LA LITERATURA I LA DONA

La dona sempre ho ha tingut tot difícil a aquesta vida, com més enrere més difícil... i parlant de literatura, doncs no diguéssim, molt pitjor, hi ha hagut literates molt bones, en català, la Mercè Rodoreda, que aquest any celebrem el centenari del seu naixement, en aquella època que és bastant propera, però no tant, el fet de que la dona escrigués, la societat la considerava frívola, però si ho feien els homes, doncs, no, mira per on, els grans escriptors, eren admirats, quasi eren sants, ja per exagerar, o no. A mi em ve al cap l'inigualable i fantàstica escriptora del gènere policíac Agatha Christie, que ara estan fent les seves pel·lícules per televisió, la famosa Corín Tellado, que encara viu, i causava furor amb les seves romàntiques fotonovel·les, jo no en vaig llegir quasi cap, i moltes més per suposat. Actualment tenim una bona eclosió de bones escriptores a les Terres de l'Ebre, com les que fan presència a les taules rodones, de dones, que s'organitzen a aquestes terres.

Sobretot hi ha una joventut molt preparada, en inquietuds, d'escriptores, creadores i amb talent, no es poden comparar a les generacions de les mares o les àvies, o depèn de la classe social, que també s'ha de tenir en compte. No és que vulgui aigualir la festa, ni molt menys, però estem voltades d'un masclisme quasi generalitzat, per part d'homes, i també de dones, pensem que la joventut ja és diferent, però fa dos dies una noia mor degollada pel seu enamorat, menor d'edat. Pensem que aquests extrems són minoritaris, però tristos i horrorosos, se'ls ha de fer cas, perquè formen part de la societat, i la societat som tots, i ho hem de tenir en compte, hem de fer palès el nostre rebuig més rotund. Autoritats, polítics, tota la societat, cada cop que hi ha una dona assassinada, s'ha de fer una concentració i dedicar-les uns minuts de silenci. Recolzar i donar suport a les víctimes, i a les famílies, perquè aquestes dones tenen família, sembla que ens oblidem. Els assassins han d'anar a la presó per vida, però, que tinguin piscina? Quina burla Déu meu, si moltes persones honrades, treballadores i de bona fe, que gràcies a ells funciona la societat, no tenen ni per menjar, ni aigua, per beure o rentar-se? Quina burla més nefasta. La realitat és trista, si una dona és vol dedicar a la literatura, a escriure, encara que sigui per entreteniment o afecció, dieu com vulgueu, la dona per tenir pau i no aguantar males cares, clar d'ella depèn el bon funcionament de la casa, la família...doncs no ho farà. És un sacrifici però ho té, ho tenia assumit. A les generacions més joves, no crec que passi.

Es la meva opinió, fruit de la reflexió, de les meves experiències, de les meves vivències, del que he vist i m'han contat, tot això al llarg de cinquanta anys, maltractes psíquics, subtils o directes de cap a la dona, com la cosa més normal del món. No m'invento res. Me'n recordo de moltes coses des de que tenia dos anys, i pot ser abans i tot. Hi ha situacions que encara les veig i les sento ara, després de cinquanta anys. Quines passes més curtes que fa la dona, no? Jo fa temps que no opino sobre aquest tema, perquè veig que hi ha una mica de por i una mica d'hipocresia, per no dir massa. El cap sota l'ala no el podem posar... I acabaré concretant, algunes persones, actualment, del meu voltant, m'han tractat de frívola perquè escric alguna cosa, des de fa quasi vint anys. En la meva renaixença literària, ja que de petita i a l'adolescència escrivia contes, redaccions, feia historietes de còmic, i dibuixava. Però no servia de res. Vaig aprendre un ofici, per treballar a casa, i ajudar a la economia familiar quan em casés. L'any setanta, setanta-dos vaig fer uns cursos de comunicació a Saragossa...Tot va quedar allà, dormint o perdut en el temps. Estic vint-i-cinc anys dedicada a la família, absorta i il·lusionada completament. Educo els fills, en valors morals, preparacions acadèmiques i universitàries, una inversió que aportarà riquesa humana, per al bon funcionament d'una societat de pau. Tenir cura del pare i la mare, personalment, amb demències senils, morint també a casa, dignament, tenir cura d'un germà amb algunes intervencions greus. M'he trencat l'esquena per tot aquest excessiu treball, i mai millor dit. Ara m'ha de qüestionar ningú si escric versos? Per a mi és una vocació escriure, una necessitat, on trobo la pau i la il·lusió, que la vida i el caminar del temps m'ha anat robant a poc a poc?

Però estic molt satisfeta, molta gent, sobre tot joventut, em feliciten pels meus escrits o pels meus poemes, els meus llibres tenen bona acceptació, i això, com a dona el donar, encara que petit, un pas endavant.

Ribera estimada

"DE VIVA VEU" Recital a Amposta

RIBERA ESTIMADA


Camps d'arrossars immensos
d'espigues daurades d'arròs,
verdoses, torrades...
pels fils lluminosos i càlids
que desprenen els cabells del sol,
que acaricien la Ribera,
amb mans plenes de pluja,
d'aigua i vent.

Un passat de treball i d'il·lusions,
naixia un jardí de terres fèrtils,
més valuoses que l'or blanc.
Flaire de mar i de sirenes,
abraçats per la riquesa
d'un riu cabalós, ample i gran,
d'aigua dolça i de sal.,
de poemes, de tendreses,
per la Ribera estimada,
que guardem al fons del cor,
de fulles adormides a la tardor,
que despertaran amb la llum
nova i renovada,
amb l'esperança de realitat de pau,
d'una eterna primavera.


Glòria Fandos Gracia

HOJAS DORMIDAS, nou llibre de poesia de Gloria Fandos

Un nou llibre, de poemes, poemes a grapats, a mans plenes, riquesa i tresors de la ment i el cor. Fons d’històries, de realitats i somnis, de pors i d’impotència. D’amors perduts i guanyats. De tristeses que destil·len bellesa, tendresa. Com una vida espargida, submergida entre llums i ombres, que recorren camins, com la pròpia vida, com el temps, amb les solitàries petjades d’uns versos que avancen, deixant enrere el passat, trepitjar el present i mirar el futur, ple d’horitzons blaus, de mar, de sol i d’infinites primaveres, per a omplir les vides, de colors, de llums i escalfors tèbies d’amor.

Llibre dividit en dues parts. La primera titulada “Poemas del alma” dedicada a Catalunya i Aragó, amb la unió de Cultures germanes i el vincle del Centre Aragonès a Tortosa, al poble nadiu de Samper de Calanda, i a d’altres vivències i persones estimades i entranyables, d’amor, de mar i de primavera. La segona, amb el nom de “Tristezas”, recull els poemes, íntims i intimistes, d ‘amors fatídics i de rebuig a les injustícies socials i humanes, guerres, violències, micro-històries reals i de fantasia, no poden deixar indiferent a cap cor dotat de sensibilitat, i de mirades profundes a tot allò que ens envolta.
Aquest és novè llibre que publico, els cinc últims editats per Ediciones Cardeñoso, de Vigo. Tinc el plaer, en aquest darrer, de comptar amb un savi pròleg de l’editor, a banda de dos pròlegs més: del cosí Isidro Guia Mateo, d’Andorra (Terol), que ha tingut al llarg d’uns trenta anys càrrecs polítics i culturals del seu poble. L’altre pròleg, d’Antonio Martin Sanz, “AMARSANZ”, amic des de la infantesa, dotat d’una gran saviesa cultural i intel·lectual, col·laborador d’honor a la Revista de la Tercera Edat de Tortosa, amb un cor senzill i humil, difícil de no gaudir de la seva amistat i estima de tots els que l’envolten, i un saluda de Bautista Gascón, president del Centre Aragonés de Tortosa.
La portada està il·lustrada per una pintura de l’amiga pintora rapitenca Rosa Gellida.

La PRIMERA PRESENTACIÓ tindrà lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa, el dijous 11 de desembre a les 7 de la tarda, a càrrec de Joan Caballol Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa, amb altres autoritats polítiques i Culturals, amb recital poètic per “LA PAU DE L’EBRE” amb un toc de música per començar i un vi d’honor amb aperitiu per acabar.

PRÓLOGO PARA EL LIBRO “HOJAS DORMIDAS” DE GLÒRIA FANDOS

DE SU EDITOR SEVERINO CARDEÑOSO DE VIGO

Varios libros de Glòria Fandos han salido a la luz bajo el sello editorial de Ediciones Cardeñoso.. Unos en catalán y otros en castellano. Lo cierto es que la mayoría han tenido una buena aceptación por el público, que es, en definitiva, quien marca las pautas de la propia literatura.

Ahora sale a la luz HOJAS DORMIDAS, es un excelente poemario en castellano, y dividido en dos partes. Ya en los otros prólogos, los autores nos hacen un pequeño recorrido por el camino poético de Glòria, por lo que yo me limitaré a unas breves palabras con respecto al contenido del presente volumen.

Aquí aparecen dos partes, que bien podrían ser dos libros distintos con su título particular pues tenemos los “Poemas del alma” y “Tristezas”.Es bien cierto que ambos tienen paralelismo en los versos, pero también que por momentos van por caminos tan paralelos que no llegan a encontrarse. Veamos el recorrido de ambas partes.

En “Poemas del alma”, Glòria nos muestra un sentido especial de las añoranzas y los recuerdos. Así, Aragón y Cataluña están presentes en muchos de sus versos. Su pueblo natal también está patente. No obstante, en este dulce caminar, nos adentra en su propio caminar de la vida al hablar de una niña perdida. La naturaleza aparece en varios de sus poemas, también nos lleva por el amor, por los besos, el mar, o por esos seres tan queridos que siempre permanecen en nosotros; donde podríamos nombrar a Pilarín, Mercedes, María, la Señora Rosa, Pilar Falcón, o Carmen y Juan entre otros. No quiero cerrar esta parte sin llegar a dos apuntes muy singulares, las Navidades y la propia poesía: lo que queda, lo que permanecerá cuando nos marchemos, puedes estar reflejado en unos versos.

En la segunda parte, es decir, las “Tristezas”, la autora nos lleva por infinidad de temas, Algunos con cierta similitud con la primera parte, pero otros muy distintos. Nos habla de los propios poetas y su admiración a ellos. Nos habla del terror, del miedo, de la propia tristeza, del final de cada vida y el dolor que ello produce; de las heridas, del tiempo, que nunca lo llega a curar todo, y de la guerra; ese suceso tan terrible y dramático que sin duda marca a cualquiera, aunque sea en la lejanía y no de forma directa. La existencia de la vida misma es otro de los caminos de sus versos, llevándonos después por los recuerdos, sin duda los más tristes, la agonía, la eternidad, la fatalidad o la nada. También recuerda a la niña que fue, aunque la simboliza en cualquier ser, lo mismo da que sea hombre que mujer. Luego siguen temas como la soledad, los sueños, las vidas rotas, los fallecidos; en definitiva, la marcha de los seres queridos. Pero Glòria no quiere ser tan pesimista y nos dice que la vida sigue, que hay que luchar por mantenerse; y además no hay que olvidar que la poesía queda; vuelvo a repetir, que nosotros nos vamos, pero esto que tienes en tus manos, mi querido lector, perdurará.

Nuestra enhorabuena Glòria Fandos, y que estas palabras nos adentren un poco más en el mundo de sus versos.

Severino Cardeñoso Álvarez

Primer llibre de Xavier Dalmau

"AMENABARRE"

PRIMER LLIBRE DE RELATS DE XAVIER DALMAU

A Xavier Dalmau ja fa temps que el coneixia per algunes de les seves narracions publicades a l'Estel, però m'he sorprès encara més al llegir el seu primer llibre de relats que ara surt a la llum.

Més tard, el vaig conèixer personalment, compartint "Tertúlia en sintonia" programa que dirigia i realitzava Conrad Duran, director de la Revista l'Estel, periodista i locutor, a Radio Tortosa, iniciant així una bona amistat. Xavier Dalmau és dotat d'una gran intel·ligència i a la vegada, d'una extrema senzillesa. Però, després d'haver llegit les paraules en que dóna forma al fons dels seus contes, és quan més clar he pogut veure la riquesa del seu interior. Estudiós d'orígens i tradicions, de l'univers, de les estrelles i dels misteris. Del més enllà, de la irrealitat que copsa al ésser humà.

Ple de llums i camins, i de contrallums, de misteris, de pors. Barrejant realitats i fantasies. Història i mitologia. Té la facilitat de confondre la ment, veritats, fantasies, somnis... Núvols fantasmagòrics i canviants que ens faran pensar. Mirarem amb altres ulls al Port? Amors impossibles i morts. Entrant a la bogeria, aquest estat transitori d'una ment fantasiosa i creativa. Mirarem al cel i ens semblarà diferent? És com travessar un pont que ens portarà a una claredat, de boirines, insospitada. Com si ho poguéssim trobar tot i, a la vegada, res. Deixa entreveure que el lector ha de trobar un final a la història, on podria haver mil finals...com el destí, que pot estar escrit, i també buit, amb infinitat de camins per a omplir i seguir. Trobarem més preguntes per a contestar de les que ja teníem a la nostra vida. Aquesta ratlla indefinible, on es confonen els fets tangibles i els eteris.

Després de llegir aquesta obra podreu veure que l'autor deixa al descobert la més ultrancera sensibilitat de la seva ànima i la tendresa del seu cor. Quasi sempre els fets es situen a les nostres terres, les terres de l'Ebre i el seu entorn, a poblacions properes i conegudes. En aquest llibre, Xavi ens fa palès que està submergit en la més autèntica poesia. La seva bella forma d'expressar és generalment poètica, amb fons onírics. Erotisme blanc, romàntic. Valors i qualitats d'una minoria, que la nostra societat necessita, per a suportar un gran pes, i tenir la força per a mantenir oberta aquesta màgica porta, que transportarà a la humanitat, al món de la il·lusió i de la immensitat blava de l'esperança.

Si llegiu aquest primer llibre de relats que teniu a les mans, d'un nou autor, Xavier Dalmau, us introduireu en una infinitat de móns fascinants, màgics, històrics, mitològics, llegendes, ficció, de somnis i també dolços. Mites, enigmes, energies estranyes... Veureu la vida amb una altra perspectiva, en una altra dimensió... és com fer un viatge de plaer, ràpid i enriquidor, a través del temps. I al final, tots dubtarem; estem dormint, estem desperts? Estem somiant?

GLORIA FANDOS GRACIA

 

NOSTÀLGIA DEL DIA DE TOTS SANTS

NOSTÀLGIA DEL DIA DE TOTS SANTS

Estem a Tots Sants, data significativa, en què recordem als éssers estimats que ja no hi són amb nosaltres, encara que tots els dies de l'any són bons per recordar-los. Però les coses són així, és tradició anar al cementiri, portar flors als difunts, és també una mena de festa, perquè no? I també un marketing, per la venda de la gran quantitat de flors que es venen aquests dies...Anys enrere era un dia de festa especial, l'entrada de l'hivern, del fred, estrenàvem els abrics...i anàvem a passejar pel cementiri del poble, i si estàvem a una ciutat, al més proper, i admirar la gran bellesa dels nínxols i tombes, guarnits amb moltes flors, dels colors aspirar els seus perfums, que semblaven misteriosos, com des del més enllà, i un calfred ens recorria el cos. Encara que per comoditat, molts, optem per les flors de plàstic. Som conscients que tot allò més important que els hi podem fer, és quan estan en vida. Als cementiris també hi ha una bellesa i un valor tan arquitectònic com escultural .També s'instal·laven les típiques castanyeres, amb els seus fogons amb brases, rostint castanyes i moniatos, als llocs més concorreguts i cèntrics de les ciutats i poblacions, per a pal·liar el fred dels vianants que passaven o passejaven... Només queda la nostàlgia d'aquell temps. Potser el canvi climàtic es fa present? No us ho creguéssiu.

Publicat a:

• Diari El Punt, secció "El lector escriu", el dia 29 d'octubre de 2008.
• Més Ebre, secció "Cartes dels lectors", el dia 31 d'octubre de 2008.
  

TROBADA DE LITERATURA I VIATGES A TARRAGONA

TROBADA DE LITERATURA I VIATGES A TARRAGONA

Organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, els dies tres i quatre d’octubre celebraren a Tarragona la Trobada sobre formes d’expressió literària, noves i de sempre. La ploma circular: literatura i viatges. Convidada a participar en la Vlll trobada, en nom de les Lletres Catalanes. Vaig poder assistir només dissabte a les jornades del matí. Començaren a les deu del matí, i puntualment arribàrem a la Ciutat Augusta, després de més d’una hora de viatge en tren, recorregut curt, des de Tortosa, un esforç per la meva part, que em semblà un trajecte llarg, amb l’incòmode sotragueig del tren. No és cap secret que m’estic recuperant d’una seriosa intervenció quirúrgica. En arribar, la pujada per les escales de la vora del mar, passar per la plaça de les Fonts, per la Rambla Vella, a la dreta carrer Sant Agustí amunt, que fa cap al carrer Major al número 14, on hi era l’edifici de la Generalitat, i la Sala on es feien els actes. .
La primera taula rodona i el primer tema fou: Viatges i temps i a la construcció o la destrucció del jo? Moderat per Simona Skrabec i participaven Vicent Alonso, Ramon Gomis, que es Metge de família i escriptor i està preparant un llibre sobre recerca biomèdica., Sebastià Perelló i Josep Riera. Vaig gaudir d’una gran riquesa d’opinions, amb denominador comú, amb experiències, situacions i realitats diferents. Tots estàvem d’acord, que per a escriure, el viatjar és relatiu, no és imprescindible. No obstant, els que havien viatjat n’havien tret el seu profit. Contaren els seus viatges a Mèxic, Itàlia, Grècia, París, Estats Units.... La poesia interior, autobiografia, descobrir-te interiorment. Viure és viatjar . La vida és un llarg, o segons es miri, un curt viatge, en els fets quotidians del dia a dia, des dels més petits als més grans. Escrivint et pots descobrir, construir i destruir. Es pot viatjar amb la imaginació, és més que evident.
La segona taula rodona: Travessar el paisatge d’un quadre. Viatge, pintura i escriptura. Margalida Pons conversa amb Àngel Burgas, Ricard Creus i Vinyet Panyella.. Tres es dedicaven a ser professors de plàstica, havien intentat ser pintors, però se n’adonaren que només amb el dibuix, la pintura, les formes, no ho podien expressar tot, necessitaven les paraules per a explicar tot allò que volien dir, i es van decidir ser escriptors. Jo penso, i així ho vaig dir, senzillament, quan vaig intervenir, que són dues branques de l’Art que es complementen, encara que poden seguir camins equidistants, com no, però les paraules, necessiten de les formes i dels colors, bé en pintura o en fotografia, per veure un paisatge, més ample, més enllà. Les pintures et poden extasiar, amb la seva bellesa, la llum d’un cel blau, d’un núvols blancs, traspassats amb tonalitats rosades, daurades o rogenques d’uns raigs de sol, quan desperten a l’albada al crepuscle matutí o vespertí, quan se’n van a dormir, fugint per les muntanyes, quan acaba el dia per un bosc amb tons infinits de grisos, verds, marrons i ataronjats. Es podrien escriure moltes pàgines descrivint pintures, quadres de tot tipus.. En definitiva, pintura i paraules. Com digueren algunes d’aquestes personalitats, que en feren viatjar aquest matí de dissabte, entre tantíssimes altres coses, “la vida és una pintura “. “Encara que no em moc de la cadira no acaba mai el meu viatge”. Encara em quedaren forces per pujar les escales d’accés a la Catedral, visitar de passada les muralles del Coliseu romà. Tarragona riquesa arquitectònica per excel·lència, estil gòtic, romà, d’una gran bellesa, i una extensa. història. Per fer turisme amb més temps i més atenció, perquè s’ho mereix.

Glòria Fandos

HOMENATGE A L'ILUSTRE POETA TORTOSÍ GERARD VERGES (Rectificat)

Dissabte dia 26 de setembre, a les 10 de la nit i a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa li van retre un sentit i entranyable homenatge a l'Il·lustre poeta tortosí Gerard Vergés, per part de la gent que l'admira i que l'estima, de Tortosa i del territori ebrenc.

La idea sorgí del escriptor Jesús M. Tibau i des del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, del qual és coordinador, i la fira del llibre Ebrenc. L'emoció surava a l'ambient, fou una vetllada completa i de luxe, però tot queda curt, per a tan elevat personatge, com a poeta i com a persona. Vergés ha guanyat dos premis literaris els més importants de Catalunya, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla, i la Creu de Sant Jordi, que és dir molt.

El dia vint-i-dos de setembre, Vergés fou també protagonista al Club de Lectura amb el seu llibre "La raíz de la Mandrágora", un recull de la seva obra, que inclou la versió en castellà. Vaig tenir el plaer d'assistir, i vaig lloar a més de la gran qualitat literària, el gran valor de la traducció, que a mi em va semblar una riquesa afegida extraordinària que em va fascinar.. Va explicar detalls de la traducció, que fou llarga i feixuga, amb el seu traductor Ramón García Mateos, segons Vergés, recaient tot el pes i responsabilitat de la traducció i que mai són fàcils.

La nit de l'Auditori, festa completa en honor del nostre poeta tortosí. Primer, lliurament del premi Cristòfol Despuig de mans de l'Alcalde de Tortosa Ferran Bel, que obté merescudament, Josep Igual, de la Ràpita, apreciat i admirat amic i company de grafies. Seguidament dinou escriptor ebrencs llegírem poemes de Vergés. Foren els següents: Tomás Camacho, Josep Igual, Rosa Sanchez, Manel Ollé, Emigdi Subirats, Lluís Mart.in Santos, Glòria Fandos, Josepa Vilurvina, Emili Rosales, Xavier Aragó, Jaume Llambric, Jesús M. Tibau i Vicent Pellicer. Xavier Caballero i Miquel Àngel Marín amb el Clarinet varen recitar a duo, donant un toc especial a l'acte. Com no, hi era Francesca Aliern, admirada escriptora i novel·lista per excelència de les Terres de l'Ebre i de més enllà. Jesús M. Tibau, com a organitzador ens va aconsellar què triéssim un fragment molt breu. A mi em va arribar a l'ànima el poema "Bosc de tardor", /Fa uns instants ha plogut/ i ara m'endinso/ silenciosament/ al bosc humit, de pins i de ginebres i de marcits verds autumnals.

/ Sento un soroll darrera meu. Ets tu?/ M'he equivocat, amor./ Eren gotes d'aigua caient des de les fulles./

També un luxe l'actuació de Cançons de la mandragora. Piano Josep Castellví,soprano Isabel Cañas i violoncel Robert Faltus. Però realment, em va arribar al cor la música i les cançons de Jesús Fuster, també d'una qualitat fantàstica i extraordinari, tot amb lletres dels poemes de Vergés, per suposat.

La presentació de l'Acte anà a càrrec d' Albert Pujol, organitzador de la Fira literària de Mora d'Ebre i de Núria Grau..

El toc de gràcia de colofó final fou que Tibau, quan Verges ja sortia de l'escenari, després de dir unes emocionades paraules, li fa lliurament del cartell de l'acte emmarcat i amb la signatura de tots els escriptors participants. Els aplaudiment sonaven com a melodia de fons, envaint l'espai de la gran sala de l'Auditori.

Però, senyor Gerard Vergés, no és un comiat, no li vàrem portar flors, només era una demostració senzilla i humil d'afecte, de familiars, amics, de gent que l'admira i que l'estima, de Tortosa i de la geografia ebrenca.

Glòria Fandos Gracia

COR DE PRIMAVERA

Cors que esclaten d’amor,
al cor de la primavera,
amor fet de mirades,
de somriures, de rialles.
Pau i Mireia,
només teníeu quinze anys,
com la cançó de Serrat,
però en sabíeu molt,
quan us miràveu als ulls,
i descobríeu la transparència
d’un amor profund...

Compartint Col·legi,
classes, professors,
mentre naixia un amor
d’adolescents...
Guardant a l’ànima
la innocència de nens.
Han passat els dies, els anys,
amb placidesa
i joventut extrema.
Avui quant acaba setembre,
amb la Verge de la Cinta
com a testimoni,
consagreu el vostre amor.

La Verge no us donarà la Cinta
que té a les seves mans,
us regalarà un grapat de fils,
de seda, d’or i de plata,
per teixir la Cinta,
que serà el vostre camí
de la vida...
que recorrereu junts
cap a un horitzó etern,
de somnis i de tempestes,
unides les mans i el cor,
on floriran les flors
de la vostra primavera
d’amor...
alimentat de pluges i de sol,
de rius d’aigua cristal·lina
i de gavines que acariciaran
la superfície blava del mar...

Glòria Fandos Gracia

Dedicat als amics Pau i Mireia en el dia de la seva boda amb els millors desigs.

CORS DE PRIMAVERA

Cors que esclaten d’amor a la vida,
perfumada de les roses rosades de maig,
al cor de la primavera renovada que comença,
amor fet de mirades tendres, dolces,
de somriures lluminosos, esplèndids,
de rialles sonores, atapeïdes de llum
i de pura essència de missatges màgics,
gronxats al bressol de l’ànima del misteri.

Pau i Mireia desprenen sentors de felicitat
al seu voltant, al jardí frondós dels sentits,
només teníeu quinze anys,
com la cançó de Serrat, que no en sabien més,
vosaltres en sabíeu molt, quan us miràveu als ulls
i descobríeu la transparència cristal·lina
del corrent trepidant de l’aigua d’un riu,
com un tímid amant a la recerca del seu destí,
el mar, amb les carícies de les ones de sal,
amb els braços d’un amor profund, intens,
solcant oceans i cels estrellats...

Compartint classes, professors,
mentre naixia un amor d’adolescents,
Guardant al vostre interior les ales blanques,
angelicals, de la innocència de nens.

Han caminat els dies, els anys, el temps,
inabastable, impacient...
Amb placidesa i joventut assenyada,
juganera i alegria extrema.

Avui, quan comença setembre,
i els pàmpols de la vinya es torren
per la calidesa de sol i la llum
de la propera tardor...
Passades les festes majors
de la vostra ciutat, Tortosa,
que us ha vist créixer, i com a testimoni
de la majestuosa Catedral i a l’Altar
de la Verge de la Santa Cinta, consagreu
el vostre amor etern, amb promeses i flors d’atzar.

La Verge de la Cinta, amb la seva majestuositat,
no us donarà la Cinta que reposa i dorm
amb somnis celestials de pau, a les seves mans.
Us donarà un grapat de madeixes de fil de seda,
i colors copiats de l’orfebreria artesana
reial d’or i de plata, joies invisibles, tresors guardats,
teixireu la Cinta que serà el vostre camí de la vida
que començareu junts, cap un horitzó llunyà, etern,
de resplendors oníriques i de tempestes,
unides les mans i els cors on floriran
les vostres primaveres futures d’amor,
alimentades de pluja i de sol...
de rius d’aigua dolça...amb paisatge de les gavines
que acaricien la superfície en calma,
ataronjada i blava de la immensitat del mar.


Glòria Fandos Gracia


Dedicat al amics Pau i Mireia en el dia de la seva boda amb els millors desitjos, de part de Fèlix Rodriguez Fandos i família.

Corales escondidos

CORALES ESCONDIDOS

Mirabas una superficie de piel satinada,

un ser humano con forma de mujer,

que reflejaba el sol la belleza

de sus rayos de oro,

sólo era envoltorio de un tesoro,

riqueza de corales escondidos,

como primaveras bajo el mar,

dormidas en el fondo del alma,

en el ayer, en el pasado...

misterioso y lejano.

Ahora hay tesoros envueltos

con papel de regalo, de parafina y seda,

desgajado y envejecido por el tiempo.

Hojas de papel blanco marfil,

esperando crezcan las semillas

de dulces y amargos poemas,

que un día planté, con un lápiz

que se ha gastado entre mis dedos.

Glòria Fandos Gracia

RIQUEZA INTERIOR

Me mirabas por fuera,

sin ver la riqueza

de mi fondo,

primaveras dormidas

en el ayer, en el pasado.

Ahora mi tesoro

está cubierto

con papel de regalo,

desgajado y viejo,

hojas de papel vacías,

esperando crezcan

las semillas de poemas,

que planté...

con un lápiz gastado

entre mis dedos.

Glòria Fandos Gracia

Es crema el temps

ES CREMA EL TEMPS

 

 Entre l'escalfor del pensament

i els calfreds d'hivern

que sent el meu cos,

el cor batega a cops pausats,

com una destral de fusta i ferro,

que destrossa troncs d'arbres

morts, arrancats del bosc,

que seran llenya,

per alimentar el foc de la llar,

que somiàvem seure junts,

gronxats en el balancí de la vida,

amb les mans curulles de carícies

i mirar-nos als ulls,

contemplant les flames

rogenques i tremoloses

que cremen el temps,

però no cremarien

el nostre amor.

 

Glòria Fandos Gracia

 

 

Distráete y huye de la rutina. Escapadas al mejor precio en Viajes Orange.

LA VIDA SEGUEIX

La vida continua, segueix,

plàcidament i serena,

la veig passar,

darrere del vidres

d'una finestra oberta,

miro el cel estàtic,

blau o gris...

els núvols blancs

o de color tempesta

passegen indiferents,

el sol apareix tímid,

amb rostre trist.

Tinc la clau a la butxaca

per obrir una porta

i sortir al carrer.

Un carrer solitari i desert.

M'espera l'ascensor

i les escales...

com ales obertes d'ocell

que em portaran

a una llibertat limitada,

per seguir caminant

per aquesta presó invisible,

reixes de vent m'envolten,

només existeixen al cor.

M'envaeix la por...

embolcallada de soledat,

com un mar en calma,

o un riu sense corrent,

m'ofereixen un camí,

de paraules i poemes

per seguir...

Glòria Fandos Gracia

DIA DEL TORTOSÍ ABSENT DE 2008

DIA DEL TORTOSÍ ABSENT DE 2008

El dia set de setembre a les 10'30 del matí van rebre la insígnia de Tortosa, de mans del alcalde Ferran Bel, la Reina de les Festes, Sofia Lombarte, i Jordi Folqué, Regidor de Festes, setze tortosins absents, procedents de Barcelona, Sant Celoni, Tarragona, Reus, Eivissa, entre altres. Antoni "Lo Chaparro", ens va delectar amb una petita actuació de gaita tortosina, de la qual n'és fabricant, acompanyat pel tamboret. Acte celebrat a l'antiga església de Sant Domènec, situada al casc antic de la ciutat. L'alcalde va dedicar unes paraules de benvinguda i de felicitació, i un agraïment per portar el nom de Tortosa per diverses parts del món, desitjant bones festes i fins el proper any. Acte presentat per la periodista i cantant Montse Castellà. Tot seguit i a la plaça de la Cinta, davant de la porta de l'Olivera de la Catedral, i en honor als tortosins i tortosines absents, vam gaudir actuació dels gegants i caps grossos, i la Colla de Dolçainers i Cort de Bestes de Ferreries-Sant Vicent.
Ha estat un plaer col·laborar un any més en aquest acte tan entranyable com és el del "Tortosí Absent", dedicant un poema de tema lliure, però principalment dedicat a Tortosa, als tortosins i tortosines, a la festa Major, a la Verge de la Cinta, i a l'enyorança de la gent que viu fora i ve al seu poble a celebrar la festa gran.
Fa divuit anys que hi participo, motivada pel poeta Josep Gisbert, tortosí que vivia a Vilanova i altres amics i amigues, sempre amb el beneplàcit de les autoritats, i amb la bona acceptació de la gent he anat seguint, aquest camí poètic i de paraules tan especial. Aquest any els hi dedicat el poema "Celebrem la festa gran"

Els vaig portar un petit missatge de la Colònia tortosina de Vic, del seu president Manel Lleixà i de Margarida Martí, vídua del Senyor Manel Canalda, traspassat tot just ara fa un any, en acabar les Festes de la Cinta, que se sent, si cap, més tortosina que el seu marit, compartint el seu amor per Tortosa i per la Verge de la Cinta.
Els vaig fer arribar una abraçada molt forta, amb una llaçada d'unió indissoluble, a les Autoritats, Pubilles i Pubilletes, Tortosa, tortosins i tortosines i per a la Verge de la Cinta que tenen sempre en el seu cor.
Ells allà a Vic, tota l'Associació, que són uns vint-i-cinc, els originaris de Tortosa, i molta gent més, familiars i descendents, celebren el dissabte a les vuit del vespre una missa de difunts. El diumenge, Dia de la Cinta, fan una missa de festa Major a l'Església del Remei, on veneren la imatge de la Verge de la Cinta, forjada amb el ferro amb el qual construïen armament bèl·lic a la fabrica Sales, on hi treballaven. Es varen traslladar l'any 1938 de Tortosa a Vic, fent comunió amb els habitants de Vic. Tot i que al principi no van ser flors i violes, ràpidament es van integrar amb la bona acollida dels veïns de Vic. És un trosset d'història de "tortosins de Vic i vigatans de Tortosa", com va anomenar l'any 1993 el senyor Horacio Saenz Guerrero ex director de la Vanguardia, que va venir a fer una magistral conferència sobre aquest esdeveniment, tenint com a teló de fons el nostre parc Teodor Gonzalez, joia de verdor i pulmó que respira la ciutat.

(Article publicat al Diari de Tarragona, el dia 9 de setembre de 2008, apartat "Línea abierta")

CELEBREM LA FESTA GRAN
Dona tortosina i del món,
mans de dona, dibuixades
pel millor dibuixant,
de pell blanca o bruna,
suau o rústega...
que treballen, que acaricien.
Mans gastades, erosionades,
com la terra, les pedres,
que sucumbeixen, vençudes,
per les pluges torrencials,
d’hivern o de primavera,
d’un temps que passa,
trepitjat, ferit per les urpes,
que esgarrapen, que amenacen,
del gat ferotge dels anys.
Dona tortosina,
o de l’altra part del món,
esposa, mare, germana, filla,
amb el cor entendrit,
que perdona, estima,
destil·la amor, té fràgil el seu cos
i una riquesa amatent de vida
es crea en el seu interior,
de jardins que floreixen
i alimenten la nostra societat,
família, amigues i amics,
que bressola als seus fills,
per la Verge de la Santa Cinta
amorosament protegits.
Tortosins i tortosines,
celebrem la Festa Gran.

Tortosa bimil·lenària,
històrica, llegendària,
ciutat literària i d’esplendor.
El vol dels ocells que eixamplen
les ales, daurades i blaves de cel,
en un repic de campanes,
de festes i de sardanes,
de jotes i de rondalles,
canten i dansen al vent de l’Ebre,
riu Virginal, Cinta de plata,
amb la remor del seu corrent,
de paraules i de versos
i de silenci, sense so.
Fils d'aigua clara fan un pont
i es gronxen dolços poemes d’amor,
de poetes i poetesses
anònims, sense nom.

Obrim finestres a la vida,
tortosins i tortosines
i ens abracem a la fe.
Obrim balcons i terrasses,
que ens entri l’aire fresc,
sortim tots al carrer,
gaudim les Festes Majors,
en Honor a la Patrona,
la Verge que amb la Santa Cinta
ens farà una llaçada al cor,
i amb la llum divina que desprèn
ens teixirà una Corona d’estels,
construirà una muralla lluminosa,
de justícia, de primavera i de Pau,
que abraçarà Tortosa,
els bons sentiments i a tots
els tortosins i tortosines absents..
La ciutat es pinta de color,
celebrem la festa gran,
impregnats de fe, d’alegria,
de música i ball...


Glòria Fandos Gracia (Escriptora)

Tortosa (Baix Ebre)

aquest estiu

AQUEST ESTIU

Aquest estiu d'alegria i de sol,

és el meu estiu diferent,

una abraçada dolça

m'envolta la pell,

que em crema...

Espero la nit, on la claror

de les estrelles errants,

apaguin l'escalfor

que sent el meu cor

i amb el ruixim

fresc del matí

fet de poemes.

Glòria Fandos

EL RIU QUE PARLA

EL RIU QUE PARLA

L'Antologia de relats curts, on trenta escriptores i escriptors ebrencs han posat la seva empremta, la seva història particular, recollit en un llibre de dues-centes quaranta-nou pàgines, amb una portada atractiva, poètica. És el riu amb reflexos d'or, al crepuscle vespertí de la bellesa d'una llum, d'una aigua tranquil·la que avança suaument i sense pausa, del corrent d'un riu que invita al repòs i a la pau "El riu que parla" ja és una realitat, aquest llibre té ales, té peus, i camina i vola... per camins i per espais fèrtils i fructífers. Ja és a les llibreries de les Terres de l'Ebre, i hi serà per tota Catalunya i més enllà... Aquests escriptors i escriptores han plasmat les seves paraules fetes d'aigua, inspirats pels paratges de l'Ebre, filtrades pels sentiments del cor i de l'ànima, i l'aigua del riu i els seus paisatges riberencs són plens de lletres i paraules. Estic orgullosa d'haver participat amb el conte titulat "L'ai al cor de la Núria".

Gràcies a Aeditors i Serret, s'ha portat a terme aquest llibre en un mes i mig, amb relats inèdits, també creats en aquest temps, i seleccionats del bloc d'Octavi Serret. S'ha revocat la teoria de que fer les coses amb presses, en aquest cas un llibre, no poden sortir bé. Fer una crida als autors i autores, tenint de la seva part una resposta excel·lent i entusiasta, posar-se en marxa l'editor, amb correccions, impremta, fotos, disseny. I ha sortit un llibre, una antologia perfecta, preciosa i de gran qualitat literària. Una Antologia sempre és molt ben acceptada, molt lectors ja la tenen a les seves mans, l'estan llegint i ja han donat bones crítiques. Es pot gaudir d'una diversitat d'estils, fent més amena i distreta la seva lectura. Ja ho comprovàrem el dia de la presentació, en ple agost, a la llibreria Serret de Vall-de-roures, amb la participació quasi bé tots els autors i autores. En mateix dia, a la 3ª Trobada d'autors ebrencs al Matarranya, José Miguel Gracia, president de l'Associació Cultural del Matarranya, presentà els seu poemari premiat pel Govern d'Aragó, entre moltes altres activitats, tot celebrant un dinar literari a Fondespala, amb una gran harmonia, on surava un ambient d'amistat, paraules i versos...

Els escriptors i escriptores participants del llibre de relats curts són el següents:

Jesús M. Tibau

Laura Mur

Josep Igual

Maria-Josep Margalef

Teresa Bertran Torres

Emigdi Subirats

J.J. Buera Bel

Jordi Andreu

Jordi Pijoan-López

Judit Ortiz

Josep Gironès

J.J. Rovira Climent

Andreu Subirats

Francesca Aliern

Albert Guiu

Valer Gisbert

Vicent Sanz

Sílvia Favà

Regina Bladé

Rafel Duran

Estela Ferré

David Ruz

Ignasi Revés

Glòria Fandos

Susana Antolí

Joan Pinyol

Lluís Rajadell

Ramon Àngel Garcia

Silvestre Hernàndez

Neus Pallarès

Glòria Fandos Gracia

EXPOSICIÓ A FREGINALS DE LA PINTORA ROSA GELLIDA

El dia 20 d’agost a les 12 del matí, quan començaven les festes Majors del poble de Freginals, en honor a Sant Bartomeu, es realitzà la presentació de l’exposició de quadres de la pintora rapitenca Rosa Gellida, a la Sala Multiusos de l’Ajuntament, amb un petit i entranyable discurs del seu alcalde Lluís Fernández, amb la presència de la resta d’autoritats, pubilles i pubilletes de la festa i una gran afluència de públic. Rosa dedicà unes sentides paraules d’agraïment, i breument ens exposà la seva trajectòria artística. En principi és autodidacta, a l’escola ja dibuixava les cares de les companyes de l’escola, després estudià tres anys a l’Escola d’Art de Tortosa, va estar a París i ara s’està perfeccionant prenent classes amb un prestigiós catedràtic, havent fet nombroses exposicions, com al Centre de Comerç a Tortosa i sobre tot a la Casa del Mar de la Ràpita on és monitora de pintura de la gent gran, i a altres llocs més.

Darrerament ens acompanyem a participar i compartir aquestes activitats artístiques, tant pictòriques com literàries, ja que m’està cedint fotos dels seus quadres per a il·lustrar les portades dels meus llibres.

L’alcalde amb les seves paraules ressaltà els contrasts de la foscor i de la llum, ja que a la mateixa sala, una part estava dedicada a una exposició titulada “Dones en la memòria” de panells, que formen part d’un passat i d’un record, guardat com un tresor a la memòria, amb fotos antigues de dones treballant al camp, dels pobles de la comarca i textos d’escriptors i escriptores de les Terres de l’Ebre, tot en blanc i negre i l’altra part dedicada a la llum, el color i la bellesa de les formes, de les pintures d’una dona, de Rosa Gellida, donen l’alegria de la vida, del present i el futur de les dones, i de tots. Amb paisatges tropicals, fades, aigua de mar, gavines volant, nenes jugant... i flors moltes flors, que acaricien la visió, com un raig de sol a la terra d’hivern...

Després baixàrem al pati de l’Ajuntament, on gaudírem d’un luxós aperitiu, i brindàrem per la Cultura, per projectes i acabàrem amb un toc poètic de la meva part, fent un tast de properes vetllades, un poema, com no, dedicat a la protagonista de l’event, Rosa, i un altre dedicat al poble de Freginals, fet per a l’ocasió: Entre les muntanyes /del Montsià i del Montsianell/ apareix el petit poble de Freginals/ suspès en l’espai i el temps/ com una estampa de postal / amb cases blanques i grogues/ irradiades per la llum del sol.

Glòria Fandos Gracia

las alas del mar

LAS ALAS DEL MAR

 

Las alas del mar están prisioneras,

amarradas a los acantilados rocosos,

grises, mohosos y oscuros,

como gigantes encantados, tenebrosos,

mirando amenazadores y altivos

a las conchas muertas, pálidas

que reposan en la arena...

 

Las alas del mar están atadas,

como tu atas mi cuerpo con tus brazos,

son la espuma blanca, caracoleada,

que baila danzas infinitas y frenéticas,

en la espuma azulada, como sonrisa del cielo,

sobre las olas atrevidas, inquietas, asustadas.

 

No pueden alzar el vuelo, tienen mandrágoras

cuyas raíces están asidas con fuerza insospechada

 a la profundidad sin fin, estéril, vacía de peces,

y no pueden alcanzar el sueño dulce,

de su anhelada libertad,

sólo miran al cielo, rojizo y dorado

por los rayos del sol, adormecido

al atardecer triste del ocaso,

 envidiando ver volar a las gaviotas de color grisáceo,

con sus grandes alas que abanican la brisa,

para que respire la naturaleza y no muera

bajo las aguas violeta y azuladas,

con reflejo de cenizas apagadas.

 

Las alas del mar no pueden alzar el vuelo,

tendrían que arrastrar con ellas

el gran manto de los mares y los océanos,

con su inmenso y enorme peso,

un gran sueño infinito, hecho de agua,

salada como besos de sirena

 y dulce como el caramelo de tus labios,

de ríos que serpentean entre montañas,

alimentados por las lluvias,

donde fluyen la palabras sencillas

 tejiendo versos, con estrellas y universos,

como la luz de tus ojos

cuando se funden en los míos.

 

Gloria Fandos Gracia

 

 

Mamma Mia, el 13 de Agosto en los cines...

víctima, no victimista

VICTIMES, NO VICTIMISTAS

Bravo estimada senyora, que no recordo el seu nom, ni cal, ja que escriu una carta a un diari, que em fa m'avergonyeixo que una dona l'hagi escrit. Generalitza sobre la maldat de les dones, cosa que no es pot fer mai. La bondat i la bona fe existeix per parts de moltes persones, dones, homes, gràcies als quals funciona en una pau, relativa, però funciona, la nostra societat, el mon. Les dones tenim enemics per partida doble, per part d'homes i per part de dones, com vostè, és depriment. Aquesta senyora que acusa a les dones de denuncies falses, que s'aprofiten d'una llei que les afavoreix per a esfonsar a homes, tant moralment, com econòmicament, cosa que això ho estem sofrint les dones des de temps immemorials. Li sembla normal, no? Patètic. Els homes tenen molt de la seva part, les dones que els fan d'advocadesses defensores, que sembla que proliferen, com els rovellons a les pinedes quan s'atura la pluja. Potser, tenen els ulls tancats a l'actualitat, que ens la posen per davant diàriament. S'han oblidat de la història, respecte a la realitat de les dones. Potser actuen per la por. Es pot començar a l'època medieval, a la inquisició, fins a quin punt estava considerada la dona. A Xicago, en 1870, les dones que van morir cremades pels empresaris a una fabrica, per defensar els seus drets, com a treballadores. Van morir moltes dones, i continuen morint dia a dia, pels mascles dominadors. La seva carta és un exemple de la llibertat d'expressió, que ha de ser imparcial. Per aquest motiu, opino que les seves idees són vergonyoses. Segur que ha conegut alguna àvia, o mare, o amigues, que finament han passat, per maltractes psíquics, alguna fina ofensa de part dels seus marits. Com ara ser infidels, enamorar-se d'alguna companya de treball, més jove, o no, deixar els comptes a zero, i anar'sen de casa, deixant a la dona que s'espavili amb els fills, la hipoteca...no podria acabar. Senyora meva, no distorsioni la realitat, perquè perjudica el sentit de la justícia.

Gloria Fandos

Recordando

RECORDANDO

DISCURSO DE PRESENTACIÓN DEL LIBRO DE POESÍA "LUZ Y SOMBRAS", Y "TORTOSA ENYORANÇA I AMOR".

VALLDERROURES EL AÑO 2000

Buenos días a todos, amigos y amigas de la poesía. Hace dos

o tres años que me dedico a escribir más intensamente, a pesar del poco tiempo que tengo para ello, soy aficionada y nueva en la literatura. Aunque hace unos diez años que empecé a escribir algunos poemas. Es un género literario que lo amo y lo necesito.

La literatura me abre nuevos caminos, me hace conocer otras gentes, nuevos pueblos, sintiendo una satisfacción interior incalculable, que no puedo expresar con palabras.

Gracias como siempre a la buena acogida de Octavio Serret, propietario de la Libreria Serret de Balderrobres, que en cuando se enteró que había publicado mi primer libro, que fue un poemario titulado "TortosaEnyorança i amor", por mi amiga Mª Pilar Villagrasa de Lledo, me hizo saber que le llebara los libros con urgencia a su libreria.

Gracias a buenos amigos, en esta ocasión a F. Javier Salvador de Lledó, que nos conocemos desde la infancia, ya que viví en dicho pueblo, pequeño, de primavera y de ensueño, desde los dos años a los dieciseis. Aquí en Valderrobres también viví, en la estación de ferrocarril, de los 15 días los dos años, pero mis recuerdos son nulos, como es normal en esa edad.

Gracias a las personas que voy conociendo, que comparten mi afición y amor por la literatura y por la Cultura en general, que es el arma más bonita para combatir los "altibajos" de miseria de nuestra sociedad actual. Mi lema es "LA Cultura por la paz", lo mismo que lo es también, sin ponernos de acuerdo, el de mi amigo virtual tortosino, Don Federico Mayor Zaragoza, anterior presidente de la U.N.ES.C.O. y como lo es tambíén el de muchos, dotados de gran sensibilidad, con ansias de paz.

Gracias al Sr. Carlos Fontanet Gil, Concejal de Cultura, al Sr. Falgas y demás autoridades por su amabilidad y por la buena acogida que nos han dispensado y por su disposicióm a fomentar la Cultura. Gracias al pintor tortisino Carles Mestre que ilustra la portada de mi libro de poesia "Luz i sombras"

Esta vez mis sencillos y humildes pasos literarios, me han traido a esta preciosa Villa de Valderrobres, situada en el Valle del Matarraña, capital de dicha comarca. Bañada por las aguas del río que también lleva su nombre, y con su vena de vida alimenta nuestro ancho y caudaloso río Ebro, que da riqueza a las tierras por donde pasa. Que nos acompaña en su agradable transcurrir por Tortosa y Amposta en el tramo final de su camino hacia el mar.

Valderrobres que tiene un patrimonio artístico y Cultural rico y variado, repartido por todo el territorio, desde el Arte Rupestre a los Poblados Íberos en época más reciente.

Dejaron su huella y su Cultura los romanos, los godos y los árabes, hasta La Reconquista en 1169 por Alfonso II de Aragón.

Es de admirar el medieval Puente de Piedra y el Portal de San Roque que se abre a la plaza, con el sobrio edificio civil del Ayuntamiento, joya del Renacimiento Aragonés, cuya construcción finalizó en 1599, tal como se refleja en el escudo de la Villa.

Sus calles empedradas y empinadas nos llevan a la Iglesia de Santa María la Mayor, Monumento Hístórico, estilo gótico y al Castillo, más palaciego que defensivo, de comienzos árabes y reconstruido por Alfonso II cuando tomó el mando.

La semana pasada cuando vine, que apenas pude ver el centro del pueblo, quedé admirada, por la gran riqueza arquitectónica que contiene, tuve un sensación mágica, como si el tiempo no hubiera parado y se hubiera detenido en un pasado lejano...

Soy una enamorada de la poesía y de la expresión escrita en general, escribo con la mente y con el corazón, y espero llegar al vuestro aunque solo sea con uno de mis versos...

Gloria Fandos Gracia

L'horror de la violència masclista

L'HORROR DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

Les víctimes de la violència masclista són l'horror de les notícies que dia a dia ens colpegen la vida i l'existència, més apressa del que voldríem i desgraciadament, sense pausa. Un degoteig imparable d'assassins en potència, amb les febles i nul·les excuses de distorsió de caràcter o comportament, gelosia...i dones innocents es veuen privades d'allò mes valuós que tenim, la vida. Avui dia d'horror per partida doble a Catalunya, o a qualsevol part del món, una vida sempre té el mateix valor. Aquest any ja són 36 les dones que han vessat la seva sang, que subjectaven l'alè de la seva existència, per unes mans monstruoses, guiades per una ment malalta de maldat, posseïts per una follia demoníaca que no té una explicació racional, i sobretot no té cabuda a cap cor humà, que sembla que es barreja amb els instints bestials d'animals irracionals...Busquem solucions civilitzades, construïm una societat més nostra, com a persones que som. Justícia, costums, educació. Sobre tot ser conscients de la grandiositat de l'amor, amor en majúscula, saber quan comença i quan acaba l'amor, però l'amor, amb tota l'extensió de la paraula no acaba mai, pot canvia d'intensitat, de forma. L'amor de bons sentiments és el motor que fa bategar el cor de la humanitat. Aquestes notícies et fan acabar el dia amb un mal cos intens i sabor amarg a la gola. Avui justament estava escrivint un poema per a uns amics que es casen el mes que ve. Intentava buscar paraules belles, romàntiques, amb un fons tendre, dolç, bons desitjos, unió de llarga felicitat, envoltat d'un cel lluminós, i un cel estrellat d'il·lusions ...Doncs l'acabaré demà, avui ja no puc més...

Glòria Fandos Gràcia (Escriptora ebrenca)

CURTO I TOLET NOUS CANTADORS

CURTO I TOLET NOUS CANTADORS

El camí dels cantadors de la jota improvisada de Terres de l'Ebre, té un futur i un seguiment, en les veus dels joves Curto i Tolet de Sant Carles de la Ràpita, població amb una gran tradició d'aquest folklore tan autèntic i tan nostre.

Segons ens explicaren, el dia 31 de juliol a Ràdio Ràpita, en el programa "Poesia per la pau" de Glòria Fandos, fa tres mesos que han començat aquesta aventura de conservar i continuar aquesta tradició de Cantadors de la Jota Improvisada, que ja la veiem desaparèixer quasi irremeiablement. Ho han agafat amb entusiasme i il·lusió, sobretot amb preparació. Han visitat als cantadors que encara en queden, com el Teixidor d'Amposta, el més antic, Secundí Forcadell de la Ràpita i Joseret, més jove, de la Raval de Sant Llàtzer, Tortosa. Han cantat i han rebut les seves explicacions i consells, que els ha estat de molta ajuda, i que aquesta idea mítica que és una afecció que no s'aprèn, la revoquen, ja que sí que es pot aprendre, i amb molta pràctica es pot anar avançant, perfeccionant.

Debutaren a les recent passades festes de la Ràpita i han tingut un gran èxit. Hem de reconèixer que gràcia si que en tenen, inventiva, intel·ligència i sobretot, ganes, a més d'extrema joventut. Curto té divuit anys i Tolet setze. També ens acompanyava Rafa, impulsor de la Associació Cultural sense ànim de lucre "Torna-hi", amb la intenció de recuperar tradicions, jocs antics, com ara la Morra, donar a conèixer grups de música joves del poble i d'altres llocs i moltes més activitats. Cal destacar que per al setembre, més de quaranta participants del joc de la Morra aniran a competir a Itàlia a un Campionat, així com s'emetrà un documental al Canal ·33 dedicat als cantadors de la jota improvisada de les Terres de l'Ebre.

Només ens resta felicitar a aquest col·lectiu de joventut emprenedora, defensora de la Cultura de la nostra terra i més enllà, amb el suport de l'Ajuntament de la Ràpita i l'Àrea de Cultura, encapçalada per la nova regidora de Cultura Amparo Pérez..

Endavant i les meves més sinceres felicitacions, ànim i sort, no tots els dies tenim a la nostra societat notícies tan excel·lents.

el tren de la vida

EL TREN DE LA VIDA

 

 

Todavía siento

que un tren en marcha

ha pasado por mi cuerpo,

golpeando una a una

las traviesas de madera

que entre piedras hirientes,

sujetan los raíles de hierro

de una vía que no termina,

el tren hace sonar su silbato

y se aleja... y se lleva el dolor.

Abro los ojos y estoy viva,

las caricias suaves de la vida

palpitan en mi corazón,

y mis labios…

 

Rodea mi cuello

un collar de guirnaldas,

tejido con las flores

perfumadas del color

de las primaveras

que están aún por llegar,

adornadas con el sonido

y el silencio de las palabras

que son dulces, son saladas,

hechas de sonrisas, de lágrimas,

poemas, luz, aire…

alegría, tristeza.

 

Es tu mirada, azul, verde,

color de tierra mojada,

la corriente del río,

la espuma de las alas del mar,

que besan la playa…

Es el reflejo de tu corazón

en el agua, y tu no estás.

 

Glòria Fandos Gracia

 

 

Amposta de primavera

AMPOSTA DE PRIMAVERA (Glòria Fandos)

Amposta, ciutat jove,

Amposta centenària,

amb la il·lusió juvenil,

i un mirall de sentiments,

que passegem, pel corrent

del l'aigua literària del riu.

Les paraules belles dels poetes

 que versen a la nit,

on des del cel ens vigilen mil estrelles,

al ritme de música d'instruments 

 i melodia de veus.

A Amposta hi ha pluja de versos

que els dóna llum i encant, les fogueres

 de Sant Pere o de Sant Joan,

i el bust de pedra d'Arbó,

es fon, es desfà i es torna humà,

escolta les paraules, els poemes,

mira l'Ebre i la seva mirada es perd,

 se'n va, recerca la màgia i la verdor,

 mans que treballen fort,

camperols de cor somiador,

que acaricien la Ribera,

i recullen el fruit blanc de l'arròs.

Les flors de les primaveres

ampostines, perfumades,

 arriben al mar i el cant de les sirenes

fa ressò i escolten... un silenci que ho diu tot,

Amposta Ciutat jove, centenària,

literària de primavera i de cor.