Per Internet a radiorapita.com
divendres, 14 de març del 2014
PROGRAMA 175 DE POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA
El tretze de març, dijous a les deu de la nit, a "Poesia per la Pau" de Glòria Fandos a Ràdio Ràpita, convidada per via telefònica, Júlia Costa Coderech de Barcelona, poetessa, escriptora i amiga, que per a acabar el cicle de dones de la Historia, en honor al Dia de la Dona treballadora, què millor que una dona del nostre present, que està fent molt per les dones poetesses...I personalment ens acompanyarà el versador de Sant Jaume José Fumador.
Per Internet a radiorapita.com
Per Internet a radiorapita.com
dilluns, 24 de febrer del 2014
LA BELLEZA DEL PLACER FEMENINO
Con este título acababa el artículo que he leído en un importante periódico de la opinión escrita por una mujer, en una columna, que es casi lo mismo, con la diferencia que esta se escribe con el compromiso de hacerlo cada da, siempre en forma de columna, como la palabra indica, escrito con la forma magistral que le caracteriza a esta gran periodista, fue política, contertuliana en medios de comunicación, intelectualmente muy preparada. Lo mismo opina de la política profunda, de la filosofía más complicada, de temas científicos o de la alimentación adecuada para el buen crecimiento de sus hijos, que además de los naturales, también tiene adoptados, cosa que la hace meritoria de una gran cualidad humana, con la fuerza que impera en el alma de una mujer. También criticada, por un cierto colectivo de la sociedad, sus títulos universitarios no la salvan de estar en el punto de mira negativo, que lo está toda mujer, aunque muchos digan lo contrario, es todavía realidad. En su escrito recordaba el día de la mutilación femenina, es que tiene que haber un día para todo, y de este escarnio, no podía faltar. Siempre nos están martilleando, muy acertadamente, y así tiene que ser, cada vez hay más cosas que reivindicar, que de celebrar, por desgracia. No es que quiera poner el dedo en la llaga, mi primer impulso fue ponerme a reafirmar, y opinar del tema que toca el artículo inmediatamente, me controlé, cosa que estoy aprendiendo. Han pasado muy pocos días, mi reconcome interior, y la vueltas que le doy a la sesera, mis entendederas no pueden seguir en silencio, y aquí estoy rechazando, reivindicando esta cruel aberración sin límites que están cometiendo con la mujer, con niñas de meses, que es la ablación. Forma parte de otras culturas, de las cuales nos vanagloriamos de las grades riquezas de intercambiar culturas, tradiciones, costumbres y ahora se nos pone de cara esta barbarie, que no tiene nada de riqueza ni de interesante, más bien, no, rotundamente, vergonzoso. Cortar los genitales de las niñas con cuchillas aprovechables, hay tres niveles de mutilación, que no voy a enumerar ni contar. Además no pude acabar de leer, pues hería terriblemente mi sensibilidad y a toda la globalidad humana. Una causa con consecuencia nefasta de sufrimiento y de muerte, por sangrado e infecciones. Lo que si que voy a decir, sintetizar, que la mutilación puede ser tal, que si sobreviven, en sus parte intima les queda un agujerito para hacer pipí i menstruar, con relaciones sexuales dolorosas, en su edad adulta y si tienen hijos, desgarros y muerte en gran parte de la mujeres. Basándose en unas leyes políticas y religiosas, tradicionales y les llega a un punto de conciencia y de convencimiento, que si no les practican la ablación, creen que no son normales. Los hombres de su familia, deciden después, además de con quién, que ya pueden casarse, pues ya están purificadas. Semejante atrocidad. Y me pregunto, a nadie se le ocurrido erradicar eta ley? No me apetece mucho buscar el origen de cuando y quien se le ocurrió implantar semejante ley. No soy muy erudita en tratar los temas, si no es necesario, las cosas claras, resumidas y sintetizadas. Fueros hombres, sin lugar a dudas y siguen mandando son los que quieren que siga esta ley, inmersos en la más absoluta maldad, sin un ápice de empatía ni humanidad. Sumidos en su miseria de alma y sus defectos o enfermedad, el más extremo machismo y la misoginia, no por eso tienen excusa. Su finalidad más nauseabunda es que las mujeres no sientan el amor, ni tengan placer sexual, ambas sensaciones y emociones van unidas, puede haber alguna excepción, pero solo con esta unión se puede llegar a la plenitud, de la felicidad, en hombre y mujeres. Unos pocos o muchos hundidos en su locura, su egoísmo, se creen el derecho de disfrutar del placer, dejando a la mujer excluida.
Salvando muchas distancias, en alguna generación anterior, incluso menos, estaba mal visto que la mujer disfrutara de sus relaciones de amor, como un tabú, y que algunos hombres eran más receptivos a relacionarse, cuando la mujer sufría algún contratiempo de salud, físico, moral o afectivo.
Y como acababa y como acababa la columna, y yo añado, que el mundo, la humanidad sepa y entienda la belleza del placer femenino.
Glòria FANDOS
diumenge, 2 de febrer del 2014
Digna de recordar
María Luz Morales, la gran senyora de la premsa
El juliol de 1936, amb 47 anys, es va convertir en directora de 'La Vanguardia'
Agnès Rotger Dimarts, 30 d'abril de 2013
María Luz Morales
El juliol del 1936, un comitè obrer va prendre el control de la redacció del diari 'La Vanguardia'. Gaziel, home d'ordre, va haver de fugir, i la plaça de direcció va quedar vacant. Llavors, els representants de la redacció, administració i tallers van proposar que el substituís María Luz Morales. Era l'única dona periodista que treballava al diari, i ja amb 47 anys tenia un llarg recorregut i un gran prestigi professional entre els col·legues. La seva passió era escriure sobre el cinema, el teatre i la moda, i no tenia cap interès a posar-se al capdavant del diari. Tot i així, va acceptar l'oferta —empesa per les seves conviccions de persona d'esquerres—, deixant clar que seria un càrrec temporal.
La primera moda
Nascuda el 1889 a Galícia, Morales es va traslladar de petita a Barcelona, on va trobar un ambient que va alimentar les seves inquietuds intel·lectuals: va estudiar a l'Institut de Cultura per a la Dona de la Francesca Bonnemaison, i després a la Facultat de Filosofia i Lletres. I quan el 1923 la revista 'El hogar i la moda' (germen de 'Lecturas') va convocar un concurs per buscar directora, ella s'hi va presentar perquè necessitava feina Tot i que era el seu primer contacte amb el periodisme, va guanyar la plaça. La seva escriptura era fresca, molt lluny del refistolament que era tan habitual en alguns mitjans, i el punt de vista, obert, modern i compromès. Agradava molt als lectors, i fins i tot va cridar l'atenció dels responsables de la Paramount, que després de llegir les seves crítiques de cinema —escrites sota el pseudònim de Felipe Centeno— li van oferir de fer-los d'assessora literària.
Morales treballava intensament: feia cròniques, crítiques i entrevistes per diversos mitjans; organitzava actes culturals; va escriure llibres i traduir-ne d'altres, molts d'infantils; va crear una "residència per a senyoretes estudiants" a Barcelona... i va trobar temps per donar suport als moviments galleguistes. Per tot plegat es va convertir en una institució, cosa que explica que la nomenessin directora de 'La Vanguardia'. Però en va pagar un preu molt alt: el 1940 el règim franquista la va empresonar i la va marginar professionalment.
Anys més tard se la va rehabilitar i va tornar a escriure, però la repressió l'havia marcada profundament. El 1980 va morir la que afirmava que volia ser "simplement i senzillament una periodista", però que els que la van conèixer i llegir la recorden com "la gran senyora de la premsa".
Comparteix
dissabte, 25 de gener del 2014
LOS REYES MAGOS DE ORIENTE
Llegan los Reyes Magos del Oriente lejano, siguiendo la Estrella que se posa donde hay un niño recién nacido, cubriéndolo con su luz y la vida que de ella se desprende, buscando al Rey de los Judíos, y que hace dos mil años nació el Hijo de Dios en un establo pobre, en Belén, hijo de José y María y cada año se celebra este acontecimiento cristiano. Los Reyes Magos de Oriente ofrecieron a Jesús oro, incienso y mirra como presentes y este año en las "Terres de l'Ebre", y en las de todo el mundo, esperamos, deseamos que nos traigan dichas riquezas y más para paliar el hambre, tan generalizado con la riquezas tan mal repartidas.
Que nadie se quede sin casa por unas leyes injustas y sin sentido, que los jóvenes con muchos años de preparación y esfuerzos no tengan que salir fuera de su país para encontrar trabajo y ganarse la vida, llevar medios de subsistencia a los países subdesarrollados, para que no arriesguen la vida por nuestros mares de ensueño, perdidos en míseros cayucos. Que haya más humanidad, más humanismo y más Cultura.
Llegan los Reyes Magos del oriente lejano, tan lejano, que se pierden como mis recuerdos de infancia, tan difusos y tan recuperados en estos días, antesala de la magia, en los que vuelven las ilusiones de golpe, para llenar el pensamiento de luces de colores y de paisajes de balcones llenos de juguetes.
Los corazones palpitando, con la ternura temprana e inocente que evocan los recuerdos.
Llegan los Reyes Magos, en tren de madera con su máquina negra y su chimenea emanando esperanzas, por la vía de la vida, por el mar surcando olas de eternidad.
Mis pequeñas manos abiertas, esperando regalos y mis labios sonriendo, la vida es la luz de una sonrisa con lados oscuros, donde suenan melodías de cantos de poetas.
Ojos encendidos que brillan más y manos que esperan y poemas en un rincón, también esperan.
Los Reyes magos de Oriente llegan como la luz en las noches oscuras de ahora y las luminosas del ayer. Los Reyes Magos llegan por el río, repartiendo agua para mitigar la sed de justicia para el alma y el cuerpo, llenando, colmando de ilusión y de inocencia a los niños y todos los que sienten latir en el corazón el niño aquel que todavía no se fue.
Gloria FANDOS
dimecres, 22 de gener del 2014
"Clara de Campoamor, una dona de la Història", a Poesia per la pau
Clara Campoamor Rodríguez (Madrid, 12 de febrer de 1888 –Lausana, Suïssa, 30 d'abril de 1972), fou una advocada, escriptora ipolítica activa durant el període de la Segona República Espanyola i defensora dels drets de la dona.
Després de realitzar diversos oficis, entre ells el de telefonista, va obtenir el 1924 el títol en Dret per la Universitat de Madrid.
S'incorpora al Partit Republicà Radical el 1929. Dos anys més tard, és elegida pel poble de Madrid per ocupar un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. Va destacar com a diputada, principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l'elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. A la fi, el 31 d'octubre de 1931, va aconseguir que en aquest país es doni per inclosa la igualtat de drets electorals de l'home i de la dona. Així va quedar plasmat a la Constitució republicana d'aquell mateix any. Abandonà el seu escó el 1933.
En la defensa del vot femení, fou abandonada pel seu propi partit, comptant només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, que a tota hora va votar solidàriament amb la causa de la dona, amb la de Clara Campoamor, als articles per ella presentats.
Més tard, el 1936, va escriure un llibre recordant aquells moments, amb gran amargor i solitud política, que ella mateixa va anomenar: "El meu pecat mortal, el vot femení i jo".[1] Aquell mateix any s'exilià establint-se a Buenos Aires. Mai més no va tornar a Espanya; dotze anys de presó l'esperaven.
dijous, 9 de gener del 2014
PROGRAMA 171 DE POESIA PER LA PAU A RÀDIO RÀPITA
 |
| Amb Fèlix Rodríguez |
 |
| Amb Roger Martí, tècnic control de so de Ràdio Ràpita |
Podeu escoltar el podcast del programa al lloc web de radiorapita.com:
dissabte, 4 de gener del 2014
CARTA ALS REIS MAGS D’ORIENt
Estimats Reis Mags, un any més, us demano que porteu com a regal als habitants de
Glòria Fandos
TODO POR NUESTROS ANCIANOS
| Un anciano, una anciana no deberían morir solos, deberían tener compañía y atenciones en el último tramo de su vida, el más importante, el más decisivo, indefensos ante la fragilidad del tiempo –que sí pasa–, dejando la huella de la soledad, una triste soledad, abandonados por una sociedad injusta que les hace pagar un precio injusto, un castigo a todos los años de su vida que la han dedicado a construir la sociedad, con grandes sacrificios, esfuerzos, que lo han hecho a gusto, por sus seres queridos, y que ahora, sinceramente, la cruda realidad, dolorosa, los dejan tirados... palabra muy dura pero sincera. Para paliar todo este entramado, entuerto, que parece que nadie se da cuenta, sumidos en el más absoluto egoísmo, en sus propios espejismos, en un desierto vacío, donde no van a encontrar nada, Mosén Pere Grau, con su Aldea de Les Planes (Barcelona) lleva a cabo una labor encomiable, maravillosa en pro de sus ancianos que se lo merecen todo. Y la sociedad calla, está muda para oír sus gritos silenciosos, conformados... Une a toda la gente que ama la poesía, y eso significa humanidad, entrega a unos valores, que la mayoría se pasa por el forro. Esa es la satisfacción que tiene pertenecer a una minoría y no seguir el rol mayoritario de los comportamientos de la sociedad, que somos todos, desde lo individual, colectivo, a lo general. Los ancianos de ahora han sido los trabajadores incansables, cumplidores, ni la lluvia, ni el viento, ni la nieve, ni el extremo frío, ni el extremo calor, ni siquiera estando enfermos, si no era de gravedad extrema, dejaban de ir a trabajar, cotizar para que las generaciones venideras tuvieran, gozarán de una jubilación, mísera, todo hay que decirlo, pero jubilación al fin y al cabo, un derecho de toda persona, trabajadora, que se merece como ser humano, para tener una vida mínimamente digna. Muy atrás quedaron la época de los esclavos, o siglos atrás, que la sociedad estaba dividida por estamentos, los que rezaban, los que guerreaban y los que trabajaban, como material humano desechable. Gracias a la lucha de muchas generaciones y muchos siglos hemos podido tener unos derechos, que como humanos nos pertenecen y nos merecemos. Ante el presente tan descorazonador que tenemos, se nos va la Seguridad Social, derecho que ha costado muchísimo esfuerzo conseguir, la atención de servicios sociales, derecho más contemporáneo, solo veinte años atrás, este servicio era nulo, y sobre todo el temor a perder las pensiones, que gracias a ellas se mantienen muchas familias en este presente tan desastroso que estamos viviendo y la desconfianza, está a flor de piel, campa a sus anchas, y no son desconfianzas, son realidades que nos amargan día a día, con las noticias de los ladrones de guante blanco, los estafadores, salen por doquier y aquí tenemos el buen hacer de Mosén Pere Grau de Les Planes, una flor entre tanto cardo, una excepción, una esperanza entre tanta ruina humana y corazones vacíos, que con poesía acoge a unos ancianos, dignos, con todo el respeto que se merecen. Una gran labor digna de admiración. Gloria FANDOS |
MANOLO ESCOBAR PARA SIEMPRE
Manolo Escobar, el icono, el
cantante más representativo de la Canción Española, la Copla, nos ha dejado, se
ha ido de este mundo terrenal, como podemos decir, a causa de una
enfermedad, que se está investigando
mucho, en prevención sobretodo y se están consiguiendo buenos resultados, pero
todavía no la curación absoluta, me refiero al cáncer de colon, responsable de
la muerte de nuestro querido y gran cantante, como es Manolo Escobar.
Jo creía, pensaba que Manolo
Escobar no iba a morir nunca, dicho en el sentido más cariñoso, desde la estima
y des de la gran admiración que le tenía y le tengo. Porque esta frase, escrita, puede
confundirse, interpretarse al deseo de
la muerte de alguien, aunque también es una forma de hablar, ya que nunca puede
ser real este deseo.
Recuerdo que ya desde que tenía
uso de razón, a muy tierna edad, las canciones de Manolo Escobar siempre me han
acompañado. Primero en la radio, en los espacios de discos dedicados. Deleitándonos con sus canciones, como el
famoso Porompompero, Anita, dedicado a
su esposa, Madrecita María del Carmen a
su madre, más tarde a Vanesa, su hija, Viva
España, La minifalda y tantas que marcó su larga y extensa carrera. En 1968
disfruté mucho con su espectáculo en Barcelona y en 1970 en Tortosa, siempre de
una gran elegancia, de gran calidad artística,
de cantantes, bailarines, coreografías maravillosas, en una época que
marcaba mucho los teatros de revista i destape, que podían caer en la
vulgaridad, no para sensibilidades de minorías más exquisitas. Lo podíamos ver por televisión, siempre era
discreto, según él, no quería
hacerse pesado. La alegría de sus canciones, de su música nos
llenaba la vida y el alma.
También recuerdo con nostalgia
que era el cantante preferido de mi madre, que aun estando enferma, cuando
actuaba Manolo Escobar por televisión, no se lo quería perder, y con
ilusión disfrutaba de la actuación,
olvidando todos sus males.
Hace un tiempo que no se le
veía, pero yo todavía pienso, Manolo Escobar no va a morir nunca, va a vivir
para siempre y así será. Vivirá en la extensa obra que nos deja, en sus
películas, sus canciones, su música, el más importante de la Canción española,
ha dejado su huella en su paso por esta vida y por siempre permanecerá en el corazón y el
alma de quienes le conocíamos y lo admirábamos y en el Cielo hay una luz más,
una estrella más…Para siempre Manolo Escobar.
Gloria FANDOS
divendres, 13 de desembre del 2013
RECITAL NADALENC DE POETES DE L'EBRE A LA BIBLIOTECA DE TORTOSA MARCIL·LI DOMINGO
Una any més tenim la satisfacció de realitzar el recital Nadalenc, gràcies a l'amiga Irene Prades directora de la Biblioteca, per les seves bones atencions, a tots en general i en especial als companys amics i amigues de poetes de l'Ebre, gràcies mútues que ens atorguem, per aquest caminar poètic…indeturable…Gràcies a la biblioteca pel magnífic audiovisual que ens han obsequiat…
Poetes de l'Ebre seguirà amb moltes millores, variacions…innovacions…
Us desitjo bones Festes Nadalenques i un Pròsper Any Nou, 2014 un any més i un menys.
Si us sembla bé atots avui dedicarem el recital al company de Roquetes recent traspassat Francesc Favà, crec que nonagenari…que fa 14 anys va començar amb Poetes de l'Ebre…Descansi en pau en un llit de versos…
Veig el Nadal en aquesta nit poètica,
que ens recreem en els valors més sensibles
que desprèn totes les sensibilitats d'un cor,
abraçant totes les belleses…
En mig de les tenebres gèlides i egoistes,
que dia a dia ens aclapara l'anima,
i veiem sense remei com s'enfonsen tantes vides.
Glòria FANDOS Fèlix Rodríguez
Presidenta Secretari
Santa Llúcia
SANTA LLÚCIA PATRONA DE LES MODISTES
Avui, dia 13 de desembre de 2005, se celebra Santa Llúcia, patrona del cecs i de les modistes. Verge i màrtir nascuda a Siracusa (Cecília) de bressol il·lustre. El seu culte és molt antic. Aquestes històries sempre solen anar envoltades de difuses realitats amb detalls llegendaris.
A pesar d'haver estat promesa amb un jove, consagra la seva virginitat a Déu. L'indignat promès la denuncià a les autoritats com a cristiana, i fou sotmesa a diversos càstigs, dels quals fou miraculosament llibertada. Morí decapitada en la persecució de Dioclecià. Les seves relíquies foren venerades primer a Siracusa, més tard foren traslladades a Constantinoble i a Venècia.
La seva imatge més representativa és la d'un quadre de Zurbaran, (al museu de Chartres) en el qual apareix l'esfereïdora imatge d'una jove, amb una safata a les mans que conté els seus ulls al damunt. Un dels fets esgarrifosos, que forma part del seu martiri fou l'extracció dels seus ulls. Per aquest motiu és la patrona de les modistes, ofici en perill d'extinció, quan es realitzava de forma artesana. Ara aquesta activitat es realitza de forma més industrial, però també es necessita una vista molt acurada. Quan es creà aquesta devoció de protecció a la santa, encara no s'havien inventat les noves tecnologies, la televisió en color, ordinadors i mòbils, cada cop més complicats i més diminuts, que es fa palès, perjudiquen la vista i més als nens que cada cop més petits comencen a utilitzar aquests tecnologies. Ara més que mai podem dir: "que Santa Llúcia ens conservi la vista".
Com podeu pensar, no puc passar de llarg, anomenar que Santa Llúcia fou la gran víctima del més punyent i terrible masclisme. Tants segles passats, fins ara... I que poc evoluciona el pensament de l'home? Quantes dones víctimes i mortes? Quantes màrtirs? Quantes santes?
Prou ja! Ara estan donant la notícia d'una dona degollada pel seu ex-marit.. Les vuit de la tarda del 13 de desembre,
festivitat de Santa Llúcia. És que la vostra ment s'ha deturat en un passat llunyà, tenebrós i impenetrable? És repulsiu el vostre comportament a la nostra societat actual, és vomitiu.
dijous, 5 de desembre del 2013
PROGRAMA 170 de POESIA PER LA PAU A RADIO RÀPITA
Aquesta nit al es 10 de la nit a "Poesia per la Pau" de Glòria Fandos, a Ràdio Ràpita, Recital Nadalenc amb components de "Poetes de l'Ebre" també per Internet a radiorapita.com.
Gràcies a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Ràpita, i gràcies a l'Hernan Subirats i Roger Martí de Control. Bons Nadals i Feliç Any Nou, 2014 amb Poesia, Amor i Pau.
Podeu escoltar el programa aquí
dilluns, 25 de novembre del 2013
Premis Ebre Líders 2012
Premis Ebre Líders 2012 . Ebrenc de l'Any
Glòria Fandos - No a la violència masclista
138 vots
Glòria Fandos - No a la violència masclista
138 vots
Comentaris
Glòria Fandos
Gracia
10-04-13 a les
09:16
TORTOSA
Tècnica en
geriatria, administratiu i estètica facial.
Naix a Samper de
Calanda (Terol) i des de 1973 viu a Tortosa. Col•labora a la premsa local i
comarcal i al Canal T.E. És presidenta del Grup "Poetes de l'Ebre"
amb el suport de l'Ajuntament d'Amposta. L'any 1999 realitza el Pregó de Festes
del seu poble i té una inscripció a la casa on va nàixer. Crea "Poesia Per
la Pau" a Ràdio Ràpita. El 2009 realitza el pregó de la Festa Major del
barri de Sant Llàtzer (Tortosa). Ha publicat Tortosa, enyorança i amor (1999),
Luz y sombras (2000), Sentiments sobre les Terres de l'Ebre i la seva gent
(2002), poesia. Lo Nostre Teixidor, cantador de la jota improvisada de les
Terres de l'Ebre (biografia, 2005), Al Vent de l'Ebre (poesia), Empremta de
dona (relats), 2006, Puerta al horizonte (novel•la, 2007), Llum de Tardor i Hojas
Dormidas (poesia, 2008) i La Sirena de l'Ebre (Relats, 2010).
Ha guanyat diversos
premis i guardons. Article d'opinió: Frater (Madrid 2002). Narrativa: Joan Cid
i Mulet (Jesús, Tortosa, 2001), Sant Jordi d'Ulldecona, Tarragona, 2002.
Poesia: Internacional "Fèile Filiochta" Dublin (Irlanda, 2001), Grup
Luz de Luna (Barcelona, 2003 i 2004), Menció d'Honor, Ca l'Avi, les Planes
(Barcelona, 2004). Grup de Dones del Vendrell (Tarragona), 2005, 2007, 2008, i
2009, Frater. Madrid 2007. Primer premi del XXI Certamen Antonia Guerrero de La
Asociación de Mujeres Peñas Blancas (Estepona, Málaga, 2011). Ha participat en
antologies de relats i poesia de March Editor, Cossetania i AlexEditor, a la
Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar i de "Poetes de l'Ebre" anualment, des
de la seva creació 1999. Forma part del Calendari Poètic de Violant de Bru de
Vilafranca del Penedès i del blog Tèrbol Atzur de Júlia Costa de Barcelona.
Tomàs Simon Plazas
d'Amposta posa música a tres dels seus poemes. És del Club dels Poetes desconeguts
dels Matins de TV3.
Glòria Fandos
Gracia
14-04-13 a les
23:57
TREBALLADORA DE LA
LLAR SENSE COBRAR
L'obligació o la
devoció de mestressa de casa, va emmascarat amb el de treballadora de la llar
sense cobrar. Encara estem mentalitzades de que som les responsables del
treball de la llar . Ens sentim culpables si no podem arribar a tot. De vegades
s'ha creat el debat, en poca força i minsos arguments de que la mestressa de
casa havia de cobrar un jornal o una jubilació. Però per què carregar al govern
amb despeses innecessàries? Si els beneficis del treball d'aquestes dones els
rep la família, que aquesta sigui la que els hi pagui. No sé si aquestes dones
són més abundants a un lloc o un altre de la geografia de Catalunya o de la
resta d'Espanya. No és qüestió de que anéssim als problemes de la dona de
sempre. Amb aquestes dones, la societat i la família es lucren, són estafades,
una vegada més. No segueixo amb aquest discurs perquè seria repetitiu, antic,
vell. Ja fa molts anys que estic reivindicant les injustícies que pateixen les
dones, no es pot aportat res de nou Continuen morint dones per la violència masclista,
entretant aquesta sense raó no es solucioni, hi ha poca cosa a fer amb unes
poques i simples paraules escrites amb veu de dona.
Glòria Fandos
Glòria Fandos Gracia
15-04-13 a les
00:03
AL PARTIT QUE
VOTARÉ
AL PARTIT QUE
VOTARÉ
Jo votaré al partit
que defensi la igualtat, al respecte mutu entre persones. El partit que
reconegui sobre tot, la gran tasca que fa la dona en el dia a dia, que valori
el seu treball a casa, envers a la família, i en conseqüència el benefici que
això aporta a la societat. Que la dona sigui tractada amb respecte, no ha de
ser esclava, ni del marit ni de la família. Que la dona no tingui que suportar
maltractes psíquics, ni humiliacions, ni ofenses: ni pressions. La dona no és
una cosa, ni una màquina. La dona és una persona, que decideix, que pensa, que
soluciona problemes. La dona ha de ser lliure i independent. La dona, i més,
d'una certa edat, es considera com "l'última mona". Com ahir es
lamentava una amiga que vaig trobar. Quasi parlava sola pel carrer. Li vaig
preguntar que d'on era ella "l'última mona". Em va contestar empipada
i quasi plorant- De casa, dona, de casa meva, sóc l'ultima mona- N'hi ha tantes
així- Li vaig contestar. No és consol, mal de molts, refugi d'estúpids. Aquesta
amiga havia treballat, quaranta anys fora, i a casa. Ara tenia cura dels seus
nets, de la casa el marit. Si es que aquest, en el seu moment, no s'ha enamorat
d'una altra, pot ser més jove, o no, i s'ha pirat, sense costar-li ni un euro,
tenint la comprensió, de quasi tota la societat. Si hi ha un partit polític que
es preocupa de la dona, per solucionar totes aquestes injustícies i més, a
aquest partit votaré. "Dones independents i lliures". Pot ser encara
no s'ha creat. Pot ser ho he somniat. Els somnis també es compleixin. Darrere
d'un somni sempre hi ha una lluita. Això és el que fem i farem.
Glòria Fandos
Gracia
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
00:45
LLEGENDA DE SANTA
ÀGUEDA, PATRONA DE LES DONES
La llegenda de
Santa Àgueda sempre és la mateixa, però m'agrada recordar-la, potser afegint un
toc d'actualitat. Que és una llegenda, és història? És una fantasia? És un misteri?
Fins a quin punt és una realitat? Són fets, si és que van succeir o algú es va
inventar o arrodonir, per alimentar una fe, unes creences, una il·lusió, creure
en miracles. Acceptar un conformisme, davant d'uns fets esgarrifosos, d'unes
persones martiritzades. Realitat? Fum? Envoltades d'un halo de divinitat, on
podem trobar totes les respostes, i a la vegada cap. Les dones creients, ens
encomanem a Santa Àgueda en el "mal de pit ", que és càncer de mama,
dit senzilla i durament i crua. Però davant d'un avenços mèdics, reials i
satisfactoris, clamem i confiem, primer que res en la ciència i desprès la fe.
O les dues a la vegada. Tenim al nostre abast aquests grans professionals de la
medicina, tant en prevenció, en tractaments, en cirurgia. Ments privilegiades
que es dediquen a la investigació, per curar malalties i salvar tantes vides.
Pensem que són Deus. Que hi som a les seves mans. O potser es Deu que ens els
hi posa en el nostre camí?
Àgueda, Àgata o
Gadea, Verge i màrtir nascuda a Palerm( Itàlia) i martiritzada a Cutània, cap a
l'any 251, patrona de l'illa de Malta. Festivitat que se celebra el 5 de
febrer. Les bugaderes la tenien com advocadessa de les dones que criaven i
protectora sobre tot del "mal de pit", tal vegada perquè a la Santa,
li hi van tallà en el seu martiri i així com Santa Llúcia patrona de les
modistes, apareix en els seus ulls a un plat, a Santa Àgeda ens la mostren
portant els seus pits tallats en un safata. Educada en el cristianisme més
extremista, ja des de nena feu vot de virginitat. Però, davant de la negativa
al seu pretendent Quincià, governador de Sicília, ferit en el seu amor propi de
mascle, abusant del seu poder i sense que ningú fesa res per evitar-ho, la féu
tancar a un bordell. No aconseguint el seu humiliant propòsit la feu
martiritzar cruelment estenent-la a sobre de carbons encesos. En aquells
moments un gran terratrèmol és produí a l'illa, com a defensa divina cap a la
Santa. Després la feren engarjolar i ja no va sortir-hi: allà va morir captiva
un 5 de febrer i els partidaris cristians l'enterraren a Cutània. A Sicília
s'invoca contra les invasions de l'Etna. La seva fama ha estat molt estesa, a
Espanya sobre tot a l'Occident del principat de Catalunya, Fraga, Mesquinesa...
les dones aquest dia prenen especial protagonisme, per a fer honor a la Santa.
Són alcaldesses, manen en tot, fan gresca, ball i les dones trauen a ballar als
homes, els homes estan d'acord perquè només és un dia, fan el paper de
servidors i esclaus de les dones, aquestes mantejaven un ninot a la plaça del
ajuntament, el cremaven i suposaven que aquest era un home. A Tortosa fa uns
anys ho celebraven anant a Mig Camí, assistint primer a una missa en honor de
la Santa i pobre d'ell si algun home apareixia, el lligaven, li tapaven la boca
i era objecte de totes les burles possibles com a divertiment extraordinari,
però amb molta harmonia, pau i xalera.
Actualment, totes
les associacions de dones, celebren aquesta festa, en activitats diverses, com
una tradició molt enraigada, en honor a la Santa.
Les dones actuals
ens sentim identificades amb aquesta Santa, perquè també són martiritzades. Ni
tradicions d'origen femenines desdibuixades, ni llegendes gregues d'Orfe... Fa
pocs anys una dona va ser mullada amb gasolina i cremada viva, també per un
home, el seu marit... El 2010 ha començat millor, de maltractaments i morts de
dones, pels seus companys sentimentals, o ex És un present i una realitat viva,
esgarrifosa i tangible. Com si Quincià, governador de Cecília, fantasma i
assassí vingués de les tenebres del passat, esborrant 2000 anys de Història.
Esperem que com a Santa Àgueda la Divinitat ens doni la mà, algun dia... Una
esperança fugissera, que s'esmuny entre les nostres mants.. portant-nos al
buit, ens enfonsa als esvorancs més profunds.
Hi ha una contra
terrible. Ments que salven vides, i altres ments malèfiques que les
destrueixen. És la lluita del bé i del mal, no hi ha dubte. Una mica no, un tot
de sensatesa i llum per aquestes ments fosques. Però que parin ja aquests
assaciants a dones innocents que clamen al cel, perquè ja no els queda res més.
Més lleis i més ajudes per pal·liar d'una vegada aquesta lacra. Com així és l'
educació, generalitzada, a la nostra societat, i a la nostra cultura, de
respecte, de comprensió i de bona fe. Aquest any 2010 serà més real
l'esperança?
Publicat al Diari
de Tarragona el dimarts dia 2 de gener de 2010 a l'apartat de "Línea
Abierta"
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
00:47
DONES MÀRTIRS,
ASSASSINADES PER LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Quin organisme,
quina institució declararà màrtirs, beates, que van en camí de ser santes, a
totes les dones assassinades per la violència de gènere, amb un reconeixement
oficial? Són víctimes d'una guerra, on només hi ha un bàndol, els agressors,
els assassins. Moren per aconseguir una pau, una convivència per via del diàleg
Són maltractades i moren. Cadascú en aquesta vida hem de portar la creu que ens
toca a la Terra. Aquestes paraules les he escoltat des de fa molt anys a dones,
principalment casades, amb un conformisme patètic. Abans, si el marit s'emborratxava,
solien dir: "és que té mal beure!". Les drogues d'ara són pitjors.
Però sense donar-se cap d'aquests casos, que es consideren extrems, també hi ha
violència masclista, i moltes dones moren desgraciadament. Aquest any 2009 és
nefast, ja són unes quantes, sobre tot el dia d'avui, descoratjador Qui les
declararà màrtirs i beates oficials? El Govern? L'Església? És una lacra
social, ja és massa repetitiu. Les notícies, la premsa, els minuts de silenci,
contra el rebuig d'aquestes morts, torna a ser present, aquest dies. Només fa
un any ho dos no tenia tant de ressò aquestes noticies. Potser hi ha més
consciència d'aquesta barbàrie, sembla que va a millor, però és poca
l'esperança. La societat s'ha d'involucrar més. No és un problema minoritari i
ens afecta a tots. Sembla una guerra consentida, silenciada, cruel, injusta, de
la qual tots som còmplices. L'únic organisme o institució que les reconeixerà
màrtirs, beates i santes serà al sagrari de la bondat que encara pot existir en
l'ésser humà. Caiem en el parany, equivocat, que és un problema minoritari, com
així també en consideren als atacs xenòfobs, racistes i els delictes de
pederastes. És una falta d'humanitat i d'escrúpols pensar que, com son
problemes minoritaris, hem de passar una mica de llarg. Cada cas per si sol ja
és terrorífic i vergonyós. Us imagineu tots plegats? Són una muntanya d'horrors
que cauen sobre les nostres esquenes i consciències. Podem afegir el
maltractament als nostra estimada gent gran, que tant els hi devem. Podrem
suportar aquest pes? La dona és amor i estima, reprodueix la vida, i sacrifica
la seva perquè així sigui. Però també és humana, i per tant, també necessita
que li corresponguin, i la valorin. Déu vol que tots siguem persones, homes i
dones, i que tinguem uns valors nobles, en camí d'anar-se perfeccionant en pro
d'una educació, d'un respecte i una comprensió.
També notícies de
dones esquarterades que han esta trobades al brossam. Quin cop més punyent,
quina burla més esgarrifant, i la societat que som tots, la família, els amics,
els veïns, la justícia, els polítics, mirem cap un altre costat...Solucions, ni
cap ni una. Perquè el cos d'una dona, val tan poca cosa? És al lloc on li toca?
No es considera persona, ni té ànima, ni cor, ni intel·ligència? Quina follia...Quan
seriosament ens plantegem que quan dues cèl·lules es divideixen ja hi ha vida.
És un principi de vida que no sent ni pensa, és una futura vida, quan sigui una
realitat, plorarà, sofrirà i riurà. Podrà ser una dona que tornarà a crear
vida. Pot ser un ésser humà en tot l'esplendor que representa, o pot ser res,
el futur sempre és una misteriosa incògnita, i s'ha de protestar, s'ha de
protegir, s'ha de salvar. I a una dona no? On es la l'enteniment?
Glòria Fandos
Gracia
Publicat a
La Vanguardia digital
(http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091008/53800409285.html)
Diari de Tarragona,
a l'apartat "Línea abierta" el dia 12 d'octubre de 2009
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
00:50
DIA INTERNACIONAL
DE LA DONA
Un any més arriba
el vuit de març, dia de la Dona Treballadora, però aquest any ho anomenarem
simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple,
engloba tot aquest gran tema que avarca totes les problemàtiques que envolta a
la dona.
El Dia
Internacional de la Dona, no és un dia per celebrar, per recordar, per
lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que
som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar
justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes
boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la
nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada
sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist
somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.
Una part de la
joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu,
compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el
masclisme pur i dur i més subtil persisteix tan en els homes joves, com en els
de més edat, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i
ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i així difícilment podran
rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial
i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència
futura bona o nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills
predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els
consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir uns
fruits molt positius. No deixant de costat la educació del col·legi, de
professors i professores, de tot el sistema.
Aquests dies ens ha
remogut l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la
violència masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia
amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a
la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Inconcebible, inaudit,
patètic, incomprensible. Quan és una nena, i el seu deure és anar a l'escola i
formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu
futur, lliure i independent.
No obstant el vuit
de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de
la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica
de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix
treball Va ser esgarrifant quan van treure els seus cadàvers que eren de color
morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu
per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys
intensitat.
La mort d'aquelles
dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes,
aquest any ja són quatre, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el
saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades
pel seus marits o ex-companys sentimentals, no han servit de res, han estat
privades de la vida, i ja sabem que una vida és molt, ho és tot. S'ha de seguir
lluitant per uns drets i una dignitat.
Hi ha una
Presidenta de la Igualtat, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix
de res. Hem de seguir el camí que van començar aquelles dones. Que entre les
dones hagi més corporativisme. que les donés que han estat víctimes del
masclisme i dels maltractes, tan psíquic com físics, no arribant a la mort, per
suposat, més tard no es tornin masclistes. Així no s'arriba enlloc, és
contraproduent. Mirant a les dones d'altres Cultures, que ara conviuen a la
nostra societat, que estan en una situació més desfavorida, ens podem consolar,
però no, mai, seria mirar enrere i retrocedir part del camí i no ho podem
consentir. Hem de mirar sempre al davant, i avançar totes plegades cap a un
futur d'esperança, de realitat i de Justícia.
Glòria Fandos
Gracia
Publicat al Diari
de Tarragona, secció "Línia Abierta", el dia 7
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
00:53
DILLUNS 27 D'AGOST
DE 2012
LO HA CONSEGUIDO
LO HA CONSEGUIDO
Hoy la actualidad
de una noticia cruenta, horrorosa, ha sobrepasado todas las barreras que el ser
humano puede soportar, clavándonos un punzón en el corazón, difícil de soportar
el dolor, el inmenso dolor que produce, no se puede explicar con palabras, no hay
palabras en el mundo para ello.
José Bretón, ese
hombre, ese padre, que durante ocho meses hemos seguido las noticias de la
desaparición de sus dos hijos, él mismo la denunció. Pues que creía, estúpido,
ignorante, que no lo iban a descubrir? Asesino con premeditación. Dueño de si,
frío, inexpresivo, cuando se enfrentaba a los juicios. Cuando escavadoras
removían su finca, incluso buscaron incesantemente en el río. Y el susodicho
sujeto, no se merece el adjetivo de hombre, ni de persona ni rozando siquiera
lo humano. Él impasible, viendo la angustia, de su madre, de su familia y
extensible a toda la sociedad, que hace suyo todo problema que afecta a su
alrededor. Rut y José, de seis y dos años, dos angelitos del cielo, una dulzura
inmensa que todos los días nos dirigían su mirada en la actualidad de la
noticias, a través de la pantalla de televisión o en la fotos de la prensa
escrita. Las pancartas con sus fotos, y las súplicas para que el padre dijera
donde estaban.
José Bretón se
debía sentir importante, el centro de la atención de todo, que orgulloso debía
estar. Impasible, ni le temblaba el corazón en lo más mínimo. Como cuando un
lobo sale de de la madriguera, después de comerse a los lobeznos recién
nacidos, nada de lo que ocurre va con él. Si es que la loba en un descuido se
le ha colado el padre lobo, cosa que no suele ocurrir nunca No es que tenga
excusas, pero el lobo es un animal salvaje. Este padre ha demostrado ser más
que un salvaje.
Tantos meses con la
esperanza de encontrar a los niños vivos, que cada día que pasaba este
sentimiento se iba diluyendo. El escribir estas palabras sobre este horror, no
es que quiera hurgar en la herida, o remover el morbo. Mi tristeza es inmensa,
mis ojos no verán claro por mucho tiempo y se me retuerce el alma, aún sin
saber donde está, pues parece estar más allá de mi alcance. Solo quiero mostrar
con mis palabras mi más profundo rechazo, hacia este asesino cruel, sin
sentimientos, inhumano al cien por cien, ser como un granito de arena más en
este desierto inmenso, para unirme a los miles de de rechazos contra este
comportamiento de una mente donde acampa la sinrazón a sus anchas. José Bretón,
si quería hacer daño, producir el mayor sufrimiento a una madre, una mujer,
puede darse por satisfecho, seguro que lo ha conseguido con creces.
Personalmente, como madre y como mujer me invade el más absoluto y terrible
sentimiento de impotencia, de rabia, ante tanto cúmulo de maldad de un ser tan
repugnante. Y tú, personaje incalificable ¿No has sufrido al hacerles mucho daño
y matar a tus hijos? ¿No echarás de menos a tus hijos? La ilusión y la alegría
que te dieron al nacer, verlos crecer, cuidarlos, acompañarlos al colegio, más
adelante ir a la universidad, ayudarles a elegir su futuro, acompañarlos. ¿No
lo vas a echar de menos? ¿Te da igual? Son respuestas de me gustaría saber ¿O
te basta saber el sufrimiento sin fin que le has causado a su madre? Por lo que
sabemos tu ex esposa. Machista no puede ser la respuesta.
Gloria Fandos
Gràcia
Publicat el dia 29
d'agost al Diari de Tarragona Ebre a l'apartat de "Línea abierta"
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
00:55
TORNEM A PARLAR DE
LA DONA
No tindria res
d'estrany que es parli de la dona, com es pot parlar de l' home, notícies i
esdeveniments sobre coses interessants de les quals són protagonistes, com a
persones que formen part d'una mateixa societat. Agrairíem que les notícies
fossin bones, però per desgràcia, no són les que més atrauen. Tot i que n'hi ha
més de les que ens podem imaginar, per suposat, són les que ens fan mirar
endavant, caminar el nostre camí amb alegria, esperança, i veure un futur
prometedor, amb la lluita senzilla del dia a dia Lluita sense pausa, sense
parar, amb la tenacitat que no fa soroll, que ens fa abraçar la vida, en totes
les seves vessants, sense limitacions, intentar solucionar entre tots i totes
els problemes que sens presenten, de vegades en solitari, si són propis,
personals. Però arriba el dia 8 de març, "Dia Internacional de la
Dona", el dia de l'home encara no existeix, des de que existeix la
humanitat, tots els dies han estat el dia . Potser ja es comencen a queixar,
perquè ja no tenen tots els privilegis, ni són sempre nens, ni tenen totes les
gràcies. No podrien aguantar els maltractaments psicològics, no físics, ni de
l'esposa ni de cap dona, com sí ho han estat i estan suportant i sofrint les
dones. Per desgràcia hem de tornar a parlar de la dona, per reivindicar, per
lluitar per la seva dignitat com a persones, i no recaigui sobre elles totes
les culpes, i siguin les responsables de solucionar els problemes. La dona ja
no està sota el jou de l'esclavitud masclista, està "emancipada",
paraula obsoleta, el significat de la qual és indignant, ofensiu, prepotent, es
miri per on es miri. La dona, com qualsevol persona major d'edat i en plenes
facultats, mentals, físiques i de mil preparacions indefinides, unides a la
preparació acadèmica, intel•lectual i universitària, pot estar
"emancipada". Actualment hi ha més dones preparades que homes, però
no estan preparades per enamorar-se d'un home que els robarà la intel•ligència
i la vida. Cap ésser humà ho està. Es molt injust, encara que siguin opinions
molt minoritàries, que no s'han de tenir en compte, que acusin a la dona de ser
l'absoluta responsable del suposat problema que li pot produir una gestació que
no la pugui portar a terme per mil causes, infinites, que podrien ser
comprensibles i humanes. És una decisió conseqüent, reflexionada. Són tractades
d'assassines i més, i que ja tenen la vida solucionada, perquè ha sortit una
llei que recolza a la dona per prendre una decisió tan transcendental. El pes
cau sobre elles com una llosa. A més una llei no serveix de res. La llei
prohibeix matar, cometre abusos, maltractar, robar, estafar. La dona, sempre la
dona, ha de pagar el plats trencats. Una gestació es conseqüència d'una
relació, i de l'amor, seria dir massa? I l'home? On queda l'home? En la
interrupció de l'embaràs, en la majoria de casos és culpable l'home, però com a
irresponsable se'n vol sortir, perquè per a ells, sí és un problema, i en la
majoria dels casos fuig, fent palès el seu infantilisme i la poca
responsabilitat i una traïdoria sense precedents cap a la dona. Passi el que
passi, independentment de com vagi evolucionant aquesta madeixa moral
d'embolics i d'injustícies, hem de recordar aquelles dones que van morir a
Chicago, al 1857, a una fabrica tèxtil, reivindicant un salari igual al de
l'home, en igualtat de condicions Aquell horror i tants d'altres no els hem
d'oblidar, per no repetir, com les dones assassinades per violència masclista a
mans dels que un dia van jurar amor etern, a aquests, no s'ho mereixen i no els
hi hem de donar una segona oportunitat. Com era una fàbrica de teixits, tots
els cadàvers de les dones eren de color lila, el color representatiu de la
dona, reivindicativa. Quina tristesa, no? Ningú va fer res per evitar tan
horrorosa tragèdia. El poc valor que se li donava a la dona en aquell temps i
ara. Encara existeixen cultures que les dones estant sotmeses i torturades per
un masclisme i per què no dir-ho amb les paraules més exactes, per una maldat
sense límits. S'ha d'eradicar aquesta marea d'horribles injustícies cap a la
dona i nenes de tot el món. Sota la meva petitesa i la més estremida impotència
se m'escapa de les mans i em produeix dolor al cor i a l'ànima. Sant Agustí va
escriure que el fetus del nen tenia ànima abans que el de la nena, o sigui que
el nen era superior. Era masclista i tenia imaginació. Que en tenim d'ànima? I
cor? El que sí tenim és ment, i més val tenir-la clara. El sentir del cor i de
l'ànima, és el més enllà inabastable, paraules per expressar allò inexplicable
i fer metàfores poètiques.
Glòria Fandos
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
01:04
IMARTS 8 DE MARÇ DE
2011
UN ANY MÉS, EL DIA
DE LA DONA TREBALLADORA
Sembla ja
repetitiu, però un any més, el dia vuit de març se celebra el dia de la dona
treballadora, però no és un tema acabat. Hem de seguir la lluita, però també
recordar que la mort d'aquelles dones heroïnes i màrtirs, l'any 1870 a Chicago,
reivindicant els seus drets, no han estat en va. Poc a poc, però sense pausa,
la dona està ocupant el lloc que li correspon a la societat. L'avanç de la dona
en el món laboral, podem dir que és positiu. Cada cop té una preparació més
elevada, tant en estudis universitaris com en oficis i destaquen en ser
empresàries. Abunden moltes dones doctores, en totes les especialitats,
psicòlogues, dentistes, uròlogues, ginecòlogues, oncòlogues, oculistes..També
enginyeres, químiques, advocadesses, jutgesses...Ocupen alts càrrecs de
responsabilitat en la banca, en tutories...en la política... Són repartidores,
taxistes, conductores del transport públic, tan d'autobusos petits o de gran
mida, camioneres. Molt respectades i valorades pels seus companys, cobrant el
mateix sou que els homes. Quan han de ser mares, continuen amb el seu contracte,
amb quatre mesos de descans laboral, compartit amb el pare, si així ho
decideixen. Està per aprovar, però s'ha dit que la llei de descans maternal i
paternal passarà a ser d'un any.
Sempre hi haurà una
minoria que posarà enrenous hi ho voldrà embolicar tot. Però la societat no
sobreviu de minories negatives. La igualtat entre persones cau pel seu propi
pes. Per una lògica intel·ligent que cada cop més, ens fa veure un camí més
ample. Aquelles dones, de les quals els seus cadàvers van sortit tintats de
color lila, allà on estiguin, estaran satisfetes, al veure que les seves morts
no han estat en va. Així com totes les dones que des de llavors, també han
estat víctimes i han pagat un preu d'una manera o una altra, fan florir un
jardí d'esperança a la nostra societat. On les roses vermelles és tornen
blanques i un intens perfum amara l'ambient. Un jardí on els herbeis verinosos
no tenen color ni perfum, són invisibles. Però aquell color lila, barrejat de
sol, de rosa, de blau, de vermell, de blanc... i de vida, sempre l'hem de tenir
present, per a seguir lluitant, per que la dona tingui una societat justa.
Glòria Fandos
Glòria Fandos
Gracia
20-04-13 a les
01:05
Dia 25 de novembre,
"Dia Internacional en contra de la Violència Masclista"
¿LA REALIDAD ESTÁ
CAMBIANDO?
Esta realidad,
aunque algunos quieran hacernos creer que está cambiando, no es así. La mujer
se queda con los hijos, sin paga del ex-marido, que para ellos ahora es lo más
preocupante, dejando así ver su miseria de alma. y de corazón Los hijos, si son
de corta edad, necesitan mucho amor, mucho cariño y mucho tiempo. Además
necesitan mucha atención, muchos cuidados, cariño y tiempo, cualidades y sentimientos
que no se pagan con dinero, pero que también se necesita, y un techo, por
supuesto, no van a vivir bajo un puente, que por lo visto eso quisieran algunos
progenitores hombres. Por lo que ahora está aflorando de su parte es eso. Lo
están viendo bajo su egoísmo y la comodidad en la cual estaban posesionados y
apoltronados sus ancestros, y así quisieran seguir.
Callar y huir, este
es el triste camino que le queda a la mujer en este chamuscado presente en el
cual vive, aunque se empeñen en no querer reconocerlo, todavía es así. Si es
que vivir con miedo es vivir. Porque hay miedo, aunque no queramos, la maldad
es poderosa y fuerte.
La mujer está hecha
de cielo, como dijo el Papa Juan XXIII, todos estamos hechos de Cielo y un día
todos nos encontraremos en él. También dijo "no tengáis miedo, la bondad
siempre vence". Pero vemos con amargura que no es así. La sociedad es como
un tronco viejo podrido por la carcoma de la maldad. La mujer calla y huye.
Calla los maltratos y al final de su camino tiene el premio de la muerte. La
sociedad es hipócrita y falsa. La mujer es acosada por cualquier jefecillo, de
sección de una fábrica o empresa, o asociación. La mujer huye. Se queda sin
trabajo, sin compañeros, que creía eran amigos. El mundo es muy grande y encontrará
otro trabajo y otros compañeros que sean más nobles.
El problema es el
machismo. La mujer no tiene que callar ni tiene que huir. No al maltrato ni
físico ni psíquico. Este camino, el de plantar cara, se está haciendo realidad,
tiene soluciones satisfactorias.
Aunque todavía hay
mujeres que viven su cruz, otras se suicidan o viven sin vivir. Por suerte
actualmente hay soluciones para estas injusticias. Ni tradiciones, ni culturas
que atrasen ni corten el camino de la sensatez y la verdad. Toda la sociedad
hemos de estar de acuerdo y ayudar a que la mujer no se sienta sola, y lo está
consiguiendo. No pongáis empeño en poner palos a la rueda que sigue, pues no la
podéis parar. Que este escrito no sirva para que estas minorías se crean más
importantes de lo que son, pues no es así. No son nada. Absolutamente nada.
Glòria Fandos
Gracia
Josep Angel R
29-04-13 a les
11:41
El meu vot per a
esta causa justa. Anims!!!
Glòria Fandos
Gracia
19-05-13 a les
11:30
L'alcalde de Sant
Carles comunica que el noi que es va cremar a l'estil bonze es troba en estat
greu
Segons la Policia
Local, el noi es va penedir d'immediat de la seva actuació
0 COMENTARIO
COMPARTIR
REDACCIÓ |
16/05/2013 12:06
L'alcalde de Sant
Carles de la Ràpita, Joan Martín Masdéu, ha anunciat en declaracions a Ràdio
Ràpita que el noi que ahir es va cremar a l'estil bonze davant de l'Ajuntament
es troba ingressat a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona en una
situació "de més gravetat de la què ens pensàvem". Masdéu ha explicat
que el noi viu al municipi des de fa un any i mig i ha remarcat no tenir
coneixement dels motius que el van conduir a cremar-se, tot i que ha descartat
qualsevol lligam amb "cap tipus d'execucions hipotecaries, desnonament o
qualsevol qüestio de caracter civil".
Masdéu ha destacat
les actuacions de la Policia Local, que "van evitar un desenllaç més tràgic".
A més, segons els pròpis agents, el noi es va penedir d'immediat de la seva
actuació: "lamento haver fet això davant l'Ajuntament", va dir.
Finalment, Masdéu
s'ha mostrat esperançat en què "en els propers dies es puguin esbrinar les
causes que han impulsat al noi a cremar-se".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)