dilluns, 25 de novembre de 2013

Premis Ebre Líders 2012

Premis Ebre Líders 2012 . Ebrenc de l'Any
Glòria Fandos - No a la violència masclista

NO PUC FER SILENCI


Aquest any no tinc paraules, volia fer silenci. Estic cansada de les meves reivindicacions solitàries, així ho sento. El sistema és gran i fort, em veig xafada en la meva petitesa. Però no puc fer silenci, he de continuar lluitant, per a mi és un deure. Lluitar en paraules, escrites, publicades,en paper o en les noves tecnologies, compartides o no, no em fa falta. També estic acostumada a lluitar en solitari. Sembla que el món s'afona, en mig de la macro crisi, i el problema de la dona, sembla que ha quedat omès. Reconec que hi ha moltes Institucions que fan la seva funció.
Arguments repetitius, per desgràcia, no hi ha res de nou, positiu. No m'agraden les repeticions. Perquè fer silenci? En un moment de desmai dir que no tinc paraules, de cap manera.
Un any més ha arribat el vuit de març, i ja ha passat, dia de la Dona Treballadora, aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que abraça totes les problemàtiques que envolta a la dona.
El Dia Internacional de la Dona no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.

Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur o més subtil, persisteix en els homes joves, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir els seus fruits positius. Conec moltes mares, i a hores d'ara, no serveix de res i em quedo sense paraules, però el silenci no ajuda a avançar,

Ens va remoure l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Aquest any 2013, no ho sé, moltes injustícies en el treball, encara, moltes morts de dones per violència masclista. Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan es una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent, ho tornem a repetir, però no es compleix del tot.
No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball. Va ser esgarrifant quant van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.

La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any no les he contat, tinc el cor massa dolgut per fer-ho, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que la vida ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.
Hi havia una Presidenta de la Igualtat, fa temps retallada, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res...M'aferro a l'esperança?


Glòria FANDOS

Escriptora.


Participa en la categoría Ebrenc/a de l'any
138 vots

Comentaris


Glòria Fandos Gracia

10-04-13 a les 09:16

TORTOSA

Tècnica en geriatria, administratiu i estètica facial.
Naix a Samper de Calanda (Terol) i des de 1973 viu a Tortosa. Col•labora a la premsa local i comarcal i al Canal T.E. És presidenta del Grup "Poetes de l'Ebre" amb el suport de l'Ajuntament d'Amposta. L'any 1999 realitza el Pregó de Festes del seu poble i té una inscripció a la casa on va nàixer. Crea "Poesia Per la Pau" a Ràdio Ràpita. El 2009 realitza el pregó de la Festa Major del barri de Sant Llàtzer (Tortosa). Ha publicat Tortosa, enyorança i amor (1999), Luz y sombras (2000), Sentiments sobre les Terres de l'Ebre i la seva gent (2002), poesia. Lo Nostre Teixidor, cantador de la jota improvisada de les Terres de l'Ebre (biografia, 2005), Al Vent de l'Ebre (poesia), Empremta de dona (relats), 2006, Puerta al horizonte (novel•la, 2007), Llum de Tardor i Hojas Dormidas (poesia, 2008) i La Sirena de l'Ebre (Relats, 2010).
Ha guanyat diversos premis i guardons. Article d'opinió: Frater (Madrid 2002). Narrativa: Joan Cid i Mulet (Jesús, Tortosa, 2001), Sant Jordi d'Ulldecona, Tarragona, 2002. Poesia: Internacional "Fèile Filiochta" Dublin (Irlanda, 2001), Grup Luz de Luna (Barcelona, 2003 i 2004), Menció d'Honor, Ca l'Avi, les Planes (Barcelona, 2004). Grup de Dones del Vendrell (Tarragona), 2005, 2007, 2008, i 2009, Frater. Madrid 2007. Primer premi del XXI Certamen Antonia Guerrero de La Asociación de Mujeres Peñas Blancas (Estepona, Málaga, 2011). Ha participat en antologies de relats i poesia de March Editor, Cossetania i AlexEditor, a la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar i de "Poetes de l'Ebre" anualment, des de la seva creació 1999. Forma part del Calendari Poètic de Violant de Bru de Vilafranca del Penedès i del blog Tèrbol Atzur de Júlia Costa de Barcelona.
Tomàs Simon Plazas d'Amposta posa música a tres dels seus poemes. És del Club dels Poetes desconeguts dels Matins de TV3.


Glòria Fandos Gracia

14-04-13 a les 23:57

TREBALLADORA DE LA LLAR SENSE COBRAR

L'obligació o la devoció de mestressa de casa, va emmascarat amb el de treballadora de la llar sense cobrar. Encara estem mentalitzades de que som les responsables del treball de la llar . Ens sentim culpables si no podem arribar a tot. De vegades s'ha creat el debat, en poca força i minsos arguments de que la mestressa de casa havia de cobrar un jornal o una jubilació. Però per què carregar al govern amb despeses innecessàries? Si els beneficis del treball d'aquestes dones els rep la família, que aquesta sigui la que els hi pagui. No sé si aquestes dones són més abundants a un lloc o un altre de la geografia de Catalunya o de la resta d'Espanya. No és qüestió de que anéssim als problemes de la dona de sempre. Amb aquestes dones, la societat i la família es lucren, són estafades, una vegada més. No segueixo amb aquest discurs perquè seria repetitiu, antic, vell. Ja fa molts anys que estic reivindicant les injustícies que pateixen les dones, no es pot aportat res de nou Continuen morint dones per la violència masclista, entretant aquesta sense raó no es solucioni, hi ha poca cosa a fer amb unes poques i simples paraules escrites amb veu de dona.


Glòria Fandos


Glòria Fandos Gracia

15-04-13 a les 00:03

AL PARTIT QUE VOTARÉ
AL PARTIT QUE VOTARÉ

Jo votaré al partit que defensi la igualtat, al respecte mutu entre persones. El partit que reconegui sobre tot, la gran tasca que fa la dona en el dia a dia, que valori el seu treball a casa, envers a la família, i en conseqüència el benefici que això aporta a la societat. Que la dona sigui tractada amb respecte, no ha de ser esclava, ni del marit ni de la família. Que la dona no tingui que suportar maltractes psíquics, ni humiliacions, ni ofenses: ni pressions. La dona no és una cosa, ni una màquina. La dona és una persona, que decideix, que pensa, que soluciona problemes. La dona ha de ser lliure i independent. La dona, i més, d'una certa edat, es considera com "l'última mona". Com ahir es lamentava una amiga que vaig trobar. Quasi parlava sola pel carrer. Li vaig preguntar que d'on era ella "l'última mona". Em va contestar empipada i quasi plorant- De casa, dona, de casa meva, sóc l'ultima mona- N'hi ha tantes així- Li vaig contestar. No és consol, mal de molts, refugi d'estúpids. Aquesta amiga havia treballat, quaranta anys fora, i a casa. Ara tenia cura dels seus nets, de la casa el marit. Si es que aquest, en el seu moment, no s'ha enamorat d'una altra, pot ser més jove, o no, i s'ha pirat, sense costar-li ni un euro, tenint la comprensió, de quasi tota la societat. Si hi ha un partit polític que es preocupa de la dona, per solucionar totes aquestes injustícies i més, a aquest partit votaré. "Dones independents i lliures". Pot ser encara no s'ha creat. Pot ser ho he somniat. Els somnis també es compleixin. Darrere d'un somni sempre hi ha una lluita. Això és el que fem i farem.

Glòria Fandos Gracia


Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:45

LLEGENDA DE SANTA ÀGUEDA, PATRONA DE LES DONES
La llegenda de Santa Àgueda sempre és la mateixa, però m'agrada recordar-la, potser afegint un toc d'actualitat. Que és una llegenda, és història? És una fantasia? És un misteri? Fins a quin punt és una realitat? Són fets, si és que van succeir o algú es va inventar o arrodonir, per alimentar una fe, unes creences, una il·lusió, creure en miracles. Acceptar un conformisme, davant d'uns fets esgarrifosos, d'unes persones martiritzades. Realitat? Fum? Envoltades d'un halo de divinitat, on podem trobar totes les respostes, i a la vegada cap. Les dones creients, ens encomanem a Santa Àgueda en el "mal de pit ", que és càncer de mama, dit senzilla i durament i crua. Però davant d'un avenços mèdics, reials i satisfactoris, clamem i confiem, primer que res en la ciència i desprès la fe. O les dues a la vegada. Tenim al nostre abast aquests grans professionals de la medicina, tant en prevenció, en tractaments, en cirurgia. Ments privilegiades que es dediquen a la investigació, per curar malalties i salvar tantes vides. Pensem que són Deus. Que hi som a les seves mans. O potser es Deu que ens els hi posa en el nostre camí?
Àgueda, Àgata o Gadea, Verge i màrtir nascuda a Palerm( Itàlia) i martiritzada a Cutània, cap a l'any 251, patrona de l'illa de Malta. Festivitat que se celebra el 5 de febrer. Les bugaderes la tenien com advocadessa de les dones que criaven i protectora sobre tot del "mal de pit", tal vegada perquè a la Santa, li hi van tallà en el seu martiri i així com Santa Llúcia patrona de les modistes, apareix en els seus ulls a un plat, a Santa Àgeda ens la mostren portant els seus pits tallats en un safata. Educada en el cristianisme més extremista, ja des de nena feu vot de virginitat. Però, davant de la negativa al seu pretendent Quincià, governador de Sicília, ferit en el seu amor propi de mascle, abusant del seu poder i sense que ningú fesa res per evitar-ho, la féu tancar a un bordell. No aconseguint el seu humiliant propòsit la feu martiritzar cruelment estenent-la a sobre de carbons encesos. En aquells moments un gran terratrèmol és produí a l'illa, com a defensa divina cap a la Santa. Després la feren engarjolar i ja no va sortir-hi: allà va morir captiva un 5 de febrer i els partidaris cristians l'enterraren a Cutània. A Sicília s'invoca contra les invasions de l'Etna. La seva fama ha estat molt estesa, a Espanya sobre tot a l'Occident del principat de Catalunya, Fraga, Mesquinesa... les dones aquest dia prenen especial protagonisme, per a fer honor a la Santa. Són alcaldesses, manen en tot, fan gresca, ball i les dones trauen a ballar als homes, els homes estan d'acord perquè només és un dia, fan el paper de servidors i esclaus de les dones, aquestes mantejaven un ninot a la plaça del ajuntament, el cremaven i suposaven que aquest era un home. A Tortosa fa uns anys ho celebraven anant a Mig Camí, assistint primer a una missa en honor de la Santa i pobre d'ell si algun home apareixia, el lligaven, li tapaven la boca i era objecte de totes les burles possibles com a divertiment extraordinari, però amb molta harmonia, pau i xalera.
Actualment, totes les associacions de dones, celebren aquesta festa, en activitats diverses, com una tradició molt enraigada, en honor a la Santa.
Les dones actuals ens sentim identificades amb aquesta Santa, perquè també són martiritzades. Ni tradicions d'origen femenines desdibuixades, ni llegendes gregues d'Orfe... Fa pocs anys una dona va ser mullada amb gasolina i cremada viva, també per un home, el seu marit... El 2010 ha començat millor, de maltractaments i morts de dones, pels seus companys sentimentals, o ex És un present i una realitat viva, esgarrifosa i tangible. Com si Quincià, governador de Cecília, fantasma i assassí vingués de les tenebres del passat, esborrant 2000 anys de Història. Esperem que com a Santa Àgueda la Divinitat ens doni la mà, algun dia... Una esperança fugissera, que s'esmuny entre les nostres mants.. portant-nos al buit, ens enfonsa als esvorancs més profunds.
Hi ha una contra terrible. Ments que salven vides, i altres ments malèfiques que les destrueixen. És la lluita del bé i del mal, no hi ha dubte. Una mica no, un tot de sensatesa i llum per aquestes ments fosques. Però que parin ja aquests assaciants a dones innocents que clamen al cel, perquè ja no els queda res més. Més lleis i més ajudes per pal·liar d'una vegada aquesta lacra. Com així és l' educació, generalitzada, a la nostra societat, i a la nostra cultura, de respecte, de comprensió i de bona fe. Aquest any 2010 serà més real l'esperança?

Publicat al Diari de Tarragona el dimarts dia 2 de gener de 2010 a l'apartat de "Línea Abierta"


Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:47

DONES MÀRTIRS, ASSASSINADES PER LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Quin organisme, quina institució declararà màrtirs, beates, que van en camí de ser santes, a totes les dones assassinades per la violència de gènere, amb un reconeixement oficial? Són víctimes d'una guerra, on només hi ha un bàndol, els agressors, els assassins. Moren per aconseguir una pau, una convivència per via del diàleg Són maltractades i moren. Cadascú en aquesta vida hem de portar la creu que ens toca a la Terra. Aquestes paraules les he escoltat des de fa molt anys a dones, principalment casades, amb un conformisme patètic. Abans, si el marit s'emborratxava, solien dir: "és que té mal beure!". Les drogues d'ara són pitjors. Però sense donar-se cap d'aquests casos, que es consideren extrems, també hi ha violència masclista, i moltes dones moren desgraciadament. Aquest any 2009 és nefast, ja són unes quantes, sobre tot el dia d'avui, descoratjador Qui les declararà màrtirs i beates oficials? El Govern? L'Església? És una lacra social, ja és massa repetitiu. Les notícies, la premsa, els minuts de silenci, contra el rebuig d'aquestes morts, torna a ser present, aquest dies. Només fa un any ho dos no tenia tant de ressò aquestes noticies. Potser hi ha més consciència d'aquesta barbàrie, sembla que va a millor, però és poca l'esperança. La societat s'ha d'involucrar més. No és un problema minoritari i ens afecta a tots. Sembla una guerra consentida, silenciada, cruel, injusta, de la qual tots som còmplices. L'únic organisme o institució que les reconeixerà màrtirs, beates i santes serà al sagrari de la bondat que encara pot existir en l'ésser humà. Caiem en el parany, equivocat, que és un problema minoritari, com així també en consideren als atacs xenòfobs, racistes i els delictes de pederastes. És una falta d'humanitat i d'escrúpols pensar que, com son problemes minoritaris, hem de passar una mica de llarg. Cada cas per si sol ja és terrorífic i vergonyós. Us imagineu tots plegats? Són una muntanya d'horrors que cauen sobre les nostres esquenes i consciències. Podem afegir el maltractament als nostra estimada gent gran, que tant els hi devem. Podrem suportar aquest pes? La dona és amor i estima, reprodueix la vida, i sacrifica la seva perquè així sigui. Però també és humana, i per tant, també necessita que li corresponguin, i la valorin. Déu vol que tots siguem persones, homes i dones, i que tinguem uns valors nobles, en camí d'anar-se perfeccionant en pro d'una educació, d'un respecte i una comprensió.

També notícies de dones esquarterades que han esta trobades al brossam. Quin cop més punyent, quina burla més esgarrifant, i la societat que som tots, la família, els amics, els veïns, la justícia, els polítics, mirem cap un altre costat...Solucions, ni cap ni una. Perquè el cos d'una dona, val tan poca cosa? És al lloc on li toca? No es considera persona, ni té ànima, ni cor, ni intel·ligència? Quina follia...Quan seriosament ens plantegem que quan dues cèl·lules es divideixen ja hi ha vida. És un principi de vida que no sent ni pensa, és una futura vida, quan sigui una realitat, plorarà, sofrirà i riurà. Podrà ser una dona que tornarà a crear vida. Pot ser un ésser humà en tot l'esplendor que representa, o pot ser res, el futur sempre és una misteriosa incògnita, i s'ha de protestar, s'ha de protegir, s'ha de salvar. I a una dona no? On es la l'enteniment?


Glòria Fandos Gracia

Publicat a

La Vanguardia digital (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091008/53800409285.html)
Diari de Tarragona, a l'apartat "Línea abierta" el dia 12 d'octubre de 2009

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:50

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA
Un any més arriba el vuit de març, dia de la Dona Treballadora, però aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que avarca totes les problemàtiques que envolta a la dona.

El Dia Internacional de la Dona, no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.

Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur i més subtil persisteix tan en els homes joves, com en els de més edat, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i així difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura bona o nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir uns fruits molt positius. No deixant de costat la educació del col·legi, de professors i professores, de tot el sistema.

Aquests dies ens ha remogut l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan és una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent.

No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball Va ser esgarrifant quan van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.

La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any ja són quatre, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex-companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que una vida és molt, ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.

Hi ha una Presidenta de la Igualtat, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res. Hem de seguir el camí que van començar aquelles dones. Que entre les dones hagi més corporativisme. que les donés que han estat víctimes del masclisme i dels maltractes, tan psíquic com físics, no arribant a la mort, per suposat, més tard no es tornin masclistes. Així no s'arriba enlloc, és contraproduent. Mirant a les dones d'altres Cultures, que ara conviuen a la nostra societat, que estan en una situació més desfavorida, ens podem consolar, però no, mai, seria mirar enrere i retrocedir part del camí i no ho podem consentir. Hem de mirar sempre al davant, i avançar totes plegades cap a un futur d'esperança, de realitat i de Justícia.


Glòria Fandos Gracia

Publicat al Diari de Tarragona, secció "Línia Abierta", el dia 7

Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:53

DILLUNS 27 D'AGOST DE 2012
LO HA CONSEGUIDO

LO HA CONSEGUIDO

Hoy la actualidad de una noticia cruenta, horrorosa, ha sobrepasado todas las barreras que el ser humano puede soportar, clavándonos un punzón en el corazón, difícil de soportar el dolor, el inmenso dolor que produce, no se puede explicar con palabras, no hay palabras en el mundo para ello.
José Bretón, ese hombre, ese padre, que durante ocho meses hemos seguido las noticias de la desaparición de sus dos hijos, él mismo la denunció. Pues que creía, estúpido, ignorante, que no lo iban a descubrir? Asesino con premeditación. Dueño de si, frío, inexpresivo, cuando se enfrentaba a los juicios. Cuando escavadoras removían su finca, incluso buscaron incesantemente en el río. Y el susodicho sujeto, no se merece el adjetivo de hombre, ni de persona ni rozando siquiera lo humano. Él impasible, viendo la angustia, de su madre, de su familia y extensible a toda la sociedad, que hace suyo todo problema que afecta a su alrededor. Rut y José, de seis y dos años, dos angelitos del cielo, una dulzura inmensa que todos los días nos dirigían su mirada en la actualidad de la noticias, a través de la pantalla de televisión o en la fotos de la prensa escrita. Las pancartas con sus fotos, y las súplicas para que el padre dijera donde estaban.
José Bretón se debía sentir importante, el centro de la atención de todo, que orgulloso debía estar. Impasible, ni le temblaba el corazón en lo más mínimo. Como cuando un lobo sale de de la madriguera, después de comerse a los lobeznos recién nacidos, nada de lo que ocurre va con él. Si es que la loba en un descuido se le ha colado el padre lobo, cosa que no suele ocurrir nunca No es que tenga excusas, pero el lobo es un animal salvaje. Este padre ha demostrado ser más que un salvaje.
Tantos meses con la esperanza de encontrar a los niños vivos, que cada día que pasaba este sentimiento se iba diluyendo. El escribir estas palabras sobre este horror, no es que quiera hurgar en la herida, o remover el morbo. Mi tristeza es inmensa, mis ojos no verán claro por mucho tiempo y se me retuerce el alma, aún sin saber donde está, pues parece estar más allá de mi alcance. Solo quiero mostrar con mis palabras mi más profundo rechazo, hacia este asesino cruel, sin sentimientos, inhumano al cien por cien, ser como un granito de arena más en este desierto inmenso, para unirme a los miles de de rechazos contra este comportamiento de una mente donde acampa la sinrazón a sus anchas. José Bretón, si quería hacer daño, producir el mayor sufrimiento a una madre, una mujer, puede darse por satisfecho, seguro que lo ha conseguido con creces. Personalmente, como madre y como mujer me invade el más absoluto y terrible sentimiento de impotencia, de rabia, ante tanto cúmulo de maldad de un ser tan repugnante. Y tú, personaje incalificable ¿No has sufrido al hacerles mucho daño y matar a tus hijos? ¿No echarás de menos a tus hijos? La ilusión y la alegría que te dieron al nacer, verlos crecer, cuidarlos, acompañarlos al colegio, más adelante ir a la universidad, ayudarles a elegir su futuro, acompañarlos. ¿No lo vas a echar de menos? ¿Te da igual? Son respuestas de me gustaría saber ¿O te basta saber el sufrimiento sin fin que le has causado a su madre? Por lo que sabemos tu ex esposa. Machista no puede ser la respuesta.

Gloria Fandos Gràcia
Publicat el dia 29 d'agost al Diari de Tarragona Ebre a l'apartat de "Línea abierta"


Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 00:55

TORNEM A PARLAR DE LA DONA


No tindria res d'estrany que es parli de la dona, com es pot parlar de l' home, notícies i esdeveniments sobre coses interessants de les quals són protagonistes, com a persones que formen part d'una mateixa societat. Agrairíem que les notícies fossin bones, però per desgràcia, no són les que més atrauen. Tot i que n'hi ha més de les que ens podem imaginar, per suposat, són les que ens fan mirar endavant, caminar el nostre camí amb alegria, esperança, i veure un futur prometedor, amb la lluita senzilla del dia a dia Lluita sense pausa, sense parar, amb la tenacitat que no fa soroll, que ens fa abraçar la vida, en totes les seves vessants, sense limitacions, intentar solucionar entre tots i totes els problemes que sens presenten, de vegades en solitari, si són propis, personals. Però arriba el dia 8 de març, "Dia Internacional de la Dona", el dia de l'home encara no existeix, des de que existeix la humanitat, tots els dies han estat el dia . Potser ja es comencen a queixar, perquè ja no tenen tots els privilegis, ni són sempre nens, ni tenen totes les gràcies. No podrien aguantar els maltractaments psicològics, no físics, ni de l'esposa ni de cap dona, com sí ho han estat i estan suportant i sofrint les dones. Per desgràcia hem de tornar a parlar de la dona, per reivindicar, per lluitar per la seva dignitat com a persones, i no recaigui sobre elles totes les culpes, i siguin les responsables de solucionar els problemes. La dona ja no està sota el jou de l'esclavitud masclista, està "emancipada", paraula obsoleta, el significat de la qual és indignant, ofensiu, prepotent, es miri per on es miri. La dona, com qualsevol persona major d'edat i en plenes facultats, mentals, físiques i de mil preparacions indefinides, unides a la preparació acadèmica, intel•lectual i universitària, pot estar "emancipada". Actualment hi ha més dones preparades que homes, però no estan preparades per enamorar-se d'un home que els robarà la intel•ligència i la vida. Cap ésser humà ho està. Es molt injust, encara que siguin opinions molt minoritàries, que no s'han de tenir en compte, que acusin a la dona de ser l'absoluta responsable del suposat problema que li pot produir una gestació que no la pugui portar a terme per mil causes, infinites, que podrien ser comprensibles i humanes. És una decisió conseqüent, reflexionada. Són tractades d'assassines i més, i que ja tenen la vida solucionada, perquè ha sortit una llei que recolza a la dona per prendre una decisió tan transcendental. El pes cau sobre elles com una llosa. A més una llei no serveix de res. La llei prohibeix matar, cometre abusos, maltractar, robar, estafar. La dona, sempre la dona, ha de pagar el plats trencats. Una gestació es conseqüència d'una relació, i de l'amor, seria dir massa? I l'home? On queda l'home? En la interrupció de l'embaràs, en la majoria de casos és culpable l'home, però com a irresponsable se'n vol sortir, perquè per a ells, sí és un problema, i en la majoria dels casos fuig, fent palès el seu infantilisme i la poca responsabilitat i una traïdoria sense precedents cap a la dona. Passi el que passi, independentment de com vagi evolucionant aquesta madeixa moral d'embolics i d'injustícies, hem de recordar aquelles dones que van morir a Chicago, al 1857, a una fabrica tèxtil, reivindicant un salari igual al de l'home, en igualtat de condicions Aquell horror i tants d'altres no els hem d'oblidar, per no repetir, com les dones assassinades per violència masclista a mans dels que un dia van jurar amor etern, a aquests, no s'ho mereixen i no els hi hem de donar una segona oportunitat. Com era una fàbrica de teixits, tots els cadàvers de les dones eren de color lila, el color representatiu de la dona, reivindicativa. Quina tristesa, no? Ningú va fer res per evitar tan horrorosa tragèdia. El poc valor que se li donava a la dona en aquell temps i ara. Encara existeixen cultures que les dones estant sotmeses i torturades per un masclisme i per què no dir-ho amb les paraules més exactes, per una maldat sense límits. S'ha d'eradicar aquesta marea d'horribles injustícies cap a la dona i nenes de tot el món. Sota la meva petitesa i la més estremida impotència se m'escapa de les mans i em produeix dolor al cor i a l'ànima. Sant Agustí va escriure que el fetus del nen tenia ànima abans que el de la nena, o sigui que el nen era superior. Era masclista i tenia imaginació. Que en tenim d'ànima? I cor? El que sí tenim és ment, i més val tenir-la clara. El sentir del cor i de l'ànima, és el més enllà inabastable, paraules per expressar allò inexplicable i fer metàfores poètiques.

Glòria Fandos





Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 01:04

IMARTS 8 DE MARÇ DE 2011
UN ANY MÉS, EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA



Sembla ja repetitiu, però un any més, el dia vuit de març se celebra el dia de la dona treballadora, però no és un tema acabat. Hem de seguir la lluita, però també recordar que la mort d'aquelles dones heroïnes i màrtirs, l'any 1870 a Chicago, reivindicant els seus drets, no han estat en va. Poc a poc, però sense pausa, la dona està ocupant el lloc que li correspon a la societat. L'avanç de la dona en el món laboral, podem dir que és positiu. Cada cop té una preparació més elevada, tant en estudis universitaris com en oficis i destaquen en ser empresàries. Abunden moltes dones doctores, en totes les especialitats, psicòlogues, dentistes, uròlogues, ginecòlogues, oncòlogues, oculistes..També enginyeres, químiques, advocadesses, jutgesses...Ocupen alts càrrecs de responsabilitat en la banca, en tutories...en la política... Són repartidores, taxistes, conductores del transport públic, tan d'autobusos petits o de gran mida, camioneres. Molt respectades i valorades pels seus companys, cobrant el mateix sou que els homes. Quan han de ser mares, continuen amb el seu contracte, amb quatre mesos de descans laboral, compartit amb el pare, si així ho decideixen. Està per aprovar, però s'ha dit que la llei de descans maternal i paternal passarà a ser d'un any.

Sempre hi haurà una minoria que posarà enrenous hi ho voldrà embolicar tot. Però la societat no sobreviu de minories negatives. La igualtat entre persones cau pel seu propi pes. Per una lògica intel·ligent que cada cop més, ens fa veure un camí més ample. Aquelles dones, de les quals els seus cadàvers van sortit tintats de color lila, allà on estiguin, estaran satisfetes, al veure que les seves morts no han estat en va. Així com totes les dones que des de llavors, també han estat víctimes i han pagat un preu d'una manera o una altra, fan florir un jardí d'esperança a la nostra societat. On les roses vermelles és tornen blanques i un intens perfum amara l'ambient. Un jardí on els herbeis verinosos no tenen color ni perfum, són invisibles. Però aquell color lila, barrejat de sol, de rosa, de blau, de vermell, de blanc... i de vida, sempre l'hem de tenir present, per a seguir lluitant, per que la dona tingui una societat justa.


Glòria Fandos


Glòria Fandos Gracia

20-04-13 a les 01:05

Dia 25 de novembre, "Dia Internacional en contra de la Violència Masclista"
¿LA REALIDAD ESTÁ CAMBIANDO?

Esta realidad, aunque algunos quieran hacernos creer que está cambiando, no es así. La mujer se queda con los hijos, sin paga del ex-marido, que para ellos ahora es lo más preocupante, dejando así ver su miseria de alma. y de corazón Los hijos, si son de corta edad, necesitan mucho amor, mucho cariño y mucho tiempo. Además necesitan mucha atención, muchos cuidados, cariño y tiempo, cualidades y sentimientos que no se pagan con dinero, pero que también se necesita, y un techo, por supuesto, no van a vivir bajo un puente, que por lo visto eso quisieran algunos progenitores hombres. Por lo que ahora está aflorando de su parte es eso. Lo están viendo bajo su egoísmo y la comodidad en la cual estaban posesionados y apoltronados sus ancestros, y así quisieran seguir.

Callar y huir, este es el triste camino que le queda a la mujer en este chamuscado presente en el cual vive, aunque se empeñen en no querer reconocerlo, todavía es así. Si es que vivir con miedo es vivir. Porque hay miedo, aunque no queramos, la maldad es poderosa y fuerte.

La mujer está hecha de cielo, como dijo el Papa Juan XXIII, todos estamos hechos de Cielo y un día todos nos encontraremos en él. También dijo "no tengáis miedo, la bondad siempre vence". Pero vemos con amargura que no es así. La sociedad es como un tronco viejo podrido por la carcoma de la maldad. La mujer calla y huye. Calla los maltratos y al final de su camino tiene el premio de la muerte. La sociedad es hipócrita y falsa. La mujer es acosada por cualquier jefecillo, de sección de una fábrica o empresa, o asociación. La mujer huye. Se queda sin trabajo, sin compañeros, que creía eran amigos. El mundo es muy grande y encontrará otro trabajo y otros compañeros que sean más nobles.

El problema es el machismo. La mujer no tiene que callar ni tiene que huir. No al maltrato ni físico ni psíquico. Este camino, el de plantar cara, se está haciendo realidad, tiene soluciones satisfactorias.

Aunque todavía hay mujeres que viven su cruz, otras se suicidan o viven sin vivir. Por suerte actualmente hay soluciones para estas injusticias. Ni tradiciones, ni culturas que atrasen ni corten el camino de la sensatez y la verdad. Toda la sociedad hemos de estar de acuerdo y ayudar a que la mujer no se sienta sola, y lo está consiguiendo. No pongáis empeño en poner palos a la rueda que sigue, pues no la podéis parar. Que este escrito no sirva para que estas minorías se crean más importantes de lo que son, pues no es así. No son nada. Absolutamente nada.



Glòria Fandos Gracia

Josep Angel R

29-04-13 a les 11:41

El meu vot per a esta causa justa. Anims!!!

Glòria Fandos Gracia

19-05-13 a les 11:30

L'alcalde de Sant Carles comunica que el noi que es va cremar a l'estil bonze es troba en estat greu
Segons la Policia Local, el noi es va penedir d'immediat de la seva actuació
0 COMENTARIO
COMPARTIR
REDACCIÓ | 16/05/2013 12:06
L'alcalde de Sant Carles de la Ràpita, Joan Martín Masdéu, ha anunciat en declaracions a Ràdio Ràpita que el noi que ahir es va cremar a l'estil bonze davant de l'Ajuntament es troba ingressat a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona en una situació "de més gravetat de la què ens pensàvem". Masdéu ha explicat que el noi viu al municipi des de fa un any i mig i ha remarcat no tenir coneixement dels motius que el van conduir a cremar-se, tot i que ha descartat qualsevol lligam amb "cap tipus d'execucions hipotecaries, desnonament o qualsevol qüestio de caracter civil".
Masdéu ha destacat les actuacions de la Policia Local, que "van evitar un desenllaç més tràgic". A més, segons els pròpis agents, el noi es va penedir d'immediat de la seva actuació: "lamento haver fet això davant l'Ajuntament", va dir.
Finalment, Masdéu s'ha mostrat esperançat en què "en els propers dies es puguin esbrinar les causes que han impulsat al noi a cremar-se".