dissabte, 10 de maig de 2008

PRESENTACIÓ DEL POEMARI LLUM DE TARDOR A AMPOSTA

PRESENTACIÓ DEL POEMARI LLUM DE TARDOR A AMPOSTA

(DISCURS)

Començarem amb música, “Enyor” i “Eternitat” són dos sonets inclosos al poemari, musicats per Tomàs Simón Plazas d’Amposta i cantats per Alícia González.

Bona nit a tothom, gràcies autoritats, Regidora de Cultura senyora Mari Mar Panisello, per acompanyar-me i presidir l’acte, gràcies a l’amic i company Albert Guiu de Flix, escriptor i professor de llengua i literatura Castellana i autor del pròleg, gràcies per presentar-me el poemari. En Albert vàrem coincidir l’estiu passat en una antologia de narracions, titulada “Estius a l’Ebre” editada per Aeditors, compartida amb 20 escriptors més de les de les terres de L’Ebre. Per a mi un gran honor compartir narracions amb tan bons escriptors i escriptores, com el mateix Albert Guiu, Josep Igual de la Ràpita que ens acompanya avui al públic. Amb Albert tenim comunicació per Internet, per compartir el Blog de Serret de la llibreria de Val-de-roures, en el qual publiquem temes literaris, narracions, poemes... Bé, i vaig gosar preguntar-li si em podria fer un pròleg per a un poemari que anava a publicar, la majoria dels poemes meus ja els coneixia pel blog, i de seguida vaig tenir el seu escrit enviat per correu electrònic. Més endavant li vaig preguntar, si no és massa demanar, ja que el poemari té el teu pròleg, triar el lloc on me’l vols presentar: sense dubtar em va contestar que a Amposta. Llavors, vinc a Amposta a demanar hora, i abans de Sant Jordi no podia ser, i vam acordar el 9 de maig... En aquell moment estava pendent de contestació del Consell Comarcal del Montsià, dins de l‘abril... Amb Josep Igual de la Ràpita, que hem tingut relació per col·laborar moltes vegades a l’espai poètic que faig a Radio Ràpita, també em feia il·lusió que em presentés el poemari, em va dir que me’l voldria presentar a Amposta, i bé, me’l va presentar el dia 16 d’abril al Consell Comarcal, però a Amposta... Que té Amposta que tots hi volen presentar els seus llibres? Amposta és especial, la bona acollida per a tothom, en aquest cas així ho he pogut comprovar una vegada més.

Penso que la poesia està més viva que mai, la societat l’accepta cada cop més, hi és als nostres cors, a la nostra ànima, ajuda a llevar les presses, l’estrès, que ens envaeix, qui més que menys a tots, ens ajuda a viure apressa, però en més calma i ens ajuda a escoltar al nostre cor...

Es una gran satisfacció presentar a Amposta aquest petit llibre de poemes, és com un fill que presento en societat , i molt ben acompanyada, compartint presentacions, amb l’amiga Francesca, amb la gran novel·la, Cor de Llop, com totes les que fa, amb la Ma. Josep Margalef, que li presenta, perquè compartir és caminar, enriquir-te, créixer...

Jo a la tardor de la meva vida, no és que m’hagi aparegut l’afecció per escriure, ha estat un renàixer del meu fil d’inspiració, ja que el naixement fou a infantesa i adolescència, el fil d’inspiració el vaig deixar aparcat, oblidat, però no mort, per suposat. Però com a dona tenia assumit el meu paper, i la classe social que em va tocar viure, un ofici per a compaginar amb la família, casar-te que semblava un deure o una obligació...i emprenc la lluita de treball, de portar una família, uns fills endavant amb il·lusió de superació, i com a única filla dona, tinc cura dels pares, germà...i després de quasi 30 anys, me n’adono que havia donat tant de mi, que sembla que m’havia desintegrat, que no existia, era com una closca buida...tota la meva energia l’havia donat al meu voltant, a la meva família, i ara fa uns 18 anys que amb aquell fil d’inspiració, tan llunyà, de poemes i de paraules em vaig començar a omplir i a recompondre i a renàixer la inspiració literària...i uns petits estudis que vaig fer quasi d’amagat... perquè tampoc estava ben vist, veient una realitat de tristesa, i una mica torno a recuperar la identitat que semblava perduda. La afecció o l’ofici per les lletres, i més a les dones, estava considerada com una cosa frívola, ja en l’època de la Mercè Rodoreda, (ara que se celebra el centenari del seu naixement) abans de la guerra, que als 23 anys ja havia escrit 3 novel·les, i molts anys després, encara no estava ben vist que es dediquessin a la literatura i a escriure, fins i tot ara encara hi ha sectors de societat que troben frívol que les dones, que encara que només per afecció escriguin, quan és l’afecció més elevada i digna, i més bonica, t’obre el pensament, et fa més lliure... Jo he tingut suport de gent jove...de l’edat del meu fills i altres...això vol dir que les coses estan canviant, poc a poc però s’està millorant. Gràcies a l’amiga i pintora rapitenca Rosa Gellida per il·lustrar la portada del llibre, és un bonic racó de les nostres terres. Gràcies a tots una vegada més, autoritats, amics, companys, i tot el públic present, espero que us agradi aquest poemari, i fins al pròxim llibre...que us avanço que ja és imminent, però que ja no dic res més... L’estrella és “Llum de tardor” ara per ara.

Fins al pròxim llibre