diumenge, 9 de novembre del 2008

LA LITERATURA I LA DONA

La dona sempre ho ha tingut tot difícil a aquesta vida, com més enrere més difícil... i parlant de literatura, doncs no diguéssim, molt pitjor, hi ha hagut literates molt bones, en català, la Mercè Rodoreda, que aquest any celebrem el centenari del seu naixement, en aquella època que és bastant propera, però no tant, el fet de que la dona escrigués, la societat la considerava frívola, però si ho feien els homes, doncs, no, mira per on, els grans escriptors, eren admirats, quasi eren sants, ja per exagerar, o no. A mi em ve al cap l'inigualable i fantàstica escriptora del gènere policíac Agatha Christie, que ara estan fent les seves pel·lícules per televisió, la famosa Corín Tellado, que encara viu, i causava furor amb les seves romàntiques fotonovel·les, jo no en vaig llegir quasi cap, i moltes més per suposat. Actualment tenim una bona eclosió de bones escriptores a les Terres de l'Ebre, com les que fan presència a les taules rodones, de dones, que s'organitzen a aquestes terres.

Sobretot hi ha una joventut molt preparada, en inquietuds, d'escriptores, creadores i amb talent, no es poden comparar a les generacions de les mares o les àvies, o depèn de la classe social, que també s'ha de tenir en compte. No és que vulgui aigualir la festa, ni molt menys, però estem voltades d'un masclisme quasi generalitzat, per part d'homes, i també de dones, pensem que la joventut ja és diferent, però fa dos dies una noia mor degollada pel seu enamorat, menor d'edat. Pensem que aquests extrems són minoritaris, però tristos i horrorosos, se'ls ha de fer cas, perquè formen part de la societat, i la societat som tots, i ho hem de tenir en compte, hem de fer palès el nostre rebuig més rotund. Autoritats, polítics, tota la societat, cada cop que hi ha una dona assassinada, s'ha de fer una concentració i dedicar-les uns minuts de silenci. Recolzar i donar suport a les víctimes, i a les famílies, perquè aquestes dones tenen família, sembla que ens oblidem. Els assassins han d'anar a la presó per vida, però, que tinguin piscina? Quina burla Déu meu, si moltes persones honrades, treballadores i de bona fe, que gràcies a ells funciona la societat, no tenen ni per menjar, ni aigua, per beure o rentar-se? Quina burla més nefasta. La realitat és trista, si una dona és vol dedicar a la literatura, a escriure, encara que sigui per entreteniment o afecció, dieu com vulgueu, la dona per tenir pau i no aguantar males cares, clar d'ella depèn el bon funcionament de la casa, la família...doncs no ho farà. És un sacrifici però ho té, ho tenia assumit. A les generacions més joves, no crec que passi.

Es la meva opinió, fruit de la reflexió, de les meves experiències, de les meves vivències, del que he vist i m'han contat, tot això al llarg de cinquanta anys, maltractes psíquics, subtils o directes de cap a la dona, com la cosa més normal del món. No m'invento res. Me'n recordo de moltes coses des de que tenia dos anys, i pot ser abans i tot. Hi ha situacions que encara les veig i les sento ara, després de cinquanta anys. Quines passes més curtes que fa la dona, no? Jo fa temps que no opino sobre aquest tema, perquè veig que hi ha una mica de por i una mica d'hipocresia, per no dir massa. El cap sota l'ala no el podem posar... I acabaré concretant, algunes persones, actualment, del meu voltant, m'han tractat de frívola perquè escric alguna cosa, des de fa quasi vint anys. En la meva renaixença literària, ja que de petita i a l'adolescència escrivia contes, redaccions, feia historietes de còmic, i dibuixava. Però no servia de res. Vaig aprendre un ofici, per treballar a casa, i ajudar a la economia familiar quan em casés. L'any setanta, setanta-dos vaig fer uns cursos de comunicació a Saragossa...Tot va quedar allà, dormint o perdut en el temps. Estic vint-i-cinc anys dedicada a la família, absorta i il·lusionada completament. Educo els fills, en valors morals, preparacions acadèmiques i universitàries, una inversió que aportarà riquesa humana, per al bon funcionament d'una societat de pau. Tenir cura del pare i la mare, personalment, amb demències senils, morint també a casa, dignament, tenir cura d'un germà amb algunes intervencions greus. M'he trencat l'esquena per tot aquest excessiu treball, i mai millor dit. Ara m'ha de qüestionar ningú si escric versos? Per a mi és una vocació escriure, una necessitat, on trobo la pau i la il·lusió, que la vida i el caminar del temps m'ha anat robant a poc a poc?

Però estic molt satisfeta, molta gent, sobre tot joventut, em feliciten pels meus escrits o pels meus poemes, els meus llibres tenen bona acceptació, i això, com a dona el donar, encara que petit, un pas endavant.

5 comentaris:

Anonadat ha dit...

Benvolguda senyora:
Per fer afirmacions com les que vosté fa, s'ha de tenir moltes ganes de parlar per parlar, cita fets que no tenen res a veure els uns amb els altres, sense coherència, cohesió ni adequació.
Es submergeix en una denúncia història contra les dones escrivents, sense fer parceles d' èpoques, no totes les èpoques han estat igual, mostra el seu desacord contra els incidents humans que succeeixen, com si la moralitat fos cosa de vosté, quan qualsevol persona amb ètica faria o diria exactament el mateix, amb més ordre estructural a l'hora de tractar la sintaxis.
En quant a les vivències personals, vol dir que és de rebut explicar-les, com vosté fa.
Perquè sí, Mercè Rodoreda i moltes més foren escriptores genials, però Corín Tellado? per favor, una mica de rigor literari. Una cosa és escriure per passar l'estona i fer llibres per encàrrec i l'altra fer literatura amb tot l'esplendor que el concepte suposa i li asseguro que si una dona o un home fan literatura com déu mana, els lectors i crítics sabran aplaudir-ho.
No tot és literatura, ni tot és masclisme, ni tot es salva amb quatre parauletes que sonin bé.
Com canta aquell mite de la cançó i la paraula: "No me cuentes tu vida que no es comercial".
Posdata: La literatura no és dels homes ni de les dones, és de l'art, i com a tal ha de ser tractada, no totes les limitacions han de trobar el consol de la denúncia feminista, ara ja no toca.
Llegir més i queixar-se menys és el que tots plegats em de fer.

Associació d'escriptor/es.

Fèlix Rodríguez i Fandos ha dit...

Anonadat, cadascú és lliure d'escriure allò que vulgui, com vulgui encara que sigui amb més o menys encert. Que no sigui de la seua gràcia no vol dir que no agradi a ningú. Potser la gent normal no podem arribar a la teua anonadada perfecció, per consegüent demano perdó per no ser perfecte.

Anonadat ha dit...

En literatura com en qualsevol altra matèria hi ha uns registres a emprar que són indispensables, parlo de teoria literària i de literatura pràctica, estudiós i escrivent respectivament, deixant de banda al lector, que òbviament és lliure del seu gust, però la denúncia agosarada contra el masclisme en literatura, és gratuita, avui en dia els números canten i de la manera que es fa en aquest bloc en lloc d'ajudar les dones, se les torna a les cavernes platòniques, fa un parell de dècades que elles soletes ja han sortit de les cavernes on és veritat , la societat les havia engarjolat.
A més jo no he animat ningú a despenjar un escrit d'un bloc com si fa l'autora del bloc en un altre bloc, per tant les pataletes personals s'han d'amanir amb reflexió i no amb frases tòpiques com la del final de la teva resposta.
T'animo a tu i a l'escriptora a venir a Lleida a discutir el seu comentari i el seu anhel d'autobiografisme a l'UDL secció literatura.
Rafael Pàmies professor adjunt de l'assignatura: La literatura i la dona.
Posdata: Demano disculpes per allò de groller que hi havia al post de dalt, no era una intenció sarcàstica ni tan solsirònica, m'agradaria saber quina era l'intenció de l'autoa a l'hora de fer acusacions tan fortes contra un masclisme que sols veu ella, la lluita per la literatura en general no vol personalismes, i ella personalitza acusant des d'una talaia que pel meu parer no té sentit.
Jugar amb els conceptes de perfecte e imperfecte per a mi tampoc té sentit, però bé, cadascú és lliure dels seus perjudicis i fill dels seus prejudicis.
Les meves crítiques de coherència, cohesió i adequació també van ser gratuites, disculpes, ara agafaré algún llibre de l'autora i en faré una crítica al diari La Manyana, provaré de ser objectiu, si m'agrada ho diré, si no també. És interessant veure com escriu algú que fa denúncies tan trascendents des de la sociologia, política i literatura.
Ja buscaré algún llibre per internet i el compraré.
A veure si és més veritat allò de por la boca vive el pez o por la boca muere el pez.
Salut.

Gloria Fandos ha dit...

Benvolgut senyor anonadat,
No és ètic ni educat fer una crítica a ningú sota un pseudònim, sense donar el nom, ni la cara...
En quant a la segona resposta, que sí dóna el nom, la perfecció no existeix, per tant no demano perdó ni em desdic en absolut del meu escrit, és el que crec i el que defenso i demano com un dret que tinc, com a ciutadana, amb lliure expressió, en una societat de democràcia, en la qual hem de demanar i contribuir per viure en una societat de justícia, de convivència i de pau. No serveix de res criticar les imperfeccions alienes i supèrflues, si no tenim un sentit de consciència, de justícia i de la realitat. Potser aquestes paraules siguin en va, però no perdo l’esperança. Gràcies per les vostres opinions, són espectades, i com no, sempre m’aporten punts positius.

Violant de Bru ha dit...

Apreciada Glòria, no deixis que l'opinió d'un desconegut sense nom et privi d'opinar el que sigui en el TEU BLOG. És el que té de risc obrir una finestra al món, s'hi pot filtrar la llum i també la pols.
Un petó de suport!!!