L'AMOR QUE GUARDO
El meu interior era ple a vessar,
d'un cúmul d'amor,
que traspassava anhels.
Un curull de sentiments més enllà
del bategar de la sang calenta,
d'una vida compartida
que començava
a sentir-la viva,
infinitat de sensacions
i d'alegria intensa.
Un amor sense mida,
destinat per a donar
a un ser indefens
que dins de mi vivia,
i que no coneixia.
Amor impregnat
a les entranyes més sensibles
del meu cos, i als laberints
mes insondables de la ment.
Un amor destinat a omplir
tota una vida, llarga i feliç,
com així desitgen totes les mares
que sigui la vida dels seus fills.
Deu, la fatalitat, el destí nefast,
se'l va emportar,
me'l va treure de les mans,
després de fer-se pas
entre la meva esquinçada carn,
per veure la llum un moment
i després, esfonsarse-se a la foscor.
I no el vaig poder tocar
ni poder-lo acaronar.
Un ésser tan petit,
i a la vegada tan gran...
El seu cor bategava,
lluitava per viure,
i no li vaig poder veure la cara,
ni els ulls, ni la mirada,
ni el seu somriure,
ni la seva boca,
ni els seus llavis,
per donar besades
dolces i tendres.
I aquell amor immens
que jo guardava,
no li vaig poder donar
i encara hi és dins de mi,
em copsa una sensació
tan punyent...
que em fa estremir.
Han caminat els anys,
m'omple la vida
d'un sabor agre dolç,
de nostàlgia, de dolor,
bressolada amb els fils
rosats del record...
El guardo a l'ànima i al cor,
sota l'esgarrifança
de la meva pell,
aquell amor
que no té paraules ni so,
no el puc donar a ningú
perquè el guardo per a ell.
Glòria Fandos Gracia
2 comentaris:
felicitats pel premi
Gràcies...ens veiem
Publica un comentari a l'entrada