cantautora tortosina Montse Castellà, una delícia de cançons que inclou poemes d’escriptors de les Terres de l’Ebre. També lectures de textos i poemes emocionants i emotius dels autors assistents en català, castellà i aragonès. Amb la col·laboració de l’associació ASCUMA i la gerent de La Parada del Compte, Carme Sabaté. Tarda de sol d’estiu, entre paratges de pinedes, paisatges de belleses i verdor, com un paradís... Però el protagonisme han estat les paraules, lletres, versos, històries, amistat, projectes... Una eclosió literària a les terres de l’Ebre i de més enllà.



Poema participant al llibre "Poesia a la Frontera":

No hi ha fronteres

I

No hi ha fronteres ni distàncies,
records passats com llums difuses,
aquell tren amb bancs de fusta,
on dolçament viatjava,
em gronxava i m’adormia,
per aquella via fèrria,
perduda en el temps
que ara és una via verda.

Turons i pinedes, túnels foscos,
serra de Cavalls i de Pàndols,
tristeses soterrades en el solcs del temps.
Arribem a Prat de Comte i a la Fontcalda,
amb un riu d’aigua termal,
i per les serralades al capvespre o a l’alba
passegen pausadament les cabres.

Belleses naturals inabastables,
no hi ha parets ni fronteres en l’aire,
ni en un cor humà sensible i tendre.

Passem per Bot i Horta de Sant Joan,
amb les Roques de Benet,
com gegants de pedra grisa
estàtics i orgullosos, vigilen atents,
poble de riqueses arquitectòniques i naturals
com la majestuosa muntanya de Sant Salvador.
Amb el seu pas va deixar la seva empremta,
el famós pintor Picasso, artista internacional.

I arribem a Lledó seguint aquella via,
rails de ferro, màquina negra de nit de trons,
udolava el seu xiulet com lament de llop.

Passem el pont, sobre l’aigua cristal•lina i pura
del riu Algars, que marca dos territoris,
acaba Tarragona i comença Terol,
la noblesa de les terres d’Aragó
i Catalunya, infinitat de sentiments, units.

El Matarranya màgic i de misteris,
un brollador de fils d’aigua i de llum,
d’amics i de trobades i lletres que dansen
al so, de les campanes al vol.

No hi ha barreres, ni distàncies,
tots bategem amb un sol cor,
tan gran com el món i la llum del sol
que ens envolta i ens il•lumina a tots,
fet d’il•lusions i d’esperances.

II

Records d’un passat de ma infantesa,
pujant aquella costa, d’estudis i de futur,
dia a dia, pas a pas, les meves petites passes,
per arribar a l’escola, d’aquell poble petit,
dalt d’un single, com una estampa de Nadal
d’un país de somnis i de fades.
M’esperaven les amigues, Merceditas, Pilar o Anna
i les mestres, donya Carme de Roquetes
o la senyoreta Elisa de Segòvia...
I amors somniats, fets de mirades i de somriures.

Joies que guardo al calaix del temps,
a una lleixa del armari del cor.
Seguint aquesta línea ens trobem amb Arnes,
poble medieval, històric i de mel.

Ens endinsem a Aragó,
de terres resseques i àrides,
com un foc d’estiu.
Queretes i Vall-de-roures,
català de la franja, quin bonic parlar.

Terres que s’abracen i es donen suport,
homes i dones caminen de la mà.

Ja no corrien els arbres
per les finestretes del tren,
tot eren planúries i extensions de blat,
espigues daurades a punt de segar.

Què llunyà i què prop,
aquest temps passat,
sempre estarà present
al meu cor d’infant.

No hi ha fronteres,
ni als rius, ni als mars,
ni a la Terra, ni a la foscor
d’un cel estrellat.

Tot està a les nostres mans,
al nostre abast i a la nostra ment.
Seguim la via de Val de Zafan,
temps feliç per recordar,
Torre del Compte, Valdetormo,
Valjunquera, Valdealgorfa i Alcanyís
pom de pobles com a flors,
o com un carroll
de raïm per desgranar
i Samper de Calanda,
tradició de la ruta del tambor i el bombo.

Allí fa anys, va nàixer una xiqueta,
té les seves arrels i volant
com la calàndria, au de baixos vols,
un mes d’abril perfumat de primavera,
el vent i el destí de la vida,
la va portar a Tortosa,
ciutat que estima tant.



III

Les terres de l’Ebre,
els arrossars i el Delta
són el meu present.

El riu Ebre tan ample,
com la vida que passa,
lentament o apressa,
l’aigua que camina indiferent,
indeturable, desmaiada
per arribar al mar,
a la eternitat, blava o grisa,
amb el sol de l’esperança a l’horitzó,
que sempre espera, amb la brisa
despentinant els cabells de la lluna,
amb lluentor pàl•lida ens mira
des de la nit bruna.
Les estrelles són espurnes
de vides trencades,
perdudes a l’infinit.

Univers de misteris que no saben,
ni entenen de fronteres,
com posar reixes al vent,
caminar sense parets ni muralles,
arribar al teu cor, als teus llavis,
que destil•len paraules
“paraules d’amor senzilles i tendres”
Com un rellotge de sorra que esgota el temps,
caminar lliures i amb esperança...
sense topalls ni malsons.

Seguim la via del tren de la vida
que s’emporta el dolor,
només queden els records
d’un passat dolç i un futur
il•luminat de sol, el sol de sempre.

Música de paraules
que no s’emporta el vent,
traspassant les ànimes perdudes.
La música, l’únic llenguatge
que tothom entén, universal,
no té fronteres, simfonia d’essències,
brisa de sentors i carícies
a l’oïda i els sentits.

Glòria Fandos

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Óndia, volia venir i no m'ha estat possible, quina enveja, a veure si a la propera hi puc ser!!!

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
bigudi ha dit...

Quin goig que fan aquestes paraules , quin viatge en el temps, viatge per terres, que sense coneixer-les molt es reconeixen ,gairebé es poden veure i olorar, les terres tenen vida , els teus ulls les van veure i la teva memòria ens ha fet un regal, ja no són quelcom que es podrà perdre al pas dels anys , del temps, ja seran per sempre aquí, i tornaran a la vida aquells ulls de nena cada cop que algú com jo, obri la porta.
Gracies Glòria.
Lydia.

Gloria Fandos ha dit...

Hola Júlia, et vaig enyorar, tenia ganes de trobar-te, i parlar-te...

Fins aviat...

Una abraçada

Glòria

Gloria Fandos ha dit...

Hola Lydia, Bigudi, nova poetessa de Poetes de l'Ebre, gràcies per la teva riquesa poètica, quin tresor anar-les descobrint... benvinguda en nom de tot el Grup...

Una abraçada

Glòria

bigudi ha dit...

Gracies, la veritat és que ets molt generosa , és tot un plaer venint de qui ve. Glòria. T'he enviat uns correus , bé ja em diràs el que t'ha semblat, ja, ja sé que deus anar a tope veient tot el que portes entre mans , uf...
Gracies de tot cor per la paciència .
Lydia.

Gloria Fandos ha dit...

Gràcies a tu, Lydia, ja estem fent un apartat per a la recopilació dels participants per a l'Antologia 211, de la temporada que ve...

Estem en contacte

Glòria