ESCRIC I ESCRIC
La solitud m'atrapa,
com deia la meva mare,
que sàvia era!
La solitud va unida
amb la tranquil·litat.
Quasi analfabeta,
quina pèrdua de temps
pensar el la pròpia soledat.
Intel·ligència nata,
natural...
Veia la vida fàcil,
en aire de conformista,
tot estava bé, tot fet
i tot per a fer...
Res que canviar,
que innocent, pensava,
a la meva curt edat.
Pot ser tenia raó,
a hores d'ara, jo no he canviat,
quasi res. El quasi,
em dona esperança.
El camí recorregut
malgrat tot, no ha estat estèril..
Endreça la casa primer,
em deia, després llegiràs.
Jo, impacient, volia saber,
com acabava el conte
de la princesa...
Encara ara, no ho sé,
com la pròpia vida,
jo mateixa, una incògnita
i jo escric i escric...
La meva mare ara em diu,
filla, escriu, escriu...
jo vaig escriure massa poc...
tu ho pots fer...
tu ho pots fer...
Glòria Fandos
CAURE
Caure en braços
de les paraules,
deixar-me engolir
en un toll de versos,
formar part del remoli,
desaparèixer
i només sentir,
i volto en l'espiral,
tendra, com l'aigua,
rellisca i cau entre els dits,
i caic amb ella,
em deixo caure,
que tou és el llit.
Glòria Fandos
AMOR QUE PENTINA
Amor que pentina
el caminar insuls
dels dies…
Els nostres dies junts,
són massa curts,
es tornaran gèlids,
el caminar dels anys,
la neu als cabells,
pentinats d'amor…
Glòria Fandos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada