dimecres, 11 de juny de 2008

L'amor que guardo

L'AMOR QUE GUARDO

El meu interior era ple a vessar,

d'un cúmul d'amor,

que traspassava anhels.

Un curull de sentiments més enllà

del bategar de la sang calenta,

d'una vida compartida

que començava

a sentir-la viva,

infinitat de sensacions

i d'alegria intensa.

Un amor sense mida,

destinat per a donar

a un ser indefens

que dins de mi vivia,

i que no coneixia.

Amor impregnat

a les entranyes més sensibles

del meu cos, i als laberints

mes insondables de la ment.

Un amor destinat a omplir

tota una vida, llarga i feliç,

com així desitgen totes les mares

que sigui la vida dels seus fills.

Deu, la fatalitat, el destí nefast,

se'l va emportar,

me'l va treure de les mans,

després de fer-se pas

entre la meva esquinçada carn,

per veure la llum un moment

i després, esfonsarse-se a la foscor.

I no el vaig poder tocar

ni poder-lo acaronar.

Un ésser tan petit,

i a la vegada tan gran...

El seu cor bategava,

lluitava per viure,

i no li vaig poder veure la cara,

ni els ulls, ni la mirada,

ni el seu somriure,

ni la seva boca,

ni els seus llavis,

per donar besades

dolces i tendres.

I aquell amor immens

que jo guardava,

no li vaig poder donar

i encara hi és dins de mi,

em copsa una sensació

tan punyent...

que em fa estremir.

Han caminat els anys,

m'omple la vida

d'un sabor agre dolç,

de nostàlgia, de dolor,

bressolada amb els fils

rosats del record...

El guardo a l'ànima i al cor,

sota l'esgarrifança

de la meva pell,

aquell amor

que no té paraules ni so,

no el puc donar a ningú

perquè el guardo per a ell.

Glòria Fandos Gracia

Tercer Premi de l'11 Concurs de Poesia del "Grup de dones del Vendrell" 2008