dimarts, 15 de març del 2011

Tornem a parlar de la dona

 

 

 

TORNEM A PARLAR DE LA DONA
 

No tindria res d'estrany que es parli de la dona, com es pot parlar de l' home, notícies i esdeveniments sobre coses interessants de les quals són protagonistes, com a persones que formen part d'una mateixa societat. Agrairíem que les notícies fossin bones, però per desgràcia, no són les que més atrauen. Tot i que n'hi ha més de les que ens podem imaginar, per suposat, són les que ens fan mirar endavant, caminar el nostre camí amb alegria, esperança, i veure un futur prometedor, amb la lluita senzilla del dia a dia. Lluita sense pausa, sense parar, amb la tenacitat que no fa soroll, que ens fa abraçar la vida, en totes les seves vessants, sense limitacions, intentar solucionar entre tots i totes els problemes que sens presenten, de vegades en solitari, si són propis, personals. Però arriba el dia 8 de març, "Dia Internacional de la Dona", el dia de l'home encara no existeix, des de que existeix la humanitat, tots els dies han estat el dia . Potser ja es comencen a queixar, perquè ja no tenen tots els privilegis, ni són sempre nens, ni tenen totes les gràcies. No podrien aguantar els maltractaments psicològics, no físics, ni de l'esposa ni de cap dona, com sí ho han estat i estan suportant i sofrint les dones. Per desgràcia hem de tornar a parlar de la dona, per reivindicar, per lluitar per la seva dignitat com a persones, i no recaigui sobre elles totes les culpes, i siguin les responsables de solucionar els problemes. La dona ja no està sota el jou de l'esclavitud masclista, està "emancipada", paraula obsoleta, el significat de la qual és indignant, ofensiu, prepotent, es miri per on es miri. La dona, com qualsevol persona major d'edat i en plenes facultats, mentals, físiques i de mil preparacions indefinides, unides a la preparació acadèmica, intel•lectual i universitària,  pot estar "emancipada". Actualment hi ha més dones preparades que homes, però no estan preparades per enamorar-se d'un home que els robarà la intel•ligència i la vida. Cap ésser humà ho està. Es molt injust, encara que siguin opinions molt minoritàries, que no s'han de tenir en compte, que acusin a la dona de ser l'absoluta responsable del suposat problema que li pot produir una gestació que no la pugui portar a terme per mil causes, infinites, que podrien ser comprensibles i humanes. És una decisió conseqüent, reflexionada. Són tractades d'assassines i més, i que ja tenen la vida solucionada, perquè ha sortit una llei que recolza a la dona per prendre una decisió tan transcendental. El pes cau sobre elles com una llosa. A més una llei no serveix de res. La llei prohibeix matar, cometre abusos, maltractar, robar, estafar. La dona, sempre la dona, ha de pagar el plats trencats. Una gestació es conseqüència d'una relació, i de l'amor, seria dir massa? I l'home? On queda l'home? En la interrupció de l'embaràs, en la majoria de casos és culpable l'home, però com a irresponsable se'n vol sortir, perquè per a ells, sí és un problema, i en la majoria dels casos fuig, fent palès el seu infantilisme i la poca responsabilitat i una traïdoria sense precedents cap a la dona. Passi el que passi, independentment de com vagi evolucionant aquesta madeixa moral d'embolics i d'injustícies, hem de recordar aquelles dones que van morir a Chicago, al 1857, a una fabrica tèxtil, reivindicant un salari igual al de l'home, en igualtat de condicions. Aquell horror i tants d'altres no els hem d'oblidar, per no repetir, com les dones assassinades per violència masclista a mans dels que un dia van jurar amor etern, a aquests, no s'ho mereixen i no els hi hem de donar una segona oportunitat. Com era una fàbrica de teixits, tots els cadàvers de les dones eren de color lila, el color representatiu de la dona, reivindicativa. Quina tristesa, no? Ningú va fer res per evitar tan horrorosa tragèdia. El poc valor que se li donava a la dona en aquell temps i ara. Encara existeixen cultures que les dones estant sotmeses i torturades per un masclisme i per què no dir-ho amb les paraules més exactes, per una maldat sense límits. S'ha d'eradicar aquesta marea d'horribles injustícies cap a la dona i nenes de tot el món. Sota la meva petitesa i la més estremida impotència se m'escapa de les mans i em produeix dolor al cor i a l'ànima. Sant Agustí va escriure que el fetus del nen tenia ànima abans que el de la nena, o sigui que el nen era superior. Era masclista i tenia imaginació. Que en tenim d'ànima? I cor? El que sí tenim és ment, i més val tenir-la clara. El sentir del cor i de l'ànima, és el més enllà inabastable, paraules per expressar allò inexplicable i fer metàfores poètiques.
 
Glòria Fandos